"Laudato si": un resum per Sophie Villeneuve

Laudato si (Lloat siguis), Encíclica del Papa Francesc, publicada el 18 de juny del 2015

Per la primera encíclica escrita enterament per la seva mà, el papa Francesc no ha pas volgut un títol llatí. Manllevant les boniques invocacions del Càntic de les Criatures de sant Francesc, “Laudato si” s’inscriu d’entrada dins la nissaga franciscana, lloant les belleses de la natura, la nostra casa comuna, la nostra germana, amb la qual compartim la nostra existència. “Lloat siguis senyor meu, per la nostra mare terra, que ens sosté i ens governa i produeix diversos fruits amb les flors calorejades i l’herba”, cantava ahir Francesc d’Assis. Avui, la nostra germana sofreix i gemega, la casa va malament, i també els seus habitants.

El papa Francesc no és pas el primer papa a aixecar-se amb tanta força contra la degradació del planeta i l’explotació descarada dels recursos naturals. Després del concili Vaticà II, la consciència ecològica de l’Església s’ha confirmat i tots els papes s’han llargament expressat sobre aquest tema. Però aquesta encíclica és la primera a abordar aquest tema d’una manera tan profunda, fent del neguit ecològic molt més que una simple inquietud superficial: una veritable angoixa per les generacions de l’esdevenir, una crida vibrant a la conversió. L’ecologisme integral de que parla Francesc es desenvolupa en totes les direccions: econòmica, política, religiosa. El text es recolza, entre d’altres, sobre els treballs de les conferències episcopals d’Amèrica Llatina, que després d’anys, s’aixequen contra l’explotació de les terres i dels seus habitants.  

Per segui llegint fés clica aquí

La Bíblia: història cronològica

Els textos més antics no són pas els del llibre del Gènesi. Els entesos estan d’acord, actualment, a reconèixer que són fragments del llibre del profeta Amós, vers l’any 750 aC, i la resta del llibre va ser reescrit i completat en el decurs dels segles (les societats antigues no tenien pas la nostra idea de “propietat literària”). En quan el llibre més recent de l’Antic Testament (no inclòs en la Bíblia jueva) és el llibre de la Saviesa, escrit a Alexandria, en Egipte, a finals del primer segle abans de la nostra era.

Els textos més antics del Nou Testament, són les cartes de Pau (a partir de l’any 50). El més recent és l’Apocalipsi (vers l’any 100). Van ser redactats a Judea, a Síria, Grècia, Àsia Menor ... Alguns porten la marca dels debats produïts entre els cristians a finals del primer segle. Tots proclamen que el Crist ha ressuscitat, però cada comunitat interpreta de manera particular el que és el cor de la fe cristiana.

per llegir més...cliqueu aquí

Diumenge XVII de durant l'any. 26 de juliol

2Re 4, 42-44

Eliseu, reconegut com “un home de Déu”, és a dir, un profeta, actuava en el Regne del Nord, cap els anys 850-800 aC. Era el successor del profeta Elies, i estava en un context de fam i pobresa.

Un home li porta 20 pans d’ordi; sembla es tracta dels pans de les primícies, de la primera collita, que calia oferir a Déu (Lv 23, 17), i Eliseu, en nom de Déu, diu al seu servent que els doni a la comunitat, perquè en mengi tothom, malgrat que la raó humana considera que no és possible que en pugui menjar tanta gent. Però l’autor del text convida a passar a una altra dimensió: “això diu el Senyor”. A partir d’aquest moment, amb la intervenció de Déu, ja no hi ha mesura.

.........................................................................

Jn 6, 1-15

Cal distingir uns simbolismes dins el text: 1) “s’acostava la Pasqua”, la festa que celebrava l’alliberament del poble. 2) “pujà a la muntanya”, la muntanya evoca esdeveniments importants del poble, és acostar-se a Déu; aquí va ser donada la Llei a Moisés. 3) “s’hi assegué”, símbol del mestre, que adopta aquesta postura per ensenyar.

