26/5/17

Setmana VII de Pasqua.

Setmana VII de Pasqua. 28 de maig del 2017

Ac 1, 1-11
              Després de la Passió, durant 40 dies (un temps de preparació) Jesús s’apareix als deixebles que no comprenen massa el projecta de Déu; esperaven un rei temporal, però Jesús els diu que Déu enviarà quelcom d’Ell mateix, el seu Esperit, per establir un regne nou: el Regne de Déu.
              Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari freqüent en el món antic, tant greco-romà com jueu, que pretenien escenificar així el final gloriós d’un personatge. A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre es endut cap el cel; així succeeix i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles, veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar-la. El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu.
               “¿Perquè esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; el missatge pasqual s’ha d’encarnar en la vida dels homes.
               L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença un altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix.    ..............................................................                                                                                            

Mt 28, 16-20
              Ens trobem a Galilea, lloc on va començar la predicació de Jesús, i a la muntanya, que ha estat sempre el lloc de trobada amb Déu. Aquí, Jesús pronuncia un curt discurs de comiat, però, la presència de Jesús no s’imposa com una evidència ... “alguns dubtaven”; aquesta frase es podria interpretar com un avís als lectors, de que la fe, malgrat la resurrecció, no és pas una resposta fàcil.
              Jesús reivindica el poder universal, que ha rebut de Déu: “Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra”, i transmet el seu poder als deixebles, gràcies al que podran fer nous seguidors, amb el baptisme i la predicació: “aneu a convertir tots els pobles ...”, per integrar tothom dins la família de Déu. Se’ns mostra la fi de la presència visible de Jesús, i el començament de la història de l’Església, o comunitat de creients. Jesús ha sembrat una llavor, durant la seva vida, que ara la comunitat ha de fer créixer, Ell se’n va però queda en nosaltres el seu Esperit.
              Al començar l’evangeli, Mateu presenta Jesús com l’Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, i l’acaba amb aquestes últimes paraules de Jesús: “estaré amb vosaltres fins a la fi del món”.  

Joan i Roser                                                                                                      

21/5/17

Setmana VI de Pasqua.

Setmana VI de Pasqua. 21 de maig del 2017


Ac 8, 5-8.14-17 
              Després de la lapidació d’Esteve, el grup de cristians hel·lenistes, per prudència, es dispersa. En certa manera, és gràcies a això que la Bona Nova desborda Jerusalem i s’estén per altres llocs, que fa recordar la frase de Jesús (Ac 1, 8): “... rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra”.
              Felip, un dels Set, va a Samaria i es posa a predicar, que no deixa de ser insòlit, donada la tradicional enemistat entre jueus i samaritans; sense trencar, però, els lligams amb la comunitat de Jerusalem que, enviant Pere i Joan, vindran a recolzar el treball de Felip.
              Un bon exemple d’equilibri a mantenir: sentir-se lliure d’innovar dins les nostres missions, sense trencar la comunió amb els altres. Felip, de cultura grega, se sent lluny de les disputes teològiques entre jueus i samaritans i, gràcies a això, l’evangeli traspassa les fronteres i “hi hagué una gran alegria en aquella ciutat”.
.....................................................................                                                                                                          

Jn 14, 15-21   
              En un moment en que es prepara per deixar-los, Jesús anuncia als deixebles la vinguda de l’Esperit.  Una manera d’estimar Jesús és “guardar els seus manaments”, però com que això no sempre és fàcil, demanarà al Pare que ens doni un altre Defensor (en grec Paràclit, es refereix a l’intercessor en un procés judicial), el que fa pensar que l’actual Defensor era el mateix Jesús, i aquest Esperit promès, continuarà la seva obra, és una altra manera de restar Ell present.
              Als qui volen viure dins la fidelitat als manaments de Jesús, l’Esperit els  revelarà el missatge de la seva obra i els conduirà cap a la casa del Pare. Com a bons jueus coneixien la profecia d’Ezequiel (Ez 36, 26-27): “Us donaré un cor nou... Posaré el meu Esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes ...”, és anunciar que el gran dia de l’Aliança definitiva havia arribat, Déu estarà en el cor del seu poble.
              Un altre punt a considerar, és que “el món no pot acollir l’Esperit de la veritat“, la condició de l’home, abandonat a les seves pròpies forces, no pot trobar aquest “esperit d’amor”, però els apòstols sí que el rebran, i la seva missió serà aconseguir, amb el seu exemple i predicació, que aquest Esperit arribi a tothom, acomplint així una altre profecia:  “... abocaré el meu Esperit sobre tothom” (Jl 3, 1). 


