Diumenge XXI de durant l'any

Is 66, 18-21

Una part dels deportats a Babilònia havien tornat, però la situació a Jerusalem no era pas bona. L’entusiasme pel retorn, s’havia tornat en desil·lusió: com recuperar les terres i cases ocupades durant l’absència de 50 anys? com reconstruir el Temple? Isaïes, però, anuncia un avenir radiant, i exalta el paper que adquirirà Jerusalem, símbol de salvació i reagrupament, però no pas sols del poble d’Israel, sinó de totes les nacions. Se’ns revela un Déu disposat a reunir la gent de totes les nacions, a ser el Déu de tots.

Llavors, el poble rep una missió: anunciar a tots els pobles la glòria de Déu. Quan es diu “veuran la meva glòria”, vol dir que el reconeixeran com a únic Déu, com el Déu de tots, apreciaran la seva presència. El Senyor trenca les antigues barreres, que mantenien les nacions paganes a distància de Jerusalem i, per tant, del Senyor. Totes les nacions (=tots els pobles, la humanitat) s’aniran integrant al poble de Déu, fins i tot, alguns seran escollits sacerdots o levites, prescindint de la seva raça o origen, fet realment revolucionari per aquella època.

.............................................................................

Lc 13, 22-30

"Correu, mireu d'entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts

 voldran entrar-hi i no podran"

És un relat a l’entorn de la pregunta “¿són pocs els qui se salven?” La resposta de Jesús, però, trasllada l’atenció del “quants”, al “com” ens salvarem. És una forma d’educar als deixebles, passant de la curiositat a la saviesa, als vertaders problemes que porten al Regne. Jesús els diu dues coses: 1) per salvar-se, no és suficient pertànyer a un determinat poble, posa en guàrdia al poble d’Israel per les seves pretensions de poble privilegiat. 2) el que porta en camí de la salvació, és una decisió personal de recerca del Regne de Déu, encara que comporti passar per la porta estreta.

S’Insisteix en l’esforç present, doncs després serà massa tard, i la porta estarà tancada. La porta és estreta, encara que Déu la manté oberta, però passar-hi representa un esforç, i cal lliurar-se de tot el que ens ho impedeix, cal renunciar a tot el que ens engavanya, per poder entrar en llibertat al Regne de Déu.

El Regne de Déu no és un dret, sinó un do que està obert a tothom, vingui d'on vingui. Les misses i les oracions són importants (“hem menjat i hem begut amb tu ...), però no suficients, la religió ha d’impregnar tota la vida. Això porta a un capgirament de valors humans i religiosos, doncs pot ser que “els darrers siguin els primers ...” 

Joan i Roser

(Recuperat d'agost de 2013)

Diumenge XX de durant l'any

Jr 38 4-6; 8-10

            El país està ocupat per les tropes de Nabucodonosor. Els consellers del rei Sedequies volen que es revolti i faci aliança amb Egipte, però Jeremies els diu que això és un disbarat; per ell, la ocupació del país és un just càstig que Déu ha permès per afavorir la conversió del seu poble, i el que millor poden fer és retornar cap el Senyor.

            Però el rei cedeix a les pressions dels consellers, i aquesta actitud de Jeremies li portarà acusacions i la presó en una cisterna, doncs els líders i el poble no volen escoltar-lo quan avisa que la revolta que proposen portaria a la destrucció del Temple, de la dinastia davídica  i de la ciutat de Jerusalem ... tal i com realment va passar. 

            Però Déu no abandona Jeremies, que és alliberat gràcies a la intervenció d’un estranger, més respectuós per les paraules del profeta que el mateix poble de Déu. Fa pensar en la paràbola del bon Samarità.

.............................................................................           

 Lc 12, 49-53

"No he vingut a portar la pau, sinó la divisió"

            Jesús prepara els deixebles per les proves que els esperen. Canvia radicalment el seu missatge; la Bona Nova portarà la pau al món ... però no s’hi val escoltar-la i quedar-se indiferent, seguir com sempre, sinó que implica canvis radicals en la vida, que poden conduir-nos a conflictes, fins i tot familiars. I això no és pas un presagi de Jesús, sinó una experiència: en el poble de la seva joventut, després d’escoltar les seves paraules, per poc no el precipiten pel barranc. Per establir el regne de la pau, hi haurà sempre conflictes entre els qui reben el Senyor i els qui el refusen.

