8/8/20

Diumenge-XIX-d-any


Diumenge-XIX-d-any
1Re 19, 9a. 11-13a

            El profeta Elies ha de fugir, doncs la reina Jezabel el buscava per matar-lo. Estava furiosa perquè s’havia afrontat als sacerdots Baals, que ella sostenia, volent demostrar que el Déu d’Israel era més poderós que ells.
            Arriba a la muntanya de Déu, l’Horeb (= Sinaí), li cal un llarg camí per adonar-se que, amb la seva opció, no havia pas escollit la millor manera d’actuar, imaginant un déu de poder, cosa més pròpia dels seus adversaris. Li faltava descobrir que el poder de Déu és fet de tendresa i no pas de violència. Elies comprèn que el poder de Déu no és el que ell creia; Déu no està dins un huracà, un terratrèmol o el foc, sinó que es manifesta en el murmuri d’un suau ventijol.

Mt 14, 22-33

         
   Jesús s’acomiada, a la vegada, de la gent i dels deixebles. Els deixebles, dins una barca, prenen el camí més curt per travessar el llac, Jesús, però, “va pujar a la muntanya a pregar”. En la Bíblia, el mar és símbol de les forces del mal i de la mort; la muntanya hi té un rol oposat, és el lloc de trobada amb Déu.
            “A la matinada”, que evoca el despertar a la nova vida, Jesús, caminant sobre l’aigua, s’acosta a la barca dels deixebles, dins el llac en plena tempesta ... Jesús domina el mal. Els deixebles s’espanten, i Jesús els diu “no tingueu por”, vol alliberar-los de l’angoixa, Jesús està sempre al nostra costat.
            Pere demana d’anar cap a Jesús, camina sobre l’aigua, però s’enfonsa quan la seva atenció es dirigeix sobre la tempesta en lloc de fixar-la en Jesús, que li havia dit “vine”. Llavors, Pere crida “salva’m”, Jesús li dóna la mà, pugen junts a la barca ... i la tempesta amaina.
            La barca, en la tempesta, és una imatge simbòlica de la nostra vida i de la vida de l’Església. Tots ens afrontem a dificultats, també l’Església, però la tempesta s’acaba quan torna a aparèixer Jesús.

Joan i Roser

31/7/20

Diumenge-XVIII-d-any


Diumenge-XVIII-d-any

Is 55, 1-3

                És una invitació, adreçada als exiliats a Babilònia, a que rebin l’aliment sòlid de l’ensenyament diví, portador de vida en plenitud. Els recorda tres temes: 1) la gratuïtat dels dons de Déu: “veniu a comprar sense pagar”; estem massa obsessionats a parlar de mèrits per comparèixer davant Déu, que els bons siguin recompensats i els dolents castigats, 2) l’escolta o la confiança: “escolteu ... i us saciareu de vida”; “no tenim diners”, no tenim títols o valors davant Déu, però Ell sols espera de nosaltres un cor disposat i una orella oberta, i 3) la fidelitat de Déu a la seva Aliança: “pactaré amb vosaltres una aliança eterna”; es pensaven abandonats de Déu, al haver oblidat els manaments, en el passat.
            L’Aliança és interpretada com un gran àpat de festa. Tot ésser viu necessita menjar i beure, i això Isaïes ho trasllada al camp de la fe, per mostrar-nos que la paraula de Déu és quelcom més que una comunicació divina, és una necessitat insubstituïble que alimenta el nostre ésser i li dóna vida. 

Mt 14, 13-21

            Jesús veié una gran multitud que l’esperava, i “se’n compadí”, és una característica que defineix la seva personalitat, sensible a les necessitats de la gent, però compta amb nosaltres per aconseguir-ho: “doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Hi ha dues reaccions diferents: els deixebles coneixen el problema del menjar, però no s’hi impliquen, “que en vagin a comprar”; però Jesús els mostra que la fam de la gent també és problema nostre.

            Oferir 5 pans i 2 peixos és l’incentiu perquè, des de la pobresa, tothom aporti el que té i pugui així alimentar tot el poble de Déu. Ben segur que no pas tothom anava desproveït de menjar; el “miracle” que es produeix al repartir els deixebles els pocs pans que posseïen, és que això va estimular la gent a compartir també, amb els demés, tot el que ells portaven i així és com tothom va menjar.
            Déu multiplica els fruits de la nostra bona voluntat, cal saber donar el que tenim, encara que ens sembli poc. És una invitació als deixebles de tots els temps: cal tenir prou fe per estar convençut que el compartir pot fer miracles.   

