les lectures del diumenge 31 de durant l'any. 30 d'octubre

Ml 1, 14b – 2, 8-10

Estem en el segle V aC, en que el domini persa els ha tornat de l’exili a Babilònia. Hi ha un ambient de relaxament moral i religiós, i el poble ha perdut la il·lusió del retorn. Els sacerdots jueus interpretaven la Llei en profit seu, i la majoria es preocupava més per enriquir-se i ocupar terres, que recuperar els fonaments ètics i socials del nou Israel.

Comença el text amb “Jo sóc un gran rei”. És el títol que es feien donar els reis d’Assíria en els seus temps de glòria; no és estrany, doncs, que el profeta ho apliqués al Senyor, per afirmar que sols hi ha un gran rei veritable, el Déu d’Israel.

Malaquies, llavors, denuncia les arbitrarietats de la casta sacerdotal (tribu de Levi) que s’aprofitava de la gent humil, sense el més mínim sentit de justícia, i això era violar l’Aliança, i és a ells a qui farà els més durs retrets i amenaces: “faré que el poble perdi l’estima i el respecte que us tenia”. Però també dirigeix una crítica al poble, “deslleials els uns amb els altres”.

..............................................................................

Mt 23, 1-12

Adreçant-se Jesús “a la gent i als deixebles”, exposa els paranys en que han caigut els mestres de la Llei i fariseus, a qui reconeix que “s’han assegut a la càtedra de Moisès” i cal escoltar-los, ja que és gràcies a ells que les prescripcions de la Llei són conegudes. Però les han transformat en una religió de normes, d’esclavatge, preocupats per l’ortodòxia, i descuiden els principis de justícia. El poble els ha d’escoltar, però cal “no actuar com ells actuen”, doncs: 1) diuen però no fan, hi ha una contradicció entre la seva conducta i el que ensenyen al poble, 2) practiquen l’autoritat com un poder i no com un servei, 3) es volen fer notar, fer-se veure, s’allarguen les filactèries, on hi havia escrits passatges de la Llei, i portaven com una marca en el front i en el braç esquerra a nivell del cor, però sense que el cor quedés tocat per aquestes paraules, i 4) es creuen importants, volen ocupar els primers llocs, els agraden els honors.

Després d’aquesta enumeració de defectes, el text torna a “però vosaltres”, en que Jesús ens convida a una nova manera de viure i relacionar-se: de mestre, de pare i de guia només n’hi ha un. Lluny d’atribuir-se títols, que sols pertanyen a Déu i al Crist, cal convertir-se en un humil servidor dels germans. La comunitat cristiana, quan s’escriu l’evangeli de Mateu, tenia ja una certa estructura, i es vol posar en relleu la manera com cal acomplir aquests serveis. Són unes paraules adreçades als que exerceixen responsabilitats dins les comunitats d’aquell temps ... com també a les d’ara.

JiR

les lectures del diumenge 30 de durant l'any. 23 d'octubre

Ex 22, 20-26

El Llibre de l’Èxode conté textos de llei atribuïts a Moisès però, al llarg de la història d’Israel, s’hi han afegit lleis adaptades a les noves condicions socials, que reflecteixen el context en que viuen després de instal·lar-se novament a Palestina, i no pas durant l’èxode; la solidaritat en temps de penúria, sol oblidar-se en períodes de prosperitat.

El codi de l’Aliança aplica a la vida social d’Israel els grans principis del decàleg, recordant al poble els seus deures de justícia, especialment amb els més febles, prenent com a fonament la doble experiència de: l’esclavatge a Egipte i l’alliberació per Déu. Déu es revela com qui escolta el clam dels humils, en situacions que la gent ja coneix: l’emigrant, que viu enmig del poble sense prendre’n part, la viuda i l’orfe, que per sobreviure han de comptar amb l’ajuda dels altres, i també crida l’atenció sobre la usura i l’apropiació de bens indispensables. Malauradament, de moment, cal encara amenaçar perquè la Llei sigui respectada (“... us mataré amb l’espasa”).

..............................................................................

Mt 22, 34-40

“Es reuniren tots junts”, aquesta situació inicial dels fariseus, ja revela les seves intencions, volen posar a proba a Jesús: “Quin és el manament més gran?” En un moment en que la Llei estava “resumida” en 613 preceptes, i la gent pietosa estava preocupada per saber quins eren els manaments més importants, no deixa de ser una pregunta d’actualitat.

