Diumenge XXXII de durant l’any. 11 de novembre del 2018

Diumenge XXXII de durant l’any. 11 de novembre del 2018              

                                                      

1Re 17, 10-16         

                                                                                                 

            Estem en el regne del Nord, al s. IX aC. El rei Acab, sota la influència de la seva dona Jezabel, s’allunya del veritable Déu, per donar culte als Baals, déus de la fertilitat, la pluja, els llamps i el vent. Però Déu provoca una sequera al país, per demostrar que és Ell qui domina la natura. Després de profetitzar aquest fet, i davant la còlera del rei, Elies es veu obligat a fugir a l’estranger.

            A Serepta, Elies demana beure i menjar a una dona pagana, viuda i pobra, que es juga la vida compartint amb el profeta tot el que té, “... i després morirem de fam”, ja que no tenen res més. En els pobres, és on hi ha més disponibilitat a compartir ... però aquest gest comportarà, per aquesta dona, que ja no li falti mai ni farina ni oli.

            Els pagans també poden beneficiar-se de la generositat de Déu, si tenen fe. La salvació es promesa a tota la humanitat; la paraula de Déu també ressona en terra pagana. Anys més tard, Jesús recordarà aquest text als seus compatriotes (Lc 4, 25-26).

.............................................         

Mc 12, 38-44 

            Jesús posa en evidència la hipocresia dels escribes, que buscaven honors dins el món, i utilitzaven la seva situació religiosa pel seu profit material. Es volen fer veure a les places públiques, als primers llocs en la sinagoga, devoraven els bens de les viudes i, en compensació, oferien llargues pregàries. Aquesta actitud hipòcrita estava en contradicció amb el doble manament de l’amor que, abans, un escriba havia reconegut com essencial.

            En contrast a aquesta global actitud dels escribes, Jesús observa una pobre viuda, enmig dels que posen molts diners al tresor del Temple. Els rics hi posen molt, però aquesta viuda hi posa dues petites monedes, que és molt poca cosa, però segons la valoració de Jesús, és ella qui més hi ha posat: tots hi posen el que els hi sobra, però ella tot el que té.

            El model que proposa Jesús, no és la ostentació d’alguns escribes, la seva recerca d’honors, sinó la discreta generositat de la viuda, que ho arrisca tot per la seva confiança en Déu. Igual com la viuda de Serepta dóna a Elies les seves últimes provisions, aquesta dóna els seus últims diners.

            La mirada del Senyor no es limita a l’exterior, sinó que va al cor de les persones, per descobrir-hi el sentit profund dels seus gestos.

Joan i Roser

Diumenge XXXI de durant l’any. 4 de novembre del 2018

Diumenge XXXI de durant l’any. 

4 de novembre del 2018     

                                                               

Dt 6, 2-6                           

                                                                                       

            El Deuteronomi és un llibre ja tardà, resultat de la reflexió durant segles, després de la sortida d’Egipte. Deuteronomi, en grec, vol dir “segona llei”, en certa manera és una segona expressió dels ensenyaments de Moisès. La freqüència del mot “escolta” (“Shema Israel”), escolta Israel, li dóna un accent de predicació i que sona també a alarma; és proclamar la necessitat de sotmetre’s i d’escoltar Déu si volen conquerir la felicitat i la llibertat.

            “Escolta Israel, estima el Senyor, el nostre Déu, amb tot el cor”, ha esdevingut la pregària quotidiana dels jueus. Totes les generacions del poble d’Israel, cal que sàpiguen que la seva benaurança depèn del seu Senyor, ja que és Ell qui els ha fet passar de l’esclavatge a la llibertat.

            Es remarca la importància de la transmissió familiar de la fe, que és un dels secrets de la supervivència de la fe jueva a través de la història.

.............................................          

