Setmana XXVIII
de durant l’any. 15 d’octubre del 2017
Is 25, 6-10 a
Es
un text d’estil apocalíptic, una evocació poètica i simbòlica del projecta de
Déu: una humanitat finalment unida i pacífica. Asseguts en una mateixa taula,
compartint l’àpat, fent festa tots plegats ... és realment una imatge de pau.
“És el Senyor qui ho afirma”... el profeta justifica així el seu optimisme.
Una
frase difícil d’interpretar: “destruirà per sempre la mort”, que som temptats
de llegir-la com a resurrecció, a la llum de la fe cristiana ... però no es
pensava pas així al segle VI aC. El poble d’Israel, molt a poc a poc, va anar
descobrint la fe en la resurrecció, però molt tard. Isaïes, en realitat, no
parla d’individus sinó del poble, sotmès a una decadència semblant a una mort,
pensava que el dia en que viuran en pau amb Déu i amb sí mateixos, les forces
de la mort seran destruïdes: l’odi, la injustícia, la guerra. Isaïes no veia
encara cap horitzó fora del terrenal, i no deixa de ser significatiu, que
aquestes promeses esdevindran en “aquesta muntanya”, lloc de la presència de
Déu enmig del poble.
..............................................................
Mt 22, 1-14
D’entrada,
se’ns avisa que aquest banquet de noces representa el Regne del cel. En els
textos tardans de la Bíblia, ja es descriu l’amor de Déu per la humanitat, en
termes d’amor conjugal. Jesús mostra una mena d’esquema de la història de
salvació, on s’explica per què el seu missatge, refusat per Israel, passaria
als pagans.
Jesús
anuncia primer la Bona Nova al poble jueu, els primers convidats, però molts no
mostren cap interès pel seu missatge i, fins i tot, van maltractar els servents
enviats a cridar-los. Cal situar el text en el temps en que es va escriure, i quan
diu que “el rei fa destruir la ciutat”, fa pensar en Jerusalem, destruïda l’any
70.
Desprès, els
servents surten a convidar tothom, bons i dolents; els deixebles de
Jesús surten fora d’Israel, anunciant l’evangeli a “les nacions”: tothom va ser
convidat. La
sala del banquet s’omple, però no és suficient acceptar la invitació, cal també
acceptar de canviar-se el vestit, canviar de comportament, acollir la crida
dins la fe. No vol pas dir l’exigència d’un determinat mèrit, la gràcia de Déu
és gratuïta, sinó un sentit de responsabilitat, cal ser conscient del què
suposa la invitació: acceptar de viure segons les exigències del Regne.
La
tristesa davant l’Israel que no accepta la invitació, pot esdevenir després
sobre els membres de la comunitat eclesial que no siguin capaços de complir les
exigències que comporta participar en la festa.
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada