Diumenge XV de durant l'any

Dt 30, 10-14

Moisés convida al poble a posar en pràctica la Llei de Déu, que no està pas dins els núvols del cel, ni més enllà de les mars, sinó que s’inscriu en el cor dels homes, fins i tot en els que no la coneixen.

Se’ns proposa una meditació sobre el sentit de la Llei, i parteix de la convicció de que la Llei és la veu del Senyor. Observar la Llei és experimentar la presència de Déu, que esdevé a l’interior de l’home, fins arribar al mateix cor, però per un camí respectuós amb la llibertat de cadascú.

.............................................................................

Lc 10, 25-37

<Ell respongué: "El qui es va compadir d'ell". Jesús l'hi digué: "doncs tu fes igual">

El mestre de la Llei, disposat a reconèixer les competències de Jesús, li pregunta què ha de fer, i Jesús el remet a l’Escriptura, l’obliga així a adoptar una posició. La resposta és correcta, tot sembla ja dit (Dt 6,5 i Lv 19,18), però tot queda per fer.

Llavors, l’escriba pregunta qui és el proïsme, doncs per ells, els altres als qui cal respectar sols eren els israelites. Jesús defuig discutir i planteja una paràbola. A l’home víctima d’una agressió, al mal físic se li ajunta una exclusió d’ordre religiós: al ser tocat per uns bandolers impurs, esdevé també impur, i no es podia tocar; això explica l’actitud del sacerdot i el levita. La mentalitat jueva, marcada pels legalismes, els havia portat a tenir una consciència freda, sense escalfor humana. Però el samarità, lliure d’aquests prejudicis, no té cap problema per ajudar a qui ho necessita.

Els jueus menystenien els samaritans, que consideraven uns heretges, això explica que, a la pregunta de Jesús “qui d’aquets va veure a l’altre com a proïsme?”, la resposta del mestre de la Llei fos “aquell qui es va compadir d’ell”, evitant de nomenar el samarità ... i Jesús li diu “doncs fes tu igual”. No és sols convidar-lo a considerar el samarità com un proïsme, sinó a imitar també el seu comportament.

El qui es troba amb Déu, no és l’home religiós preocupat pel culte i les normes de puresa, sinó el qui practica la misericòrdia, encara que sigui un heretge samarità.

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2013)

Diumenge XIV de durant l'any

Is 66, 10-14

Els exiliats a Babilònia retornen al país, però aquest retorn, tan esperat, no ha pas rebut l’acolliment que havien imaginat. La Jerusalem que troben, no és la que havien deixat: el Temple està en runes, i havien estat oblidats pel poble que es va quedar.

És una crida a l’esperança. Jerusalem esdevindrà com una mare pels seus fills; les paraules que caracteritzen la seva acció, descriuen actes maternals: seran alletats, portats al braç, amanyagats ... Al llarg del text, es passa de Jerusalem a la mare, i de la mare al Senyor. Déu consola al poble com una mare al seus fills. El dir Pare a Déu, és un símbol patriarcal, que no deixa de tenir, també, aspectes maternals. La mà del Senyor els farà trobar altre cop la Jerusalem que havien esperat.

..............................................................
Lc 10, 1-12, 17-20

"Església en sortida" 

Camí cap a Jerusalem, Jesús havia enviat els Dotze, i ara n’envia 72, xifra simbòlica que evoca el nombre de pobles de la terra, segons Gn 10, i representa la universalitat del missatge de Jesús. Surten de dos en dos, perquè el seu testimoni tingui valor jurídic, segons la llei jueva (Dt 17, 6).

La missió dels deixebles és la mateixa que Jesús ha rebut del Pare: anunciar que el Regne de Déu ja és aquí. No els diu de predicar en llocs sagrats, sinó pels pobles i les cases, llocs on es desenvolupa la vida dels homes; les comunitats cristianes van néixer en el sí de famílies, dins d’una casa, que esdevingué lloc de acollida i de celebració de la Paraula i partir el pa. Jesús els donà els consells necessaris per preparar-los a afrontar els problemes que Ell coneixia bé: es trobaran amb el refús, com Jesús al poble samarità ... amb l’aversió "com anyells enmig de llops" ... "compartiu el que tinguin per menjar", doncs ja no hi ha menjars impurs ...

