25/1/19

Diumenge III durant l’any. 27 de gener del 2019


Diumenge III durant l’any. 27 de gener del 2019    
                                                                
Ne 8, 2-4. 5-6. 8-10          
                                                                                                                       
            Nehemies, governador nomenat pel rei persa, i Esdres, mestre de la Llei, se senten inquiets pel relaxament religiós del poble, en part provocat pels matrimonis entre jueus i pagans. Llavors es proposen refer la identitat del poble d’Israel, després de 50 anys lluny de la seva terra, en l’exili a Babilònia, i demanen als escribes de posar per escrit les tradicions orals d’Israel, i convoquen el poble perquè escolti i ratifiqui, amb un Amen, la Llei del Senyor, el Pentateuc, la Torà.
            El text que es llegeix, però, és en hebreu i el poble no l’entén bé, perquè ells parlen arameu, i és per això que els levites els ho expliquen.
            La descoberta de la Paraula de Déu reconstitueix el poble, i és una autèntica festa. Esdres els diu “mengeu i beveu”, a condició de compartir amb els que no en tenen, i ... “el goig del Senyor serà la vostra força”.      
 .............................................      

Lc 1, 1-4; 4, 14-21

            Lluc escriu perquè Teòfil conegui la solidesa de l’ensenyament oral que ha rebut i, per això, s’informa acuradament del què va passar i ho escriu en una narració ordenada. És a dir, ordena tot el que es diu, a fi que s’entengui, amb lo qual ja ens ve a dir que no es tracta pas d’una historia o biografia de Jesús, sinó d’una explicació del seu missatge.
            Amb aquest relat, Lluc vol donar-nos un coneixement profund de Jesús, no pas superficial, i és en la sinagoga on inaugura el seu ministeri. En el text d’Isaïes es descobreix el paper de Jesús, proclamat a l’avançada, que és tot un capgirament: la Bona Nova la rebran primer de tot els darrers.
            Com qualsevol jueu en dissabte, Jesús va a la sinagoga i llegeix l’Escriptura, amb tota normalitat; al acabar la lectura de Isaïes, es va asseure i després d’un temps de silenci, per assumir bé el que anava a dir, els diu: “Avui es compleix el que acabeu d’escoltar”. No ens podem imaginar el que representava, en aquell temps, aquesta afirmació. Aquest text d’Is 61, era un dels oracles en que els jueus recolzaven l’esperança de la vinguda del Messies ... i Jesús els diu que ell és aquest Messies.
            Aquesta cita de Isaïes, que Jesús llegeix, sona com un veritable discurs programàtic: “l’Esperit del Senyor és en mi ... m’ha enviat a portar la Bona Nova als pobres ... a proclamar l’any de gràcia del Senyor ...”.
  
Joan i Roser

17/1/19

Diumenge II durant l’any. 20 de gener del 2019


Diumenge II durant l’any. 20 de gener del 2019   
                                                                 
Is 62, 1-5 

             S’ha acabat l’exili a Babilònia, i el poble retorna a Jerusalem, però el Temple encara està destruït, i pensen si Déu realment s’ocupa d’ells. És per combatre aquesta desesperança, que Isaïes diu que Déu no ha pas oblidat el poble, i parla a Jerusalem com qui s’adreça a una esposa. Aquest és l’estat de les relacions entre Déu i el seu poble: “com un nuvi s’alegra de tenir la núvia”.

            Va ser Osees, al segle VIII aC, qui primer va comparar el poble d’Israel amb una esposa (Os 2, 21); després, trobem altres cites semblants d’altres profetes, que van culminar en el Càntic dels Càntics, paràbola de l’amor de Déu per la humanitat.
            “Et donaré un nom nou ...”. Saber el nom d’algú és com conèixe’l i, entre esposos, no és estrany donar-se un diminutiu afable, que expressa amor. En la Bíblia, “un nom nou” indica també una missió nova; així Abram se l’anomena Abraham, Jacob passa a dir-se Israel, Simó esdevé Pere ... i aquí, Déu dóna un nom nou a Jerusalem, li dirà “me l’estimo”.    
                            
.............................................       

