Diumenge XXIV de durant l’any. 16 de setembre del 2018

Diumenge XXIV de durant l’any. 16 de setembre del 2018

                                                                    

Is 50, 5-9

            Probablement, la clau del text està en el verset anterior: “... Un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer”. L’home que parla aquí és alimentat per la Paraula de Déu, i és per això que el persegueixen, però també li dóna força per afrontar la persecució.

            Es evident que Isaïes no pensava en Jesús quan va escriure això, sinó en el poble d’Israel, servidor de Déu, perseguit durant l’exili a Babilònia. Ens vol descriure la relació que uneix el Servidor al seu Déu, i no és sorprenent que, després, s’hi hagi volgut veure una imatge del Jesús de la Passió.

            Una característica cabdal és la confiança, “escoltar” la Paraula. Els profetes insisteixen “escolta Israel”, que vol dir la confiança en Déu, passi el que passi, doncs la fidelitat a la missió confiada implica la persecució, que Isaïes descriu de manera molt realista.

            El camí de la justícia, la misericòrdia i la solidaritat, no és un camí de roses, la persona que hi opta ha de preparar-se pel refús i, fins i tot per la mort.

...................................................................                        

                                               

Mc 8, 27-35

            La gent identifica Jesús, des del punt de vista jueu, com Joan Baptista, Elies, o un profeta, però Pere s’atreveix a donar una declaració extraordinària: “Tu ets el Messies”. Jesús no refusa el títol, però prohibeix dir-ho (el “secret messiànic”), encara és aviat per dir-ho a tothom, ja que si bé és el Messies que esperaven, no és pas tal i com l’esperaven. 

            Jesús ens ve a salvar, però amb la senzillesa d’un home qualsevol i passant serioses dificultats, que assumirà; però Pere pensava encara en un Messies gloriós i amb poder, del qual ells en podrien participar; “es posà a renyar-lo”, i Jesús li diu Satanàs (= obstacle) ... “no veu les coses com Déu, sinó com els homes”.

            Jesús diu a la gent i als deixebles, que el qui vulgui seguir el seu camí “es negui a ell mateix, que prengui la seva creu ...”. No es tracta aquí de buscar el sofriment, que Jesús ha mirat sempre d’eliminar, ni de considerar-lo com un bé, sinó de no defugir els riscos a que pot portar el donar testimoni de la fe en el Crist.

            Si bé quan es va escriure l’evangeli, i també per nosaltres, tenia sentit el “prendre la creu”, segur que Jesús ho devia expressar d’una altra manera, doncs els deixebles no l’haguessin entès; Jesús encara no havia portat la seva de creu, i la creu, en aquell temps, tenia un sentit pejoratiu.

Joan i Roser

Diumenge XXIII de durant l’any. 9 de setembre del 2018

Diumenge XXIII de durant l’any. 9 de setembre del 2018                                                                    

Is 35, 4-7

            El text de Isaïes es dirigeix al poble deportat a Babilònia que, enmig del dolor generat per l’exili, necessita una veu d’esperança: “no tingueu por”, Déu no us abandona pas, ve a salvar-vos. Cal confiar en Déu, seran alliberats de la esclavitud com hi foren els seus pares i, com ells, hauran de travessar el desert.

            De la proximitat del Senyor, en neix l’alegria, de la que en participa l’home i també la natura, formant un tot inseparable; van compartir el dolor i comparteixen la joia. “Els cecs hi veuen ... han nascut torrents en el desert”.

            El retorn del poble es converteix en un símbol de l’arribada dels temps messiànics.

 ...................................................................                                                               

       

Mc 7, 31-37

            En l’Escriptura, la sordesa simbolitza la duresa de cor davant les crides de Déu. Els miracles tenen sempre un sentit simbòlic, que va més enllà del fet material que es narra; Joan en diu “signes”.

            “Tornà de Tir i Sidó”, i passa pel territori de la Decàpolis, de predomini pagà grec; és una manera de dir que les fronteres que posen els homes, no compten pas per Jesús. La seva activitat a Galilea, havia mostrat que tant els líders religiosos, com el poble i, fins i tot, els deixebles, “no l’entenen”, són sords. Aquest recorregut per terres paganes posa de manifest que la missió de Jesús no es limita pas als jueus ... i és en un ambient pagà que té lloc la curació d’un sord que, a més, quequejava, parlava malament. Li obre les orelles i deslliga la llengua, que és el què cal per entendre i proclamar el missatge de Jesús. Com sovint en l’evangeli de Marc, la gent no va sola a Jesús, hi són conduits per altres, hi ha qui se’n preocupa.