A la tornada, Jesús els avisa que la autèntica alegria, no està en l’èxit obtingut en la seva missió, sinó en el fet que "els vostres noms estiguin escrits en el cel" ... Ja ens agradaria que l’Església volgués retrobar la simplicitat d’aquells temps, per anunciar al món, les paraules i fets de Jesús.

JiR

(Recuperat de juliol de 2010)

Sant Pere i Sant Pau, apòstols. 29 de juny

Ac 12, 1-11

Herodes Agripa, nét d’Herodes el Gran, es vol congraciar tant amb els jueus com amb els romans, fent-se enemic dels cristians i, es per això, que fa matar Jaume i empresona Pere.

Pere és agafat i tancat a la presó la setmana de Pasqua, en que els jueus fan memòria de l’alliberació d’Egipte. La jove Església s’afronta al domini dels poders polítics i religiosos, que temen perdre protagonisme, i Pere és arrestat ... però miraculosament alliberat. Criden l’atenció les paraules de l’àngel al alliberar-lo: “cenyeix-te i posa’t les sandàlies”, que fan pensar a les ordres donades al poble a la sortida d’Egipte (Ex 12,11). Es voldria fer comprendre que Déu continua la seva obra d’alliberació.

L’àngel del Senyor allibera Pere, i el fa disponible per la missió d’anunciar la bona nova.

..........................................................................

Mt 16, 13-19

"Tu ets Pere. Et donaré les claus del Regne del cel"

Aquest text, és una mena de sondatge d’opinió, en que Jesús interroga als deixebles, assumint la misteriosa figura del Fill de l’home, anunciada pel profeta Daniel; es presenta com qui encapçala el poble de Déu.

La gent, en continuïtat amb el passat, identifica Jesús amb un profeta: és Joan Baptista, Elies, Jeremies ... no han copsat l’autèntic sentit de l’activitat de Jesús.

“¿I vosaltres?” ... davant d’aquesta pregunta, Simó respon “tu ets el Messies, Fill de Déu viu”, igual que els reis d’Israel, a qui s’atribueix aquest títol, després de ser ungits (ungit = messies) ... però Jesús ho és d’una manera diferent, i no pas sols honorífica. Seguint el decurs de l’evangeli, però, es posarà de manifest que els deixebles tampoc han acabat d’entendre quin tipus de Messies representa Jesús, que continuen identificant amb un Messies-rei, segons l’estil del passat.

Canviar el nom a una persona, era encomanar-li una nova missió, i aquest és el sentit de nomenar a Simó, “Pedra” que esdevindrà el fonament de l’Església. Amb “les claus” seria autoritzar-lo a interpretar el que està prohibit (lligar) o permès (deslligar), per viure conforme al missatge del Regne. Pere obrirà als pagans les portes de l’Església primitiva.

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2014)

El Cos i la Sang de Crist

Gn 14, 18-20

Abram venia de lluitar, en un país estranger, per alliberar el seu nebot Lot i, en el camí de retorn, és acollit per un misteriós personatge, de nom Melquisedec (Melki-Sedeq = Rei de Justícia), rei de Salem (la futura Jerusalem) i, a la vegada, sacerdot, que li ofereix pa i vi. Aquest àpat sembla tenir un caràcter religiós, doncs s’hi uneix una doble benedicció, primer sobre Abram i després al Déu Altíssim.

Sorprèn que, com a ofrena, Melquisedec aporti pa i vi, i no pas animals per sacrificar, com era costum, i Abram li dóna el delme, és a dir, la dècima part del botí de guerra, lo qual significa que el reconeix com a sacerdot. Crida també l’atenció el constatar l’existència d’un sacerdoci abans de la institució legal, que els feia sortir tots de la tribu de Levi. Es pot, doncs, ser sacerdot de Déu, a la manera de Melquisedec, sense ser de la tribu de Levi, i així s’hi identifica Jesús, que ens ofereix també el pa i el vi, en la Eucaristia.

..........................................................

