28/4/18

Diumenge V de Pasqua


Diumenge V de Pasqua. 29 d’abril del 2018                                                                    
Ac 9, 26- 31

              A Jerusalem no coneixien la conversió de Pau, i més aviat l’odiaven, doncs havia perseguit els cristians i col·laborat en la mort d’Esteve. Va ser Bernabé qui garanteix la bona voluntat de Pau, el va presentar als apòstols, i els explica com Pau va veure el Senyor, camí de Damasc.
              Bernabé esdevé una mena de padrí de Pau i el porta cap els cristians de Jerusalem. Però els jueus de parla grega no se’n fiaven i, davant de les seves amenaces, els amics cristians de Pau li recomanen marxar.
              Bernabé, junt amb Pau, seran cabdals per l’anunci de l’Evangeli als pagans. L’Església va creixent i s’anava consolidant “confortada per l’Esperit Sant”.  ...........................................................................                                                                          
Jn 15, 1-8

              Amb el pastor i les ovelles estàvem dins el món animal, amb la vinya entrem en el regne vegetal; es tracta de fer-nos passar d’una realitat d’aquell temps a una realitat invisible.
              A través de la imatge de la vinya, se’ns descriu la relació de Jesús amb el Pare i de Jesús amb els deixebles. Es realitza una nova Aliança entre els homes i Déu: “Jo sóc el cep veritable i el meu Pare el vinyater”. Amb l’al·legoria de la vinya, es reforça encara més la unió de Jesús amb els seus deixebles i seguidors, seran sarments units al nou cep, que és el mateix Jesús. Ells estan ara amb Jesús, que és la saba que alimenta els sarments, perquè donin fruit.
              Jesús diu que si algú no està en mi, no es manté unit al cep i no aporta fruit, serà tractat com un sarment sec que es durà a cremar. Els deixebles són cridats a portar fruits al món i donar testimoni de la salvació aportada per Jesús.
              La vinya està destinada a donar fruit, és la seva raó de ser. El secret de la nostra fecunditat està a les nostres mans: acostar-nos a Jesús i a les seves paraules, que ens portaran a mantenir-nos nets, de manera que la saba del cep pugui arribar als sarments, i produeixin raïm, donin fruit.
Joan i Roser


23/4/18

Diumenge IV de Pasqua


Diumenge IV de Pasqua. 22 d’abril del 2018                                                                    

Ac 4, 8-12


              Pere i Joan han curat un malalt davant del Temple, i les autoritats jueves els detenen, els fan comparèixer davant el Sanedrí, i els pregunten amb quin poder han fet això. Lluc té cura de precisar, que Pere respon “ple de l’Esperit Sant”, amb lo qual vol donar a entendre que el que dirà és important, i que fa falta coratge per dir-ho. Pere els contesta “pel poder del nom de Jesucrist ...”, i després atribueix a Jesús la salvació, malgrat que el títol de “salvador” era estrictament reservat a Déu i, per tant, era una afirmació absolutament escandalosa i no acceptable  pels jueus.
              Actualment no podem mesurar la gravetat d’aquesta resposta, estem fora d’aquell context, però invocar un altre nom fora del de Déu, era entès com una idolatria, que mereixia la lapidació.
              Però encara més, després, citant el Salm 118, 22, els diu que Jesús, “la pedra rebutjada pels constructors (vosaltres), ara és la pedra principal”, fent referència a la pedra que tanca la volta, o element superior que corona l’edifici, que sosté l’edifici.
 ...........................................................................                                                                         
Lc 10, 11-18

              Pot sorprendre això de pastor i ramat, però cal posar-nos dins el context bíblic; en aquella època, el ramat era l’única riquesa del seu propietari, i els reis, o dirigents del poble, eren sovint comparats a un pastor. Tota la ideologia del regne era desenvolupada a l’entorn d’aquest tema; el símbol dels reis era el bastó de pastor. Malgrat tot, no sempre es comportaven d’acord amb aquesta idea, així Ez 34, 1-10, critica els reis que, en lloc de pasturar el poble, es pasturen ells mateixos.
              L’evangeli utilitza la bona imatge del pastor per descriure les bones relacions de Jesús amb tots nosaltres, i se’n donen tres característiques:
1) es remarca la diferència entre un bon pastor, que té cura de les ovelles i, fins i tot, s’arrisca per elles, i el mercedari, que només pensa en ell mateix.
2) amb el bon pastor, hi ha una coneixença mútua entre ell i les seves ovelles, que Jesús compara amb la mútua coneixença entre Ell i el seu Pare; en llenguatge bíblic, “conèixer” implica l’amor, els esposos es “coneixen”.
3) Jesús es refereix també a les ovelles que no pertanyen a aquesta cleda. L’amor de Jesús no és pas selectiu, està obert a tothom, la seva missió no té límits: “hi haurà un sol ramat i un sol pastor”.

Joan i Roser


9/4/18

Diumenge II de Pasqua de Resurrecció


Diumenge II de Pasqua de Resurrecció. 8 d’abril del 2018                                                                    
Ac 4, 32- 35 
                                                                                                                                   
              Aquest text és el que se’n diu un sumari, una mena de resum del què era la vida de la primera comunitat cristiana. Els apòstols acaben de rebre l’Esperit, i es diu en què consisteix la vida nova: la unitat, que es tradueix en el compartir. No es podria dir que tenien un sol cor i una sola ànima, si deixessin els altres a la misèria i tanquessin els ulls a les seves necessitats. 
              Es presenten les característiques d’una comunitat cristiana ideal, que testimonia la seva fe d’una manera pràctica; són omplerts de l’amor que els transmet l’Esperit de Jesús, i això els transforma i els fa veure d’una altra manera les realitats materials, s’ha produït un canvi de mentalitat.
              “Dipositaven als peus dels apòstols el producte del que venien”, seria una manera de reconèixer la seva autoritat.
...........................................................................                                                                          
Jn 20, 19-31   

              Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.
               Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; els envia en missió com el Pare ha fet amb ell; “alenà damunt d’ells”, els donà l’Esperit, per comunicar-los una nova vida, i  la capacitat de perdó, amb que oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.
              Els deixebles havien cregut ... però després de veure el Ressuscitat. Tomàs, però, no hi era, i per creure necessita proves. Jesús no el censura pas, i admet que un acte de fe sigui condicionat per alguns elements ... obrint Jesús les mans, ja n’hi ha prou perquè Tomàs reconegui no sols al Senyor, sinó a Déu.
              Aquest relat anava dirigit a la gent de finals del s. I, però també de tots els temps, que hauran de creure sense haver vist Jesús Ressuscitat amb els seus propis ulls. La fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar aquesta presència, però ... sortosos els que així creuran.
Joan i Roser