les lectures del 2n diumenge de Pasqua. 1 de maig

Ac 2, 42-47

Aquest relat està clarament situat dins els primers dies de l’Església, i comença per resumir, un xic idealitzada, la vida de la comunitat, dins un primer “sumari”. Explica l’estructuració de la comunitat cristiana en base a quatre pilars: 1) escoltar l’ensenyament dels apòstols, que és acollir les paraules i fets de Jesús, que ells van viure, 2) instaurar entre els creients unes noves relacions, que impliquen no sols compartir les conviccions i les idees, sinó també els recursos materials, vivint així una comunió fraterna, 3) participar en les pregàries del Temple, practicant les costums religioses jueves i del mateix Jesús, i 4) però després, en les seves cases, partir el pa, l’àpat religiós en memòria de Jesús, culminació de la paraula rebuda i de l’amor compartit. ........................................................

Jn 20, 19-31

Cada evangelista descriu de manera diferent els esdeveniments que segueixen la Resurrecció de Jesús. No s’hi ha de buscar un relat històric, sinó una visió teològica dels fets.

Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

Hi ha dues parts en el text: 1) Jesús i els apòstols, en que hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

2) Es descriu la trobada entre Jesús i Tomàs, que abans no hi era i no accepta creure si no veu; no creu el testimoni dels seus companys, vol una experiència pròpia. Jesús se li mostra, i no el censura, admet que un acte de fe sigui condicionat. La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran.

JiR

les lectures del diumenge de Pasqua. 24 d'abril

"La resurrecció" Subirachs. Temple Sagrada Família

Ac 10, 34, 37-43

El text és una mena de “credo” en que es descriu la missió de Jesús, la seva trajectòria i, després, posa èmfasi en la labor de la comunitat com a testimoni de la seva resurrecció. És una proclamació del nucli de la fe cristiana, destinada a tothom, jueus i pagans.

Pere està a Cesarea, a casa de Corneli, un centurió romà, empès per l’Esperit, doncs no hi ha cap motiu raonable que ho justifiqui, a més, això representava entrar a casa d’un pagà, cosa prohibida per la Llei jueva. L’evangeli desborda les fronteres d’Israel: tot home, encara que no jueu, pot ser batejat en nom de Jesús.

Un aspecte a remarcar és la insistència a dir que és Déu qui actua en Jesús: “Déu el va ungir”, “era amb ell”, “el va ressuscitar”, “li va concedir que s’aparegués a uns testimonis que havia escollit”, “l’ha constituït jutge de vius i morts”.

Jn 20, 1- 9

És l’alba després de la nit, el primer dia de la setmana, el nou començament, amb que s’evoca el relat de la creació (Gn 1, 5), i especialment la llum que Déu fa sorgir de les tenebres. “Quan encara era fosc”, Mª Magdalena estava encara a les fosques, no havia experimentat la realitat de la Resurrecció; veu la tomba oberta, però no hi entra, i corre a dir-ho a Pere. El testimoni de les dones no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes.

Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu.

Trasbalsats per la notícia, Pere i un altre deixeble corren, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, amb els ulls de la carn, veu el que hi ha dins la tomba, els signes de l’absència del cos del crucificat, el llençol d’amortallar i el mocador. Però, si s’haguessin endut el cadàver, no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort. Pere, però, no constata pas la resurrecció, sinó que Jesús no hi és, sols hi resten les robes.

L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.

L’acció transformadora més palpable de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se.

JiR

BONA PASQUA!!!

Aquesta és l’expressió amb la que els cristians manifestem els desitjos de felicitat i esperança vinculats amb la festa de la Resurrecció, la més important del calendari litúrgic.

Faig aquest comentari coincidint amb l’inici del tridu pasqual, el nucli de la setmana santa, i després d’haver escoltat en diversos llocs, mitjans de comunicació inclosos, l’expressió: Bona Setmana Santa!.

No dubto que en el rerefons d’aquesta felicitació hi ha una voluntat, per part de qui la diu, de desitjar el millor per a la persona o persones a les que s’adreça i que, en definitiva, ho passi bé.

Segurament aquests desitjos estan més vinculats amb el període de vacances que molta gent gaudeix al llarg d’aquesta setmana, que amb cap altra cosa.

És, sense cap mena de dubte, de bona educació manifestar els millors auguris als companys de feina, als coneguts o al familiars que van de vacances, que fan un viatge o, simplement que inicien gaudiran un període de descans més que merescut.

Però la Setmana Santa, des de la perspectiva dels cristians, no es el fi sinó que és el mitjà. Pels cristians allò que dona sentit a la nostra vida no és la Passió i la Mort de Crist, sinó la seva Resurrecció, la victòria de la vida sobre la mort.

I aquest és el sentit de la nostra Fe!! Una fe de vida, més que de mort, una fe de llum i no de tenebres una fe d’esperança i no de patiment.