Lc 9, 11-17

"És l'aliment de l'ànima que sadolla les nostres necessitats més profundes"

Jesús parlava del Regne i curava els qui ho necessitaven, però “el dia començava a declinar” i els apòstols diuen a Jesús que acomiadi la gent, doncs s’acosta l’hora de menjar i estan al descampat. Jesús, però, els proposa una altre solució: “doneu-los menjar vosaltres” ... però sols tenen 5 pans i 2 peixos.

A vegades, pensem que som, o tenim, poca cosa per fer quelcom, però la decisió de fer-ho, malgrat tot, pot aconseguir l’objectiu amb l’ajuda de Déu. Sols a partir del moment en que els deixebles donen el poc que tenen, s’aconsegueix que hi hagi pa per tothom.

En el text hi trobem els gestos fonamentals de Jesús en el relat del Sopar: pren els pans, alça els ulls al cel i els beneeix, els parteix i els dóna als deixebles perquè els distribueixin a tothom. Jesús convida tothom a la taula del Regne, parada simbòlicament en un lloc desert, que és un lloc de proba, però també preludi a la pujada a un estat superior.

El lligam entre la multiplicació dels pans i la institució de la Eucaristia en el Sopar, ens el dóna l’evangeli de Joan. Hi ha dues maneres, indissociables, de celebrar el memorial de Jesús: partir el pa (l’Eucaristia) i posar-se al servei dels demés (rentar els peus).

JiR

(Recuperat de juny de 2010)

Diumenge de la Santíssima Trinitat

Pr 8, 22-31

No es tracta de la saviesa que l’esperit humà recerca, sinó d’una personificació poètica de l’acció de Déu en la creació del món. Els Pares de l’Església (Ireneu i Teòfil d’Alexandria) hi van veure, en la Saviesa, un anunci de l’Esperit Sant, però l’inici de l’evangeli de Joan, parlant del Verb i de la Paraula que està en Déu, ens porta a veure-hi també la figura de Jesús.

L’autor del text, dóna la paraula a la Saviesa. Caldria destacar-ne tres aspectes: 1) La Saviesa no parla de ella tota sola, sinó sempre en relació amb Déu, com si fossin inseparables. En la Bíblia no s’ha plantejat mai un Déu Trinitat, però sí que sembla que entre Déu i la Saviesa existeix una forta relació d’intimitat. 2) “Abans”, és un terme que es repeteix; es vol remarcar que la Saviesa ja hi era des de l’eternitat, abans de la creació. 3) La Saviesa juga un paper en la creació; si bé es troba sempre al costat de Déu, també “comparteix amb els homes les seves delícies” ... Déu està sempre present en la vida dels homes.

.....................................................................

Jn 16, 12-15

"L'Esperit de la veritat us guiarà cap el coneixement de la veritat sencera"

Al acostar-se la fi de la seva missió, Jesús veu que hi ha coses que els deixebles no poden encara comprendre. El llarg camí de la descoberta de Déu no ha pas acabat, no es pot entendre tot de cop, i és l’Esperit qui ens portarà pel camí de la veritat.

Més que una doctrina sobre la Trinitat, se’ns mostra una estructura trinitària de la salvació: la iniciativa ve del Pare, que envia el seu Fill; la realització històrica s’identifica amb el Fill, que s’entrega a la seva missió fins a la mort; l’actualització permanent d’aquest missatge és obra de l’Esperit, enviat per Jesús de part del Pare, i que habita en els qui creuen. L’Esperit té una funció didàctica, en relació a la paraula de Jesús, però no fa noves propostes.

Els evangelistes van reprendre les paraules de Jesús a la seva manera i en funció de la seva comunitat. L’Esperit Sant, que se’ns envia, ajuda el creient a adonar-se de la vigència d’aquestes paraules d’ahir, confrontades amb els esdeveniments d’avui; només així, l’Esperit pot mostrar-nos qui és Jesús i què espera de nosaltres.

