L'obra de Lluc segons el còdex Beza

Estem especialment contents de portar a Badalona la presentació d'aquesta nova visió de l'obra de Lluc. Una obra que ens arriba gràcies al treball conjunt, pacient i a contracorrent, de Josep Rius-Camps i Jenny Read-Heimerdinger. Una obra que, curiosament, acaba de guanyar el Premi Ciutat de Barcelona de Traducció en Llengua Catalana.

Què és el Còdex Beza? A què treu ara l'interès d'un nou còdex? Què aporta de nou en relació al còdex d'Alexandria comunament utilitzat?
Qui era Lluc? Qui era Teòfil? El que coneixem com a Evangeli de Lluc, és un Evangeli com els altres tres? I, els Fets dels Apòstols és un altre llibre o és la segona part d'una única obra?
I... quina importància té avui tot plegat?

Sincerament, no ens podem perdre aquesta oportunitat.
En el mateix acte podreu adquirir el llibre gràcies a la col·laboració de la llibreria Saltamartí.

xarxa de laics

Enquesta: quina hora prefereixes?

Durant uns dies hem estat recollint, a través d'una enquesta publicada en aquest blog i, també, enviada per correu a més d'un centenar de persones, les vostres preferències en quan al dia i hora per assistir als actes que xarxa de laics organitza.

El nivell de participació estimat el podem situar en poc més del 20% (No és molt, però no ens podem queixar si tenim en compte els baixos nivells de participació que sovintegen últimament).

Resultats:
a) De dilluns a dijous a les 21:30h: 34,48%
b) De dilluns a dijous a les 20h:27,59%
c) Divendres a les 8h: 20,69%
d) Divendres a les 21:30h: 17,24%

La majoria de la gent (62%) prefereix que les activitats s'organitzin de dilluns a dijous. Tot i així els resultats estan força repartits.

Prendrem en consideració aquestes propostes i començarem a organitzar alguns dels actes en la franja de dilluns a dijous, contant, lógicament, amb la disponibilitat de les persones que intervinguin en l'acte.

Gràcies a tots els que hi heu participat!

xarxa de laics

les lectures del 2n diumenge de Quaresma. 28 de febrer

(mont Tabor)

Gn 15, 5-12, 17-18
És el relat de l’aliança amb Abraham, que segella les promeses que Déu li havia fet: una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel, i una terra. Es vol mostrar la proximitat i el compromís de Déu amb l’home.
Es compleixen els ritus habituals de les aliances d’aquell temps, en aquest cas, entre Abraham i Déu. Els contractants passaven descalços entre els animals partits, i enmig de la sang, compartien la vida (=sang), tot dient “que em passi a mi això, si no compleixo el tracta”.
La son misteriosa d’Abraham, fa pensar en Adam, quan Déu crea la dona ... l’home no pot presenciar l’obra de Déu. El pas de Déu enmig dels animals, és simbolitzat amb un forn fumejant i una torxa encesa, com sovint apareix en la Bíblia.
.......................................................................................

Lc 9, 28-36
La muntanya apropa a Déu, i és el lloc on Jesús es posa en contacta amb el Pare ... i la pregària, és una trobada que transfigura.
Moisés i Elies (tot l’AT) conversen amb Jesús; són dos personatges que van viure la glòria de Déu a la muntanya (Moisés al Sinaí i Elies a l’Horeb), i ara són també presents quan es manifesta la glòria de Jesús. Parlen del seu “èxode” a Jerusalem; semblant a com la Pasqua de Moisés va inaugurar l’èxode del poble jueu cap a la llibertat, la Pasqua de Jesús obra el camí a la alliberació de tota la humanitat.
No és bo voler instal·lar-se en el confort espiritual, dalt la muntanya. Pere hi volia fer unes tendes, despreocupant-se dels que quedaven a baix.
El núvol, signe de la presència de Déu, cobrí els deixebles amb la seva ombra, no estaven preparats per entrar-hi dins i, esglaiats, van sentir la veu de Déu. En el bateig de Jesús en el Jordà, abans que comenci la seva predicació, se sent la veu de Déu que certifica “Aquest és el meu Fill”. Ara, en la Transfiguració, al iniciar Jesús el camí cap a Jerusalem, cap al final, Déu ho ratifica; és com prevenir els deixebles que, malgrat tot el que vegin que passa, Déu continua estant amb Jesús, i hi afegeix encara: “escolteu-lo !!!”.
La Transfiguració és com una llum, una esperança, que es manifesta enmig de la foscor de la mort, de l’aparent “fracàs”, que Jesús havia anunciat als seus seguidors, és dir que no tot s’acaba en la creu.

