Setmana XXIX de durant l’any

Setmana XXIX de durant l’any. 22 d’octubre del 2017

Is 45, 1. 4-6

              Quan Isaïes escriu aquest text, els jueus estan encara a l’exili de Babilònia, i coneixen ja les conquestes de Cir, rei de Persia, i també que practica una política humanitària, cosa poc corrent. El profeta veu en el rei Cir un messies (=ungit) escollit per Déu que, apoderant-se de Babilònia, alliberaria del exili el poble d’Israel. Déu parla a Cir per encomanar-li una missió; el fet de no conèixer Déu, no és un impediment per ser cridat. Es constata que un no jueu pot també servir de mediador per l’actuació de Déu. “El Senyor diu”, però en realitat, no parla pas directament al mateix Cir, és un missatge adreçat als exiliats per, en un ambient ple de dubtes, donar-los una esperança: Déu resta fidel a la seva Aliança, no abandona el poble, i continua dominant els esdeveniments: “jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre”.

              Les expressions “prendre per la mà”, “obrir les portes”, “ungir”, són al·lusions  al ritus de consagració d’un rei, i Déu farà portar els èxits d’aquest rei pagà, en profit del seu poble escollit                                                               ..............................................................                                                                            

Mt 22, 15-21  

                                                                                                                                               És significatiu que enviessin cap a Jesús deixebles fariseus (representants del poder religiós) i herodians (defensors del poder polític). Ambdós pagaven el tribut al César; els fariseus, menys compromesos, acceptaven que tot poder, també el dels reis o emperadors, venia de Déu; els herodians eren partidaris de la col·laboració amb Roma.  Amb la resposta a la pregunta “és permès o no de pagar tribut al César?”, Jesús tindria de triar amb quin dels dos grups quedava malament. Però els diu “hipòcrites”, doncs no proposen pas una pregunta, sinó un parany, i els demana que li mostrin una moneda, que portava l’efígie i el nom del César, amb característiques d’ídol, i de déu.

              Els jueus refusaven tota representació d’imatges, no sols de Déu, sinó també de l’home (Ex 20, 4), i encara més si aquest home es pretenia déu. En aquell temps, si portaven una moneda amb la imatge del César és que, de fet, reconeixien la dominació romana però, per la imatge anaven contra la Llei. Es tractava, doncs, d’un diner que pertanyia al César i, per això, Jesús diu: “doneu al César el que és del César” ... però sols el que és del César; no es pot exigir donar-li culte, seria idolatria. I hi afegeix, “doneu a Déu el que és de Déu”, és a dir, retorneu-li el seu poble, sobre el qual heu carregat el jou d’unes lleis massa dures a seguir; esteu segurs de donar a Déu tot el que és de Déu?

              Jesús estableix una clara diferència entre el poder temporal i l’espiritual; reconeix el temporal, el polític, la seva autonomia, però el poder de Déu no es situa pas al mateix nivell que el del César. En lloc d’oposar l’obediència al César i la deguda a Déu, les uneix tot i distingint els diferents camps a que pertanyen.

Joan i Roser