Jn 2, 1-12                                                                                     
                   
            És amb simbolismes, que Joan diu les coses importants en el seu evangeli, i no parla de miracles, sinó de “signes”, lo qual provoca la pregunta ¿signe de què? ... i cal descobrir el missatge amagat en el text.
            “El tercer dia ...”, no s’ha de confondre amb un temps cronològic. En llenguatge bíblic, és el dia reservat per l’actuació de Déu: aquí comença a manifestar-se Jesús ... i, al final, “el tercer dia” Jesús serà ressuscitat per Déu.
            Tot comença en un àpat de noces. Les piques de pedra servien per posar-hi l’aigua per la purificació i estaven buides; representaven la Llei, els ritus, els legalismes, les normes ... però amb Jesús es transformen i queden plenes de vi, símbol de l’arribada d’uns temps nous, d’un altre tipus d’Aliança, el vi supera l’aigua. Aquest vi, diu el cap del servei, és molt millor que el d’abans.
            Maria, en Joan, hi surt sols dues vegades: al inici, les noces de Canà, i al final, acompanyant Jesús a la creu. “L’hora”, és el moment en que el projecta de Déu ha estat definitivament acomplert en Jesús i, per això, quan Maria suggereix que no tenen vi, li diu que encara no ha arribat l’hora. Després, Maria convida als servidors a col·laborar en l’obra de Déu: “feu el que us digui”.   

Joan i Roser   

11/1/19

Diumenge Baptisme del Senyor. 13 de gener del 2019


Diumenge Baptisme del Senyor. 13 de gener del 2019             
                                                      

Is 42, 1-4. 6-7 

 

            Es un text del Segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia. En una primera part, el Senyor parla d’un misteriós personatge, “el Servent”, escollit per anunciar i implantar la justícia a la terra, però no s’ha d’entendre una justícia en el sentit d’una condemna, sinó d’una posada en llibertat. Déu instaura la seva justícia i la seva llum, a traves de la debilitat de l’ésser humà. La voluntat de Déu és de salvació i alliberament per tota la humanitat.
            En una segona part, el Senyor s’adreça directament al Servidor, a qui explica la missió que li confia.
             Es evident que Is no pensava en Jesús com al servent escollit, però la seva visió s’adiu amb el que Jesús va viure i va fer. D’aquí que la comunitat cristiana hagi vist en aquest text la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en perfecte coherència amb el “Déu amb nosaltres” (“l’Emmanuel”).

  .............................................       

Lc 3, 15-16. 21-22                                                          
                                             
            El Messies que esperava Joan, no s’identifica pas amb l’autèntic Jesús: no “té la pala a les mans ...”, ni “cremarà la palla en un foc ...”, però sí que batejarà de manera diferent: ell bateja amb aigua, però Jesús ho farà amb el foc de l’Esperit Sant, que abrusarà els cors amb el seu amor.      
            Com tot el poble, Jesús també fou batejat; es volia mostrar com un home entre els homes. Però mentre pregava, “el cel s’obrí”; es presenta la pregària com una obertura entre la terra i el cel, entre els homes i Déu. L’Esperit baixà “com” un colom, símbol de pau i reconciliació, i una veu digué: “tu ets el meu Fill, el meu estimat”.
            Es recull en aquest text, el que va ser experiència de Jesús al llarg dels anys del seu camí: ser estimat per Déu. Circumstància que es repetirà en la Transfiguració i, finalment, en la resurrecció. Lluc descriu una escena de revelació, una teofania, amb un llenguatge poètic, el més idoni per explicar l’inexplicable. Ben segur que Jesús, en el Jordà, tingué una experiència del Pare, que va marcar per sempre la seva vida.     
  
Joan i Roser

5/1/19

EPIFANIA


Epifania

Mt 2, 1-12                                                                                                       

            Mateu vol fer notar la universalitat del missatge aportat per l’Infant que ha nascut, i juga amb uns fets oposats. Els Mags, vinguts de l’Orient, han vist sorgir una estrella; són uns homes de cultura, oberts a la descoberta, a la novetat, i es posen en camí. La recerca de la veritat porta als homes a posar-se en camí.
            Per contra, hi ha Herodes, que sols el preocupa mantenir el poder, i l’actitud dels grans sacerdots i mestres de la Llei que, segons els profetes, saben on ha de néixer el Messies, però no es preocupen pas d’anar-lo a veure a Betlem.
            És un relat simbòlic, que pretén confirmar que la presència de Jesús és l’acompliment de les paraules dels profetes. Amb els Mags, s’anuncia la obertura de la Bona Nova als pagans, en contrast a l’oposició de les autoritats polítiques i religioses.
            Mateu aprofita per remarcar a la seva comunitat, que la llum no brilla sols per Israel: resulta que els pagans, fins i tot, la descobreixen abans que els mateixos jueus.

Joan i Roser