JiR

les lectures del 1r diumenge de Quaresma. 21 de febrer

"el diable proposa totes les falses expectatives que la societat jueva havia posat a l'entorn del Messies que esperaven,...i que Jesús refusa"

Dt 26, 4-10
És com una relectura, dins la fe, dels esdeveniments que van donar lloc al naixement del poble, que va conèixer la proba del desert i la temptació. És una mirada sobre la seva historia, per no oblidar de on venen. Quan presenten els primers fruits de la collita, recorden els seus orígens pobres (un arameu errant), la seva situació de necessitat (quan eren a Egipte) i, finalment, el do rebut (“un país que regalima llet i mel”).
En altres cultures, una ofrena era una acció que pretenia obtenir quelcom de la divinitat, però la novetat del Deuteronomi és reconèixer que tot el que tenim i el que som, és un do de Déu. Aportar una ofrena, les primícies, és un gest de reconeixement i de memòria. Hi ha una gran diferència amb la idolatria, i fa pensar en lo poc adequat de les “prometences” ... si aconseguim allò que volem.
.......................................................................................

Lc 4, 1-13
Després del bateig, l’Esperit empeny Jesús cap el desert, per fer un temps de pregària, per preparar-se.
Passar 40 dies al desert i ser temptat, és com dir que Jesús va ser temptat durant tota la seva vida. 40 és un número simbòlic, que vol dir un temps de preparació o d’espera, però també tota una vida.
El diàleg entre Jesús i el diable, es fa en base a textos de l’Escriptura: el diable l’utilitza per intentar fer caure Jesús, i Jesús la fa servir com a resposta, d’acord amb l’Esperit. L’Escriptura no és pas automàticament Paraula de Déu, no és suficient conèixer-la i citar-la; esdevé Paraula de Déu quan el lector la interpreta buscant la voluntat de Déu.
Jesús és temptat en allò que es creia més essencial: 1) riquesa, o capacitat per resoldre qualsevol necessitat, transformar les pedres en pa 2) poder, pactant amb qui calgui per aconseguir-lo 3) prestigi, la temptació de la imatge, del cop d’efecte.
En realitat, el diable proposa totes les falses expectatives que la societat jueva havia posat a l’entorn del Messies que esperaven ... i que Jesús refusa. Expectatives, o temptacions, que de manera personal, estan encara presents en el nostra món global.

Conceptes bàsics sobre la Fe

En Josep Manel de Haro ens ha enviat un conjunt d'escrits sobre els conceptes bàsics de la Fe per tal de poder-los compartir amb vosaltres a través d'aquest blog.

Xarxa de laics els anirà publicant mensualment. Us recordem que podeu fer arrivar els vostres comentaris a través del mateix blog.

La Fe. 1

"Descobrim que som homes quan hem tastat l’amor, hem descobert que som limitats i hem estat tocats pel dubte de lo etern."

Per a llegir l'escrit cliqueu en el següent enllaç:
http://docs.google.com/Doc?docid=0AZxtUhwQALD1ZHZkOXYzNl8xN2NyZDd3NWdr&hl=ca

les lectures del 6è diumenge durant l'any. 14 de febrer

"Feliços vosaltres..."

Jr 17, 5-8
Els reis d’Israel s’equivoquen, amb la idolatria, que introdueix altres cultes dins el poble, i també amb les aliances, ja que quan es demana protecció a un altre rei de la terra, se’n esdevé vassall, es perd la llibertat ... i van acabar exiliats a Babilònia.
Davant el poble que busca la seguretat en les aliances humanes, Jeremies crida a fer confiança en la aliança amb el Senyor. L’esdevenir del poble, és una tria entre dues possibilitats, dues situacions, que Jr descriu amb imatges manllevades de la natura: si un arbre, arrela vora de l’aigua, no deixa mai de donar fruit.
Maleir, en els profetes, vol dir posar-se en guàrdia, s’ha pres un camí perillós que acabarà malament; beneir, és un encoratjament, és com dir que s’ha triat el bon camí.
.......................................................................................