            Pels camins de Galilea, Jesús s’esforça per contagiar-los amb el “foc” que cremava dins el seu cor. Cal descobrir que aquest foc és la passió per Déu i la compassió pels qui sofreixen; és el foc de l’amor, que té poc a veure amb la rutina del bon ordre i la fredor de les normes.

            Sorprèn que Jesús parli del baptisme que ha de rebre. Rm 6, 3-4 ens pot ajudar a descobrir-ne el sentit. Ser batejats (... en Jesucrist) és submergir-se en la mort, ser sepultat i ressuscitar a una nova vida. Així és com ho proposa Pau, en aquest text, i que seria el sentit del “desig” que proposa Jesús.   

Joan i Roser

(Recuperat d'agost de 2013)

Diumenge XIX de durant l'any

Sv 18, 6-9

El llibre de la Saviesa és com una contemplació de l’obra de Déu, a través de la història, escrit uns 50 anys aC, i pensant amb els jueus de la Diàspora i els pagans simpatitzants. Aquí s’evoca la nit en que Déu deslliurà el seu poble de la esclavitud d’Egipte, complint les promeses fetes als Patriarques.

L’autor pensa en la generació de la sortida d’Egipte, i com va viure amb joia la intervenció del Senyor, i projecta els seus sentiments amb la celebració de la Pasqua: “oferiren víctimes invisibles”, al·lusió a l’anyell pasqual, sacrificat pels israelites dins les cases. El poble recorda les intervencions de Déu i les actualitza.

En aquesta celebració pasqual, hi podem veure una acció de gràcies, per l’obra alliberadora de Déu, i un compromís de fidelitat a la Llei. Però cal remarcar , també, que es posa en relleu un paral·lelisme entre la pràctica del culte (oferien víctimes), i la solidaritat fraternal (compartien els mateixos béns i els mateixos perills).

.............................................................................

Lc 12, 32-48

"Estigueu a punt també vosaltres" 

Comença el text amb unes paraules d’esperança i coratge: “No tingueu por, petit ramat, el vostre Pare es complau en donar-vos el Regne”, i una recomanació de despreniment de les coses materials, en favor de la comunitat; no és dolent que un cristià posseeixi bens en aquest món, però han de ser utilitzats en vistes al cel, doncs ... “on teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre cor”. “Ramat” és una imatge que expressa la vigilància i l’amor de Déu; el pastor es cuida del seu ramat.

Els deixebles pensaven que el Regne arribaria d’un moment a l’altre, i això explica aquesta certa radicalitat de les paràboles que segueixen, en que es predica la vigilància i que, durant aquest període, cal administrar la vida amb sensatesa, fidelitat i respecte als demés , per tal de poder donar-ne un bon recompte, quan arribi el Senyor, en una hora que és imprevisible.

La intervenció de Pere, porta a una conclusió: no us escapoliu de la vostra responsabilitat; el servent fidel, coneix el què ha de fer. La paràbola de l’administrador despert o insensat, en fa una aplicació per aquells que tenen responsabilitats entre els germans. I una altre conclusió: a qui se li ha donat molt, també se li demanarà molt.

L’Església, on estem tots nosaltres, viu també en l’espera de la vinguda de Jesús. Cal estar preparats per acollir-lo, mantenint-nos vigilants.

Joan i Roser

(Recuperat d'agost de 2013)

Diumenge XVIII de durant l'any

Ecle 1, 2; 2, 21-23

L’Eclesiastés pertany a un grup de llibres anomenats sapiencials. La “saviesa” es podria definir com una actitud de les persones i pobles, que intenten trobar respostes als grans interrogants que se’ns presenten en la vida. Fem el què fem, el final és sempre el mateix, la mort, el no-res. Cohèlet es mou en un àmbit de retribució en el món, no hi veu res més enllà de la mort. És molt després, que es va començar a parlar de resurrecció amb els macabeus i, tres segles després, definitivament amb Jesús.
Tot és vanitat, encara que aquí vanitat no té una connotació moral, sinó que seria un baf, una cosa evanescent. Cohèlet pren com a referència el rei Salomó; la seva saviesa i el seu poder, van causar admiració en el seu temps, però és conegut el fracàs final del seu regne. Roboam, el seu fill i successor, va ser incapaç de conservar el regne, que es va dividir. És a la llum d’aquesta experiència que Cohèlet veu la vida sobre la terra.
..............................................................
Lc 12, 13-21

"Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses"

La gent, força sovint, acudien als escribes o mestres de la Llei, per plantejar problemes de justícia. Amb aquesta intenció, un home es dirigeix a Jesús, però no havia comprés que el seu mestratge no es basava en les lleis. Llavors Jesús parla a la multitud, primer amb una advertència contra la cobdícia i, després, ho reafirma amb una paràbola. És una crida a centrar la nostra vida en els vertaders valors; els béns materials no donen la seguretat.

