ÉS RICA L’ESGLÉSIA?

Trobada amb Antoni Matabosch
Delegat d’Economia de l’Arquebisbat de Barcelona
DIVENDRES dia 24 d’abril
2/4 de 9 del vespre,
Monestir de les Clarisses de la Divina Providència, entrada per l’Avinguda Martí Pujol.

Quan falten pocs dies per començar una nova campanya de l’IRPF us proposem una reflexió a l’entorn de les finances de l’Església i el sentit que té el posar la creueta en la casella de la nostra declaració.

Més enllà del fet de si l’Església és o no és rica, hi ha un seguit de preguntes a les quals segur que ens agradaria trobar resposta i potser val la pena de posar sobre la taula amb un debat obert: Quin sentit té que l’estat financiï l’Església? Qui ha de finançar-la? Quan posem la creu a la declaració, a què destinem els nostres impostos?; Financem la COPE?; Què se'n fa de les col·lectes de les parròquies i quin control hi ha?; Què passa amb el patrimoni que té l’Església, cal esmerçar recursos en el seu manteniment, val la pena? Quin és el model de finançament actual de l’Església? És transparent? És participatiu?

Us esperem a totes i tots el pròxim 24 d’abril.

Antoni Matabosch és Prevere de la Diòcesi de Barcelona des de fa 50 anys. Doctor en Teologia, ha estat Degà de la Facultat de Teologia. A banda de la seva responsabilitat actual com a Delegat d’Economia de l’Arquebisbat de Barcelona és President de la Fundació Joan Maragall; Director de l’Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB) i Membre del Grup de Treball Estable de les Religions (GTER). Ha impulsat iniciatives vinculades al diàleg entre fe i cultura i el diàleg interreligiós.

Les lectures del 5è diumenge de Quaresma

Jr, 31, 31-34
“Vénen dies ...”, tota la Bíblia tendeix vers l’esdevenir, amb la certesa que els dies promesos per Déu, vindran. Una característica dels profetes és saber mirar endavant; però aquí Jeremies no s’estalvia de constatar que el poble, sovint, ha estat infidel.

Al morir Salomó, el seu reialme es va dividir en dos: el nord, Israel, i el sud, Judà. El fet que la nova aliança sigui pactada amb Israel i Judà, és com dir que la promesa de Déu es vàlida pel poble sencer, malgrat les vicissituds de la historia.

La nova aliança s’inscriurà en els cors de la gent, i no pas en taules de pedra, i es traduirà en una pertinença mútua “jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble” i es reafirma amb “tots em coneixeran”. En la Bíblia, el mot “conèixer” no és pas de l’ordre de la intel·ligència, sinó en quan una relació íntima (es diu que els esposos es “coneixen”). Déu estima amb amor el seu poble i, en retorn, vol ser també estimat.

“Venen dies ...”, deia Jeremies. Amb Jesús aquests dies ja són aquí; en la Eucaristia s’hi fa al·lusió: “aquesta copa es la Nova Aliança ...” (Lc 22, 20).
...................................................................

Jn 12, 20-33
El fet que siguin uns grecs que busquin veure Jesús, sembla ser un símbol de la universalitat del seu missatge ... Jesús atrau tothom.

La resposta de Jesús és “Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat ...”, que recorda el que Jesús havia dit a les noces de Canà (Jn 2, 4) “encara no ha arribat la meva hora”.

El mot “glorificar”, no vol pas dir prestigi o celebritat, sinó simplement “revelar la presència de Déu”, que proposa una Aliança d’amor amb la humanitat, tal i com deia Jeremies. Jesús continua amb una breu paràbola: sols el gra que mor dóna fruit.

