Diumenge IV d’Advent

(Recuperat de 23 de desembre del 2018 )  

Diumenge IV d’Advent

                                                                 

Mi 5, 1-4  

            Miquees escriu en el s VIII aC, durant el regnat d’Ezequies, on es troba amb Isaïes, que el va influir. Eren uns temps difícils, però aquest text sembla va ser afegit posteriorment, després de l’exili a Babilònia, en que la preocupació era que no hi havia rei a Jerusalem. David no tenia descendent, pel que era el moment adequat per recordar les promeses de Déu, relacionades amb el Messies. Però el projecte universal de Déu, de què es parla, que “serà gran d’un cap a l’altre de la terra”, no va ser intuït fins després de l’exili a Babilònia; i Miquees va viure molt abans.

            És un text d’encoratjament: de la petita vil·la de Betlem en sortirà un rei (un pastor) que portarà la pau al poble. Uns punts a considerar:

- el poble sabia que el rei o messies, seria descendent de David, i va ser a Betlem on Samuel, per encàrrec de Déu, el va escollir- “Efrata”, vol dir fecunda, i era el nom del més petit dels clans de Judà; Déu, per les coses grans, tria sempre el més petit - “de tu en sortirà”... la paraula “sortir”, evoca el pastor, que surt al davant del seu ramat, serà un Messies pastor - a diferència de David, un rei guerrer, el Messies que vindrà, portarà la pau.

.............................................          

Lc 1, 39-45

            És la trobada de dues dones que porten un fill, engendrat d’una manera poc convencional: Maria és verge i Elisabet estèril i d’edat avançada. Sols una intervenció de Déu podia aconseguir-ho; són dos nois portats al món per un desig especial de Déu, les circumstàncies, si més no, en són un clar símbol.

            Després d’acollir amb fe la missió de ser mare, a Maria sols se l’hi acut servir, i va posar-se en camí, per fer costat a Elisabet, la seva cosina que necessita ajuda, durant els tres mesos abans del naixement de Joan.

            Dins la trobada, Joan i Elisabet fan un homenatge a Jesús i a Maria. Joan, ple de l’Esperit, descobreix Jesús dins les entranyes de Maria i salta de goig, símbol dels salts de David davant l’arca de l’Aliança; Maria és la nova arca de l’Aliança, que porta dins seu el Senyor.

            Elisabet canta la glòria de Maria, aquella que fou escollida per ser mare del Salvador i, plena d’alegria, exclama: “ets beneïda entre totes les dones, i és beneit el fruit de les teves entranyes” ... “feliç tu que has cregut”.

Joan i Roser