Diumenge I d’Advent

 ( Recuperat de 2 de desembre del 2018) 

                                                                   

Jr 33, 14-16    

            En nom del Senyor, el profeta Jeremies envia un oracle de benaurança al seu poble, traumatitzat per la catàstrofe sorgida amb la presència de les tropes de Nabucodonosor.

            Jerusalem estava ocupada, el Temple destruït, el país devastat, i la majoria de supervivents deportats a Babilònia. La gent es preguntava què se’n havia fet de les promeses dels profetes, del que havia anunciat Natam a David (2Sa 7, 12-13): “... posaré al teu lloc un del teu llinatge ... el seu tron es mantindrà per sempre”. Jeremies els diu que el Senyor complirà la promesa, i farà néixer un rebrot del llinatge de David, que serà un rei just i bo, no pas com els reis que els varen portar a l’exili. El mot rebrot evoca una idea de filiació però, a la vegada, d’una cosa humil i petita: Déu sempre fa néixer el millor, de les coses petites i insignificants.

            Per nosaltres, aquest rebrot de David és Jesús, que ens anuncia la justícia i la bondat.                                                                                                

       

Lc 21, 25-28.34-36 

            Després que Jesús diu als deixebles que del Temple de Jerusalem no en quedarà pedra sobre pedra, li pregunten quan succeirà això.

            Jesús utilitza un llenguatge apocalíptic, que no és pas sinònim de terror. En grec, apocalipsi significa “aixecar el vel”, és un text de revelació, que al ser proclamat en temps de dificultats, pel desordre establert dins la humanitat, és també de consolació. La descripció d’un capgirament còsmic, és símbol d’un canvi de situació, que esdevindrà amb la vinguda del Fill de l’Home, és a dir, la humanitat transformada per la presència del Fill de Déu, que apareixerà sobre d’un núvol, símbol de Déu, d’on li ve el seu poder. 

            En l’espera d’aquesta renovació promesa per Déu, Jesús convida a adoptar una actitud de vigilància activa: “redreceu-vos i alceu el cap”, que és l’actitud dels ressuscitats. Els posa en guàrdia contra totes les formes de desordre dins la vida privada, que provoquen les situacions catastròfiques que s’acaben de mencionar. Cal estar sempre alerta, actius i pregant, per poder-nos-en sortir bé de tot això ... i acaba el seu discurs, amb una crida a la confiança, que ens dóna aquesta entrada del Fill de l’Home dins la nostra història.

Joan i Roser

Diumenge XXXIV de durant l’any

(Recuperat de 25 de novembre del 2018)                                                                    

Dn 7, 13-14                                                                                                             

            Per entendre el text, cal anar una mica abans i una mica desprès. El profeta Daniel ens descriu una visió: veu quatre bèsties monstruoses (els imperis dominants), que sorgeixen del mar (el poder del mal). Un ancià vestit de blanc (que tothom entén que es tracta de Déu) venç les forces del mal, i apareix un Fill d’home enmig dels núvols del cel, a qui li dóna el poder i la reialesa, diferent de la dels reis de la terra.

            És un missatge d’esperança, en un temps de dominació grega, sota Antioc Epifane. És com dir al poble, que ara estan dominats i perseguits, però la seva alliberació s’apropa i serà definitiva.

            Daniel parla de fill d’home (=un home) però, en els evangelis, és sols Jesús qui parla d’aquest personatge, referint-se a si mateix. Hi ha, però, una petita modificació gramatical, Jesús es diu “Fill de l’Home”, que fa pensar en la Humanitat. Jesús es mostraria com el portador del destí de tota la Humanitat, seguint Dn 7, 18: “el poble sant de l’Altíssim rebrà la reialesa i la posseirà eternament ...”.

       

Jn 18, 33b-37 

            En el decurs de la seva vida, Jesús sempre havia defugit la pretensió del poble de fer-lo rei (rei seguint els criteris del món, que els alliberés de Roma) i, precisament ara, abandonat, anorreat i condemnat, es reconeix rei.

