21/3/19

Diumenge III de Quaresma. 24 de març del 2018


Diumenge III de Quaresma. 24 de març del 2018

Ex 3, 1-8. 13-15
            Es presenta la vocació de Moisés, que el portarà a conduir l’alliberació del poble, de l’esclavatge que el manté a Egipte. Però també es manifesta la autopresentació de Déu, com “Jo sóc” (el que sempre és), al preguntar-li Moisés en nom de qui s’ha de presentar als israelites.
            Se’ns vol fer descobrir que som estimats per Déu que, veient la misèria del seu poble a Egipte, crida Moisés per alliberar-lo, i fer-lo viure en un altre país “que regalima llet i mel”. Moisés passa de pasturar el remat del seu sogre, a pasturar el poble d’Israel, al llarg del seu èxode.
            La muntanya és el lloc de trobada amb Déu, i el foc, símbol de la seva presència ... però la bardissa no es consumia, la presència de Déu és per sempre.                                                                                                                        
..........................................................................      
       
Lc  13, 1-9       
            Es presenten dos exemples que provoquen l’eterna qüestió sobre el sentit del mal, i sobre l’actitud de Déu davant el mal.
            Jesús els diu que els galileus, o els de Siloé, no eren pas més pecadors que ells mateixos, no qüestiona la seva culpabilitat, però aquestes malaurances que pateixen, no són pas un càstig de Déu, com en aquell temps pensaven, Jesús refusa aquesta interpretació, es nega a acceptar que Déu castigui així. El que cal fer és fixar-se en el comportament d’un mateix i, a la manera dels profetes, els diu que cal convertir-se ... convertir-se d’aquesta idea d’un Déu que castiga.
            Llavors, Jesús compara la vida estèril d’una persona, amb una figuera plantada en una vinya, i que no dóna fruit; la vinya i la figuera, en la Bíblia, eren símbol del poble d’Israel. La paràbola vol provocar la nostra reacció. La figuera és estèril i ocupa un lloc inútilment, però el vinyater no la talla i en té cura, esperant que així donarà fruits, conseqüència d’una conversió. La paràbola vol posar l’accent sobre la gran paciència de Déu, que sempre concedeix una altra oportunitat.

 Joan i Roser

15/3/19

Diumenge II de Quaresma. 17 de març del 2018


Diumenge II de Quaresma. 17 de març del 2018

Ge 15, 5-12. 17-18                                                                                                                      
            Déu construeix un poble a partir d’Abraham, es compromet amb ell, unilateralment, prometent-li una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel, i una terra on viure.
            Es compleixen els ritus habituals de les aliances d’aquell temps, entre dos caps o entre un senyor i un vassall; en aquest cas, entre Déu i Abraham. Els contractants passaven descalços entre els animals partits, i enmig de la sang, compartien la vida (=sang), tot dient “que em passi a mi això, si no compleixo el tractat”.
            La visió que té Abraham, reprodueix aquest gest ritual, però és sorprenent que, en el relat, és el senyor, és Déu, i no el vassall, qui passa entre els animals partits. El pas de Déu enmig dels animals, és simbolitzat amb un forn fumejant, una torxa encesa, que són símbols de la presència de Déu, també en altres textos de la Bíblia.
 ..........................................................................            

Lc  9, 28-36       
            Jesús, de camí cap a Jerusalem, havia anunciat que l’esperava el refús i la mort; la transfiguració apareix com un esclat de llum enmig de la foscor.
            La muntanya apropa a Déu, i és el lloc on Jesús es posa en contacta amb el Pare, i la pregària és una trobada que transfigura ... i és aquí on els tres deixebles descobreixen la vertadera naturalesa de Jesús, que es posa a parlar amb Moisés i Elies, que representen la Llei i els Profetes, i comenten els propers esdeveniments que l’esperen a Jerusalem; seria com una manera de dir que per comprendre Jesús cal acudir a la Llei i els Profetes,
            Davant aquest confort espiritual dalt la muntanya, Pere proposa quedar-s’hi muntant unes tendes, però “Pere no sabia el què deia”, no és bo despreocupar-se dels que quedaven a baix de la muntanya.
            Els deixebles veuen la glòria de Jesús, però no la saben interpretar i, de dins un núvol que els va cobrint, en surt una veu que els diu “Aquest és el meu Fill ... escolteu-lo”. En el bateig de Jesús, Déu diu “tu ets ...”, però aquí Déu es dirigeix als deixebles, “aquest  és ...”, i hi afegeix “escolteu-lo”. Al iniciar Jesús el camí cap a Jerusalem, és com prevenir als deixebles que, malgrat el que vegin passar, Déu continua recolzant Jesús.       

