22/3/24

Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor

Is, 50, 4-7 

        Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments, doncs sap que està sostingut per Déu.

        La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... però el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

        Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.

...............................................................

Mc 1, 1 – 15, 47


    Dues coses es posen en relleu dins el relat de la Passió de Mc: la solitud de Jesús i el seu silenci.

        La pregària de Jesús a la muntanya de les Oliveres recorda la oració de matinada en un lloc solitari, al inici del seu ministeri públic (Mc 1, 35); ara, a plena nit, prega per saber afrontar la fi. La dimensió més profunda del seu dolor es manifesta aquí. Està sol, els deixebles dormen, i l’abandonaran tots; després de la negació de Pere, no es cita la presència, al seu costat, de ningú que li sigui amic. La passió és un conflicte en el que Jesús s’ha trobat per ser fidel a la seva missió ... però no renuncia.

        Davant el Sanedrí “ell callava i no va respondre res” (14, 60), i és el gran sacerdot qui posa l’afirmació “Tu ets el Messies, el Fill del Beneït?” ... “Si sóc jo”. Davant Pilat, “no contestes res?” (15, 4) ... “Ets rei dels jueus?”, “Tu ho has dit” respon Jesús.

        Una cosa a remarcar: els soldats, per burlar-se d’Ell “el vestiren de porpra“, que és la vestimenta dels reis i dels grans sacerdots; irònicament , uns pagans escenifiquen una realitat, i serà també un pagà el primer en reconèixer “aquest era Fill de Déu”.

        Marc fa una descripció lacònica de la crucifixió, en una mena de tríptic: 1) a les 9 del matí el crucifiquen i s’inicia un període de burles, a càrrec dels qui passaven per allà, dels sacerdots i dels crucificats al seu costat. 2) Al migdia comença una foscor per tota la terra; Mc sembla recordar Amós (Am 8, 9) “apagaré el sol al mig del cel; en ple dia s’enfosquirà la terra”. 3) A les tres, Jesús cridà les úniques paraules que reporta Mc: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat”, que es poden interpretar com una desesperació, però un jueu no ho interpretava pas així; són les primeres paraules d’un cant de victòria, el Salm 22, que en el v. 23 diu: “Senyor m’has escoltat. Anunciaré el teu nom als meus germans, et lloaré enmig del poble reunit”.

JiR

(Recuperat de marçde 2012)

15/3/24

Diumenge V de Quaresma

Jr, 31, 31-34

“Vénen dies ...”, tota la Bíblia tendeix vers l’esdevenir, amb la certesa que els dies promesos per Déu, vindran. Una característica dels profetes és saber mirar endavant; però aquí Jeremies no s’estalvia de constatar que el poble, sovint, ha estat infidel.

Al morir Salomó, el seu reialme es va dividir en dos: el nord, Israel, i el sud, Judà. El fet que la nova aliança sigui pactada amb Israel i Judà, és com dir que la promesa de Déu es vàlida pel poble sencer, malgrat les vicissituds de la historia.

La nova aliança s’inscriurà en els cors de la gent, i no pas en taules de pedra, i es traduirà en una pertinença mútua “jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble” i es reafirma amb “tots em coneixeran”. En la Bíblia, el mot “conèixer” no és pas de l’ordre de la intel·ligència, sinó en quan una relació íntima (es diu que els esposos es “coneixen”). Déu estima amb amor el seu poble i, en retorn, vol ser també estimat.

“Venen dies ...”, deia Jeremies. Amb Jesús aquests dies ja són aquí; en la Eucaristia s’hi fa al·lusió: “aquesta copa es la Nova Aliança ...” (Lc 22, 20)

...................................................................

Jn 12, 20-33


El fet que siguin uns grecs que busquin veure Jesús, sembla ser un símbol de la universalitat del seu missatge ... Jesús atrau tothom.

La resposta de Jesús és “Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat ...”, que recorda el que Jesús havia dit a les noces de Canà (Jn 2, 4) “encara no ha arribat la meva hora”.

El mot “glorificar”, no vol pas dir prestigi o celebritat, sinó simplement “revelar la presència de Déu”, que proposa una Aliança d’amor amb la humanitat, tal i com deia Jeremies. Jesús continua amb una breu paràbola: sols el gra que mor dóna fruit.