Jesús els respon amb dues frases de l’Antic Testament, que ells ja coneixien: “Estima al Senyor, el teu Déu ...” (Dt 6, 5), i “Estima als altres com a tu mateix” (Lv 19, 18). Els convida a sortir del legalisme, els cal una conversió radical: amb Déu no estem dins un terreny de càlcul, del què cal fer o no, per estar “en regla”, sinó sota la llei de l’amor.

La originalitat de la resposta de Jesús no és pas sols confirmar el què ja es pot llegir en l’Escriptura, sinó el fet de que relaciona aquests dos amors, donant-los una importància igual i, sobretot, en el resum de la Llei en aquests dos manaments: l’amor a Déu i l’amor al proïsme. Si aquest amor existeix, s’ha acomplert la Llei. Hi ha una gran distància entre l’univers tancat dels fariseus i l’obertura que ofereix la Bona Nova de Jesús.

D’acord amb aquest missatge, Sant Agustí deia: “L’amor a Déu és el primer com a manament, però l’amor al proïsme és el primer com a actuació pràctica”, semblant a Jn 4, 20: “si no estimes al germà que veus, com podràs estimar Déu, que no veus”.

JiR

les lectures del diumenge 29 de durant l'any. 16 d'octubre

Is 45, 1, 4-6

El profeta veu en el rei Cir un messies (=ungit) escollit per Déu que, apoderant-se de Babilònia, alliberaria del exili el poble d’Israel. Déu parla a Cir per encomanar-li una missió; el fet de no conèixer Déu, no és un impediment per ser cridat. Es constata que un no jueu pot també servir de mediador per l’actuació de Déu.

“El Senyor diu”, però, en realitat, no parla pas directament al mateix Cir, és un missatge adreçat als exiliats per, en un ambient ple de dubtes, donar-los una esperança: Déu resta fidel a la seva Aliança, no abandona el poble, i continua dominant els esdeveniments: “jo soc el Senyor, no n’hi ha d’altre”.

Les expressions “prendre per la mà”, “obrir les portes”, “ungir”, són al·lusions al ritus de consagració d’un rei, i Déu farà portar els èxits d’aquest rei pagà, en profit del seu poble escollit.

..............................................................................

Mt 22, 15-21

És significatiu que enviessin cap a Jesús deixebles fariseus (conservadors de les tradicions i costums, i representants del poder religiós) i herodians (defensors del poder polític). Amb la resposta a la pregunta “és permès de pagar tribut al César?”, Jesús tindria de triar amb quin dels dos grups quedava malament. Però els diu “hipòcrites” i no es compromet, uneix l’obediència al César i la deguda a Déu, tot i distingint els camps, l’autonomia dels afers temporals i la dels espirituals.

Els qui li proposen la pregunta a Jesús, porten monedes romanes del César i, en aquell temps, portar la moneda volia dir que acceptaven i reconeixien la seva sobirania. Jesús els desmunta la trampa dient que li mostrin una moneda, que portava l’efígie i el nom del César, amb característiques d’ídol, de déu; una ironia, doncs els jueus coneixien la prohibició bíblica de les representacions humanes i, especialment, d’un déu, idolàtriques (Dt 4, 16). No es tractava, doncs, d’un diner de Déu, sinó del César, pertanyia al César i, per això, Jesús diu: “doneu al César el que és del César” ... però sols el que és del César; no es pot exigir donar-li culte, seria idolatria (en els temps de Mateu, molts van morir per refusar aquest culte). I hi afegeix, “doneu a Déu el que és de Déu”, és a dir, retorneu-li el seu poble, sobre el qual heu carregat el jou d’unes lleis massa dures a seguir; esteu segurs de donar a Déu tot el que és de Déu?

JiR

les lectures del diumenge 28 durant l'any. 9 d'octubre

Is 25, 6-9

Es un text d’estil apocalíptic, una evocació poètica i simbòlica del projecta de Déu: una humanitat finalment unida i pacífica. Asseguts en una mateixa taula, compartint l’àpat, fent festa tots plegats ... és realment una imatge de pau. “És el Senyor qui ho afirma”... el profeta justifica així el seu optimisme.

Una frase difícil d’interpretar: “destruirà per sempre la mort”, que som temptats de llegir-la com a resurrecció, a la llum de la fe cristiana ... però no es pensava pas així al segle VI aC. El poble d’Israel, molt a poc a poc, va anar descobrint la fe en la resurrecció, però molt tard. Isaïes, en realitat, no parla d’individus sinó del poble, sotmès a una decadència semblant a una mort, pensava que el dia en que viuran en pau amb Déu i amb sí mateixos, les forces de la mort seran destruïdes: l’odi, la injustícia, la guerra. Isaïes no veia encara cap horitzó fora del terrenal, i no deixa de ser significatiu, que aquestes promeses esdevindran en “aquesta muntanya”, lloc de la presència de Déu enmig del poble.

