les lectures del 4rt diumenge durant l'any. 31 de gener

(No ens hem mogut de lloc,...seguim a la sinagoga de Natzaret)

Jr 1, 4-5, 17-19
El poble jueu viu un període molt difícil (s VII-VI aC). És un país petit envoltat de grans imperis, que es disputen el domini de l’Orient Mitjà. El rei no sap quina política ni quines aliances adoptar.
És en aquest context que Jeremies sent la crida de Déu. Ha estat escollit, des d’abans de néixer, per ser paraula de Déu enmig del poble, per un combat contra uns polítics que parlen de tot, menys de pau, i un Temple preocupat sols d’organitzar belles litúrgies. Curiosament, per una tasca que exigeix tan de coratge, Déu ha escollit un home jove, tímid, i que diu que no sap parlar ... però res no el farà desdir de la missió, perquè Déu està amb ell, i en Déu hi trobarà la seva força.
Jeremies ha d’esdevenir el clam de Déu per fer recordar que hi ha una sola cosa prioritària, l’aliança amb Déu. Però dir les veritats sol portar problemes, Déu ja l’avisa ... però li farà costat.
.......................................................................................

Lc 4, 21-30
Quan Jesús llegeix el text d’Isaïes, després de “proclamar l’any de gràcia”, s’estalvia les paraules que segueixen: “i anunciar el dia de la venjança de Jahvé”. Jesús evita aquesta expressió amenaçadora ... que, en realitat, era l’esperança del poble: alliberar-se dels romans, ells esperaven un Messies rei poderós.
Tothom es meravellava de les seves paraules, però ... no és el fill del fuster? La gent oblidava la manera de fer de Déu, que no acostuma triar els més notables, sinó els més senzills. I perquè no fa aquí el que diuen que feia a Cafar-Naüm (on viuen jueus i pagans) ? Jesús, en resposta, els hi ve a dir que tot depèn de l’acolliment que es mostri als dons de Déu, i els proposa uns exemples: Elies calma la fam d’una dona estrangera, i Eliseu cura de la lepra un general siri, amb el que vol mostrar que l’amor de Déu no està reservat a un sol grup de persones, és universal, està a l’abast de tothom que estigui disposat a acollir-lo. En sentir això, la gent de la sinagoga es va indignar i van empènyer Jesús cap l’espadat, per estimbar-lo ... Jesús, però, “va passar entremig d’ells i se’n va anar”, simbolitzant així el poder que no havien sabut veure.
És remarcable el contrast entre la primera reacció de la gent “tothom es meravellava”, i el que pensen després: indignats el volien estimbar. No els interessaven les seves paraules, sinó l’espectacle dels prodigis que havia fet. No hi veien el profeta que anunciava Isaïes, sinó el fill de Josep.

Amb el tema de l'avortament estrenem el nou "espai de reflexió (ètica)"

les lectures del 3r diumenge durant l'any. 24 de gener

"L'Esperit del Senyor és en mi...m'ha enviat a portar la Bonanova als pobres..."

Ne 8, 2-4, 5-6, 8-10
Cap a finals del segle V aC, Nehemies, governador nomenat pel rei persa, junt amb Esdres, mestre de la Llei, assumiren un rol important en la reconstrucció de la identitat del poble d’Israel, després de 50 anys lluny de la seva terra, en l’exili de Babilònia. La fe d’Israel havia sobreviscut a la proba de l’exili, però era necessària una unitat, doncs era difícil entendres, els que tornaven al país plens d’ideals, i els qui s’hi havien instal·lat durant el temps de l’exili.
Es proposen refer la comunitat jueva, demanen als escribes de posar per escrit les tradicions orals d’Israel, i convoquen el poble, en una gran celebració a l’aire lliure, per llegir-ho davant de tothom. El text que es llegeix, però, és en hebreu i el poble no l’entén bé, perquè ells parlen arameu, i és per això que els levites els ho expliquen.
La descoberta de la Paraula de Déu, és una autèntica festa, i Esdres els diu “mengeu i beveu”, a condició de compartir amb els que no en tenen.
.......................................................................................