Joan i Roser

8/3/19

Quaresma


  Quaresma

Quaresma ve de quaranta. El 40 és un número simbòlic, i Quaresma, 40 dies, vol dir un temps de preparació o d’espera, en aquest cas, de la Pasqua de Resurrecció.
Jesús, quan es preparava per començar la seva predicació, va ser batejat per Joan en el Jordà, i surt del cel una veu, en que Déu reconeix Jesús com el seu Fill i diu que l’ha complagut (Mt 3, 17); Déu proclama que està d’acord amb Jesús, el que dirà és la seva Paraula, cal que n’hi facin cas. Camí de Jerusalem, i donat que els deixebles no l’entenen, en la Transfiguració, Déu torna a dir que Jesús és el seu Fill, que l’ha complagut, i que l’escoltin (Mt 17, 5). És com dir que, veient el que passarà, encara ho entendran menys, però “escolteu-lo !!. Jo el recolzo”.
La Quaresma, tindria de ser un temps per pensar, per mirar d’entendre. Tothom està d’acord en que és difícil, però cal allunyar la idea de que Jesús va venir al món per ser un rei poderós, com creien els deixebles, però també la idea de que va venir perquè el matessin. El més important de Jesús és la seva vida, el que va dir i fer; la mort sols en va ser una conseqüència. Les veritats que va proposar, no agradaven als qui tenien poder; si la gent es creia el que deia Jesús, tant els servidors del Temple, com els de Roma, tenien por de perdre els seus privilegis, i la solució més pràctica va ser matar-lo. Caldria doncs remarcar que Jesús no va ser “entregat a la mort per perdonar-nos els pecats”; és una traducció errònia de Rm 4, 25, que fan algunes Bíblies, i que desfigura la imatge del Déu de Jesús. Va ser mort “a causa  dels nostre pecats”, a causa de l’egoisme i prepotència dels homes privilegiats d’aquell temps ... i que no seria diferent si Jesús vingués ara.
La Quaresma hauria de ser motiu d’una meditació sobre tot aquest procés, que ens fes més atents a escoltar Jesús, que és la Paraula de Déu ... tenim 40 dies per fer-ho !!!

Joan i Roser

Diumenge I de Quaresma. 10 de març del 2018


Diumenge I de Quaresma. 10 de març del 2018

Dt 26, 4-10

            Aquest text del Deuteronomi, és la professió de fe d’Israel, i es presenta com les darreres paraules de Moisés, abans d’entrar a la Terra Promesa.  És com una relectura dels esdeveniments que van donar lloc al naixement del poble, és una mirada sobre la seva historia, per no oblidar de on venen.
            Quan presenten els primers fruits de la collita, recorden els seus orígens pobres (un arameu errant: Abraham), la seva situació de necessitat (quan eren a Egipte) i, finalment, el do rebut (“un país que regalima llet i mel”). A la vegada, es mostra una convicció de que és gràcies al Senyor que el poble pot obtenir de la terra els fruits per la seva subsistència.
            En altres cultures, una ofrena era una acció que pretenia obtenir quelcom de la divinitat, però la novetat del Deuteronomi, és reconèixer que tot el que tenim i el que som, és un do de Déu. Aportar una ofrena, les primícies, és un gest de reconeixement i de memòria.


..........................................................................             

