31/8/18

Diumenge XXII de durant l’any. 2 de setembre del 2018


Diumenge XXII de durant l’any. 2 de setembre del 2018                                                                    
Dt 4, 1-2. 6-8
            Se’ns presenta el particular caràcter de tot el Deuteronomi: “escolta” i “practica”, i així “viureu” i “posseireu” el país del Senyor; el secret està en obeir els manaments de Déu. Déu ha volgut mantenir-se a prop del seu poble, donant-li una Llei, una regla de vida.
            El text va ser escrit molts anys després de la mort de Moisés. En realitat es diu el que es creu que diria Moisés, en les condicions d’aquest temps. Si l’autor insisteix en que no s’ajunti ni es tregui res, és que quelcom d’això deuria passar. Aquesta tendència a inventar-se normes, doncs, ve de lluny.
            El text sona a retret; si bé Déu ha mantingut la seva promesa, el poble no pot pas dir el mateix, han estat temptats per les religions dels seus veïns. Es per això que si  viuen guardant els preceptes del Senyor, els pobles els tindran per assenyats i intel·ligents.

...................................................................                 
                                                      
Mc 7, 1-8, 14-15. 21-23
            No es tracta de discutir una mesura higiènica, el veritable debat està en el gest religiós de purificació ... de purificar-se del contacte amb tot el que és pagà. Uns fariseus vinguts de Jerusalem provoquen el debat, doncs per ells, el rigor de l’observança de la purificació era essencial per preservar la identitat jueva, i allunyar-se del contacta amb tot lo considerat pagà. Però a Galilea, una regió fronterera, la població jueva i pagana estava barrejada, i la purificació ritual era menys observada.
            Jesús no deixa mai de posar-se en contra de tota exclusió en nom de la religió, i respon als fariseus citant Isaïes: l’autèntic culte, no és un cúmul de preceptes humans, sinó quelcom que surt del cor. La veritable puresa és una disposició del cor de l’home, i quan hi ha impuresa, no ve pas de fora, sinó que també neix al cor.
            Retreu als fariseus l’error que els ha portat a preferir els seus propis preceptes, a la llei de l’amor de Déu i del germà. Malgrat els principis del Deuteronomi, el judaisme d’aquell temps, estava més inclinat a valorar les formalitats, i un cop establertes unes normes i tradicions, les col·locaven al lloc que només Déu havia  d’ocupar, tendien a la pietat externa i que els diguessin el que calia fer ... en el fons, la llibertat feia por.

Joan i Roser


10/8/18

Diumenge XIX de durant l'any. 12 d'agost del 2018

Diumenge XIX de durant l’any. 12 d’agost del 2018                                                                   
1Re 19, 4-8
El segle IX aC. el profeta Elies lluita, en el regne del Nord, contra el desplegament de la idolatria, patrocinat per Jezabel, la dona del rei Acab, que l’acaba amenaçant de mort. Elies es veu obligat a fugir al desert. Desanimat, dubta de si mateix, i demana morir; però quan reconeix la seva debilitat, descobreix la compassió de Déu: un àngel li aporta l’aliment necessari, que li treu l’angoixa i pot emprendre el camí de 40 dies, fins arribar a la muntanya del Horeb (que els del Sud nomenen Sinaí).
El pa i l’aigua donats per Déu, permet a Elies realitzar el seu propi èxode (símbol dels 40 dies), i arriba a trobar-se amb Déu a la muntanya, semblant a com ho va fer Moisés.
En el desert de la nostra civilització, a vegades, també tenim una sensació semblant a la d’Elies, però cal creure que Déu és allà.
............................................................................           
Jn 6, 41-51
Déu va alimentar el poble amb el mannà, durant la travessa del desert; l’àngel del Senyor va donar pa i aigua a Elies per poder seguir la seva ruta; en Jesús, Déu ofereix un pa vingut del cel, que permet accedir a la vida eterna.
Però quan Jesús diu “jo sóc el pa baixat del cel”, s’afronta a les recriminacions dels jueus: “¿però, no és el fill de Josep?”.
La vida eterna no és pas una realitat de futur que afecta al més enllà, sinó que afecta la vida present dels homes: “el qui creu en mi té la vida eterna” ... el verb “tenir” està en present. El creient no ha pas d’esperar la vida eterna, qui posa la seva confiança en el Senyor, la té atorgada des d’ara. Però això no tindrà efecte si no acceptem posar-nos en camí, com va fer Elies, i ens aturem en les aparences, com fan els jueus, que coneixen massa bé aquest Jesús fill de Josep, i es perden el sentit de les seves paraules. 
“... és la meva carn”, que alguns ho relacionen amb la Passió i Mort de Jesús; però “carn” vol dir persona, el missatge de la seva Paraula es posa també de manifest en el seu comportament personal, que no va dubtar en assumir la mort, per mantenir-se fidel a la veritat que predicava.
   
Joan i Roser

3/8/18

Diumenge XVIII de durant l’any. 5 d’agost del 2018


Diumenge XVIII de durant l’any. 5 d’agost del 2018                   


                                                 
Ex 16, 2-4. 12-15
            Després de passar el mar a peu sec, comença pel poble el pelegrinatge dins el desert, lloc de set i fam. Se’ns vol recordar que el desert és la carència de tot, i a tothom pot arribar, un moment o altre, aquest desert. El poble reclama menjar a Moisès, però és contra Déu que murmura (al país d’Egipte menjaven fins a saciar-se). Déu escolta el poble, l’ha posat a prova, comprèn les recriminacions, i li envia aliment.
            El poble d’Israel, en aquesta situació, pot experimentar com Déu ajuda als que en Ell confien. Déu es cuida del poble, l’alimenta i l’educa.


  ............................................................................    

                                                                   
Jn 6, 24-35
            És bo de veure com la gent busca Jesús ... actitud digne de ser imitada. Segueixen Jesús perquè satisfà les seves necessitats naturals: cura malalts i dóna menjar. Però el signe del pa que va compartir tota la multitud, no és suficient per generar-los la fe, no han entès lo essencial. No acaben d’entendre la missió salvadora de Jesús: “¿com hem d’actuar ...?” pregunten ... “creure en aquell que Déu ha enviat”, els respon Jesús.
            Jesús vol fer-los passar del pa que alimenta el cos, al que és font de vida; però els qui l’escolten no l’arriben pas a entendre. Llavors demanen a Jesús un senyal per convenç-se’ls, i fan referència al mannà donat per Moisés al desert. Però és el Pare qui dóna el pa que baixa del cel, i “jo soc aquest pa que dóna vida”, els diu Jesús.
            Aquest discurs del pa de vida, fa pensar en el pròleg de l’evangeli de Joan, en que presenta Jesús com el Verb que ha vingut al món a portar-hi la vida, “el qui és la Paraula s’ha fet home ...”. Sovint, en l’Antic Testament, la Paraula es compara a un aliment: “... l’home no viu sols de pa, sinó de tot allò que surt de la boca de Jahvè” (Dt 8, 3).



 Joan i Roser