Joan i Roser

23/7/20

Diumenge-XVII-d-any


Diumenge-XVII-d-any

1Re 3, 5. 7-12

            Salomó, tot just coronat, va en pelegrinatge a Gabaon per oferir un sacrifici i és allà on, en un somni, Déu li preguntà “què vols que et doni”, i ell respon amb una pregaria, que ha esdevingut un model per Israel. Però per comprendre l’objectiu o importància del text, cal anar un xic més enrere, doncs d’entrada pot semblar que Salomó tenia totes les qualitats, i la realitat n’era un altre. El seu accés al tron va estar envoltat d’intrigues i, fins i tot, assassinats; no va pas ser un sant qui es presentà davant Déu.
            Salomó sabia que tenia de governar, i això no es fàcil, i va ser mèrit seu el comprendre (primera lliçó del text) que la saviesa és el bé més preuat, i que sols Déu té les claus de la vertadera saviesa. La pregaria de Salomó va ser un model d’humilitat i confiança.
            Una segona lliçó és que la seva petició busca sols el servei al poble, no demana res per ell. La veritable saviesa d’un dirigent, consisteix en prendre les justes decisions per desenvolupar el seu regne.

  Mt  13, 44-52 

Jesús complementa la paràbola del sembrador amb unes petites paràboles, que ens mostren la importància de fer una adequada tria. Un home troba un tresor en el camp, i un mercader descobreix una perla excepcional. Els dos, amb una veritable saviesa, sacrifiquen el que és secundari per anar cap l’essencial. El Regne porta una exigència, que pot generar inseguretat, doncs pot ser necessari vendre-ho tot per arribar a l’absoluta possessió del Regne, com a major riquesa. 

            El Regne ja és aquí, però encara no està plenament realitzat, es mostrarà clarament a la fi dels temps, i cal treballar per la seva construcció, renunciant a tot el que ens ho impedeixi. El Regne és com una xarxa que aplega tot tipus de peixos, i un cop plena (=és la pesca final), els àngels, semblant als pescadors, amb molta cura  triaran els peixos bons, per quedar-se’ls, i els dolents per llençar-los.
            Finalment, Jesús compara els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne, amb un cap de casa que posseeix un tresor format de coses velles  (la Llei) i coses noves (el seu missatge); es proposa un lligam entre l’Antic i el Nou Testament. El que ens revela Jesús, té les seves arrels en la revelació de la primera Aliança.

Joan i Roser

18/7/20

Diumenge-XVI-d-any


Diumenge-XVI-d-any

Sv 12, 13. 16-19

            El llibre de la Saviesa, encara que atribuït a  Salomó, va ser escrit uns 900 anys després, en grec, per un jueu d’Alexandria. Els lectors del llibre eren de cultura grega, que admiraven la saviesa, i l’autor els diu que la veritable saviesa, els secrets del coneixement, sols els posseeix Déu.
            Hi ha en el text una meditació sobre dos temes majors, dins la fe jueva: 1) el poder de Déu: “Tens el poder a l’abast sempre que vols”, i 2) la bondat de Déu: “tractes a tothom amb clemència” ... “dónes oportunitat a penedir-se”. L’autor fa un lligam entre la bondat de Déu i el seu poder: si Déu es mostra tan indulgent amb els homes és perquè és totpoderós.
            Aquesta descoberta  d’un Déu a la vegada poderós i bo, va necessitar segles de pedagogia a través dels profetes. Això, però, comporta noves exigències per l’home: si Déu ens ha creat a la seva imatge, la conseqüència és que cal abandonar tota idea de violència i d’abús de poder, s’ha de compartir amistat amb tothom.  
 