Lc 4, 1-13

            Després del Baptisme, en que Jesús és proclamat Fill de Déu, és lògic pensar que, conduit per l’Esperit, Jesús es retirés en un lloc solitari, durant 40 dies, per meditar amb el Pare el projecte de la seva missió.
            Lluc aprofita per mostrar les temptacions en que estaria sotmès l’home Jesús, al llarg de la seva vida: quaranta és símbol d’un temps de preparació, però també de tota una vida. Ningú sap el que devia passar durant aquests dies en el desert, però els deixebles de Jesús, sí que pogueren constatar les temptacions a que va estar sotmès durant tota la seva vida.
            En realitat, el diable proposa totes les falses expectatives que la societat jueva havia posat a l’entorn del Messies que esperaven ... i que Jesús refusa. És temptat en allò que es creia més essencial: 1) riquesa, o capacitat de resoldre qualsevol necessitat, transformar les pedres en pa; 2) poder, pactant amb qui calgui per aconseguir-lo; i 3) prestigi, la temptació de la imatge, del cop d’efecte.
            El diàleg entre Jesús i el diable, es fa en base a textos de l’Escriptura, que el diable utilitza per intentar fer caure Jesús, i Jesús fa servir com a resposta, d’acord amb l’Esperit.

 Joan i Roser

1/3/19

Diumenge VIII durant l’any. 3 de març del 2018


Diumenge VIII durant l’any. 3 de març del 2018

Sir 27, 4-7

            S’expressa la idea que el veritable sentit del nostre cor es tradueix amb les nostre paraules; és a dir, que amb la seva paraula, l’home s’expressa sempre ell mateix.
            Aquesta idea es reflecteix a partir d’imatges molt evocadores (un sedàs, un forn i un arbre) que porten a unes petites històries per il·lustrar aquest ensenyament de saviesa.     
   
..........................................................................             

Lc 6, 39-45

            S’explica en el text, una mena de paràboles, basades en proposar dues imatges oposades: 1) la brossa i la biga que cobreixen l’ull, i que en diferent intensitat dificulten la visió. Es tracta d’una invitació a no jutjar un fet o una circumstància, plantejant  la mesura per judicar, que molt sovint, és molt diferent quan es refereix a si mateix, o als altres.   Es critica el no saber reconèixer les pròpies limitacions. Et creus clarivident i capaç de donar lliçons, conduir a un altre que creus és cec ... sense considerar el grau de la teva pròpia ceguesa i limitacions ; és necessari reconèixer el propi defecte, i traient prèviament la biga del teu ull, llavors, veient-hi clar, el podràs ajudar bé a l’altra, i posar-vos d’acord.
            2)  una alta imatge és la del arbre bo i l’arbre dolent. Cada arbre, cada persona, es jutge pels seus fruits; és una invitació als deixebles, i a tothom, a considerar si les seves obres son bones.          
            Són unes petites paràboles que reflecteixen una evident realitat, que no sempre arribem a descobrir, però cal atendre, perquè s’ha de corregir. 

 Joan i Roser

21/2/19

Diumenge VII durant l’any. 24 de febrer del 2019


Diumenge VII durant l’any. 24 de febrer del 2019                                                                    

1Sa 26, 2, 7-9, 12-13, 22-23

            Es fàcil d’entendre que David es deixa perdre la venjança que l’atzar li ofereix (cal pensar que això passa en una època en que les costums no eren pas així de delicades); per Abisai, està molt clar que es Déu qui l’ha portat aquí. Però ¿perquè David no actua? el sol motiu que invoca es el respecte que li ofereix la tria de Déu “no vol fer mal a l’ungit de Déu”.
            D’entrada, l’autor ens voldria descriure el tarannà de David, respectuós amb les opcions de Déu, magnànim, que refusa venjar-se i comprèn que no es pas Déu qui posa els enemics al nostre abast. David respecta un enemic perillós pel fet que l’havia  escollit Déu per rei ... després, però, vindran uns altres temps en que es descobrirà que cada home, d’arreu, ha rebut la unció de Déu ... tots som escollits de Déu, i ens mereixem un respecte mutu. En realitat això ja s’insinua en aquest text, en que Déu protegeix tant a David com a Saül: a David, mantenint adormits Saül i els seus guerrers ... i a Saül, inspirant a David el respecte per aquell que ha rebut la unció reial.
 .............................................       