            La gent no se’n sabien avenir, i deien “Tot ho ha fet bé ... els sords hi senten i els muts parlen” ... sense saber-ho, els pagans citaven l’Escriptura, com recordant les promeses d’Isaïes.

            El gest de “aixecar els ulls al cel” al curar el sord, ens vol dir que la salut, la salvació, ve de Dalt, del Pare.

            “Prohibí que ho diguessin a ningú” ... és el secret messiànic, encara no és l’hora.

Joan i Roser

Diumenge XXII de durant l’any. 2 de setembre del 2018

Diumenge XXII de durant l’any. 2 de setembre del 2018                                                                    

Dt 4, 1-2. 6-8

            Se’ns presenta el particular caràcter de tot el Deuteronomi: “escolta” i “practica”, i així “viureu” i “posseireu” el país del Senyor; el secret està en obeir els manaments de Déu. Déu ha volgut mantenir-se a prop del seu poble, donant-li una Llei, una regla de vida.

            El text va ser escrit molts anys després de la mort de Moisés. En realitat es diu el que es creu que diria Moisés, en les condicions d’aquest temps. Si l’autor insisteix en que no s’ajunti ni es tregui res, és que quelcom d’això deuria passar. Aquesta tendència a inventar-se normes, doncs, ve de lluny.

            El text sona a retret; si bé Déu ha mantingut la seva promesa, el poble no pot pas dir el mateix, han estat temptats per les religions dels seus veïns. Es per això que si  viuen guardant els preceptes del Senyor, els pobles els tindran per assenyats i intel·ligents.

...................................................................                 

                                                      

Mc 7, 1-8, 14-15. 21-23

            No es tracta de discutir una mesura higiènica, el veritable debat està en el gest religiós de purificació ... de purificar-se del contacte amb tot el que és pagà. Uns fariseus vinguts de Jerusalem provoquen el debat, doncs per ells, el rigor de l’observança de la purificació era essencial per preservar la identitat jueva, i allunyar-se del contacta amb tot lo considerat pagà. Però a Galilea, una regió fronterera, la població jueva i pagana estava barrejada, i la purificació ritual era menys observada.

            Jesús no deixa mai de posar-se en contra de tota exclusió en nom de la religió, i respon als fariseus citant Isaïes: l’autèntic culte, no és un cúmul de preceptes humans, sinó quelcom que surt del cor. La veritable puresa és una disposició del cor de l’home, i quan hi ha impuresa, no ve pas de fora, sinó que també neix al cor.

            Retreu als fariseus l’error que els ha portat a preferir els seus propis preceptes, a la llei de l’amor de Déu i del germà. Malgrat els principis del Deuteronomi, el judaisme d’aquell temps, estava més inclinat a valorar les formalitats, i un cop establertes unes normes i tradicions, les col·locaven al lloc que només Déu havia  d’ocupar, tendien a la pietat externa i que els diguessin el que calia fer ... en el fons, la llibertat feia por.

