Diumenge II durant l’any. 20 de gener del 2019

Diumenge II durant l’any. 20 de gener del 2019   

                                                                 

Is 62, 1-5 

             S’ha acabat l’exili a Babilònia, i el poble retorna a Jerusalem, però el Temple encara està destruït, i pensen si Déu realment s’ocupa d’ells. És per combatre aquesta desesperança, que Isaïes diu que Déu no ha pas oblidat el poble, i parla a Jerusalem com qui s’adreça a una esposa. Aquest és l’estat de les relacions entre Déu i el seu poble: “com un nuvi s’alegra de tenir la núvia”.

            Va ser Osees, al segle VIII aC, qui primer va comparar el poble d’Israel amb una esposa (Os 2, 21); després, trobem altres cites semblants d’altres profetes, que van culminar en el Càntic dels Càntics, paràbola de l’amor de Déu per la humanitat.

            “Et donaré un nom nou ...”. Saber el nom d’algú és com conèixe’l i, entre esposos, no és estrany donar-se un diminutiu afable, que expressa amor. En la Bíblia, “un nom nou” indica també una missió nova; així Abram se l’anomena Abraham, Jacob passa a dir-se Israel, Simó esdevé Pere ... i aquí, Déu dóna un nom nou a Jerusalem, li dirà “me l’estimo”.    

                            

.............................................       

Jn 2, 1-12                                                                                     

                   

            És amb simbolismes, que Joan diu les coses importants en el seu evangeli, i no parla de miracles, sinó de “signes”, lo qual provoca la pregunta ¿signe de què? ... i cal descobrir el missatge amagat en el text.

            “El tercer dia ...”, no s’ha de confondre amb un temps cronològic. En llenguatge bíblic, és el dia reservat per l’actuació de Déu: aquí comença a manifestar-se Jesús ... i, al final, “el tercer dia” Jesús serà ressuscitat per Déu.

            Tot comença en un àpat de noces. Les piques de pedra servien per posar-hi l’aigua per la purificació i estaven buides; representaven la Llei, els ritus, els legalismes, les normes ... però amb Jesús es transformen i queden plenes de vi, símbol de l’arribada d’uns temps nous, d’un altre tipus d’Aliança, el vi supera l’aigua. Aquest vi, diu el cap del servei, és molt millor que el d’abans.

            Maria, en Joan, hi surt sols dues vegades: al inici, les noces de Canà, i al final, acompanyant Jesús a la creu. “L’hora”, és el moment en que el projecta de Déu ha estat definitivament acomplert en Jesús i, per això, quan Maria suggereix que no tenen vi, li diu que encara no ha arribat l’hora. Després, Maria convida als servidors a col·laborar en l’obra de Déu: “feu el que us digui”.   

Joan i Roser   

Diumenge Baptisme del Senyor. 13 de gener del 2019

Diumenge Baptisme del Senyor. 13 de gener del 2019             

                                                      

Is 42, 1-4. 6-7 

 

            Es un text del Segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia. En una primera part, el Senyor parla d’un misteriós personatge, “el Servent”, escollit per anunciar i implantar la justícia a la terra, però no s’ha d’entendre una justícia en el sentit d’una condemna, sinó d’una posada en llibertat. Déu instaura la seva justícia i la seva llum, a traves de la debilitat de l’ésser humà. La voluntat de Déu és de salvació i alliberament per tota la humanitat.

            En una segona part, el Senyor s’adreça directament al Servidor, a qui explica la missió que li confia.

             Es evident que Is no pensava en Jesús com al servent escollit, però la seva visió s’adiu amb el que Jesús va viure i va fer. D’aquí que la comunitat cristiana hagi vist en aquest text la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en perfecte coherència amb el “Déu amb nosaltres” (“l’Emmanuel”).

  .............................................       