En la paràbola, es descriu el monòleg d’un ric molt ocupat en sí mateix, i absorbit per les riqueses, que li auguren una existència planera per molts anys. Aquest home, però, s’ha oblidat de dues coses fonamentals: 1) es creu ric, però la veritable riquesa no és el que ell es pensa, i 2) que la seva existència, els seus anys de vida, no depèn pas d’ell ... morirà aquella mateixa nit. Llavors ve la pregunta “de qui serà tot el que el ric volia guardar?” ... sols havia pensat en ell mateix.
És com una continuació del que diu Cohèlet, però posant èmfasi en la cobdícia: no són les possessions les que donen vida, el valor d’un home no depèn del que posseeix, sinó del que és.

(Recuperat de juliol de 2010) 

Diumenge XVII de durant l'any

Gn 18, 20-32

Déu no és pas insensible al que esdevé a la terra, i escolta el clam que puja de les viles de Sodoma i Gomorra, amb habitants corruptes i violents. Quan “els dos homes” que acompanyen el Senyor, es dirigeixen vers aquestes viles, Abraham intervé prop de Déu, doncs no veu massa clar que els justos puguin ser castigats igual que els pecadors, i es presenta com un intercessor, encara que sigui discutible la seva manera d’exercir-ho, sols justificada pel poc coneixement que tenien de Déu, doncs estaven a les beceroles de la revelació. Déu, però, accepta el “mercadeig” que li proposa Abraham.

És un exemple d’oració, com a diàleg compromès amb Déu, en què Abraham parla amb el Senyor i mira de convèncer-lo, posant en relleu la seva bondat i justícia.

.............................................................................

Lc 11, 1-13

"Demaneu i Déu us donarà"

Jesús parla als seus deixebles de com pregar:

1) Dir a Déu Pare ens posa, d’entrada, en una situació filial envers Ell. A diferència de l’Antic Testament, amb Jesús Déu és proper, de tal manera que se li pot dir Pare. 2) Santificar el Nom, és una petició clàssica dins el judaisme, que vol dir creure, confiar que Déu hi és; en la Bíblia el Nom representa la Persona. 3) Que vingui el vostre Regne, és a dir, el veritable Regne de Déu, que és misericòrdia ... i no pas el “nostre”, que seria la teocràcia de David en aquell temps, o la cristiandat en l’actual.

Després venen tres peticions relacionades amb la nostra vida quotidiana. 4) Doneu-nos cada dia el pa que necessitem, semblant al mannà del desert, que rebien cada dia i no calia preocupar-se pel demà. 5) Perdoneu-nos els nostres pecats “així com nosaltres ...” ... pretenem que Déu perdoni igual com nosaltres ho fem? Cal veure-ho, potser, com una doble petició: perdoneu els nostres pecats, i que aquest perdó motivi en nosaltres la decisió també de perdonar als qui ens han ofès. Segons l’ensenyament de Jesús, els nostres deures envers Déu no es poden separar dels deures envers els nostres germans, i 6) No permeteu que caiguem en temptació; que les proves a que ens portarà la vida no sobrepassin les nostres possibilitats.

Finalment, Jesús estimula a la perseverança en la pregària, amb una paràbola, i a l’esperança, dels qui ho demanen, en el do de l’Esperit, que ens ajudarà a reeixir en la vida.   

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2013)

Diumenge XVI de durant l'any

Gn 18, 1-10

Per primera vegada, en l’Escriptura, Déu és convidat a casa d’un home, doncs no hi ha dubte que els tres visitants simbolitzen Déu, si més no, Abraham reconeix en ells la presència divina, amb l’objectiu de confirmar-li la promesa que li va fer Déu d’una descendència. Malgrat són vells, tant ell com la seva dona Sara ... tindran un fill.