 Mt  13, 24-43 
          
  Jesús parla del Regne del cel utilitzant tres paràboles. El Regne és ja present, però està en creixement i sols culminarà a la fi dels temps.
            El problema del mal se’ns presenta en la paràbola del sembrador. La llavor és bona, però el creixement del Regne s’afronta a diferents oposicions internes i externes. Es subratlla la coexistència del bé i del mal barrejats en un mateix camp. Però no és pas Déu, el sembrador, qui hi posa el mal, el jull.
            Un segon punt a considerar és que el sembrador calma la impaciència dels servents, i els diu que és ell qui decidirà quan cal fer la tria, doncs de precipitar-se es podrien confondre, ja que tots tenim coses bones i dolentes i no és fàcil discernir entre el que és completament bo o dolent, i hi ha risc de perdre blat al arrencar les males herbes.
            Segueixen dues paràboles curtes: el gra de mostassa i el llevat, que donen un toc d’optimisme, mostrant el contrast entre la petitesa del començament i la grandesa a que poden arribar. El gra de mostassa sembrat, esdevé un gran arbre, i evoca el dinamisme del Regne, que partint gairebé de res és capaç d’una extensió universal. El llevat pot fer aixecar una pasta enorme, i aconseguir que tot el món es converteixi en Regne, però actuant d’una manera lenta, imperceptible.

Joan i Roser

13/7/20

Diumenge-XV-d-any


Diumenge-XV-d-any

Is 55, 10-11

            Per comprendre bé aquest text, caldria llegir també el verset 12: “sortireu de Babilònia cridant de goig, i us conduiran en pau a casa vostra ...”. És, doncs, un anunci del retorn dels exiliats. Per creure en una alliberació tan esperada (portaven 50 anys a l’exili) calia confiar en la Paraula de Déu.
            Per comprendre l’eficàcia de la Paraula de Déu, Isaïes agafa la imatge de la pluja, molt apropiada per un poble assecat pel sol (tant Israel com Babilònia) i ansiós de rebre cada any les primeres pluges. La Paraula de Déu és com la pluja que amara la terra i la fa germinar.
            Una de les constants que es troben en l’acció de Déu entre els homes, és que mai queda estèril. Però cal tenir paciència, igual que cal un temps entre el moment de sembrar la llavor i tenir el pa a punt per ser menjat.

Mt  13, 1-23 


           Jesús s’asseu, com un mestre, i explica una paràbola. L’ensenyament de Jesús es proclama en forma de històries simples, basades en la vida de la gent de Galilea: les paràboles. En aquesta, es vol posar en evidència el fet de que la Paraula de Déu és rebuda de maneres molt diferents; la disposició del terreny on cau la llavor, l’actitud de les persones, condiciona el resultat.
            Per què hi hagi una bona collita, cal una bona llavor, un sembrador generós, i una bona terra. Cal que el missatge sembrat sigui rebut, comprés i agafi arrels, condició perquè doni fruits, perquè doni una resposta positiva al projecte de Déu.
            La paràbola ens mostra quatre tipus de terreny, quatre destinataris, que reben la llavor, la Paraula. Tres són incapaços de donar fruit, i sols els del quart terreny ho aconsegueixen, però no pas tots amb la mateixa fecunditat: “cent, o seixanta, o trenta”. La quantitat de fruit aportat per cada persona, pot variar segons les dificultats trobades, i segons l’estat del seu esperit. 
            La paràbola del sembrador, i l’explicació que en dóna Jesús, apareix com la descripció dels obstacles en que es trobaran els deixebles en la predicació de l’evangeli. Cal que el missatge sigui rebut amb una bona disponibilitat del cor, que el terreny sigui propici, perquè cal també que prengui arrels fermes. Els actes de cadascú han de ser conformes amb el què s’ha escoltat.   
Joan i Roser

3/7/20

Diumenge-XIV-d-any


Diumenge-XIV-d-any

Za 9, 9-10

            Es tracta del que se’n diu un oracle de consolació. Cal situar aquest text a l’inici de la dominació grega, amb les grans conquestes d’Alexandre el Gran.
            El profeta pensa en un altre tipus de rei, certament victoriós, però modest, que no es recolza en el prestigi de les armes, ni en el luxe. Un rei que entra a Jerusalem muntant un ase, semblant a com Salomó ho va fer sobre la mula del seu pare David (però aquí encara més humil, en un pollí) i va ser acollit amb crits de joia.
            El Messies que anuncia Zacaries és, d’entrada, presentat com un rei, seguint l’espera tradicional del poble jueu ... però la seva novetat és que combina el Messies Rei amb la humilitat del Servent descrit per Isaïes, ja que el seu rei és humil. Una sola cosa compta: instaurar la pau i la justícia a tots els pobles. La comunitat cristiana ha aplicat a Jesús aquest oracle de Zacaries.   