L’acceptació per Jesús del sofriment i de la mort, ha estat un acte humà (i diví), ha assumit una naturalesa humana ben real, aquest n’és el sentit. Això explica els sentiments que expressa Jesús: 1) angoixa, es sent contorbat, seria el Getsemaní de l’evangeli de Joan 2) però també la confiança, ha vingut amb un objectiu que cal completar, i 3) certesa de que així (el gra que mor) un nou poble naixerà. Jesús ha vingut per donar testimoni de la veritat, l’Hora ha arribat i la missió s’acabarà d’acomplir.

JiR

(Recuperat de març de 2012)

9/3/24

Diumenge IV de Quaresma

2 Cr 36, 14-16, 19-23

El mon pagà, de l’entorn dels jueus, vivia molt bé; per què, doncs, mantenir-se amb tot aquest rigor moral, que no aporta cap benestar? Llavors, es multipliquen les infidelitats i es deprecien els profetes. No fan cas de Jeremies quan els recordava els seus errors i, com a conseqüència, els condueix al just càstig de Déu, deportant-los a Babilònia.

Malgrat tot, Déu és ric en misericòrdia i, encara que això hagi pogut ser dolorós, trobarà el medi per fer-los tornar, que vegin el seu perdó, que no oblida la seva Aliança, i no dubta utilitzar un pagà, Cir, per salvar-los.

L’autor vol afirmar dues coses: 1) Déu és sempre “el Déu dels pares”, malgrat la infidelitat del seu poble, i farà el que sigui per evitar que el poble s’enfonsi i 2) amb el poble en ple precipici, Déu trobarà els mitjans perquè se’n surti, ja que res és impossible a Déu.

...................................................................

Jn 3, 14-21

"Déu enviàr el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell"

La creu és vista aquí, no en termes de mort, sinó d’exaltació gloriosa i salvadora. Jesús va arribar a la creu, per no haver volgut renunciar al missatge que proclamava, que no agradava als poderosos d’aquell temps. Posar la mirada vers Jesús crucificat és, doncs, observar la realització del projecta de Déu. La serp d’aram, aixecada per Moisès al desert, salvava de la mort als hebreus que la miraven amb fe; ara és el mateix Jesús enlairat, qui donarà la vida eterna a tothom qui miri cap a ell.

Joan reprèn el tema de la llum, en que comença el seu evangeli. La llum, que ha vingut dins les tenebres de la humanitat, actua aclarint i revelant i, amb la seva presència, l’home pot actuar de dues maneres: el que obra segons la veritat, va cap a la llum, però el qui fa el mal detesta la llum, doncs posaria en evidència la seva manera d’obrar.

El projecta de Déu és desvelat a aquells que, com Nicodem, cerquen la veritat en Jesús. Hi va anar quan encara era fosc, però en surt havent aconseguit la llum.

JiR

1/3/24

Diumenge III de Quaresma

Ex 20, 1-17

Déu parla al poble que surt d’Egipte, i comença per presentar-se: “Jo sóc el Senyor el teu Déu”; després els recorda el què ha fet per ells: “t’he fet sortir d’Egipte, on eres esclau”, i llavors comencen els Manaments. Déu alliberador, dóna la Llei com un camí d’aprenentatge de la llibertat, que és el sentit de començar amb la prohibició de la idolatria: “No tinguis cap altre déu fora de mi”. La idolatria és allò que arriba a fer de nosaltres un esclau.

Tota imatge de Déu queda prohibida, perquè serà falsa. No es pot posseir Déu, és inaccessible; és per pura gràcia que se’ns ha fet proper.

Els primers manaments es refereixen a la nostra relació amb Déu, i després venen els relacionats amb els altres. La relació amb Déu i la relació amb els altres, estan estretament lligades. Els manaments ensenyen a viure en coherència amb els demes, i la ruta que cal seguir per anar tots plegats vers Déu.

...................................................................

Jn 2, 13-25

"No convertiu en mercat la casa del meu Pare"

Joan situa aquest esdeveniment al començament de la vida pública de Jesús, per així remarcar, d’entrada, la seva ruptura amb el judaisme oficial.