Lc 1, 1-4; 4, 14-21
Com qualsevol jueu, Jesús, en dissabte, va a la sinagoga i llegeix l’Escriptura amb tota normalitat, fins que, al acabar la lectura de Isaïes, diu: “Avui es compleix el que acabeu d’escoltar”. No ens podem imaginar el que representava, en aquell temps, aquesta afirmació.
Aquest text d’Is 61, era un dels oracles en que els jueus recolzaven l’esperança de la vinguda del Messies ... i Jesús els diu que ell és aquest Messies. El mot messies, en hebreu, i crist, en grec, significa “ungit amb oli”, i era sinònim de rei, que era ungit com a signe de que Déu el guiaria. Però el concepte va anar evolucionant, i en temps de Jesús, el Messies era esperat com a rei i profeta, que els deslliuraria de la ocupació romana ... i això pretén fer aquest noi, fill del fuster de Natzaret?
Lluc, per ajudar els seus lectors, al inici del seu evangeli, es preocupa de dir que s’ha informat minuciosament de tot, des dels seu orígens.
Aquesta cita de Isaïes, que Jesús llegeix, sona com un veritable discurs programàtic: l’Esperit del Senyor és en mi ... m’ha enviat a portar la Bona Nova als pobres ... a proclamar l’any de gràcia del Senyor ...
El mot “avui” (“avui es compleix”) té el seu significat: de Déu no se’n parla en passat, Déu és amb nosaltres avui, i l’Esperit actua avui. Déu està sempre present.

les lectures del 2n diumenge durant l'any. 17 de gener

"Aquest vi, diu el cap del servei, és molt millor que el d'abans"

Is 62, 1-5
S’ha acabat l’exili a Babilònia, i el poble retorna a Jerusalem, però el Temple encara està destruït, i pensen si Déu realment s’ocupa d’ells. És per combatre aquesta desesperança, que Isaïes diu que Déu no ha pas oblidat el poble, i parla a Jerusalem com qui s’adreça a una esposa. Aquest és l’estat de les relacions entre Déu i el seu poble: “com un nuvi s’alegra de tenir la núvia”.
Va ser Osees, al segle VIII aC, qui primer va comparar el poble d’Israel amb una esposa (Os 2, 21); després, trobem altres cites semblants d’altres profetes, que van culminar en el Càntic dels Càntics, paràbola de l’amor de Déu per la humanitat.
“Et donaré un nom nou ...”. Saber el nom d’algú és com conèixe’l i, entre esposos, no és estrany donar-se un diminutiu afable, que expressa amor. En la Bíblia, “un nom nou” indica també una missió nova; així Abram se l’anomena Abraham, Jacob passa a dir-se Israel, Simó esdevé Pere ... i aquí, Déu dóna un nom nou a Jerusalem, li dirà “me l’estimo”.

.......................................................................................

Jn 2, 1-11
És amb simbolismes, que Joan diu les coses importants en el seu evangeli, i no parla de miracles, sinó de “signes”, lo qual provoca la pregunta ¿signe de què? ... i cal descobrir el missatge amagat en el text.
“El tercer dia ...”, no s’ha de confondre amb un temps cronològic. En llenguatge bíblic, és el dia reservat per l’actuació de Déu: aquí comença a manifestar-se Jesús ... i, al final, “el tercer dia” Jesús serà ressuscitat per Déu.
Tot comença en un àpat de noces, que evoca un projecta d’aliança: “... com un nuvi s’alegra de tenir la núvia”, llegim a Is 62, 5. En l’evangeli de Jn, la missió de Jesús es situa entre dos àpats: Canà de Galilea i l’últim Sopar de Pasqua.
Les piques de pedra servien per posar-hi l’aigua per la purificació, i estaven buides, representaven la Llei, els ritus, els legalismes, les normes ... però amb Jesús es transformen i queden plenes de vi, símbol de l’arribada d’uns temps nous, d’un altre tipus d’Aliança, el vi supera l’aigua; aquest vi, diu el cap del servei, és molt millor que el d’abans.
Maria, en Joan, hi surt sols dues vegades: al inici, les noces de Canà, i al final, acompanyant Jesús a la creu. “L’hora”, és el moment en que el projecte de Déu ha estat definitivament acomplert en Jesús i, per això, quan Maria suggereix que no tenen vi, li diu que encara no ha arribat l’hora. Després, Maria convida als servidors a col·laborar en l’obra de Déu: “feu el que us digui”.

JiR

Els laics i el marc per una nova espiritualitat

Manel de Haro ens convida a reflexionar sobre el nostre paper com a laics en la construcció d'una nova espiritualitat.

(Resposta a una espiritualitat xaruca)
Vivim uns temps de canvis, dins dels quals els laics hi estem implicats, un d’aquest canvis que s’estan gestant, correspon al àrea de la espiritualitat. Un nou marc està naixent d’aquesta àrea, i si volem descriure aquest marc que es va construint a l’entorn dels laics, caldrà primer netejar una sèrie de conceptes, que ara per ara, engorroneixen el discerniment necessari per l’avanç de l’espiritualitat.
Xaruc vol dir que hi ha afebliment de les facultats mentals, per l’edat. ...