Joan i Roser

Diumenge XIX de durant l'any. 12 d'agost del 2018

Diumenge XIX de durant l’any. 12 d’agost del 2018                                                                   
1Re 19, 4-8
El segle IX aC. el profeta Elies lluita, en el regne del Nord, contra el desplegament de la idolatria, patrocinat per Jezabel, la dona del rei Acab, que l’acaba amenaçant de mort. Elies es veu obligat a fugir al desert. Desanimat, dubta de si mateix, i demana morir; però quan reconeix la seva debilitat, descobreix la compassió de Déu: un àngel li aporta l’aliment necessari, que li treu l’angoixa i pot emprendre el camí de 40 dies, fins arribar a la muntanya del Horeb (que els del Sud nomenen Sinaí).
El pa i l’aigua donats per Déu, permet a Elies realitzar el seu propi èxode (símbol dels 40 dies), i arriba a trobar-se amb Déu a la muntanya, semblant a com ho va fer Moisés.
En el desert de la nostra civilització, a vegades, també tenim una sensació semblant a la d’Elies, però cal creure que Déu és allà.
............................................................................           
Jn 6, 41-51
Déu va alimentar el poble amb el mannà, durant la travessa del desert; l’àngel del Senyor va donar pa i aigua a Elies per poder seguir la seva ruta; en Jesús, Déu ofereix un pa vingut del cel, que permet accedir a la vida eterna.
Però quan Jesús diu “jo sóc el pa baixat del cel”, s’afronta a les recriminacions dels jueus: “¿però, no és el fill de Josep?”.
La vida eterna no és pas una realitat de futur que afecta al més enllà, sinó que afecta la vida present dels homes: “el qui creu en mi té la vida eterna” ... el verb “tenir” està en present. El creient no ha pas d’esperar la vida eterna, qui posa la seva confiança en el Senyor, la té atorgada des d’ara. Però això no tindrà efecte si no acceptem posar-nos en camí, com va fer Elies, i ens aturem en les aparences, com fan els jueus, que coneixen massa bé aquest Jesús fill de Josep, i es perden el sentit de les seves paraules. 
“... és la meva carn”, que alguns ho relacionen amb la Passió i Mort de Jesús; però “carn” vol dir persona, el missatge de la seva Paraula es posa també de manifest en el seu comportament personal, que no va dubtar en assumir la mort, per mantenir-se fidel a la veritat que predicava.
   

Joan i Roser

Diumenge XVIII de durant l’any. 5 d’agost del 2018

Diumenge XVIII de durant l’any. 5 d’agost del 2018                   

                                                 

Ex 16, 2-4. 12-15

            Després de passar el mar a peu sec, comença pel poble el pelegrinatge dins el desert, lloc de set i fam. Se’ns vol recordar que el desert és la carència de tot, i a tothom pot arribar, un moment o altre, aquest desert. El poble reclama menjar a Moisès, però és contra Déu que murmura (al país d’Egipte menjaven fins a saciar-se). Déu escolta el poble, l’ha posat a prova, comprèn les recriminacions, i li envia aliment.

            El poble d’Israel, en aquesta situació, pot experimentar com Déu ajuda als que en Ell confien. Déu es cuida del poble, l’alimenta i l’educa.

  ............................................................................    

                                                                   

Jn 6, 24-35

            És bo de veure com la gent busca Jesús ... actitud digne de ser imitada. Segueixen Jesús perquè satisfà les seves necessitats naturals: cura malalts i dóna menjar. Però el signe del pa que va compartir tota la multitud, no és suficient per generar-los la fe, no han entès lo essencial. No acaben d’entendre la missió salvadora de Jesús: “¿com hem d’actuar ...?” pregunten ... “creure en aquell que Déu ha enviat”, els respon Jesús.

            Jesús vol fer-los passar del pa que alimenta el cos, al que és font de vida; però els qui l’escolten no l’arriben pas a entendre. Llavors demanen a Jesús un senyal per convenç-se’ls, i fan referència al mannà donat per Moisés al desert. Però és el Pare qui dóna el pa que baixa del cel, i “jo soc aquest pa que dóna vida”, els diu Jesús.

            Aquest discurs del pa de vida, fa pensar en el pròleg de l’evangeli de Joan, en que presenta Jesús com el Verb que ha vingut al món a portar-hi la vida, “el qui és la Paraula s’ha fet home ...”. Sovint, en l’Antic Testament, la Paraula es compara a un aliment: “... l’home no viu sols de pa, sinó de tot allò que surt de la boca de Jahvè” (Dt 8, 3).

 Joan i Roser

   

Diumenge XVII de durant l’any. 29 de juliol del 2018

Diumenge XVII de durant l’any. 29 de juliol del 2018                                                                    

2Re 4, 42-44  

            Eliseu, reconegut com “un home de Déu”, és a dir, un profeta, actuava en el Regne del Nord, cap els anys 850-800 aC. Era el successor del profeta Elies, i estava en un context de fam i pobresa.