La comunitat no té mitjans per donar un àpat a tanta gent, però Jesús els alimenta, encara que no sense la participació dels homes, per poc que tinguin. Jesús ensenya que la dinàmica del Regne és compartir; el problema no es soluciona comprant, sinó compartint. Jesús accepta la modesta aportació d’un noi, que tenia cinc pans i dos peixos, “prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí ...”, sona a Eucaristia, que Joan no en fa referència en el Sopar.

El miracle no és tant la multiplicació dels pans, sinó el que esdevé a l’interior dels que escoltaven Jesús: Interpel·lats per les seves paraules, cadascú va posar en comú el poc que tenia, que es va multiplicar, en va menjar tothom, i encara en va sobrar per omplir 12 cistells, que evoca la totalitat del poble.

L’esdeveniment provoca una reacció d’entusiasme ... i el volen fer rei, “però Jesús se’n adonà ... i es retirà sol a la muntanya”.

Joan i Roser

diumenge XVI durant l'any. 19 de juliol

Jr 23, 1-6

La metàfora del pastor era habitual per parlar dels reis, especialment a partir de David, pastor que va esdevenir rei. Un bon rei és aquell que, com un pastor, vetlla per la seguretat i prosperitat del seu ramat, el poble.

El comportament dels reis, però, no ha estat bo i han conduit el país al desastre: Jerusalem ha estat envaïda, el Temple destruït i el poble deportat a Babilònia. Dins aquest context, el profeta Jeremies porta un missatge d’esperança: un dia, potser llunyà, però cert, per fi vindrà un bon rei, a través del qual Déu exercirà la funció de bon pastor. I aquest missatge el reafirma citant per cinc vegades “Ho dic Jo, el Senyor”.

Després, la mateixa promesa és represa amb una altra imatge: “faré germinar un rebrot al llinatge de David”. Els profetes n’han fet la imatge d’una esperança ben precisa, la de veure complides les promeses fetes a David, les de l’arribada d’un Messies ... dret, justícia i seguretat, vet aquí a què aspira el poble i que aportarà el Messies.

Pels cristians, aquest oracle de Jeremies s’acompleix en Jesús.

.........................................................................

Mc 6, 30-34

Jesús acull els deixebles que venen de la seva primera missió, amb una immensa satisfacció al cor i amb una necessitat d’explicar a Jesús la seva experiència. Jesús els convida al repòs, lluny de la gent, en un lloc desert, per buscar un xic de calma; quelcom de semblant havia fet Jesús després de la seva primera jornada missionera: es va retirar per comentar-ho amb el Pare ... però la gent “els veieren marxar”, es posaren en camí, i arribaren al lloc abans que ells.

Cal remarcar el fort sentiment que s’apodera de Jesús al veure tanta gent, al baixar de la barca ... “se’n compadí”, doncs “eren com ovelles sense pastor”, i es disposà a ensenyar-los, amb el que es podria presentar Jesús com el Pastor messiànic anunciat pel profeta.

Marc ens descriu l’atracció que Jesús exerceix damunt la gentada, però també la compassió que li inspirava, i ens mostra directament un “pastor” en acció.

En quan els apòstols, lligats ja a Jesús per la missió, continuen aprenent del mestre enmig de la gent.

Joan i Roser

Diumenge XV durant l'any. 12 de juliol

Am 7, 12-15

            Betel (=casa de Déu) era un santuari molt antic, Jacob va posar aquest nom al lloc on se li va aparèixer el Senyor (Gn 35, 14-15). Era l’equivalent, al nord, del Temple de Jerusalem. Cap l’any 750 aC, sota el regnat de Jéroboam II, és quan Amós hi va. Betel tenia també una significació política; en la defensa que en fa el seu sacerdot hi ha els interessos del rei.

            Amós, criador de bestia a Judà, és cridat per Déu a anar al Regne del Nord per denunciar-hi els abusos de luxe i riquesa, amb menyspreu dels pobres: “la casa de Déu havia esdevingut casa d’iniquitat” (Am 5,5).