..............................................................................

Mt 22, 1-14

D’entrada, se’ns avisa que aquest banquet de noces representa el Regne del cel. En els textos tardans de la Bíblia, ja es descriu l’amor de Déu per la humanitat, en termes d’amor conjugal.

Amb la imatge d’una festa de noces, Jesús mostra una mena d’esquema de la història de salvació, on s’explica per què el seu missatge, donat que Israel no l’havia volgut rebre, passaria als pagans.

Jesús anuncia la Bona Nova, però molts dels primers beneficiaris no mostren cap interès pel seu missatge i, llavors, diu que hi ha altres convidats i hi envia missatgers a cridar-los. Primer, l’evangeli va ser predicat als jueus, els primers convidats, però la majoria no en van fer cas i, fins i tot, van maltractar els servents enviats a cridar-los. Llavors, els deixebles de Jesús van sortir fora d’Israel i van anunciar l’evangeli a “les nacions”: tothom va ser convidat. Cal situar el text en el temps en que Mateu el va escriure a Antioquia de Siria, on hi havia molts cristians d’origen pagà, i quan diu que “el rei fa destruir la ciutat”, fa pensar en Jerusalem, destruïda l’any 70.

Finalment, la sala del banquet s’omple, tothom és convidat, bons i dolents; però no és suficient acceptar la invitació, cal també acceptar de canviar-se el vestit, canviar de comportament, acollir la crida dins la fe, el reconeixement i l’amor. No vol pas dir l’exigència d’un determinat mèrit, la gràcia de Déu és gratuïta, sinó un sentit de responsabilitat, cal ser conscient del què suposa la invitació: acceptar de viure segons les exigències del Regne.

JiR

Carta oberta al cardenal Arquebisbe de Barcelona Lluís Mª Sistachs

El passat mes de juny vostè va anunciar, a través de la pàgina web del bisbat, el destí dels nous rectors / pastors a les diferents parròquies de la seva arxidiòcesi, ignoro els criteris que va seguir. El rector de la meva parròquia, de la qual soc membre del Consell Parroquial, m'informava d’aquesta notícia així com del nou destí del vicari que acabava de ser ordenat el passat mes de març, i que jo creia que seria el seu successor.

La presentació del nou rector / pastor va tenir lloc el tretze de setembre. “Casualment”, en la primera lectura de la missa d'aquest dia llegeixo els consells que Pau dóna a Timoteu sobre la forma que la comunitat ha d'escollir el seu rector / pastor: Persona reconeguda pel grup per la seva vida exemplar i el servei als altres, home o dona, casat/da o solter/a. En aquest cas els esdevenimets no van anar en la mateixa línia. De la persona escollida per vostè, per cert, val a dir que a tots ens va donar molt bona impressió, el Consell Parroquial, no en tenia cap coneixement.

El passat dia 25 es va fer la presentació del nou pla pastoral diocesà 2011-2015, moltes coses succeiran durant aquest període però crec que una cosa seria important que canviés en el taranà de la nostra Església de cara a un dels objectius importants del pla per a una nova evangelització: la eliminació dels plans establerts, canviant el vertical, dalt-baix, per l'horitzontal. Tenir present a les comunitats, promoure els talents que els hi han estat donats al servei dels altres. No tingui por.

Jaume Ventura,

de la Parróquia de Sant Josep de Badalona

A la França secularitzada

Amb motiu de la festivitat de Sant Francesc, demà 4 d'octubre, us oferim la reflexió i el testimoni d'una comunitat de franciscans conventuals de Narbona, sobre l'evagenlització en una societat secularitzada com és la de França.

Interessant experiència en un moment en que el nou pla pastoral de la diòcesi de Barcelona pretén "intensificar l'esforç per anunciar Jesús a les persones que no el coneixen o el coneixen malament".

El “Projecte França” va néixer d’una nova fraternitat narbonesa. Fins a aquell moment dominava un sentiment de frustració i defalliment. Alguns sostenien que “la França laica és estèril”. A França, però, l’Estat és laic, i la societat està secularitzada encara que cerca un sentit. En aquesta situació, quatre frares joves, de diverses cultures i formació, van iniciar una nova experiència, amb la sort, a més, de ser tots nous en un context especial...

Per llegir tot l'escrit cliqueu en el següent enllaç:
http://www.catalunyareligio.cat/documents/caputxins/005/Secu.pdf