Diumenge XV de durant l’any. 15 de juliol del 2018

Diumenge XV de durant l’any. 15 de juliol del 2018            

                                                        

Am 7, 12-15

            Betel (=casa de Déu) era un santuari molt antic, Jacob va posar aquest nom al lloc on se li va aparèixer el Senyor (Gn 35, 14-15). Era l’equivalent, al nord, del Temple de Jerusalem. Cap l’any 750 aC, sota el regnat de Jéroboam II, és quan Amós hi va. Betel tenia també una significació política; en la defensa que en fa el seu sacerdot hi ha els interessos del rei.

            Amós, criador de bestia a Judà, és cridat per Déu a anar al Regne del Nord per denunciar-hi els abusos de luxe i riquesa, amb menyspreu dels pobres: “la casa de Déu havia esdevingut casa d’iniquitat” (Am 5,5).

            Amassià, assalariat del santuari de Betel, vol foragitar-lo, i que vagi a fer de profeta a Judà, el seu país. El profetisme, però, no és pas una feina o ofici a canvi d’un salari, el profeta és un home lliure que sols depèn de Déu.

............................................................................      

                                                        

Mc  6, 7-13

            Comença una nova etapa en el procés del seguiment de Jesús: l’etapa de la missió. Jesús associa els seus deixebles a la seva missió, i en fa Apòstols, que vol dir enviats.

Jesús els dóna tres consignes:

1) aneu de dos en dos. Davant un tribunal, calia fossin dos per donar testimoni, i l’evangelització és un afer de testimoniatge. La companyia és també recolzament, força, motivació per acomplir la missió i per vèncer les dificultats; el seguiment de Jesús no és un afer privat, és una responsabilitat comunitària.

2) Jesús els dóna consells que es refereixen a la pobresa, emporteu-vos sols l’estrictament necessari. Els únics instruments han de ser els de la marxa per la missió. Cal un despreniment que només posa la confiança en Déu, i no en els diners, comoditats i seguretats. 

3) no us deixeu impressionar per un possible refús ... tot just venen d’assistir al refús de Jesús per la gent del seu poble. “Espolseu-vos la pols dels peus”, és com dir no hem volgut prendre res, fins la pols us deixem ... però també pot ser un signe de separació; els jueus feien una cosa semblant quan tornaven d’un poble pagà.

            Al final del text, se’ns mostra que els deixebles posaren en obra el poder que els hi va ser donat.

Joan i Roser

Diumenge XIV de durant l’any. 8 de juliol del 2018

Ez 2, 2-5

            La crida de Déu sembla un xic dura, però cal conèixer la situació en que va ser pronunciada. És el començament de l’exili a Babilònia, en que el Temple encara no estava destruït, i el Temple, es creia, era l’habitacle de Déu. Què podia fer el poble, convivint amb la idolatria del nou ambient, i el seu Déu a Jerusalem? Si són un poble vençut, no serà perquè el seu Déu és menys poderós que els altres? La temptació d’abandonar la fe jueva era molt forta ... Però Déu no resideix pas sols a Jerusalem, dins una casa de pedra; Déu resideix en el poble, encara que ara estigui a Babilònia (primera revelació).

            Els retrets que es fan al poble són significatius, però hi ha una segona revelació: malgrat que el poble és dur i indòcil, això no impedeix la fidelitat de Déu a la seva Aliança, i els fa saber que “hi ha un profeta enmig d’ells” per comunicar-los la seva Paraula, per fer evident la seva presència enmig del poble.

............................................................................                                                              

Mc  6, 1-6

            Igual que tot jueu pietós, Jesús pot comentar l’Escriptura, durant l’ofici del sàbat, i això va generar admiració i dubte. “¿D’on li ve ...?” la pregunta no és per saber l’origen, sinó per posar en dubte la seva autoritat. “D’on li ve tot això? ... no és el fuster, el fill de Maria?”. El no citar Josep, podria ser una afirmació de quelcom fora del normal en el seu naixement, doncs en aquell temps, un era sempre considerat fill del seu pare.

            La reacció de la gent evoluciona: d’entrada es sorprenen, positivament, de la seva saviesa i les seves propostes dins la sinagoga; però després es posen a dubtar, un dubte que acabarà en refús. És llavors quan Marc situa Jesús dins la línia dels grans profetes de l’Antic Testament, que no varen pas ser ben rebuts pel poble.