Mc 12, 28-34 

            Donat que la Llei jueva comportava 613 prescripcions, és raonable proposar la pregunta de quin és el primer de tots els manaments. Llavors Jesús comenta la Llei amb la Llei: cita un passatge del Deuteronomi (“Shema Israel”) que tots els jueus coneixien, “Escolta Israel, estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor ...” (Dt 6, 4-5), i continua amb una segona cita, ara de Lv 19, 18: “Estima als altres com a tu mateix”, i encara segueix “No hi ha cap altre manament més gran que aquests

            El mestre de la Llei diu a Jesús que estimar Déu i “al pròxim com a tu mateix, val més que tots els sacrificis i totes les ofrenes”. Els fariseus llegien habitualment els textos profètics i retenien la frase del profeta Osees: “... el que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos”. (Os 6,6).

            Aquest fragment de Marc provoca el fer-se dues preguntes: 1) donat l’evident acord entre Jesús i l’escriba ¿perquè es va arribar a fer morir Jesús? No estaven pas en contra del seu ensenyament ... sinó més aviat en contra de la seva persona: ¿amb quina autoritat diu tot això? (Mc 6, 1-3).  2) un altre problema és ¿què va aportar Jesús d’original?, doncs sembla que tot estava ja en germen dins la Llei jueva. En primer lloc, Jesús ve a ampliar fins l’infinit la noció de pròxim, i també va estar entre nosaltres per viure en ell mateix aquests dos amors inseparables: l’amor a Déu i l’amor als altres, sense excepció.                   

Joan i Roser                                                                                                  

Diumenge XXX de durant l’any. 28 d’octubre del 2018

Diumenge XXX de durant l’any. 28 d’octubre del 2018         

Jr 31, 7-9                                                                                                                 

            Aquests versets pertanyen al anomenat “Llibre de la Consolació”, escrit per Jeremies, que resta a Jerusalem durant l’exili a Babilònia, i intenta animar als seus compatriotes desesperats, anunciant que els exiliats retornaran, alguns potser malmesos ... però tornaran.

            Quan van ser deportats, va ser difícil suportar les dificultats de la ruta, però la tornada serà joiosa, fins i tot pels més febles.

            Com que tot va malament, el seu missatge d’esperança seria poc creïble i, per això,  comença amb “diu el Senyor” ... no pas jo.

 .............................................    

      

Mc 10, 46-52             

            Els deixebles, a Jericó de camí vers Jerusalem, i després de tres avisos, continuaven sense comprendre la propera fi de Jesús, no era aquesta la seva idea de Messies ... estaven cecs.

            El text es podria interpretar com una paràbola. El cec Bartimeu, estava assegut “a la vora del camí”, no hi veia, no ho entenia, i és per això que estava a la vora i no pas  seguia el camí, conscient de la seva ceguesa; però un altre detall, estava assegut, que és simbòlicament la postura d’un mestre, lo que se’ns vol dir que era una persona intel·ligent, i es per això que constatava la seva falta de comprensió. Així, quan sent que passa Jesús, el crida, “Fill de David”, reconeix Jesús com a Messies, i insisteix, demana ajuda. La gent el vol fer callar, però Jesús s’atura i el fa cridar. Bartimeu s’aixeca, llença el mantell, i va cap a Jesús. El mantell era la peça més preuada per un jueu; segons la Torà, quan un té un deute, si no el paga, se li pot prendre tot excepte el mantell, sense el qual, amb el fred de la nit, podria morir ... seria matar-lo

            Bartimeu, doncs, ho abandona tot per anar cap a Jesús, i el nomena “Rabuni”, mestre, una forma de relació més íntima, i li diu “fes que hi vegi”, no ho veia clar, no ho entenia ... però quan hi veu, quan comprèn el missatge, segueix el camí de Jesús. La seva fe, la seva confiança en Jesús, l’ha salvat, ara ho veu clar.

            No es pot seguir Jesús a cegues, com en un ramat, cal demanar de veure-hi clar, i cal desfer-se dels entrebancs, per poder trobar el camí.