Joan i Roser

12/5/17

Setmana V de Pasqua. 14 de maig del 2017





Setmana V de Pasqua. 14 de maig del 2017

Ac 6, 1-7 
              El nombre de deixebles augmentava, i la unitat es feia difícil. Uns pregaven en hebreu, i d’altres ho feien en grec. Una llengua diferent vol dir també una cultura i unes costums diferents, i la desigualtat en l’atenció a les viudes va desencadenar el problema. Sembla que els encarregats de fer-ho eren jueus hebreus, i tendien a afavorir les viudes del seu grup.
               Els Apòstols reaccionen: 1) convoquen una assemblea, on es prendran les decisions,  2) recorden els objectius dels cristians: pregària, servei de la Paraula i servei als germans, i 3) no dubten en proposar una nova organització; ser fidels no vol pas dir mantenir-se fixats al passat, i decideixen nomenar 7 persones d’entra ells, plenes de l’Esperit, que es dediquin al servei dels germans. Sorprèn, però, que tots tinguessin noms grecs, probablement perquè era aquest grup qui recriminava l’actual situació.
 .....................................................................                                                                                                          

Jn 14, 1-12   
              Joan ens vol mostrar una situació de crisi dels deixebles, que no acaben d’entendre Jesús. Esperaven alliberar-se dels romans, però l’alliberació que Jesús aporta se situa en un altre pla. Una cosa es creure en Déu, que ho tenen assumit, i una altre creure en Jesús, precisament en un moment en que les coses no es presenten massa bé
              Jesús sap que els deixebles pensaven en la seva partença, feia poc que ho havia anunciat, i això els afligia, lo que explicaria les primeres paraules de Jesús que ens relata el text, “que els vostres cors s’asserenin”; però també els diu que tenen un lloc reservat a la casa del Pare, i que una vegada els hi hagi preparat, tornarà per porta’ls-hi ... encara que com i quan tornarà, no ho precisa.
              Però ... i el camí? Davant el dubte de Tomàs, Jesús respon que Ell és el camí que porta al Pare, la veritat en relació al Pare, i la vida que dóna el poder per arribar a conèixer el Pare. El Fill és l’únic camí per anar al Pare.
              Jesús els vol fer veure la unitat que hi ha entre el Pare i Ell. “Qui em veu a mi veu al Pare”, li respon a Felip. Jesús ens proposa entrar en comunió amb la Vida divina, ens hi prepara un lloc. No ha vingut per ensenyar-nos el camí ... Ell és el camí per arribar al Pare. En Jesús tenim un bon guia al llarg de la ruta de la nostra vida.

Joan i Roser
                                           

6/5/17

Setmana IV de Pasqua. 7 de maig del 2017

Setmana IV de Pasqua. 7 de maig del 2017

                                          

Ac 2, 14, 36-41
              Es tracta d’una primera elaboració teològica del anomenat kerigma, o nucli de la predicació. La gent amb qui parla Pere, són pelegrins vinguts d’arreu per celebrar la Pentecosta, o festa del do de la Llei, i el que intenta amb les seves paraules es obrir-los els ulls: a Jesús “Déu l’ha constituït Senyor i Messies” , fent reposar així sobre Jesús totes les esperances d’Israel.
              Però creure que Jesús és el Senyor sense que canviï res en la nostra vida no té sentit; ser deixeble no consisteix sols en creure, és també actuar. “Què hem de fer?” li pregunten ... “convertiu-vos”, que vol dir retornar, donar la volta; és la imatge d’haver-hi dues rutes o vies, i un es pot equivocar de camí. “Aparteu-vos d’aquesta generació esgarriada” ... volent dir que han perdut el camí, però no és pas un menyspreu, sinó constatar que s’han equivocat, i que el camí a seguir és un altre. El mitjà per canviar de ruta és el bateig rebent l’Esperit, que és obert a tothom, malgrat que alguns “encara siguin lluny”.


                                       
                                                                                                     
 
Jn 10, 1-10   
              Jesús proposa dues metàfores adreçades als fariseus. La del bon pastor està inspirada en el capítol 34 d’Ezequiel, en que es retreu a les autoritats jueves no haver sabut pasturar el poble, però sí cuidar-se ells mateixos. Llavors, Déu promet assumir Ell el paper de pastor del poble.
              Els que escoltaven Jesús coneixien bé el problema dels ramats, i també l’Escriptura, encara que el text diu que “no van entendre del què els parlava”. Si Jesús es presentava com el bon pastor, el pastor dolent devien ser ells, els fariseus, i això comportava admetre que qui els parlava era el Messies.
              Llavors, Jesús els diu que “Ell és la porta”, creure és passar per Ell, per la porta que els conduirà a ser lliures i no tancats en la cleda de la llei de Moisés i els seus manaments i, al dir Jesús que ell és la porta, era donar a entendre que, a través d’Ell poden trobar Déu. La única manera d’entrar al Regne de Déu és acceptar i practicar l’ensenyament de Jesús, passar abans per Ell.              
              El tema, concebut en un context històric i cultural que no és el nostra, ens pot semblar estrany, però la comunitat cristiana ha d’evolucionar i explicar els símbols. La fe no és com un dipòsit on l’aigua es reté i es guarda, sinó una deu d’aigua que es manté idèntica, precisament perquè  sempre hi brolla aigua nova. 

Joan i Roser