            S’ hi veu una incompatibilitat entre la grandesa de Déu i la modèstia dels orígens humans. En tot testimoni, en tot profeta, hi ha un contrast entre la seva feblesa d’home i la gràcia de Déu que es manifesta a través d’ell. Jesús s’ha pres de tal manera la condició humana, que els de Natzaret sols hi veuen el fuster.

Joan i Roser

Diumenge solemnitat del Cos i Sang de Crist

Diumenge solemnitat del Cos i Sang de Crist. 3 de juny del  2018                                                                    

Ex 24, 3-8

              El ritus de l’Aliança que proposa Moisés, comprèn dos aspectes. D’entrada, el que es refereix a la paraula, o “paraules del Senyor”, que són la part que el poble s’ha de comprometre a respectar, perquè l’Aliança perduri. Després ve el ritus de la sang; en la mentalitat semita, la sang simbolitzava la vida donada per Déu. La sang és aspergida sobre l’altar, que simbolitza la presència de Déu, i sobre les dotze pedres aixecades (les dotze tribus), que representen el poble; es fa la unió, el lligam, entre Déu i el poble.

              La sang dóna testimoniatge que l’Aliança és una relació de vida, car estableix una comunitat vital entre els que l’han contreta, entre Déu i el poble. No és pas el sacrifici el que compta, el més important és l’Aliança, que comporta la fidelitat a la paraula de Déu.

...........................................................................                                                                           

Mc 14, 12- 16. 22-26

              Calia celebrar la Pasqua dins Jerusalem, d’aquí que els deixebles, forasters com Jesús, havien de trobar algú que els deixes una sala per poder-ho celebrar.

              Jesús, en el sopar, segueix el ritus habitual de la Pasqua jueva, que evoca la intervenció de Déu a favor del poble ... però li dóna un nou sentit. Al començar el sopar, el cap de taula es posava dret, agafava el pa i pronunciava una benedicció, el trencava i el repartia, fen arribar així a tots la benedicció de Déu. Però Jesús hi dóna un nou contingut, i diu: “Això és el meu cos”, la meva persona, que es lliurarà fins a la fi, per fer-vos arribar la benedicció del Regne de Déu. Al final de l’àpat, s’agafava una copa de vi, es donava gràcies i es bevia, cadascú amb la seva copa, era com un brindis. Però aquella nit, Jesús convida els deixebles a beure de la seva de copa, la comparteixen, i diu: “aquesta copa és la meva sang, la sang de la nova Aliança”.

              Jesús realitza, a la comunitat dels deixebles, un signe profètic del que passarà després a la creu: la seva persona, com el pa trencat i repartit, s’ha donat a tothom, i ara acabarà donant també la seva vida, la sang, que també reparteix, fent referència a la sang de l’Aliança que Moisès aspergeix sobre el poble.

              Amb el testimoni de tota la seva vida, fins a la mort, Jesús fa possible una nova Aliança. Amb Jesús, Déu es dóna a conèixer i es fa més proper. Celebrar l’eucaristia és rememorar aquesta nova Aliança.

Joan i Roser

Diumenge  Santíssima Trinitat. 27 de maig del 2018                                                                    

Dt 4, 32-34. 39-40

          És el discurs de comiat de Moisès, en que convida al poble a mirar al seu entorn, i veure si hi troben quelcom de semblant a l’Aliança  que el Senyor va fer amb el seu poble. A l’època del Deuteronomi, i durant tot l’Antic Testament, l’objectiu era alliberar el poble del politeisme.             

              En aquest text trobem, en poques paraules, tota la catequesi del poble d’Israel, amb una enumeració de les obres de Déu pel seu poble: 1) Déu ha creat la humanitat, 2) ha parlat al seu poble, 3) l’ha escollit i l’ha alliberat, 4) li ha donat uns manaments, 5) i finalment, li ha donat una terra.

              En aquesta presència constant de Déu al costat del poble, queda encara per descobrir que no és pas reservada exclusivament a Israel, Déu és el Déu de tots els pobles. En aquell temps, cada poble tenia el seu déu o déus, però el Déu que es revela a Israel, és el Déu de tothom.

