Diumenge VI de Pasqua

Ac 15, 1-2, 22-29

Des del començament de la predicació a Antioquia, ja hi havia cristians d’origen pagà, però la relació amb els cristians jueus, va esdevenir difícil quan aquests pretenien imposar la llei jueva als pagans convertits, inclosa la circumcisió.

Això fa decidir a Pau i Bernabé recórrer a l’arbitratge dels apòstols de Jerusalem i, no pas fàcilment, arriben a un acord. “L’Esperit i nosaltres ...” (mostrant així la creença en la assistència de l’Esperit) decideixen que els cristians d’origen jueu, no han d’imposar les pràctiques jueves als cristians d’origen pagà, i els d’origen pagà, per respecta als jueus, procuraran seguir algunes regles alimentàries, per no torbar la convivència; cal considerar que la Eucaristia es celebrava en un sopar.

Cal fer un pas endavant, doncs amb Jesús s’està entrant en una nova aliança i cal superar la tradició jueva. També avui, hi ha grups que no volen canviar res de les pràctiques d’altres temps, i refusen les propostes del Vaticà II.

....................................................................................
Jn 14, 23-29

"L'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, 

us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre"

Jesús sap el que passarà i ho accepta, no fa res per defugir-ho. Anuncia la seva partença, però ho presenta com el començament d’una nova presència. No ha pas de posar tristos als deixebles, doncs va cap el Pare.

És una mena de meditació sobre la Trinitat, centrada en la Paraula. Jesús insisteix sobre el lligam que l’uneix al Pare i, fins i tot, s’hi refereix en plural: “Qui m’estima ... vindrem (Ell i el Pare) a fer estada en ell”. Jesús és la Paraula del Pare, però d’ara endavant, serà l’Esperit Sant qui la farà comprendre, qui vindrà a acabar l’obra del Fill ... però, l’Esperit Sant és Defensor? La paraula grega Paraclet, que es tradueix per de defensor, amés, vol dir també: algú que intercedeix, que consola, que fa entendre, que és cridat a socórrer. Serà una nova presència, que actua en el més íntim de la persona.

Quan Jesús se’n anirà, no els deixarà pas sols, i acaba el seu discurs amb una paraula de pau, que assereni el cor dels deixebles, torbats pels esdeveniments que s’apropen.

JiR

(recuperat de maig de 2010)

Diumenge V de Pasqua

Ac 14, 21-27

Estem en el retorn del primer viatge de Pau amb Bernabé, en que visiten les comunitats que havien fundat que, pel que sembla, sofrien ja algunes persecucions a causa de la seva fe. Llavors les exhorten a perseverar en la fe, dient “cal passar per moltes tribulacions per entrar al Regne de Déu”. Aquest “cal”, però, no vol pas mostrar una exigència de Déu, sinó que, malauradament, són degudes a la duresa del cor dels homes.

S’ha de vetllar per la bona organització de les comunitats, i nomenen responsables, o preveres, i s’insisteix en la necessitat de complementar-ho amb la pregària i el dejuni ... “i els encomanaren al Senyor”.

La missió que Déu confia, és una obra comuna: obra de Déu confiada als homes, i obra dels homes acompanyada i inspirada per Déu; “reuniren la comunitat per explicar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells”.

...................................................................

Jn 13, 31-35

Ha arribat l’hora en que Jesús acompleixi la seva vocació de ser el reflex del Pare. Hi ha llavors una mena de variacions a l’entorn del mot “glòria”, que cal no confondre amb “èxit”. Glòria, en el llenguatge de l’Escriptura, és la manifestació de Déu, donar a conèixer el seu veritable valor, la seva vertadera dignitat. Jesús revela el sentit de la seva Passió i del seu servei als homes, és així com es manifesta la seva glòria.

En la segona part del text, estem entrant en un discurs de comiat, el “testament espiritual de Jesús”; la separació exigeix una nova manera d’estar vinculat i de viure, i Jesús els diu, us dono un nou manament : “estimeu-vos els uns als altres ... tal i com jo us he estimat”. La novetat no és pas el fet d’estimar, que ja trobem en Lv 19, 18 “... Estima als altres com a tu mateix”, sinó en estimar com Ell estima. Dins aquest context, es tracta més d’una “missió”, que d’un “manament”. El mot missió implica ser enviat per realitzar quelcom ... i “estimeu-vos els uns als altres ...”, és la missió que els encomana Jesús, a través de la qual esdevindran els seus deixebles i testimonis.

La comunitat esta cridada a donar testimoni d’una realitat nova: el testimoni de l’amor, que serà el distintiu propi de la comunitat cristiana. El més important no és pas la qualitat del nostre discurs, de la nostra teologia, o del nostre coneixement, ni tampoc la bellesa de les nostres cerimònies litúrgiques ... sinó la qualitat de l’amor dels uns als altres.  