L’acceptació per Jesús del sofriment i de la mort, ha estat un acta humà (i diví), ha assumit una naturalesa humana ben real, aquest n’és el sentit. Això explica els sentiments que expressa Jesús: 1) angoixa, es sent contorbat, seria el Getsemaní de l’evangeli de Joan 2) però també la confiança, ha vingut amb un objectiu que cal completar, i 3) certesa de que així (el gra que mor) un nou poble naixerà. Jesús ha vingut per donar testimoni de la veritat, l’Hora ha arribat i la missió s’acabarà d’acomplir.

Per defensar els pobres, serà clavat en una creu pels poderosos, però “enlairat” a la creu, atraurà tothom i donarà vida. Una gran lliçó: l’amor que es dóna a si mateix, dóna fruit, genera vida. Captar la veritat d’aquesta paradoxa, es descobrir l’evangeli.

JiR

Tot canvi neix de l'interior..."Rellegir"

Si algú de vosaltres està interessat en poder disposar per escrit dels testimonis aportats en la xerrada-col·loqui "Tot canvi neix de l'interior" ens ho pot sol·licitar enviant-nos un e-mail a xarxalaics@gmail.com. Nosaltres mateixos els ho sol·licitarem i us ho farem arribar a la vostra adreça.

Les lectures del 4rt diumenge de quaresma

2 Cr 36, 14-16, 19-23

En aquest text, es torna a llegir una de les pàgines més fosques de la historia d’Israel: la invasió del país, la destrucció del Temple, i la deportació a Babilònia; esdeveniments que s’atribueixen a les infidelitats del poble, que no feia cas del profeta Jeremies quan els recordava els seus errors i, com a conseqüència, els porta al just càstig de Déu. Quan apareix l’edicte de Cir, que permet als deportats (a tots els pobles deportats) tornar a casa, hi veuen el perdó de Déu, que no oblida la seva Aliança, i no dubta a utilitzar un pagà perquè els salvi.

L’autor vol afirmar dues coses: 1) Déu és sempre “el Déu dels pares”, malgrat la infidelitat del seu poble, i farà el que sigui per evitar que el poble s’enfonsi. 2) Amb el poble en ple precipici, Déu trobarà els mitjans perquè se’n surti, ja que res és impossible a Déu.

“Setanta anys” (v. 21)... però l’exili havia durat entre 50-60 anys. Sembla que amb la cita de Jeremies es fa referència a l’any sabàtic: “cada 7 anys la terra estarà en repòs” (Lv 25,4), cosa que no havia observat el poble i, a causa d’això, ho tindrà de compensar amb 70 anys = 10 vegades 7. També el 70 pot estar relacionat amb el temps d’interrupció del culte en el Temple, des de 585 aC, en que va ser destruït, fins 515 aC, reconstruït per Zorobabel.
...................................................................

Jn 3, 14-21

És la segona part del diàleg que Jesús manté amb Nicodem, un fariseu que un vespre el va a trobar.

El poble jueu va ser atacat per serps verinoses, com a càstig del Senyor, però Moisès intercedeix i el Senyor li diu que faci una serp d’aram i la posi al cap de munt d’un pal, i qui la miri serà guarit de la picada (Nm 21, 8-9). Però el llibre de la Saviesa precisa que no és pas la serp qui cura, com per una màgia, sinó perquè al mirar-la obliga al creient a aixecar els ulls vers el cel. Sv 16, 7: “El qui es girava a mirar-la, quedava guarit; però qui el salvava no era allò que contemplava, sinó tu, Senyor, que salves tothom”.

La serp d’aram, aixecada per Moisès al desert, salva de la mort als hebreus que la miren amb fe, i aconsegueixen una guarició física. Ara, però, és el mateix Jesús, elevat sobre la creu, qui donarà la vida eterna a tothom que miri cap a ell.

Aquest projecte de Déu es desvelat a aquells que cerquen la veritat en Jesús, com Nicodem, que hi va anar quan era fosc, però en surt havent aconseguit la llum.

Jesús, el Verb de Déu, es la vertadera llum, però no pas tothom l’ha volgut reconèixer (Jn 1, 9-12).