            Un home li porta 20 pans d’ordi; sembla es tracta dels pans de les primícies, de la primera collita, que calia oferir a Déu (Lv 23, 17), i Eliseu, en nom de Déu, diu al seu servent que els doni a la comunitat, perquè en mengi tothom, malgrat que la raó humana considera que no és possible que en pugui menjar tanta gent. Però l’autor del text convida a passar a una altra dimensió: “això diu el Senyor”. A partir d’aquest moment, amb la intervenció de Déu, ja no hi ha mesura.

 ............................................................................                                  

                           

Jn  6, 1-15

            Cal distingir uns  simbolismes dins el text: 1) “s’acostava la Pasqua”, la festa que celebrava l’alliberament del poble. 2) “pujà a la muntanya”, la muntanya evoca esdeveniments importants del poble, és acostar-se a Déu; aquí va ser donada la Llei a Moisés. 3) “s’hi assegué”, símbol del mestre, que adopta aquesta postura per ensenyar. 4) “hi havia molta herba” fa pensar en el Salm 23: “El Senyor és el meu pastor ... em fa descansar en prats deliciosos”.   

            La comunitat no té mitjans per donar un àpat a tanta gent, però Jesús els alimenta, encara que no sense la participació dels homes, per poc que tinguin. Jesús ensenya que la dinàmica del Regne és compartir; el problema no es soluciona comprant, sinó compartint. Jesús accepta la modesta aportació d’un noi, que tenia cinc pans i dos peixos, “prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí ...”, sona a Eucaristia, que Joan no en fa referència en el Sopar.

            El miracle no és tant la multiplicació dels pans, sinó el que esdevé a l’interior dels que escoltaven Jesús: Interpel·lats per les seves paraules, cadascú va posar en comú el poc que tenia, que es va multiplicar, en va menjar tothom, i encara en va sobrar per omplir 12 cistells, que evoca la totalitat del poble.

            L’esdeveniment provoca una reacció d’entusiasme ... i el volen fer rei, “però Jesús se’n adonà ... i es retirà sol a la muntanya”.

   

Joan i Roser

Diumenge XVI de durant l’any. 22 de juliol del 2018

Diumenge XVI de durant l’any. 22 de juliol del 2018                                                                    

Jr 23, 1-6        

            La metàfora del pastor, era habitual per parlar dels reis, especialment a partir de David, pastor que va esdevenir rei. Un bon rei és aquell que, com un pastor, vetlla per la seguretat i prosperitat del seu ramat, el poble.

            El comportament dels reis, però, no ha estat bo i han conduit el país al desastre: Jerusalem ha estat envaïda, el Temple destruït i el poble deportat a Babilònia. Dins aquest context, el profeta Jeremies porta un missatge d’esperança: un dia, potser llunyà, però cert, per fi vindrà un bon rei, a través del qual Déu exercirà la funció de bon pastor. I aquest missatge el reafirma citant per cinc vegades “Ho dic Jo, el Senyor”.

            Després, la mateixa promesa és represa amb una altra imatge: “faré germinar un rebrot al llinatge de David”. Els profetes n’han fet la imatge d’una esperança ben precisa, la de veure complides les promeses fetes a David, les de l’arribada d’un Messies ... dret, justícia i seguretat, vet aquí a què aspira el poble i què aportarà el Messies.

            Pels cristians, aquest oracle de Jeremies s’acompleix en Jesús.  

............................................................................                                                              

Mc  6, 30-34

            Jesús acull els deixebles, que venen de la seva primera missió amb una immensa satisfacció al cor i amb una necessitat d’explicar a Jesús la seva experiència. Jesús els convida al repòs, lluny de la gent, en un lloc desert, per buscar un xic de calma ... però la gent “els veieren marxar”, es posaren en camí, i arribaren al lloc abans que ells.

            Cal remarcar el fort sentiment que s’apodera de Jesús al veure tanta gent al baixar de la barca ... “se’n compadí”, doncs “eren com ovelles sense pastor”, i es disposà a ensenyar-los, amb el que es podria presentar Jesús com el Pastor messiànic anunciat pel profeta.

            Marc ens descriu l’atracció que Jesús exerceix damunt la gentada, però també la compassió que li inspirava, i ens mostra directament un “pastor” en acció.

            En quan els apòstols, lligats ja a Jesús per la missió, continuen aprenent del mestre enmig de la gent.

 Joan i Roser