Abraham s’adreça als personatges, primer en singular (“Senyor, si m’has concedit el teu favor ...”), i després en plural (“... que porti aigua per rentar-vos els peus i reposeu ...”), el que fa pensar en el caràcter misteriós de la visita. Tot és proposat amb polidesa i de manera humil; Abraham es manté dret davant els convidats, amb actitud de servei.

Hi ha tres punts a distingir: 1) la fe d’Abraham al reconèixer el Senyor; 2) la hospitalitat amb que el rep, i 3) la familiaritat de Déu amb Abraham i la seva família. Un bon exemple de relació i acollida de Déu pel ésser humà.

.............................................................................

Lc 10, 38-42

"Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, 

quan només n'hi ha una de necessària"

Mentre Maria, asseguda, escolta la Paraula de Jesús, Marta, atabalada, mira de servir-lo; totes dues el reben a casa seva i s’ocupen de Jesús,.

Es vol ressaltar el valor de l’escota de la Paraula de Déu. L’error de Marta és no entendre que l’arribada de Jesús, és una gran ocasió que no es pot perdre i, per tant, és necessari sacrificar lo urgent per lo important. Marta ofereix a Jesús un acolliment a casa seva, Maria, però, l’acull dins seu escoltant la seva Paraula; les dues dones, de manera diferent, acullen Jesús amb tota la seva atenció.

No s’ha d’interpretar el text com una presa de posició de Jesús, dins un conflicte domèstic. Jesús mostra un tal respecte al servei que, durant la seva vida, es fa servidor de tots. A través de Marta, però, convida a donar una prioritat a l’escolta de la Paraula; el servei no pot estar mancat de l’escolta de la Paraula.

Cal veure-hi, també, en el text, la proclamació dels drets de la dona a ser deixeble: Maria estava asseguda als peus de Jesús, actitud del deixeble.

En un món com el nostre, ocupat en tot tipus d’activitats, sovint no sabem copsar on és l’essencial ... i això cal corregir-ho.

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2013)

Diumenge XV de durant l'any

Dt 30, 10-14

Moisés convida al poble a posar en pràctica la Llei de Déu, que no està pas dins els núvols del cel, ni més enllà de les mars, sinó que s’inscriu en el cor dels homes, fins i tot en els que no la coneixen.

Se’ns proposa una meditació sobre el sentit de la Llei, i parteix de la convicció de que la Llei és la veu del Senyor. Observar la Llei és experimentar la presència de Déu, que esdevé a l’interior de l’home, fins arribar al mateix cor, però per un camí respectuós amb la llibertat de cadascú.

.............................................................................

Lc 10, 25-37

<Ell respongué: "El qui es va compadir d'ell". Jesús l'hi digué: "doncs tu fes igual">

El mestre de la Llei, disposat a reconèixer les competències de Jesús, li pregunta què ha de fer, i Jesús el remet a l’Escriptura, l’obliga així a adoptar una posició. La resposta és correcta, tot sembla ja dit (Dt 6,5 i Lv 19,18), però tot queda per fer.

Llavors, l’escriba pregunta qui és el proïsme, doncs per ells, els altres als qui cal respectar sols eren els israelites. Jesús defuig discutir i planteja una paràbola. A l’home víctima d’una agressió, al mal físic se li ajunta una exclusió d’ordre religiós: al ser tocat per uns bandolers impurs, esdevé també impur, i no es podia tocar; això explica l’actitud del sacerdot i el levita. La mentalitat jueva, marcada pels legalismes, els havia portat a tenir una consciència freda, sense escalfor humana. Però el samarità, lliure d’aquests prejudicis, no té cap problema per ajudar a qui ho necessita.

Els jueus menystenien els samaritans, que consideraven uns heretges, això explica que, a la pregunta de Jesús “qui d’aquets va veure a l’altre com a proïsme?”, la resposta del mestre de la Llei fos “aquell qui es va compadir d’ell”, evitant de nomenar el samarità ... i Jesús li diu “doncs fes tu igual”. No és sols convidar-lo a considerar el samarità com un proïsme, sinó a imitar també el seu comportament.

El qui es troba amb Déu, no és l’home religiós preocupat pel culte i les normes de puresa, sinó el qui practica la misericòrdia, encara que sigui un heretge samarità.

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2013)