Lc 6, 27-38

            Cal destacar del text les frases “estimeu als enemics” i “feu als altres allò que voleu que ells us facin”, acompanyades  d’unes paraules que lloen la no violència i la generositat. Jesús posa en pràctica el que esta escrit en la Llei (Lv 19, 18) “estima als altres com a tu mateix”.  Però Jesús dóna a la Llei una orientació radicalment nova: no es tracta d’estimar sols al pròxim, sinó també al llunyà, a tothom, fins i tot als enemics.
             La característica del nou estil del Regne es l’amor que no espera reciprocitat; a imatge de Déu, l’home es empès a mirar amb misericòrdia tots els homes, incloent els enemics. A la comunitat de Lluc, enmig de l’Imperi i excomunicada per la sinagoga, no n’hi faltaven d’enemics. Déu, però, es misericordiós i ens convida a imitar-lo. Es una crida a la santedat, no pas fonamentada en el compliment d’unes normes en la nostra vida personal, sinó en adequar la nostra resposta a l’amor de Déu.
            “Posar l’altre galta” es tracta de no ser violents, no pas beneits ¿quantes vegades s’ha utilitzat la “resignació cristiana” per fer callar les veus incòmodes? També ens vol dir que a l’hora de proclamar la veritat cal no cedir i refermar la insistència, encara que els primers intents hagin comportat sofriment i amenaces.

Joan i Roser


14/2/19

Diumenge VI durant l’any. 17 de febrer del 2019


Diumenge VI durant l’any. 17 de febrer del 2019     
                                                               
Jr 17,5-8  

            Els reis d’Israel s’equivoquen, amb la idolatria, que introdueix altres cultes dins el poble, i també amb les aliances, ja que quan es demana protecció a un altre rei de la terra, se’n esdevé vassall, es perd la llibertat ... i van acabar exiliats a Babilònia.
            Davant el poble que busca la seguretat en les aliances humanes, Jeremies crida a fer confiança en la aliança amb el Senyor. L’esdevenir del poble, és una tria entre dues possibilitats, dues situacions, que Jr descriu amb imatges manllevades de la natura: si un arbre   arrela vora de l’aigua, no deixa mai de donar fruit.
            Maleir, en els profetes, vol dir posar-se en guàrdia, s’ha pres un camí perillós que acabarà malament; beneir, és un encoratjament, és com dir que s’ha triat el bon camí. 
.............................................       

Lc 6, 17.20-26

            Jesús “s’atura en un indret pla”, on té lloc la vida quotidiana de la gent i, entre els qui l’escolten, es poden distingir dos grups: els deixebles, i una gentada del poble jueu i estrangers; les paraules de Jesús s’adrecen a tothom.
            El sermó de la plana, és una invitació a veure d’una altra manera, la realitat que vivim, és un capgirament dels nostres valors dominants, que no són els del Regne. S’hi troba el llenguatge dels profetes, a vegades sever i amenaçador, i d’altres encoratjador.
            Quan Jesús parla de “feliços”, s’adreça als deixebles; la seva benaurança està ja en la tria que han fet de seguir-lo, que comporta pobresa, doncs ho han deixat tot. Els “ais” o malaurances, van dirigits a un “vosaltres” poc concret. En certa manera, es vol contrastar la mirada de Déu amb la mirada dels homes, que sovint s’equivoquen d’objectiu i admiren les riqueses i vicis de la vida.
            En les 2ª i 3ª benaurances, i en les 2ª i 3ª malaurances, Lluc introdueix l’expressió “els qui ara ...”, probablement perquè escriu per unes comunitats molt concretes, a qui coneix.
            Aquesta oposició entre benaurances i malaurances, no és pas dividir la humanitat en dos pobles diferents. Tots formem part, a la vegada, d’un i l’altre grup, i Jesús intenta fer veure a cadascú la pròpia situació, per esmenar-la si cal. 

 Joan i Roser