Per llegir més cliqueu al següent enllaç:

http://docs.google.com/leaf?id=0B5xtUhwQALD1ZTE0NWZiMGQtZWM2ZC00YTZkLWIxZGEtZWE0ZmI4YTc3NWMy&hl=ca

Baptisme del Senyor. 10 de gener

Is 40, 1-5, 9-11
El poble es trobava perdut, lluny de la seva terra, deportat a Babilònia, i es preguntava si Déu no l’havia abandonat, a causa de la seva infidelitat.
Aquests texts d’Isaïes, es coneixen com el llibre de la consolació: Déu obra un nou esdevenir. Ja una vegada, Déu va treure d’Egipte el poble esclau, i ara ho farà també, alliberant-lo de l’opressió de Babilònia.
El poble ha estat perdonat, “han rebut del Senyor doble paga per tots els seus pecats”. Segons la Llei, un lladre, per ser perdonat, havia de restituir el doble del que havia robat.
L’arribada de Déu, es descriu amb una imatge de “poder ... domina tota cosa”, però també “com un pastor amb el seu ramat”. Per Israel, el rei ideal inclou aquests dos aspectes: un pastor ple de sol·licitud pel seu poble, i un rei triomfant, per protegir el poble dels seus enemics.
.......................................................................................
Lc 3, 15-16, 21-22
Podem distingir dues parts: 1) mostra la diferència de baptismes: Joan bateja amb aigua, i Jesús ho farà amb el foc de l’Esperit Sant, i
2) l’experiència baptismal de Jesús. “Tot el poble es feia batejar, i també Jesús”; Lluc vol mostrar que Jesús era un home entre els homes, es posa al costat dels pecadors. Però també que, al mateix temps, estava unit al Pare, “pregava”. I és mentre pregava que “el cel s’obrí”. Es presenta la pregària com una obertura entre la terra i el cel, entre els homes i Déu, en que Déu entra en la historia humana.
L’Esperit baixà “com” un colom. Fa pensar amb el colom que indica a Noé que el diluvi s’ha acabat i podrà reprendre la vida, és símbol de reconciliació i de pau, i aquí estem al inici d’una nova creació, d’una nova vida.
“... i una veu digué, tu ets el meu fill”, i alguns hi afegeixen “... avui t’he engendrat”, que és el que diu el Salm 2, 7, que és un decret de Déu per la coronació d’un nou rei, amb el que sembla que Déu confirma aquí la missió de Jesús d’inaugurar el nou Regne. És com un aval de Déu al que, després, dirà i farà Jesús.

JiR

les lectures del segon diumenge de Nadal. 3 de gener

"la paraula es va fer home i plantà entre noaltres el seu tabernacle"

Sir 24, 1-2, 8-12
D’una manera poètica es canta l’elecció d’Israel, d’entre tots els pobles, com a seu de la Saviesa.
Podríem definir la saviesa com un atribut que permet prendre decisions justes. Però la Saviesa, en la Escriptura, es presenta com una persona, igual que la Paraula en l’evangeli de Joan. Saviesa i Paraula, serien una manifestació directe de Déu.
La Saviesa s’adreça primer al poble de Déu, probablement reunit al Temple (“en l’assemblea de l’Altíssim”). Baixa del cel, s’estableix enmig dels homes i amplia la seva presència: la muntanya de Sió, la ciutat de Jerusalem i tot Israel com heretat.
.......................................................................................
Jn 1, 1-18
La Paraula apareix, en l’evangeli de Joan, com si es tractés d’un personatge, del que se’ns vol fer descobrir tota la seva força i misteri. Déu no ha volgut que els humans el sentíssim com un desconegut, i s’hi va voler apropar i, per això, es va fer home i company nostre.
Per començar el seu evangeli, Joan utilitza les mateixes paraules del inici del Gènesi: “Al començament ...”. Es vol significar que comença una nova etapa de la historia humana, és com una nova creació. El que fa Déu el primer dia de la creació, va ser separar la llum de les tenebres, i aquí es presenta Jesús com la llum que brilla enmig de la foscor. Al donar Déu la seva Paraula, ens fa sortir de les tenebres, aportant-nos la seva llum.
“El qui és la Paraula s’ha fet home”, però home (sarx=carn) significa condició humana, en la seva vesant de feblesa i limitació, és a dir, s’ha fet un home com nosaltres. Com podríem entendre la Paraula de Déu, si no fos expressada amb paraules nostres ...

JiR