Massa sovint, ens hem quedat amb la fe de la Setmana Santa, potser influïts per la difusió que han tingut les manifestacions de religiositat popular vinculades a la Passió i la Mort de Crist: processons, representacions de la passió, actes sacramentals…, algunes amb un enaltiment exagerat del patiment i el dolor i això és el que ha quedat en la retina de molts, d’aquest moment litúrgic.

Vull, doncs, desitjar Bona Pasqua!! Avui comença l’autèntica Setmana Santa, amb la celebració de la institució de la eucaristia i l’explicitació de la voluntat de servei de Crist amb el signe del rentat dels peus als deixebles. Demà Crist morirà, per nosaltres, evidentment amb dolor, un dolor que el fa tremendament humà i proper. Dissabte viurem el silenci de la mort. I finalment diumenge arribarà la Pasqua. Crist, venç definitivament la mort i es torna a fer present entre nosaltres, anunciant-nos que l’Amor és més fort que la mort. I massa sovint ho oblidem. Per això jo no vull deixar de repetir. Bona Pasqua!!

Joaquim Sabatater

Xarxa de Laics

les lectures del 6è diumenge de quaresma. 17 d'abril

(Façana de la Passió. Temple de la Sagrada Família)

Is 50, 4-7 Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.

La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... però el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.

Mt 26, 14- 27, 66 Jesús va conscientment cap al seu destí com qui domina els esdeveniments; sap el que passarà perquè ha sabut desxifrar la voluntat de Déu dins les Escriptures, així ho explica als deixebles d’Emmaús; és dins la feblesa que Jesús manifestarà la seva grandesa.

Si bé els 4 relats de la Passió són semblants, cadascun dels evangelis hi posa alguns accents propis. Mateu sembla voler posar en evidència que, fora d’alguns deixebles, la majoria de jueus el van menysprear i humiliar. Per contra, els pagans, sense saber-ho, són els que li donen els vertaders títols de noblesa; aquest home anorreat, ferit en la seva dignitat i acusat de blasfèmia (el pitjor dels pecats !!), és honorat per estrangers, que li donen els més alts títols de la religió jueva: - Rei dels jueus. Pilat li pregunta: “¿tu ets el rei dels jueus?” (27, 11) i Jesús respon “tu ho dius”; i també li posen aquest títol en el rètol de la creu (27, 37). Li serà aplicat 2 vegades més, però negativament, d’una manera irònica, per ridiculitzar-lo, pels soldats romans (27, 29), i per les autoritats religioses (27, 42). - Messies. Negativament en el Sanedrí: “Fes de profeta, Messies! endevina qui t’ha pegat” (26, 68). Pilat, però, li atribueix d’una manera positiva: “I de Jesús, l’anomena’t Messies, què n’he de fer?” (27, 22). - Home just, li diu la dona de Pilat (27, 19), que és, potser, el títol més noble de tot l’antic Testament. - Fill de Déu. A manera de parany, el gran sacerdot li pregunta (26, 63). Els jueus fent mofa, al passar davant la creu (27,40), i també els sacerdots i mestres de la Llei (27, 42-43). Finalment, el centurió romà proclama: “En veritat aquest era Fill de Déu” (27, 54), que podríem considerar la culminació del relat. Cal reconèixer, doncs, que són els pagans els primers en dir la veritat sobre Jesús.

JiR

les lectures del 5è diumenge de quaresma. 10 d'abril

"Jesús alçà els ulls i digué: Pare us dono gràcies perquè m'heu escoltat"

Ez 37, 12-14

Ezequiel està exiliat a Babilònia amb el poble, i els hi vol donar esperança, testimoniant la seva confiança en Déu. Amb el temps, començaven a morir els més ancians i els malalts, i al dolor per la mort d’un ésser estimat, s’hi afegia el morir en terra estrangera i sepultar-los enmig d’estranys. Però Déu obrirà els sepulcres i els farà tornar a Israel i “adormir-se” junt als seus avantpassats. El profeta no es refereix pas a la resurrecció dels morts, idea que no apareix fins el s. II aC, sinó a la resurrecció del poble, portador de les promeses de Déu.

El missatge que dóna Ezequiel és una doble promesa: “obriré els vostres sepulcres” i “us faré tornar a la terra d’Israel”. Però hi ha quelcom més: “posaré el meu esperit dins vostre i recobrareu la vida”. Es una nova aliança inscrita no en taules de pedra, sinó dins els cors.

...................................................................

Jn 11, 1-45

Els deixebles, un cop més, no entenen Jesús, i volen impedir que vagi a Betània, doncs allà, feia poc l’havien volgut apedregar ... però Jesús hi va.

Li diuen que Llàtzer porta ja quatre dies enterrat; es creia que al quart dia l’ànima havia ja abandonat definitivament el cos, i el retorn era impossible.