"Tot canvi neix de l'interior"

El passat divendres 13 de març, unes setanta persones ens vam aplegar al Monestir de les Clarisses de la Divina Providència per acollir el testimoni personal sobre el camí interior que, amb gran generositat, ens van oferir la Griselda Cos, la Laia de Ahumada i la Rosa M. Barber. Cada una d'elles va posar de manifest com és d'important per al diàleg des de la fe que allò que surti dels nostres llavis neixi de l'experiència profunda de cadascú.

Un cop acabat l'acte, fora ja de guió, en Jordi, marit de la Laia comentava que ens sobren intermediaris i ens falten mediadors per obrir-nos a l'experiència de Déu. La Griselda, la Laia i la Rosa M van fer de veritables mediadores. Compartint amb nosaltres la seva experiència de Déu ens van mostrar diferents camins per obrir-nos a Ell, ens van animar a viure la nostra pròpia experiència, a cercar el nostre tresor i fer el nostre propi camí.


Quin és el teu desig més profund? Aquesta pregunta que vertebra tots els diàlegs del llibre "Monges", planava per l'interior de tots els assistents. La resposta... l'hem de donar cadascú.

Suposem que molts de vosaltres desitjaríeu tenir l'oportunitat de poder "rellegir" el que vau sentir el passat divendres. Doncs bé, elles s'han apressat a facilitar-nos-ho. Ben aviat ho posarem a l'abast dels qui ho desitgeu.

Francesc Giol

Les lectures del 3r diumenge de quaresma

Ex 20, 1-17
Déu parla al poble que surt d’Egipte, i comença per presentar-se: “Jo sóc el Senyor el teu Déu”; després els recorda el què ha fet per ells: “t’he fet sortir d’Egipte, on eres esclau”, i llavors comencen els Manaments. Déu alliberador, dóna la Llei com un camí d’aprenentatge de la llibertat, que és el sentit de començar amb la prohibició de la idolatria: “No tinguis cap altre déu fora de mi”. La definició d’un ídol és allò que arriba a fer de nosaltres un esclau ... i això compta encara avui: una secta, el diner, la droga, Internet, etc, que poden acabar ocupant el nostre pensament, oblidant-nos de la resta.

Tota imatge de Déu queda prohibida, perquè serà falsa. St. Agustí deia que si en la teva recerca has arribat a conèixer com és Déu ... deixeu corre, perquè segur que no és això.

Pot cridar l’atenció un Déu que castiga, però en aquella època era inconcebible un Déu que no castigués.

Els primers manaments es refereixen a la nostra relació amb Déu, i després venen els relacionats amb els altres. La relació amb Déu i la relació amb els altres, estan estretament lligades. Els manaments ensenyen a viure en coherència amb els demes, i la ruta que cal seguir per anar tots plegats vers Déu.
...................................................................
Jn 2, 13-25
Al contrari que els sinòptics, Joan situa aquest esdeveniment al començament de la vida pública de Jesús, per així remarcar, d’entrada, la seva ruptura amb el judaisme oficial.

Si bé la violència de Jesús és inesperada, les seves paraules encara ho són més: “No convertiu en mercat la casa del meu Pare”. Aquest retret als venedors fa entendre que Jesús es pren per un profeta; Jeremies havia dit “aquest temple que porta el meu nom ¿us penseu que és una cova de lladres?” (Jr 7, 11). O potser per Messies, segons l’anunci de Zacaries “aquell dia no hi haurà cap més negociant en el temple del Senyor de l’univers” (Za 14, 21b). Però encara més, al parlar del Temple de Jerusalem, gosa dir “la casa del meu Pare”. Davant d’aquestes pretensions, s’explica la indignació dels jueus, que diuen a Jesús “amb quin senyal demostres que pots obrar així?”.

La resposta de Jesús sols serà entesa pels creients després de la Resurrecció, encara que pels jueus, “tres dies” era una manera simbòlica habitual d’afirmar que “Déu intervindrà”.