Joan i Roser  

(Recuperat d'abril de 2013)

Diumenge IV de Pasqua

Ac 13, 14, 43-52

Pau, junt amb Bernabé, arriba a Antioquía de Pisídia i, com tot jueu practicant, el sàbat va a la sinagoga i, en signe d’acolliment, li donen la paraula. Pau els parla de Jesús com el Messies esperat pels jueus, i és ben acollit pels assistents: jueus, prosèlits (no jueus convertits), i “temorosos de Déu” (simpatitzants no circumcidats).

El sàbat següent, una gran gentada esperava Pau a la sinagoga, cosa que preocupa als jueus, i quan comença a parlar, engelosits pel seu èxit, es posaren a contradir les seves paraules ... però els pagans (no jueus) semblaven millor disposats a acceptar-les. Això va comportar un capgirament dins la vida de Pau, que el fa decidir portar el missatge de Jesús als pagans, encara que sense refusar els jueus, que semblava en tenien la exclusiva. Una decisió d’una notable rellevància.

....................................................................................
Jn 10, 27-30

"Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen"

La paràbola del pastor, es reparteix entre els tres anys litúrgics, i cada lectura presenta un tema dominant: 1) la porta de la cleda, 2) el pastor dóna la vida per les ovelles, i 3) les coneix i les porta a la vida eterna, tema d’aquest any.

Els jueus pregunten a Jesús si és ell el Messies. Esperaven un Messies reial i poderós, que els alliberés dels romans, però Jesús prefereix revelar-se com un pastor, que s’ocupa del seu poble (rei-pastor era una expressió habitual en la historia d’Israel). David n’és la figura paradigmàtica d’aquest “pastor” (Ez 34, 21-28).

Hi ha una relació d’amistat i d’amor entre Jesús i els que creuen en ell. Les ovelles “escolten la seva veu, Jo les conec i elles em segueixen”. Conèixer, en terminologia bíblica, té un sentit més profund i més íntim que el nostre habitual, vol dir que les estima, tot i veient els punts febles i també els positius de cadascuna. El lligam que uneix ovelles i pastor, no és pas menys consistent que el lligam que uneix Jesús i el Pare.

Però Jesús encara va més lluny, “Jo els dono vida eterna ... ningú me les arrencarà de les mans ...ningú podrà arrencar res de les mans del Pare”; posa les dues frases a un mateix nivell, i acaba dient el que ja semblava deduir-se: “jo i el Pare som u”. Pels interlocutors, això era inacceptable, contrari al que cada dia proclamaven, “escolta Israel, el Senyor, nostre Déu és el Senyor U”, ja que semblava voler dir que un home es feia Déu. Això justifica que, després, el volguessin apedregar.

És de les poques vegades que, en els evangelis, Jesús sembla insinuar que és Déu.

(Recuperat d'abril de 2010)

Diumenge III de Pasqua

Ac 5, 27-32. 40-41

Igual que Jesús, els apòstols compareixen davant el sanedrí. El gran sacerdot esta inquiet per si el poble, escoltant els apòstols, els retreuen la mort de Jesús. L’experiència dels apòstols ha evolucionat, els ha portat a un canvi radical: els que havien fugit, abandonant Jesús, ara no tenen por de donar-ne testimoni. El discurs que Pere adreça al tribunal, és com un resum de la fe cristiana naixent, assegurant que a qui cal obeir és a Déu i no pas als homes. i proclama dos títols de Jesús: 1) capdavanter (= model destinat a ser reproduït), Jesús és el primer ressuscitat i obre el camí per ser seguit per tothom, i 2) salvador, proporcionant al poble la possibilitat de convertir-se, de girar-se vers Déu i acollir-se al seu perdó.

...................................................................

Jn 21, 1-19

"Senyor, vos ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo". Li diu Jesús: "Pastura les meves ovelles"

El capítol 21 de Jn, va ser afegit posteriorment, sembla per posar en evidència la preeminència de Pere, però sembla, també, que es vulgui mostrar que el Jesús ressuscitat menja. Els hel·lenistes, basant-se en la filosofia dualista grega, deien que les visions eren de l’ànima de Jesús, no pas d’un ressuscitat ... però l’ànima no menja.

Els detalls de l’evangeli no son casuals, sinó que sempre ens volen dir quelcom. Els deixebles, en nombre de 7 (= la plenitud), representen tota l’Església, però la seva missió és estèril (no pesquen res) si no es recolza en la paraula del Ressuscitat. Llavors, la xarxa (imatge de l’Església) s’omple amb 153 peixos, que sembla era el nombre d’espècies conegudes aquell temps, i representaria la totalitat dels pobles ... però no s’esquinça; la diversitat no trenca pas la seva unitat.

Quan baixen de la barca, els deixebles veuen un foc amb peix i pa, però Jesús els demana que portin peixos. Sembla deduir-se que dins l’obra d’evangelització, simbolitzada per la pesca, Jesús ens va al davant (ja té peix al foc), però sol·licita sempre la nostra col·laboració.