Lc 3, 15-16. 21-22                                                          

                                             

            El Messies que esperava Joan, no s’identifica pas amb l’autèntic Jesús: no “té la pala a les mans ...”, ni “cremarà la palla en un foc ...”, però sí que batejarà de manera diferent: ell bateja amb aigua, però Jesús ho farà amb el foc de l’Esperit Sant, que abrusarà els cors amb el seu amor.      

            Com tot el poble, Jesús també fou batejat; es volia mostrar com un home entre els homes. Però mentre pregava, “el cel s’obrí”; es presenta la pregària com una obertura entre la terra i el cel, entre els homes i Déu. L’Esperit baixà “com” un colom, símbol de pau i reconciliació, i una veu digué: “tu ets el meu Fill, el meu estimat”.

            Es recull en aquest text, el que va ser experiència de Jesús al llarg dels anys del seu camí: ser estimat per Déu. Circumstància que es repetirà en la Transfiguració i, finalment, en la resurrecció. Lluc descriu una escena de revelació, una teofania, amb un llenguatge poètic, el més idoni per explicar l’inexplicable. Ben segur que Jesús, en el Jordà, tingué una experiència del Pare, que va marcar per sempre la seva vida.     

  

Joan i Roser

EPIFANIA

Epifania

Mt 2, 1-12                                                                                                       

            Mateu vol fer notar la universalitat del missatge aportat per l’Infant que ha nascut, i juga amb uns fets oposats. Els Mags, vinguts de l’Orient, han vist sorgir una estrella; són uns homes de cultura, oberts a la descoberta, a la novetat, i es posen en camí. La recerca de la veritat porta als homes a posar-se en camí.

            Per contra, hi ha Herodes, que sols el preocupa mantenir el poder, i l’actitud dels grans sacerdots i mestres de la Llei que, segons els profetes, saben on ha de néixer el Messies, però no es preocupen pas d’anar-lo a veure a Betlem.

            És un relat simbòlic, que pretén confirmar que la presència de Jesús és l’acompliment de les paraules dels profetes. Amb els Mags, s’anuncia la obertura de la Bona Nova als pagans, en contrast a l’oposició de les autoritats polítiques i religioses.

            Mateu aprofita per remarcar a la seva comunitat, que la llum no brilla sols per Israel: resulta que els pagans, fins i tot, la descobreixen abans que els mateixos jueus.

Joan i Roser

Diumenge Octava de Nadal. 30 de desembre del 2018

Diumenge Octava de Nadal. 30 de desembre del 2018                                                                    

Sir 3, 2-6. 12-14  

         

   Quan s’escriu aquest text, estaven sota la dominació grega, hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant per la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament “honra el pare i la mare”, que junt amb “recorda’t de consagrar-me el dissabte” eren els dos únics manaments positius de la Llei, tots els altres eren prohibicions (Ex 20, 1-17). Ben Sira diu que si volem honorar Déu, comencem per honorar els pares. La família humana no es pot viure fora d’una relació recíproca d’amor.                     

                      

.............................................      

    

Lc 2, 41-52

            En el textos de la infància de Jesús, Lluc utilitza un llenguatge a la vegada simbòlic i teològic, ple de poesia, mística i emotivitat; no pretén donar una estricta informació.

            Jesús, va dues vegades al Temple de Jerusalem amb els seus pares, sempre per complir els preceptes de la Llei. Primer per la seva presentació com a nounat, i després per la celebració anual de la Pasqua.

            En la segona anada, Jesús tenia ja 12 anys, que és quan els nois jueus feien la seva entrada oficial a la comunitat, i tenien accés a conèixer la Llei. Quan al cap de tres dies, els pares troben Jesús parlant amb els mestres de la Llei, es sorprenen, però tampoc entenen la seva resposta, de que “havia d’estar a la casa del meu Pare”. Maria, angoixada i emocionada, busca comprendre “conservant tot això en el seu cor”.

            Els tres dies que triguen a trobar Jesús, és un nombre simbòlic, que trobem en altres llocs de la Bíblia ... és el temps d’espera per trobar Déu, o el dia de la seva actuació.