Els jueus compraven a l’esplanada del Temple, els animals que tenien d’oferir en sacrifici, però no es podien pagar amb monedes romanes, que duien l’efígie de l’emperador; calia canviar-les per les del Temple, que era el negoci dels sacerdots. Aquesta pràctica era gairebé tan antiga com el mateix Temple.

Expulsant del Temple tot aquest muntatge, Jesús mostra que vol posar fi a aquesta religió sacrificial. Si bé la violència de Jesús és inesperada, les seves paraules encara ho són més: “No convertiu en mercat la casa del meu Pare”. Davant d’aquesta actitud, s’explica la indignació dels jueus, que diuen a Jesús “amb quin senyal demostres que pots obrar així?”, doncs per ells, Jesús era sols un vulgar samarità.

Però la resposta de Jesús, de què en “tres dies aixecaria el Temple”, sols serà entesa pels creients després de la Resurrecció, encara que pels jueus, “tres dies” era una manera simbòlica, habitual, d’afirmar que “Déu intervindrà”.

JiR
(Recuperat de marçde 2012)

22/2/24

Diumenge II de Quaresma

Gn 22, 1-2, 9-13, 15-18 

                   Isaac és l’única esperança d’aconseguir una descendència, i Déu demana a Abraham que li sacrifiqui, que li sacrifiqui el fill “que tan estimes”?. En aquell temps, era una costum habitual, en els pobles veïns, sacrificar el fill primogènit, com a exigència dels seus déus ... però a l’últim moment  Déu fa comprendre a Abraham que no vol pas sacrificis, doncs és Deu dels vius.               
                    Això demanava un canvi en la manera de veure Déu, i la gent llegia aquest text com un relat de la conversió de la mirada d’Abraham sobre Déu. Es com si Déu li digués: com puc voler la mort del teu fill si, precisament, per ell tindràs la descendència promesa; no sóc pas com els déus pagans.               
                    Abraham és tingut per pare dels creients per la seva capacitat de saber escoltar Déu, i no perdre la confiança.  
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Mc 9, 2-10

               

"Aquest és el meu Fill, em meu estimat; escolteu-lo"

  Jesús tot just acaba d’anunciar la seva passió i mort als deixebles, però no ho acaben d’entendre, doncs esperaven un Messies triomfador. “Sis dies després ...”, o sigui el setè dia (dia en que Déu va parlar a Moisés a la muntanya), Jesús s’endu Pere, Jaume i Joan cap una muntanya alta; la solitud i la immensitat de la muntanya, és el lloc de la revelació. La resplendor que adquireix Jesús, recorda la irradiació que emetia Moisès després de la seva trobada amb Déu. Déu era allà, el núvol manifestava la seva presència amagada; Moisés i Elies representaven la Llei i els profetes, l’Antic Testament.
              
                Abans de començar la predicació per Galilea, en el baptisme de Jesús, Déu diu “en tu m’he complagut” ... hi està d’acord. Al iniciar ara el camí vers Jerusalem, on el mataran, Déu reafirma aquest acord en el que fa Jesús, i afegeix: “escolteu-lo”, és una crida a la confiança. ... i ara cal baixar de la muntanya i vèncer la temptació d’instal·lar-se en tres tendes, cal afrontar els esdeveniments.                                  Sols la resurrecció donarà la llum per comprendre l’escena viscuda pels tres apòstols, i és per això que Jesús els diu que no ho diguin a ningú.

Joan i Roser                
(Recuperat de febrer de 2018)

16/2/24

Diumenge I de Quaresma

Gn 9, 8-15

              El text denuncia el pecat de la humanitat, que s’ha apartat de la voluntat de Déu i s’ha endinsat cap a la violència. Això obliga Déu a intervenir amb un diluvi, per esborrar la seva primera obra, però ...  no pot pas eliminar tota la humanitat, i demana a Noé i els seus que construeixin una arca i es salvin.
              Aquesta renovació de la Creació s’acompanya d’una promesa d’Aliança que Déu fa a Noé, però que afecta al món sencer, a tota la humanitat, i per sempre. Noé era molt anterior a Abraham, i no era pas hebreu, el que ens vol dir que Déu no ha pas esperat el poble hebreu per fer una aliança amb tota la humanitat.  
              L’arc-iris (o arc de Sant Martí), que sembla unir el cel i la terra, i que coincideix amb el retorn de la llum després de la foscor de la pluja, és un bon símbol de l’Aliança entre Déu i la humanitat. En aquella època, penjar l’arc a la paret, era símbol de pau, s’havia acabat la guerra ... i Déu penja el seu arc al cel.
.......................................................                                                                                      
Mc 1, 12-15
         "L'Esperit empenyé Jesús cap el desert"              "Convertiu-vos i creieu en la Bonanova"