 Joan i Roser

Diumenge XXIX de durant l’any. 21 d’octubre del 2018

Diumenge XXIX de durant l’any. 21 d’octubre del 2018         

                                                           

Is 53, 10-11                   

                                                                                               

         És un dels “cants del Servidor sofrent”, del anomenat 2º Isaïes. Parla als seus contemporanis en una època problemàtica pel poble d’Israel: devastació, angoixa, persecució i exili a Babilònia. Es senten abandonats de Déu, i Isaïes posa l’exemple d’un Servent, que sembla personificar el poble exiliat, o el que en queda, per donar un missatge. Tres punts a considerar:

1) és difícil interpretar, és un contrasentit, creure que Déu pot complaure’s en el sofriment, si sabem que Déu és amor; cal entendre que quan el Servent és triturat pel sofriment, Déu s’inclina sobre d’ell amb amor, està al seu costat.

2) es pot donar un sentit a aquest sofriment, “després ... veurà la llum i se’n saciarà”, que no pretén pas ser una explicació del misteri del sofriment, però una esperança de que pot servir per quelcom ... a la fi tornaran a casa.

3) poden contribuir a l’obra de Déu. Pel servent, “el designi del Senyor arribarà a bon terme”, recobraran la pau. El profeta anuncia un esdevenir, una llum. El Servent obre una esperança al poble exiliat ... i també als cristians, quan seran colpits per la Passió de Jesús.                                                                                                                            .............................................          

Mc 10, 35-45                                                                                                                                                               Marc posa novament en relleu la incomprensió dels deixebles, quan Jaume i Joan pregunten a Jesús sobre els primers llocs en el Regne. Jesús els porta a imitar-lo bevent la copa i sent batejats, simbòlicament un desafiament a sofrir. Dins la Bíblia, “la copa” era sovint lligada a la dificultat o al sofriment, i  “ser batejats amb el baptisme ...”, significava submergir-se en l’aigua per morir ofegat, que es podria interpretar morir i, al sortir de l’aigua, viure una nova vida, ressuscitar.                                                                                                                     

            Si bé hi ha llocs preparats per Déu, els deixebles han d’entendre que el model pagà o dels mestres, no serà pas el del Regne que proclama Jesús. Allà és el servei el que els farà grans.

            “Donar la vida en rescat per tothom”. No té sentit imaginar que la vida de Jesús fos el preu pel perdó de Déu, seria desfigurar la imatge de Déu. La paraula “rescat”, significava “alliberament”, no un preu. Tots els profetes havien lluitat contra els sacrificis humans; els deixebles en cap moment entendrien que Déu pogués exigir la mort del seu Fill.

            El missatge de Jesús està en la seva vida, però la veritat que ens mostra té el seu risc, que ell assumeix; la seva mort n’és una conseqüència, i no s’ha de confondre amb un objectiu.      

Joan i Roser

Diumenge XXVIII de durant l’any. 14 d’octubre del 2018

Diumenge XXVIII de durant l’any. 14 d’octubre del 2018                                                                    

Sv 7, 7-11                                                                                                                                         Quan Salomó hereta el tron del seu pare David, en un somni, Déu li diu: “Demana què vols que et doni”, i ell respon: “... que tingui enteniment per governar el teu poble, i discernir entre el bé i el mal ...”.

            El llibre de la Saviesa, 900 anys després, recorda aquest text, i fa dir a Salomó: “vaig pregar i l’esperit de saviesa va venir a mi”. Els grans del món tendeixen a creure que tenen una saviesa innata, que en tenen el monopoli ... però no és així. Cal demanar-la humilment en la pregària, com va fer Salomó, que en el text es felicita d’haver triat la veritable saviesa, i enumera tot el que considera inferior a ella, com és la riquesa material.

            La saviesa no era pas un conjunt d’especulacions intel·lectuals, sinó que porta a trobar respostes als problemes de la vida; pel rei, era saber governar el seu poble.

            Es mostra la preferència de la Saviesa enfront de tots els bens de la terra, la superioritat dels bens espirituals sobre els materials, la Saviesa és un do de Déu.         

          .............................................               