            Jesús torna a Natzaret amb els seus pares, i continua “creixent en edat i saviesa”. Per Jesús, “estar amb el Pare” vol dir portar una vida al servei de la gent.

 Joan i Roser

Diumenge IV d’Advent. 23 de desembre del 2018

Diumenge IV d’Advent. 23 de desembre del 2018   

                                                                 

Mi 5, 1-4  

            Miquees escriu en el s VIII aC, durant el regnat d’Ezequies, on es troba amb Isaïes, que el va influir. Eren uns temps difícils, però aquest text sembla va ser afegit posteriorment, després de l’exili a Babilònia, en que la preocupació era que no hi havia rei a Jerusalem. David no tenia descendent, pel que era el moment adequat per recordar les promeses de Déu, relacionades amb el Messies. Però el projecte universal de Déu, de què es parla, que “serà gran d’un cap a l’altre de la terra”, no va ser intuït fins després de l’exili a Babilònia; i Miquees va viure molt abans.

            És un text d’encoratjament: de la petita vil·la de Betlem en sortirà un rei (un pastor) que portarà la pau al poble. Uns punts a considerar:

- el poble sabia que el rei o messies, seria descendent de David, i va ser a Betlem on Samuel, per encàrrec de Déu, el va escollir                                                                                  - “Efrata”, vol dir fecunda, i era el nom del més petit dels clans de Judà; Déu, per les coses grans, tria sempre el més petit                                                                                    - “de tu en sortirà”... la paraula “sortir”, evoca el pastor, que surt al davant del seu ramat, serà un Messies pastor                                                                                                    - a diferència de David, un rei guerrer, el Messies que vindrà, portarà la pau.

.............................................          

Lc 1, 39-45

            És la trobada de dues dones que porten un fill, engendrat d’una manera poc convencional: Maria és verge i Elisabet estèril i d’edat avançada. Sols una intervenció de Déu podia aconseguir-ho; són dos nois portats al món per un desig especial de Déu, les circumstàncies, si més no, en són un clar símbol.

            Després d’acollir amb fe la missió de ser mare, a Maria sols se l’hi acut servir, i va posar-se en camí, per fer costat a Elisabet, la seva cosina que necessita ajuda, durant els tres mesos abans del naixement de Joan.

            Dins la trobada, Joan i Elisabet fan un homenatge a Jesús i a Maria. Joan, ple de l’Esperit, descobreix Jesús dins les entranyes de Maria i salta de goig, símbol dels salts de David davant l’arca de l’Aliança; Maria és la nova arca de l’Aliança, que porta dins seu el Senyor.

            Elisabet canta la glòria de Maria, aquella que fou escollida per ser mare del Salvador i, plena d’alegria, exclama: “ets beneïda entre totes les dones, i és beneit el fruit de les teves entranyes” ... “feliç tu que has cregut”.

Joan i Roser

Diumenge III d’Advent. 16 de desembre del 2018

Diumenge III d’Advent. 16 de desembre del 2018                                                                    

So 3, 14-18  

            En ple segle VII aC, Jerusalem tenia uns reis pervertits i allunyats de l’Aliança, i hi havia també una clara amenaça per part d’Assíria. Quan s’inicia el regnat de Josies, aquest troba en el Temple uns escrits del Deuteronomi, sembla la part legislativa, que l’estimula a proposar reformes, per intentar resoldre la misèria moral del poble, i que sembla també aturar l’amenaça dels assiris.

            Aquesta nova situació, estimula a Sofonies a proclamar un missatge de joia i d’esperança (novament l’esperança dels profetes): “Alegret !”, “El Senyor és a dintre teu”. Però no sols el poble s’omplirà de goig, sinó que el mateix Déu mostra el seu goig amb el seu poble: “se sent joiós i alegre per l’amor que et té”. És un himne joiós per proclamar l’acció de Déu dins el poble. 