Mt  11, 25-30 
          
  “Aquell temps”, es vol referir a quan Jesús constata, amb dolor, el refús del seu poble. No hi ha res més dolorós que un amor incomprès i menystingut per un poble influït pels mestres de la Llei.

            Llavors, Jesús comença una pregària de lloança a Déu Pare i posa en relleu que, són els senzills els qui s’obren al seu missatge de salvació, i no els “savis”, que es consideren grans i entesos ... com els escribes. Es beneficiaran els petits que, amb tota simplicitat, reben Jesús com el seu Salvador i així, la revelació dels pensaments de Déu. Després, Jesús parla als deixebles, de les relacions entre el Pare i Ell, i els convida a seguir-lo: “veniu a mi”.
            Jesús fa una crida, una invitació, al repòs dels afeixugats, que eren els pobres que havien de suportar la càrrega de les prescripcions que els imposaven els mestres de la llei, amb la obligació de complir, en la pràctica diària, els manaments en que havien traduït la Llei de Moisés.
            La imatge del “jou”, era utilitzada per parlar d’allò que s’imposava el bon jueu  per fer la voluntat de Déu ... però Jesús hi contraposa el seu ensenyament alliberador, i convida a que es facin deixebles seus, amb el que trobaran el repòs, doncs el jou que Ell imposa és sols estimar Déu i el proïsme.
            Enganxar-se al jou de Jesús, és trobar el repòs en la llei de l’amor, i és Ell qui ens donarà la força per tirar endavant.   

Joan i Roser

26/6/20

Setmana-XIII-d-any


Setmana-XIII-d-any

2Re 4, 8-11. 14-16a

            Comença el text amb un oferiment a Eliseu  d’una estada a casa seva, per una dona benestant de Sunam, que diu al seu marit  que aquest home és certament  un sant home de Déu. Quan Eliseu  hi va anar, es va plantejar amb el seu servent “Què podríem fer per ella”. El primer acte és la promesa d’un fill per aquesta dona estèril, doncs des del punt de vista humà, ja no hi havia esperança d’embaràs, i diu a la dona: "L'any que ve, en aquest mateix moment, mantindràs un nen als braços" ...
            El que interessa a l’autor del llibre dels Reis és que veu en la llarga aliança entre el profeta Eliseu i la família de Sunam, una imatge de l’Aliança entre Déu i el poble d’Israel.  La promesa del naixement d’un nen, en una dona estèril, seria un signe que Déu és el Déu de la vida


Mt  10, 37-42 

            Es tracta d’una crida a les renúncies que exigeix ​​la fidelitat al seu missatge. Ja sabíem que l’evangeli requeria estimar: tot el discurs de la muntanya ho deia. Aquí però, Jesús parla d’altres requisits. Per seguir Jesús cal tota la llibertat, cal purificar l’amor humà que hagi esdevingut possessiu o individualista. Un autèntic seguiment comportarà algunes relativitzacions dels vincles afectius
            Tots els temps de persecució provoquen drames, fins i tot fora d’un context de persecució violenta, sabem que també pot ser amb la família i els amics més propers, que a vegades és difícil testificar les teves conviccions. 
            Aquí Jesús expressa la seva consciència de la persecució que els espera a  tots aquells que el seguiran. Perquè, si els deixebles segueixen el seu testimoni, inevitablement correran el risc de xocar amb les autoritats. Hauran d’acceptar ser ignorats, humiliats. 
            Jesús intenta prevenir als deixebles de les dificultats que se’ls hi acosten i segueix amb unes paraules de consol. Acollir els deixebles, encara que “uns petits”, és acollir  Jesús i el Pare, de qui Ell procedeix. 
             "Qui us acull, a mi m’acull ... i acull aquell que m’ha enviat”. Sembla que aquesta frase pretén enfortir els apòstols, com si els digués:“Tots aquests riscos per l’evangeli us apropen a mi i al meu pare ”.

Joan i Roser