Cal remarcar la diferent manera d’actuar Jesús, segons a qui es dirigeix. Tracta amb moderació als comerciants de coloms, que aprovisionen als pobres, a qui, fins i tot, explica les raons del seu gest, i severament als que venien bous i moltons, evidentment, als rics. Tomba les taules dels canvistes, de la moneda romana (que duia l’efígie de l’emperador) per la del Temple, que era el negoci dels sacerdots.

JiR

Resultats de l'enquesta

A la pregunta: Què en penses del perdó als bisbes de Lefebvre i el silenci imposat a molts teòlegs, com Leonard Boff, Hans Küng,…? les opinions expressades han sigut:

• Els primers incomoden amb el seu cisme i els altres han optat per treballar des del marge, silenciosament. ............................................12%
• Això demostra que el Vaticà ha abandonat el canvi iniciat amb el Concili Vaticà II. ....................................62%
• Són situacions diferents que no es poden comparar....................................................25%

Les lectures del 2n diumenge de quaresma

Gn 22, 1-2, 9-13, 15-18
Isaac és l’única esperança d’aconseguir una descendència, i Déu demana a Abraham que li sacrifiqui. Vist literalment, no és una bona manera d’imaginar Déu, que posa a prova Abraham demanant-li que li sacrifiqui el fill “que tan estimes” (un xic irònic) i a l’últim moment fa parar el sacrifici. Mirat, però, amb els ulls de la fe, es veu diferent.

Abraham va viure cap els anys 1800 aC, i aquest text va ser escrit vers el 700 aC, moment en que el poble sabia perfectament que Déu refusava els sacrificis humans, però també que era difícil assumir-ho, quan els pobles veïns ho practicaven habitualment, com a exigència dels seus déus. Això demanava un canvi en la manera de veure Déu, i la gent llegia aquest text com un relat de la conversió de la mirada d’Abraham sobre Déu. Es com si Déu li digués: “com puc voler la mort del teu fill si, precisament, per ell tindràs la descendència promesa; no sóc pas com els déus pagans”.

Abraham es tingut per pare dels creients per la seva capacitat de saber escoltar Déu, i no perdre la confiança.
...................................................................

Mc 9, 2-10
“Sis dies després ...”, o sigui al setè dia. Al setè dia Déu va parlar a Moisès a la muntanya (Ex 24, 16) i ara, a la muntanya, proclama a Jesús Fill estimat. Jesús tot just acaba d’anunciar la seva passió i mort als deixebles, que no ho acaben d’entendre, doncs esperaven un Messies triomfador. Jesús se’ls endu cap una muntanya alta, on se’ls farà evident la seva grandesa. La resplendor que adquireix Jesús, recorda la irradiació que emetia Moisès després de la seva trobada amb Déu: Déu era allà, el núvol manifestava la seva presència amagada. Moisès i Elies representen la Llei i els profetes, l’Antic Testament.

En el baptisme de Jesús, abans de començar la predicació per Galilea, Déu diu “en tu m’he complagut” (Mc 1, 11)... hi està d’acord. Al iniciar ara el camí vers Jerusalem, on el mataran, Déu reafirma aquesta complaença en Jesús, i diu: “escolteu-lo”, està d’acord que Jesús faci camí cap a Jerusalem ... que no és pas dir que vol que matin el Fill a la creu com a sacrifici, semblant als déus pagans. La creu només és la conseqüència del fer dels homes, que no toleren assumir la veritat quan creuen que perjudica els seus interessos, siguin religiosos o polítics.

Aquesta transfiguració de Jesús sols es pot entendre a la llum de la resurrecció, i es per això que els diu que no ho diguin.

“Escolteu-lo”, fa pensar en la professió de fe que els jueus recitaven cada dia “Shema Israel” = escolta Israel, que és mostrar confiança en el que esdevindrà ... cal baixar de la muntanya i vèncer la temptació d’instal·lar-se en tres tendes, cal afrontar els esdeveniments.
JiR