Mc 10, 17-30       

            L’home pregunta “què haig de fer...”, i Jesús li diu “observar els manaments”. Crida l’atenció que Jesús, sols cita els manaments relacionats amb el proïsme. Els manaments són només una primera etapa, i Jesús “se’l mira amb afecte” i el crida a seguir-lo. Però per seguir Jesús cal ser lliure, i l’home comprèn que és un esclau de les seves riqueses, i la seva tristesa ressona com una confessió d’aquesta situació.    

            Jesús posa a proba la seva llibertat, la seva capacitat per discernir on es troba la saviesa. Jesús el convida a passar de ser un home que compleix la Llei, a un deixeble que segueix el camí. Les riqueses personals, del tipus que siguin, no basten, la salvació no es mereix, es rep per gràcia i, per això, cal ser lliure. 

            Jesús subratlla la dificultat dels rics d’entrar al Regne de Déu, i hi  afegeix que “és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que un ric entri al Regne de Déu”. Però cal saber-ho interpretar: la porta més estreta per entrar a Jerusalem, s’anomenava “porta de l’agulla” i els camells, per passar-hi, els tenien de treure tot el que portaven, per disminuir el seu volum i així poguessin passar ... semblant al que tindria de fer un ric, treure’s de sobre els diners.

            Els deixebles queden sorpresos, la reacció de Pere dóna a entendre que estan encara dins la lògica del mèrit, i Jesús els anuncia la persecució ... i els promet igualment la vida eterna, però com un do, no pas com una recompensa.  

Joan i Roser

MARIA

MARIA

           

            El nom de Maria, mare de Jesús, es troba molt poc en els Evangelis, i és absent en la predicació dels apòstols (Ac 2, 14-36).

Mc cita dues vegades Maria, encara que secundàriament, per exemple en Mc 6, 3: “ no és el fuster, el fill de Maria ? ...”.

En els evangelis de Mt i Lc, es parla de Maria en els relats del naixement i la infància de Jesús, tots relacionats amb textos que proclamava l’Antic Testament, de diferents maneres, sobre la vinguda d’un salvador enviat per Déu.

Jn  enquadra la vida de Jesús entre dues escenes en que Maria hi és present: les noces de Canà, que representa l’inici de la seva missió, i el Gòlgota, on acaba el seu missatge.

            En quan als documents antics, és a principis del segle II, en que Ignasi d’Antioquia és el primer en citar Maria, dient: “Jesucrist fou portat al sí de Maria, sortit de la sang de David i l’actuació de l’Esperit Sant”.

            Però teològicament els comentaris sobre Maria es van complicant: de mare de Jesús passa a anomenar-se “mare de Déu”, idea concretada en el concili de Constantinopla l’any 553.

            Alguns Pares grecs dels segles VII i VIII, comencen a evocar els dogmes moderns ... Maria ja no comparteix la nostra condició humana i, en certa manera es comença a desviar la fe en Crist vers una adoració gairebé idolàtrica a Maria.

            La teologia i la pietat marianes va evolucionant i es troben festes marianes cada vegada més importants. Es va posant en relleu la qüestió de la Immaculada Concepció, i altres qualitats realment sorprenents, com la “incomparable reina dels cels” i s’apunta cap el dogma de l’Assumpció.

            La invocació de Maria com a reina, comporta el posar-li una corona en les imatges que es van construint ... i encara és present en les lletanies resades després del rosari, que quan ho sents t’entristeix pensant a com Maria ha d’aguantar tots aquets atributs reialmes: reina de ..., reina de ..., que a mi hem dol quan ho sento.