            Davant Pilat, encarregat de defensar el poder polític de Roma, Jesús no refusa el títol de rei, però en precisa el sentit: no ho és com els reis que havia tingut Israel, “la meva reialesa no és d’aquest món”. Quan Joan utilitza la paraula “món”, és una manera de referir-se a tot el que contradiu el projecta de Déu; no és pas una referència a que el reialme de Jesús pertany a una dimensió espiritual, i fora de la realitat en que vivim. Si fos així, seria deixar de reconèixer el compromís de Jesús, especialment amb els pobres, durant la seva vida pública. De ser sols de caràcter espiritual, no hagués preocupat a les autoritats jueves i, segur, no hagués acabat a la creu. Aquest rei, que és Jesús, no té cap altre ambició que el servei als demés, donant testimoni de la Veritat que, en sentit bíblic, és Déu mateix, de qui Jesús n’és la Paraula.

            “Tu ho dius: jo sóc rei”, sembla com si Jesús deixés a Pilat la responsabilitat d’aquesta afirmació. Seria una manera de subratllar la diferència de contingut que Pilat i Jesús donen a la idea de rei.

Joan i Roser

Diumenge XXXIII de durant l’any

(Recuperat de 18 de novembre del 2018)  

Diumenge XXXIII de durant l’any                                                                   

Dn 12, 1-3                 

                                                                                              

            El llibre de Daniel va ser escrit cap l’any 170 aC, durant la dominació grega, en temps de Antioc IV, que es feia anomenar Epifanes (=manifestació de Déu), i que perseguia i matava als jueus que es negaven adorar-lo.

            Daniel adreça al poble un missatge d’esperança: després de les desgràcies, el poble serà alliberat, i els que “dormen a la pols de la terra seran desvetllats” ... tornaran a viure, ressuscitaran. Déu no pot pas abandonar eternament els que han acceptat morir per Ell.

            En aquell temps, es creia que la immortalitat afectava sols al poble, gràcies als fills el poble persistia, però no pas els individus, que després de la mort, s’aplegaven en el sheol per un repòs etern. El llibre de Daniel, és el primer testimoni d’una nova revelació: Déu és el mestre de la vida, i pot despertar als qui dormen al sheol, per donar-los vida eterna.

Mc 13, 24-32 

            S’anuncia la vinguda del Fill de l’Home amb l’arribada del Regne. El llenguatge apocalíptic, obscur per nosaltres, era ben comprés pels cristians del primer segle, i això és el que motiva utilitzar-lo per proclamar un missatge d’esperança.

            Una commoció còsmica, era la manera de descriure la caiguda d’un rei o d’una nació opressora. El sol i la lluna eren símbol de divinitats paganes, i les estrelles i astres, els seus vassalls que oprimien els pobles. Amb la caiguda d’aquets elements, el Fill de l’Home posarà terme a les probes i persecucions, que patirà l’Església durant un temps, i aplegarà els elegits provinents de tot arreu.

            Se’ns vol dir que Déu és el Senyor de la historia. No s’ha pas de parlar de “fi del món”, sinó, que amb la victòria total sobre el mal, més aviat de “transformació del món”, de “renovació del món”.

            ¿Però quan passarà tot això? “D’aquell dia i aquella hora, ningú en sap res”, per tant, no s’ha d’abandonar la feina, pensant que tot això és a prop. Jesús sols dóna uns signes que faran preveure l’esdeveniment ... i que compara amb el que passa amb la figuera, quan està a prop l’estiu. 

Joan i Roser

Diumenge XXXII durant l'any

 1R17,10-16

            Ja fa temps que hauríem necessitat tres planetes si tota la humanitat haguéssim volgut viure com la mitjana d'una persona europea.

            Elies preconitza a la vídua que l'home té recursos propers a ell i que no valora ni creu en ells.

            Som capaços de creure que tenim la capacitat que amb els recursos més propers compartint-los pot sobreviure tota la humanitat i que és aquesta la voluntat de Déu Pare.

            La vídua veu en aquesta acció la sort que ha tingut en fer cas Elies, la llum que desprèn de l'ara ella la reflecteix i veu el camí a seguir.

Mc 12,38-44

           Els que ho tenen té gairebé “tot” Mestres de la Llei en la recerca del “tot” inassolible estan encegats i distants de Déu, el prestigi professional, el que diran és el més important, el proïsme no compta.

           L'esforç i el sacrifici del qui té “poc”, la vídua, és el que té valor per a Déu.

           Sembla que en aquest “poc” hi ha la clau per arribar al “tot”, la felicitat.

           A la societat de consum que vivim on els valors de destacar i enfilar-se trepitjant els altres, és el que més es porta, el missatge de valors que ens dona Jesús per arribar a ser feliços costa molt de trobar.

Jaume