12/7/18

Diumenge XV de durant l’any. 15 de juliol del 2018


Diumenge XV de durant l’any. 15 de juliol del 2018            
                                                        
Am 7, 12-15
            Betel (=casa de Déu) era un santuari molt antic, Jacob va posar aquest nom al lloc on se li va aparèixer el Senyor (Gn 35, 14-15). Era l’equivalent, al nord, del Temple de Jerusalem. Cap l’any 750 aC, sota el regnat de Jéroboam II, és quan Amós hi va. Betel tenia també una significació política; en la defensa que en fa el seu sacerdot hi ha els interessos del rei.
            Amós, criador de bestia a Judà, és cridat per Déu a anar al Regne del Nord per denunciar-hi els abusos de luxe i riquesa, amb menyspreu dels pobres: “la casa de Déu havia esdevingut casa d’iniquitat” (Am 5,5).
            Amassià, assalariat del santuari de Betel, vol foragitar-lo, i que vagi a fer de profeta a Judà, el seu país. El profetisme, però, no és pas una feina o ofici a canvi d’un salari, el profeta és un home lliure que sols depèn de Déu.

............................................................................      
                                                        
Mc  6, 7-13
            Comença una nova etapa en el procés del seguiment de Jesús: l’etapa de la missió. Jesús associa els seus deixebles a la seva missió, i en fa Apòstols, que vol dir enviats.
Jesús els dóna tres consignes:
1) aneu de dos en dos. Davant un tribunal, calia fossin dos per donar testimoni, i l’evangelització és un afer de testimoniatge. La companyia és també recolzament, força, motivació per acomplir la missió i per vèncer les dificultats; el seguiment de Jesús no és un afer privat, és una responsabilitat comunitària.
2) Jesús els dóna consells que es refereixen a la pobresa, emporteu-vos sols l’estrictament necessari. Els únics instruments han de ser els de la marxa per la missió. Cal un despreniment que només posa la confiança en Déu, i no en els diners, comoditats i seguretats. 
3) no us deixeu impressionar per un possible refús ... tot just venen d’assistir al refús de Jesús per la gent del seu poble. “Espolseu-vos la pols dels peus”, és com dir no hem volgut prendre res, fins la pols us deixem ... però també pot ser un signe de separació; els jueus feien una cosa semblant quan tornaven d’un poble pagà.
            Al final del text, se’ns mostra que els deixebles posaren en obra el poder que els hi va ser donat.

Joan i Roser

5/7/18

Diumenge XIV de durant l’any. 8 de juliol del 2018



Ez 2, 2-5
            La crida de Déu sembla un xic dura, però cal conèixer la situació en que va ser pronunciada. És el començament de l’exili a Babilònia, en que el Temple encara no estava destruït, i el Temple, es creia, era l’habitacle de Déu. Què podia fer el poble, convivint amb la idolatria del nou ambient, i el seu Déu a Jerusalem? Si són un poble vençut, no serà perquè el seu Déu és menys poderós que els altres? La temptació d’abandonar la fe jueva era molt forta ... Però Déu no resideix pas sols a Jerusalem, dins una casa de pedra; Déu resideix en el poble, encara que ara estigui a Babilònia (primera revelació).
            Els retrets que es fan al poble són significatius, però hi ha una segona revelació: malgrat que el poble és dur i indòcil, això no impedeix la fidelitat de Déu a la seva Aliança, i els fa saber que “hi ha un profeta enmig d’ells” per comunicar-los la seva Paraula, per fer evident la seva presència enmig del poble.
............................................................................                                                              
Mc  6, 1-6
            Igual que tot jueu pietós, Jesús pot comentar l’Escriptura, durant l’ofici del sàbat, i això va generar admiració i dubte. “¿D’on li ve ...?” la pregunta no és per saber l’origen, sinó per posar en dubte la seva autoritat. “D’on li ve tot això? ... no és el fuster, el fill de Maria?”. El no citar Josep, podria ser una afirmació de quelcom fora del normal en el seu naixement, doncs en aquell temps, un era sempre considerat fill del seu pare.
            La reacció de la gent evoluciona: d’entrada es sorprenen, positivament, de la seva saviesa i les seves propostes dins la sinagoga; però després es posen a dubtar, un dubte que acabarà en refús. És llavors quan Marc situa Jesús dins la línia dels grans profetes de l’Antic Testament, que no varen pas ser ben rebuts pel poble.
            S’ hi veu una incompatibilitat entre la grandesa de Déu i la modèstia dels orígens humans. En tot testimoni, en tot profeta, hi ha un contrast entre la seva feblesa d’home i la gràcia de Déu que es manifesta a través d’ell. Jesús s’ha pres de tal manera la condició humana, que els de Natzaret sols hi veuen el fuster.
Joan i Roser