Lc 6, 17, 20-26
Jesús “s’atura en un indret pla”, on té lloc la vida quotidiana de la gent i, entre els qui l’escolten, es poden distingir dos grups: els deixebles, i una gentada del poble jueu i estrangers; les paraules de Jesús s’adrecen a tothom.
El sermó de la plana, és una invitació a veure d’una altra manera, la realitat que vivim, és un capgirament dels nostres valors dominants, que no són els del Regne. S’hi troba el llenguatge dels profetes, a vegades sever i amenaçador, i d’altres encoratjador.
Quan Jesús parla de “feliços”, s’adreça als deixebles; la seva benaurança està ja en la tria que han fet de seguir-lo, que comporta pobresa, doncs ho han deixat tot. Els “ais” o malaurances, van dirigits a un “vosaltres” poc concret. En certa manera, es vol contrastar la mirada de Déu amb la mirada dels homes, que sovint s’equivoquen d’objectiu i admiren les riqueses i vicis de la vida.
En les 2ª i 3ª benaurances, i en les 2ª i 3ª malaurances, Lluc introdueix l’expressió “els qui ara ...”, probablement perquè escriu per unes comunitats molt concretes, a qui coneix.
Aquesta oposició entre benaurances i malaurances, no és pas dividir la humanitat en dos pobles diferents. Tots formem part, a la vegada, d’un i l’altre grup, i Jesús intenta fer veure a cadascú la pròpia situació, per esmenar-la si cal.

les lectures del 5è diumenge durant l'any. 7 de febrer

"...pescadors d'homes"

No podem fer res sense Déu, però Déu no vol fer res sense els homes.

Is 6, 1-8
Es descriu la vocació de Isaïes, concretant que va ser l’any 740, en que va morir el rei Ozies a causa de la lepra. Quan Isaïes diu “vaig veure”, ens vol dir que no es tracta pas d’un relat, sinó d’una visió, que vol descriure la grandesa i el poder de Déu, semblant a d’altres manifestacions de Déu, en la Bíblia.
El “Sant, sant, sant és el Senyor ...”, fa pensar en el “Sant ...” de les nostres misses, que data, doncs, com a mínim, dels temps de Isaïes. Dir que Déu és Sant, en sentit bíblic, és dir que és Tot Altre, que no té res a veure a com és l’home i, per tant, és impossible imaginar-se com és Déu, mai podrem descriure’l amb paraules humanes.
Davant la majestat de Déu, Isaïes reconeix la seva petitesa, és un home de llavis impurs; una primera etapa imprescindible, dins la nostra relació amb Déu ... però, amb el foc de l’altar, Déu purifica els llavis del profeta que, així, podrà anunciar la Paraula de Déu. És Déu qui pren la iniciativa per fer-se proper a l’home, per desfer l’abisme que ens separa d’Ell.
.......................................................................................

Lc 5, 1-11
Es pot constatar un protagonisme particular de Pere: hi ha dues barques, però Jesús puja a la de Pere, i és a ell a qui demana de pescar. El vertader miracle que es produeix, està en creure, quan tot semblava il·lògic, tant per l’experiència de Pere com a pescador, com per haver passat tota la nit sense pescar res.
Aquesta acció extraordinària de Jesús, és el signe de que el compromís a seguir Jesús portarà els seus fruits, transformarà els homes. Simó se’n adona de qui és Jesús i pren consciència de la seva indignitat “sóc un pecador”, semblant a com reacciona Isaïes, “sóc un home de llavis impurs” ... però aquest reconeixement sempre provoca en Déu un “no tinguis por” ... i Jesús diu a Simó/Pere: “no tinguis por, seràs pescador d’homes”. El mot grec que es tradueix per pescador és, en realitat, “agafar vius”, que es refereix a pescar amb red, en que els peixos surten vius. En aquest cas, seria treure els homes del mar (que és el mal) i impedir que s’ofeguin, és salvar-los.
Semblant als profetes, els pescadors cridats ho deixen tot per seguir Jesús. Estem davant el misteri de la nostra col·laboració en l’obra de Déu: no podem fer res sense Déu, però Déu no vol fer res sense els homes. La sola condició que se’ns demana és la confiança i la disponibilitat.