...........................................................................                                                                           

Mt 28, 16-20

              Ens trobem a Galilea, lloc on va començar la predicació de Jesús, on va dir a les dones, junt al sepulcre, que hi anessin els deixebles per trobar-se amb ell ...  i a la muntanya, que ha estat sempre el lloc de trobada amb Déu. Aquí, Jesús pronuncia un curt discurs de comiat, però, la presència de Jesús no s’imposa com una evidència ... “alguns dubtaven”; aquesta frase es podria interpretar com un avís als lectors, de que la fe, malgrat la resurrecció, no és pas una resposta fàcil.

              Jesús reivindica el poder universal, que ha rebut de Déu: “Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra”, i transmet el seu poder als deixebles, gràcies al que podran fer nous seguidors, amb el baptisme “en el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant”,  i la predicació: “aneu a convertir tots els pobles ...”, per integrar tothom dins la família de Déu. Se’ns mostra la fi de la presència visible de Jesús, i el començament de la història de l’Església, o comunitat de creients. Jesús ha sembrat una llavor, durant la seva vida, que ara la comunitat ha de fer créixer, Ell se’n va però queda en nosaltres el seu Esperit.

              Al començar l’evangeli, Mateu presenta Jesús com l’Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, i l’acaba amb aquestes últimes paraules de Jesús: “estaré amb vosaltres fins a la fi del món”.

Joan i Roser

Diumenge de Pentacosta

Diumenge  de Pentecosta. 20 de maig del 2018                                                                    

Ac 2, 1-11

              La Pentecosta era una festa d’origen pagà, es celebrava la collita dels fruits de la terra, però, més endavant, va esdevenir una festa religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí. Els deixebles estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la unitat del grup.

              És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i dinamisme  de l’Esperit. El mot hebreu ruah, o el grec pneuma, volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el bateig amb el foc de l’Esperit (Lc 3, 16).

              L’Esperit fa caure totes les barreres que impedien la comunicació entre els homes de races i llengües diferents, i cadascú sent proclamar la Paraula de Déu en la seva pròpia llengua, doncs ja no s’expressa sols en la llengua del Temple, sinó a la de cadascú.

...........................................................................                                                                           

Jn 20, 19-23

              Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida. Després es donà a conèixer “mostrant les mans i el costat”, la seva imatge no era com abans, i calia algun signe per identificar-se.

              Després ve el do de la missió “com el Pare m’ha enviat, també us envio a vosaltres” ... però els enviats han de ser transformats per poder continuar l’obra de Jesús, i per transmetre’ls l’Esperit “alenà damunt d’ells”; semblant a l’alè de Déu al crear l’home, és com una nova creació, seran persones noves. La por i la obscuritat es transforma en pau i alegria, amb la certesa de que Jesús està amb ells.

              La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles; tothom és cridat a entrar dins la pau de Déu, i reconciliar-se amb Ell. S’ha d’aconseguir que tothom, fins i tot els pecadors, amb el perdó, s’integrin a la comunitat.

Joan i Roser

Diumenge VI de Pasqua

Jn 15, 9-17

              Quan Jesús parla als apòstols, és per omplir-los de joia, doncs la seva vida ha sigut tota d’amor, a imatge del Pare. En l’AT, ja es parla de la joia com una característica de salvació, que la humanitat espera, i sols llavors coneixeran Déu i viuran dins la seva joia.

              Si bé amb el símbol de la vinya es parlava de l’activitat del Pare com a vinyater, que cuidava els ceps i les sarments, aquí es fa novament referència al Pare, però com a model d’amor: “tal com el Pare m’estima, jo us estimo a vosaltres”.

              La relació de Jesús amb els deixebles, no es limita a la unió de les sarments al cep, sinó que adquireix un altre aspecte, una relació interpersonal d’amistat: “no us dic servents sinó amics”, i proposa una mesura de l’amor que comporta aquesta amistat: l’amor més gran és de “qui dóna la vida pels seus amics”.

              S’estableix una cadena d’amor entre el Pare, el Fill i els deixebles. De la mateixa manera que Jesús comparteix amb els deixebles el que rep del Pare, la seva estimació, també ells hauran de compartir amb els altres, amb els germans, el què han viscut i aprés de Jesús, el seu amor.