            Amassià, assalariat del santuari de Betel, vol foragitar-lo, i que vagi a fer de profeta a Judà, el seu país. El profetisme, però, no és pas una feina o ofici a canvi d’un salari, el profeta és un home lliure que sols depèn de Déu. “Fer l’ofici de profeta”, li diu Amassià, comparant-lo a un funcionari ... que és una temptació, dins les activitats religioses, però un entrebanc per la creativitat i la renovació.                                                                                  

.........................................................................          

Mc 6, 7-13

            Comença una nova etapa en el procés del seguiment de Jesús, associa els seus deixebles a la seva missió, i en fa Apòstols (=enviats). Envia els deixebles en missió “de dos en dos”, potser per la influència de la Llei del doble testimoniatge, però també perquè el dos era signe de comunitat, els missioners no han d’actuar sols, sinó en equip. Ho veiem en molts textos dels Fets dels Apòstols: Pere i Joan, Pau i Bernabé, Judes i Siles ,,,

            Jesús els dóna consells que es refereixen a la pobresa, emporteu-vos sols l’estrictament necessari. Desproveïts de tota ajuda humana, cal sols recolzar-se en la fe i confiança en Déu, i no en els diners, comoditats i seguretats. No us deixeu impressionar per un possible refús, “sortiu i espolseu-vos la pols dels peus”, és com dir que fins la pols us deixem ... però també pot ser un signe de separació, els jueus feien una cosa semblant quan tornaven d’un poble pagà.

            Al final del text se’ns mostra que els deixebles posaren en obra el poder que els hi va ser donat.

Joan i Roser

Setmana XIV durant l'0any. Diumenge 5 de juliol

Ez 2, 2-5

La crida de Déu sembla un xic dura, però cal conèixer la situació en que va ser pronunciada. És el començament de l’exili a Babilònia, en que el Temple encara no estava destruït, i el Temple, es creia, era l’habitacle de Déu. Què podia fer el poble, convivint amb la idolatria del nou ambient, i el seu Déu a Jerusalem? Si són un poble vençut, no serà perquè el seu Déu és menys poderós que els altres? La temptació d’abandonar la fe jueva era molt forta ... Però Déu no resideix pas sols a Jerusalem, dins una casa de pedra; Déu resideix en el poble, encara que ara estigui a Babilònia (primera revelació).

Els retrets que es fan al poble són significatius, però hi ha una segona revelació: malgrat que el poble és dur i indòcil, això no impedeix la fidelitat de Déu a la seva Aliança, i els fa saber que “hi ha un profeta enmig d’ells” per comunicar-los la seva Paraula, per fer evident la seva presència enmig del poble.

.........................................................................

Mc 6, 1-6

Jesús torna a Natzaret, el seu poble, on es retroba amb la seva gent. Igual que tot jueu pietós, Jesús pot comentar l’Escriptura durant l’ofici del sàbat.

Però el seu ensenyament dins la sinagoga suscita escepticisme, s’interroguen sobre l’origen de la seva saviesa, de la que en dóna probes. La gent es recorda d’ell, el fuster, i coneixen bé la seva família (el no citar Josep, malgrat que lo habitual era citar el pare, podria suggerir, diuen alguns, que ja era mort). Però ni la seva saviesa religiosa, ni els seus prodigis, no tenien un origen plausible als ulls d’aquella gent, Jesús s’ha pres de tal manera la condició humana, que els de Natzaret sols hi veuen el fuster ... i Jesús arriba a la conclusió que ningú és profeta ni en la seva terra, ni en la seva pròpia casa.

 Marc afegeix que Jesús “sols va curar uns quans malalts imposant-los les mans”, de lo qual es pot deduir que la gratuïtat del do de Déu sobrepassa el nostre acolliment dins la fe ... i “recorria els pobles ensenyant” ... que és per això que Jesús va venir.

Joan i Roser