Joan i Roser

(Recuperat de maig de 2013)

Diumenge de Pentecosta

Ac 2, 1-11

La Pentecosta era una festa d’origen pagà, en que es celebrava la collita dels fruits de la terra. Però en l’època de Jesús, la Pentecosta era la festa del do de la llei, en que els jueus de “totes les nacions” anaven a Jerusalem en pelegrinatge. Pels deixebles, però, aquesta festa té un significat especial. Per fer comprendre el què va passar, el text evoca esdeveniments de l’Antic Testament:

1) El soroll i el vent, suggereixen la presència de Déu al Sinaí, quan va donar la Llei a Moisès. Ara, Déu dóna al poble una nova llei, però no la dóna en unes taules de pedra, sinó que la posa en el cor dels homes. 2) “Com unes llengües de foc es posen sobre cadascú”, evoca les paraules del profeta Joel (Jl 3, 1): “abocaré el meu Esperit sobre tothom”. 3) L’episodi de Babel, en que Déu barreja les llengües, i els homes no s’entenen entre ells, la humanitat descobreix la diversitat; i ara es posa de manifest la unitat dins la diversitat. Els deixebles parlen en la seva pròpia llengua, però tothom els entenia, cadascú en la seva de llengua. La unitat no la fa pas el que tots siguem iguals.

...................................................................

Jn 20, 19-23

"Llavors alenà damunt d'ells i els digué: Rebeu l'Esperit Sant"

Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida.

La pau de Jesús, és la de la Bona Nova, que transforma la por en joia, i que obre les portes a totes les nacions. Després ve el do de la missió “com el Pare m’ha enviat, també us envio a vosaltres” ... però els enviats han de ser transformats, per poder continuar l’obra de Jesús. “Alenà damunt d’ells”, semblant a l’alè de Déu al crear l’home, és com una nova creació, seran persones noves. La por i la obscuritat del nostra interior, amb la presència de Jesús, es transformen en pau i alegria, amb la certesa que Ell està amb nosaltres.

La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles. Però el v. 23 desconcerta: “... quedaran sense perdó”. És difícil pensar que el Déu que ens mostra Jesús, pugui no perdonar; potser caldria interpretar que la missió seria proclamar la paraula del perdó i, de no fer-ho, seria deixar que el món ignorés aquest perdó, abandonar-lo al pecat i no complir la missió encomanada. S’ha d’aconseguir que tothom, fins i tot els pecadors, amb el perdó, s’integrin a la comunitat.

JiR

(Recuperat de juny de 2011)

Solemnitat de l'Ascensió del Senyor

Ac 1, 1-11  Lc 24, 46-53

Amb l’Ascensió, acaba l’evangeli de Lluc i comença Actes, encara que les paraules de Jesús no són pas les mateixes en els dos llocs. El primer relat és de comiat, el segon és com una empenta per seguir endavant sense Ell. En l’evangeli, la Resurrecció i l’Ascensió esdevenen en un sol dia (o potser dos): l’exaltació de Jesús, és inseparable de la seva mort i la seva resurrecció. Mentre que en Ac es relata una convivència del Ressuscitat amb els deixebles, que durarà 40 dies (=un temps de preparació).

Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari gens infreqüent en el món antic, que pretenien escenificar el final gloriós d’un personatge. A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre és endut cap el cel; així succeeix (2Re 2, 9-12) i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar el seu missatge. En seran testimonis amb la força de l’Esperit Sant, que baixarà damunt d’ells ... semblant a com va venir sobre Jesús, després del bateig en el Jordà, al començar la seva missió.

Tant en Lc com en Ac, Jesús diu als apòstols d’esperar, no fer res fins que siguin batejats amb l’Esperit: “no us mogueu de la ciutat ...”. Jesús els fixa un període d’espera, perquè tinguin temps de reflexionar i obrir-se a l’acció de l’Esperit.

El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu, com durant la travessia del desert, a la sortida d’Egipte (Ex 19, 9 i 16).

“¿Perquè esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; aquest és el missatge que se’ns vol transmetre.

És curiós que, al final de l’evangeli, els deixebles se’n tornen a Jerusalem “plens d’una gran joia”... quan Jesús se’n ha anat i es queden sols. Lluc vol mostrar que la gràcia de la resurrecció ja actua, és la convicció de que Jesús, encara que invisible, no deixa d’estar present en ells.

L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença una altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix. L’Esperit de Déu prendrà el relleu de Jesús, i donarà força als deixebles per anunciar la Bona Nova.   

Joan i Roser

(Recuperat de maig de 2013)