 Joan i Roser

Diumenge VII de Pasqua. Ascensió. 13 de maig del 2018                                                                    

Ac 1, 1-11

                                                          

                                                    

             

Després de la Passió, durant 40 dies (un temps de preparació) Jesús s’apareix als deixebles que no comprenen massa el projecta de Déu; esperaven un rei temporal, però Jesús els diu que Déu enviarà quelcom d’Ell mateix, el seu Esperit, per establir un regne nou: el Regne de Déu.

              Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari freqüent en el món antic, tant greco-romà com jueu, que pretenien escenificar així el final gloriós d’un personatge.

              A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre es endut cap el cel; així succeeix i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles, veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar-la. El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu.

              “¿Perquè esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; el missatge pasqual s’ha d’encarnar en la vida dels homes.

              L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença un altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix.    

...........................................................................                                                                           

Mc 16, 15-20

              Jesús s’acomiada dels deixebles amb un encàrrec “anuncieu l’evangeli a tota la humanitat”, no sols als jueus. La salvació s’ofereix a la humanitat sencera, però la fe n’és una condició fonamental. Els que es convertiran amb el missatge dels apòstols, és a través del baptisme que formaran part del grup de seguidors, i es salvaran, i Jesús afegeix els senyals que acompanyaran als qui hauran cregut. Quatre d’aquets cinc senyals són ja expressats, com a manera d’actuar, dins els Fets dels Apòstols, però aquí no reservats als missioners sinó a qualsevol creient. Són signes molt relacionats a la manera de pensar d’aquell temps, la malaltia, el mal, però a nosaltres ens caldrà donar senyals actuals, que facin evident la nostra fe en Jesús.

              Després, Jesús “fou endut al cel”, amb el que es vol posar l’accent en el fet que la seva recepció i el asseure’s “a la dreta de Déu”, són conseqüència d’un acte del mateix Déu, que el crida cap a Ell. A la terra, Jesús va ser refusat, però en el cel, és portat a un lloc d’autoritat.

Joan i Roser 

Diumenge V de Pasqua

Diumenge V de Pasqua. 29 d’abril del 2018                                                                    

Ac 9, 26- 31

              A Jerusalem no coneixien la conversió de Pau, i més aviat l’odiaven, doncs havia perseguit els cristians i col·laborat en la mort d’Esteve. Va ser Bernabé qui garanteix la bona voluntat de Pau, el va presentar als apòstols, i els explica com Pau va veure el Senyor, camí de Damasc.

              Bernabé esdevé una mena de padrí de Pau i el porta cap els cristians de Jerusalem. Però els jueus de parla grega no se’n fiaven i, davant de les seves amenaces, els amics cristians de Pau li recomanen marxar.

              Bernabé, junt amb Pau, seran cabdals per l’anunci de l’Evangeli als pagans. L’Església va creixent i s’anava consolidant “confortada per l’Esperit Sant”.  ...........................................................................                                                                          

Jn 15, 1-8

              Amb el pastor i les ovelles estàvem dins el món animal, amb la vinya entrem en el regne vegetal; es tracta de fer-nos passar d’una realitat d’aquell temps a una realitat invisible.

              A través de la imatge de la vinya, se’ns descriu la relació de Jesús amb el Pare i de Jesús amb els deixebles. Es realitza una nova Aliança entre els homes i Déu: “Jo sóc el cep veritable i el meu Pare el vinyater”. Amb l’al·legoria de la vinya, es reforça encara més la unió de Jesús amb els seus deixebles i seguidors, seran sarments units al nou cep, que és el mateix Jesús. Ells estan ara amb Jesús, que és la saba que alimenta els sarments, perquè donin fruit.

              Jesús diu que si algú no està en mi, no es manté unit al cep i no aporta fruit, serà tractat com un sarment sec que es durà a cremar. Els deixebles són cridats a portar fruits al món i donar testimoni de la salvació aportada per Jesús.

              La vinya està destinada a donar fruit, és la seva raó de ser. El secret de la nostra fecunditat està a les nostres mans: acostar-nos a Jesús i a les seves paraules, que ens portaran a mantenir-nos nets, de manera que la saba del cep pugui arribar als sarments, i produeixin raïm, donin fruit.

Joan i Roser