Hi ha també dues actituds de fe: contemplativa (“és el Senyor”) i activa (“Pere es llançà a l’aigua”). Un mateix amor els empeny a tots dos: l’un a proclamar el Senyor, l’altre a sortir-li a l’encontre. Actituds equivalents es produïren davant la tomba buida: l’un ho veié i cregué, però és Pere el qui primer hi entra.

Pere havia negat Jesús tres vegades, i ara Jesús li demana una triple confessió del seu amor. Les fórmules jurídiques, per ser vàlides, devien repetir-se tres cops davant els testimonis. Això pot justificar també que fos la tercera aparició de Jesús als deixebles, és com dir que, oficialment, la visió era certa.

(Recuperat d'abril de 2013)

Diumenge II de Pasqua o de la Divina Misericòrdia

Lc 5, 12-16

Se’ns vol mostrar la continuïtat entre l’acció de Jesús i la de la comunitat de deixebles. A Galilea, Jesús havia curat malalts imposant-los les mans (Lc 4, 40), i ara, ressuscitat i present dins de l’Església, continua la seva obra per mà dels apòstols.

Els apòstols estan encara a Jerusalem, i es troben al Temple, al pòrtic de Salomó, un lloc de pas i de trobada, accessible a tothom, no reservat sols als jueus. Això proba que, en els primers temps, els apòstols no havien pas deixat d’anar al Temple, eren jueus. Però es notava ja una certa separació, doncs “ningú dels altres no gosava anar amb ells”; la separació entre els jueus que creien en Jesús i els que no, s’anava fent més evident.

“Cada vegada se’ls afegien més homes i dones ...”, una novetat remarcable, doncs mostrava que no hi havia distinció, cosa que si es donava en el Temple, en que les dones estaven arraconades i el lloc dels homes era el preferent.

....................................................................................
Jn 20, 19-31

"Pau a vosaltres, Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres"

Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església.

La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe (partir el pa a Emmaús, la veu a la Magdalena ...), la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

Hi ha dues parts en el text. Primer, Jesús i els apòstols; hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

Després, Jesús i Tomàs, que no accepta creure si no veu ... però els altres deixebles no eren pas millors: no van creure que les dones havien vist Jesús ressuscitat. La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran.

(Recuperat d'abril de 2010) 

Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor

Ac 10, 34. 37-43

Pere transgredeix totes les normes dels jueus: entra a casa de Corneli, un pagà, i menja amb ell. Pere li anuncia l’evangeli de Jesús que, així, desborda les fronteres d’Israel, i ho reafirma al final del seu discurs: “tothom qui creu en ell, obté el perdó dels pecats”, tothom, encara que pagà, pot ser batejat en el nom de Jesús.

Si bé abans de la Pasqua, Jesús pot entrar dins de la història, el després sols el pot constatar el testimoni dels deixebles.

Un aspecte a remarcar és la insistència a dir que és Déu qui actua en Jesús: “Déu el va ungir”, “era amb ell”, “el va ressuscitar” ...

...............................................................

Jn 20, 1- 9

"Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts"

No hi ha testimonis del moment en que Déu intervé ressuscitant Jesús, sols sobre els seus efectes: la tomba és buida. Però el testimoni d’una dona no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes, i és per això que Maria Magdalena corre a dir-ho a Pere.

Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu, i a dins sols hi havia el llençol d’amortallar i el mocador. Però si s’haguessin endut el cadàver no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort.

Trasbalsats per la notícia, Pere i l’altre deixeble corren cap a la tomba, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, però, sols constata que Jesús no hi és. L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.

El fet més palpable, més evident, de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se, i després iniciaran la predicació del missatge de Jesús. Quelcom devia passar, d’altre manera ara nosaltres no seriem cristians.         

Joan i Roser

(Recuperat d'abril de 20214)

Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor

Is 50, 4-7

            Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.

            La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... i el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

            Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.          

                                     ........................................................................................           

      

Lc 22,14-23, 56

"Beneït sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor"

            Jesús es posà a taula amb els apòstols i els mostrà lo important que era celebrar amb ells aquesta Pasqua. Era com un sopar de comiat, l’últim moment de intimitat amb ells, abans de la seva Passió.   

            Partir el pa i repartir-lo, és propi del ritual jueu del sopar de Pasqua; la novetat està en que Jesús va identificar aquest pa amb la seva persona. La última copa de vi, també del ritual, la identifica amb la seva sang amb la que, simbòlicament, segella la nova i definitiva Aliança; la primera, Moisés també la va segellar amb sang. Però    entretant, Jesús diu que un el traeix, i els deixebles es pregunten qui podria fer això, i després sols es preocupen de qui manarà més en el Regne que s’apropa. 

            Jesús ha volgut que durant el temps de la seva absència, els seus deixebles tinguin un especial testimoniatge, recolzat per uns signes visibles.  El memorial instituït al moment en que Jesús anava a donar la seva vida (el pa i el vi oferts durant el sopar) porta a pensar i a mantenir en activitat i afecte cap a la seva persona, que es perpetua a través dels anys fins el seu retorn.            

                                                                                

Joan i Roser

(Recuperat d'abril de 2019)