Si bé la resurrecció de Llàtzer és important, és fonamental el diàleg de Jesús amb Marta, al centre del qual es troba la paraula reveladora de Jesús: “Jo sóc la resurrecció i la vida”, així com la confessió de fe de Marta: “Tu ets el Messies, el Fill de Déu”, que no és pas una conseqüència del miracle, que encara no s’ha produït, sinó una resposta a la revelació de Jesús, i a la seva interpel·lació “Ho creus això?”.

El relat deixa veure també un Jesús molt humà, té un gran sentit de l’amistat. Maria està dominada pel dolor, i Jesús calla i plora amb ella, doncs necessita una presència afectuosa més que discursos.

Dels jueus que presencien com Llàtzer reviu, uns creuen però altres corren a explicar-ho als fariseus, que tindran un nou motiu per decidir fer matar Jesús. El signe, o miracle, no és suficient per convèncer.

El més important d’aquesta narració és que Jesús es manifesta com qui pot donar la vida i en qui podem creure: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu”, diu Jesús als deixebles, referint-se a Llàtzer; el que compta és la glòria de Déu, però per veure-la cal tenir fe.

JiR

Un laic pot ser un cristià feliç avui?

El passat 18 de febrer va tenir lloc al monestir de les Clarisses de la Providència una interessant xerrada de l'Antoni Bentué, doctor en teologia, que viu actualment a Xile i que, com cada any, ha vingut a passar una breu estada a Catalunya.

Una cinquantena de persones vam poder reflexionar sobre la qüestió que se'ns plantejava: un cristià pot ser feliç avui?

Tot i que han passat ja unes setmanes, i gràcies a les notes que va escriure la Montse Castellà, us donem la possibilitat de rellegir-les o de llegir-les per primer cop. En aquesta quaresma són un material ben útil. No oblidem que la Pasqua és una crida a ser FELIÇOS!

Per llegir els apunts cliqueu al següent enllaç:
https://docs.google.com/documen/d/1e00JL09P4AtiWntxtzPUhW_rTxd0xbbpDc3WwB9_CjA/edit?hl=ca&authkey=CM-g65AD

les lectures del 4rt diumenga de Quaresma. 3 d'abril

1Sa 16, 1, 6-7, 10-13

Saül va ser el primer rei d’Israel, però no pas un bon rei; no sols no va saber controlar els filisteus, sinó que va empitjorar els conflictes interns. Llavors, Déu encarrega al profeta Samuel d’escollir un altre rei d’entre les fills de Jesé. La tria de David no és perquè era un guerrer, ni el més fort, era pastor: “Déu no mira pas l’aparença, sinó el cor”. David, el rei pastor, és una metàfora del què és Déu per el poble: el qui el guia i en té cura.

El rei rep la unció amb oli, i l’ungit era igual a messies: aquesta unció li aportava l’esperit de Déu. David va esdevenir model per tots els posteriors reis d’Israel, que eren jutjats segons la semblança amb ell, i els cristians hi han vist un anunci del Messies, l’ungit de Déu, el vertader pastor del seu poble, sobre qui reposa, en plenitud, l’Esperit del Senyor. ...........................................................

Jn 9, 1-41

Un cec de naixement a qui Jesús cura, el va descobrint lentament. Primer parla “d’un home que es diu Jesús”, després l’anomena “profeta”, “un home que ve de Déu”, i finalment “Senyor”. Jesús li obre els ulls a la llum, però al assabentar-se que l’havien expulsat de la sinagoga, se’l fa trobadís i li obre el cor a una altra llum, la veritable.

Els fariseus, semblen admetre la curació del cec: “com és que hi veus”. Però , la seva opinió es divideix en relació a l’origen de la curació: si qui el va curar no guarda el dissabte, no pot venir de Déu, però ... com és possible que un pecador faci miracles? I decideixen no creure que aquest home hagués estat cec.

També s’il·lumina la visió dels deixebles, que pregunten: “¿qui en té la culpa de que naixés cec? ... ¿qui va pecar? Pensen que Déu castiga als dolents i recompensa als bons, ja aquí a la terra; el culpable porta en el món les conseqüències de les seves faltes. Però Jesús els diu: “no va pecar ni ell ni els seus pares” ... la curació del cec no serà signe de perdó d’un pecat, sinó una manifestació de la bondat de Déu.

El text oposa dos itineraris de pensament ben diferents: els fariseus, que es tanquen en les seves certeses i no poden obrir bé els ulls, es tornen cecs; i el cec de naixement, que emprèn el camí de la fe, que acull la gràcia que se li ofereix, i pot rebre de Jesús la veritable llum. Se’ns vol fer descobrir que hi ha dos tipus de ceguesa: una natural, com la del cec, i una altra de més greu, que és la ceguesa del cor.

JiR