            En quan a la idea sobre Maria, jo hem quedo a com Joan, en dues ocasions rellevants ens mostra Maria en el seu evangeli, escrit cap l’any 100:

1) les noces de Canà, en què els convidats es queden sense vi, i Maria al observar-ho, diu a Jesús “no tenen vi”, i li respon que “encara no ha arribat la meva hora”, però Maria convida als servidors a col·laborar en l’obra de Déu: “feu el que ell us digui”, referint-se a Jesús. Es pot considerar que Maria actua com a mediadora, anant a l’encontre de les necessitats dels homes i mostrant-los el camí.

i 2) el Gòlgota, en la crucifixió de Jesús. Segons Joan, vora la creu de Jesús hi havia la seva mare, Maria de Cleofàs i Maria Magdalena, i al costat de la seva mare, el deixeble que ell estimava. Ni la grandesa de l’obra que havia acomplert, ni el seu sofriment present, van poder atenuar els sentiments humans de Jesús, i diu a la seva mare “Dona, aquí tens el teu fill”, dirigint-se al deixeble estimat. La imatge d’una “dona” era emprada sovint pels profetes, que representaven Sió com la dona que infantava fills, i els reunia a prop d’ella per formar el poble de Déu. Ara es tractaria de formar un nou poble de Déu, la futura Església. Després, Jesús diu al deixeble “Aquí tens la teva mare”. La mare és aquí per donar la vida, i el deixeble per acollir-la, esdevenint fill. El “deixeble estimat” apareix com el primer membre de la nova família de Jesús, i acull la mare a casa seva. Jesús porta Maria a una nova maternitat, que serà el seu paper en el poble de Déu.

            Igual que el deixeble, nosaltres som convidats a rebre Maria com a mare, i acollir-la a casa nostra, participant així de la nova família de Jesús. La comunió amb Jesús no es pot viure sense l’acompanyament maternal de Maria. 

                                                                                           Joan Minguella

                                                                                           setembre-2018

Diumenge XXVII de durant l’any. 7 d’octubre del 2018

Diumenge XXVII de durant l’any. 7 d’octubre del 2018       

                                                             

Gn 2, 18-24

            Estem davant un text de la creació, que no és història sinó una reflexió teològica utilitzant imatges de mites del Pròxim Orient, adaptant-les a la fe en un Déu únic. El poble es feia preguntes i s’intenta respondre amb un relat proper a una paràbola.

            Déu crea l’home però, tot seguit, constata que “no seria bo que l’home estigués sol”, Déu busca la felicitat de l’ésser humà, i decideix crear-li algú que l’acompanyi. No es proposa pas la dominació de l’un sobre l’altre, com a vegades s’ha interpretat; el text hebreu, nomena a l’home ish, i a la dona ishshah, és a dir, un ésser humà en dos sexes, iguals en valor. També cal subratllar que la sexualitat, ja entra dins el projecta de Déu: “seran una sola carn”.

            Cal aclarir que l’expressió “os dels meus ossos i carn de la meva carn”, era corrent, en aquell temps, per significar una relació íntima o familiar, no es vol pas relacionar amb l’origen de la dona.

...................................................................                    

                                                   

Mc 10, 2-16

            Els fariseus pregunten a Jesús si un home es pot divorciar, recolzant-se en una costum de l’època, que es basava en Dt 24, 1-4, que no dóna cap llei, però sí constata la realitat d’aquesta situació.

            La resposta de Jesús es refereix al projecta de Déu, “des del principi ... Déu va crear l’home i la dona” (Gn 1, 27). “El principi”, en l’Antic Testament, no volia pas dir un començament cronològic, sinó el projecta original de Déu. El vertader destí de la parella, és ser imatge de Déu. No és casual que el Càntic dels Càntics, quan es vol revelar el misteri de la intimitat de Déu, posa com exemple la tendresa i la intimitat d’una parella que s’estima.

            El paper de la dona era d’absoluta submissió, i Moisès dóna un pas endavant amb una normativa per pal·liar-ho. Jesús dóna un altre pas, i es posa al costat de la dona, titllant d’adulteri el fet que l’home pugui desfer-se’n amb normalitat.

            Després es planteja el tema dels nens, que els deixebles impedien que s’acostessin a Jesús; els nens no poden reclamar mèrits, no tenen privilegis ni poder ... però dels qui són com ells, els diu Jesús, és el Regne de Déu. La dona i els nens ... novament Jesús es posa al costat dels marginats.    

Joan i Roser