              “L’Esperit empenyé Jesús cap el desert ...”, on va ser temptat. Però Marc no concreta en què, encara que, al llarg del seu evangeli es posen de manifest les vegades que, en el seu camí, li cal fer una tria per mantenir-se fidel al Pare. Es troba “entre les feres” que ataquen la imaginació, i “els àngels” que el Pare envia per confortar-lo. El poble esperava un Messies poderós, però no era pas aquesta la seva missió, i és per això que, després d’un acte prodigiós, deia sempre que no ho diguessin a ningú, intentant evitar falses interpretacions del seu ministeri. 
              40 és un nombre simbòlic, que vol dir un temps de preparació i, també, tota una vida. Amb els 40 dies temptat al desert, se’ns vol dir que Jesús va ser temptat durant tota la seva vida.
              Joan és tancat a la presó; la introducció a l’anunci del evangeli ja s’ha acabat, i Jesús comença a predicar a Galilea, “s’ha complert el temps” ... el temps que precedeix l’establiment del regne de Déu anunciat pels profetes, i s’apropa en la persona de Jesús, que proclama “... convertiu-vos i creieu en la bona nova”. És el projecte que Déu vol establir en el món.

Joan i Roser
(Recuperat de febrer de 2018)

9/2/24

Diumenge VI de durant l'any

Lv 13, 1-2. 45-46

Se’ns proposa aquest text per comprendre millor el context en que es produeix la curació d’un leprós per Jesús, que ens relata l’evangeli.
No n’hi havia prou de sofrir una malaltia que, a més, qui la patia era declarat impur, lo que comportava estar apartat de tota vida religiosa i, en aquesta època, també de tota vida social.
La malaltia es creia conseqüència del pecat, i aquesta és la raó per la que el malalt tenia que separar-se del poble, complint lleis religioses, i adreçar-se a un sacerdot (i no a un metge) per declarar la malaltia, o certificar la seva curació, procedint llavors a una sèrie de ritus de purificació.
Perquè la lepra va adquirir tanta importància en la vida social? Donat que es considerava una malaltia contagiosa, era també una manera de preservar la resta de població.
..........................................................................
Mc 1, 40-45
"Si voleu, em podeu purificar"

El leprós era marginat per la seva malaltia, conseqüència del seu pecat, segons la tradició jueva; mai hauria d’haver gosat apropar-se a Jesús ... i Jesús mai hauria d’haver-lo tocat, amb el que esdevenia impur, segons la Llei. Un i l’altre van transgredir l’exclusió que proposava el Levític, però ... és a causa d’aquest doble atreviment, que la curació va ser possible. Jesús es commogué, i parlà amb autoritat: “ho vull”.
La Bona Nova que Jesús anuncia és que cap persona pot ser declarada impura i exclosa en nom de Déu. Jesús trenca tots els esquemes de marginació; la seva pràctica vol abolir les fronteres que divideixen els homes. Però Jesús no vol pas ser tingut per un guaridor, la seva missió depassa la curació del cos. Tal i com exigeix la llei, Jesús envià el leprós a que es mostri al sacerdot, per constatar la seva curació, i li diu que no expliqui res, però el leprós ho propaga per tot arreu. Això comporta que Jesús tingués de quedar-se sempre en el despoblat, per evitar aglomeracions de gent amb ànsies de curació. En Jesús, però, la curació era sols un signe de la seva disposició en favor dels desvalguts, dels més necessitats.

Jesús transgredeix la lletra de la llei (el que prescriu el Lv), adopta un gest d’extrema llibertat, però no tothom està disposat a entendre’l, d’aquí el silenci que imposa al leprós curat. Això dóna a entendre el combat constant que Jesús tindrà d’assumir, per revelar el vertader rostre de Déu: l’amor que allibera està per sobre de tota llei; trencar la marginació, és un signe evident de l’arribada del Regne.

Joan i Roser
(Recuperat de febrer de 2015)