.............................................          

Lc 3, 10-18

            La predicació de Joan impressiona el poble, i la gent s’hi acosta a preguntar-li “Què hem de fer?”. És una proba de que han comprés el missatge, perceben que el bateig de Joan exigeix un canvi de comportament.

            Tres grups diferents posen la mateixa pregunta; es vol mostrar el caràcter universal de la crida a la conversió. En les tres respostes, Joan remarca, sobretot, l’exigència de la justícia i el compartir, començant per les coses més essencials, com el vestir i el menjar. “No exigiu més del que està establert”, diu als publicans, recaptadors d’impostos, i als soldats “no actueu amb violència”.

            Una altre pregunta es presenta, i és si Joan no seria el Messies. Però ell respon que no ho és pas; el Messies vindrà després d’ell, i “batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”, que no s’ha d’interpretar com un foc de destrucció, sinó de purificació.

            Cal tenir en compta que la preposició grega “kai” vol dir “i”, suma, però també “adhesió” o equivalència, amb lo que es podria traduir com “amb el foc de l’Esperit”, o “amb l’Esperit que és foc”, que ens crema amb el seu amor. D’aquesta manera, també es faria més comprensible el foc que apareix sobre els apòstols, durant la vinguda de l’Esperit en la Pentecosta. 

 Joan i Roser

Diumenge II d’Advent. 9 de desembre del 2018

Diumenge II d’Advent. 9 de desembre del 2018         

                                                           

Ba 5, 1-9    

            És un text escrit el s. II aC, durant l’ocupació grega, per un profeta desconegut que pren el nom de Baruc, que era el secretari de Jeremies (s. VI aC). És una manera d’adherir-se espiritualment a Jeremies, el gran profeta de l’esperança, amb un discurs d’encoratjament, dirigit a un poble amb una evident temptació cap el desesper.

            Baruc reprèn els oracles d’esperança d’Isaïes, tornant a dir que Déu aplanarà els camins per retornar a Jerusalem (Is 40, 3-4 i Is 49, 11) i s’aixecaran arbres per donar ombra al camí. Tots aquests textos, però, es referien a la deportació dels jueus a Babilònia, i d’això havien passat ja molts segles. De fet, el text de Baruc va dirigit a les comunitats disperses dins el món greco-romà (la diàspora), que se sentien exiliats de Jerusalem. El profeta anuncia que el projecte de Déu sobre Jerusalem, es realitzarà sense cap dubte, i reunirà “els fills de llevant i de ponent”, la humanitat sencera ... i això és una esperança per tothom.

            Anys després, l’evangeli actualitzarà aquests textos veient-hi l’anunci de la vinguda de Jesús.  

.............................................       

   

Lc 3, 1-6

                L’entrada en escena de Joan Baptista és solemne i s’inscriu dins la història d’Israel, citant els poders polítics i religiosos d’aquell temps, i també els llocs, tant jueus com pagans, potser per suggerir que la salvació que ve, afecta a tothom.

            “Déu va comunicar la seva paraula a Joan ... en el desert”, lloc on predisposa més acollir-la. Malgrat ser fill d’un sacerdot, Joan pren distància del Temple, i es reuneix amb la gent al desert, “... proclamant un baptisme de conversió”. La conversió ha estat sempre tema de predicació dels profetes.

            Quan Joan vol cridar el poble a la conversió, al canvi de mentalitat, s’utilitzen les paraules del profeta Isaïes; és una manera de tornar a dir que Joan actua com un profeta. Així Lluc, rellegint Isaïes, hi descobreix un altre camí d’alliberament: no són sols els exiliats a Babilònia, sinó que hi afegeix, “tot home veurà la salvació de Déu”.

            “Prepareu el camí del Senyor ...”, a cadascú correspon veure quines renuncies comporta aplanar muntanyes, o aixecar valls: cal orientar els nostres camins perquè ens portin cap a Déu.

Joan i Roser