Lectures del diumenge dia de la Sagrada Família

Sir 3, 2-6, 12-14

            Quan s’escriu aquest text, estaven sota la dominació grega, hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant per la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament “honra el pare i la mare”, que junt amb “recorda’t de consagrar-me el dissabte” eren els dos únics manaments positius de la Llei, tots els altres eren prohibicions (Ex 20, 1-17). Ben Sira diu que si volem honorar Déu, comencem per honorar els pares. La família humana no es pot viure fora d’una relació recíproca d’amor.                                           

 Lc 2, 22-40

            Maria i Josep van a Jerusalem per acomplir tot el que estava prescrit per la Llei. És dins el marc de la Llei d’Israel que s’ha manifestat la salvació de tota la humanitat. La llarga espera d’Israel a ser alliberada, és representada pel reconeixement de dues persones senzilles, Simeó i Anna, que serveixen Déu, nit i dia, amb la oració.

            L’Esperit inspira Simeó les paraules que revelen el misteri d’aquest Infant; era un home just i religiós que esperava “la consolació d’Israel” i, aixecant l’Infant, posa de manifest la ”llum del Salvador, que es revela a les nacions”, i “la glòria del poble d’Israel”; el projecte de salvació de Déu concerneix tota la humanitat. Sorprèn que aquest caire universal de la missió de Jesús, es proclami precisament dins el Temple jueu, zelós del seu privilegi exclusiu.

            En quan a Anna, estava també plena d’impaciència, i parla de l’Infant a tots els qui “esperaven l’alliberament de Jerusalem”.

            “L’Infant creixia i s’enfortia, ple d’enteniment, i el favor de Déu l’acompanyava”: l’encarnació esdevindria tot un procés històric. Si realment era un home, havia d’anar assumint progressivament la missió que devia acomplir.

Joan i Roser

Setmana III d’Advent

 Setmana III d’Advent

Is 61, 1-2a.10-11   

            Podem distingir dues parts: 1) Isaïes, en tant que profeta, anuncia la bona nova al poble jueu. “El Senyor m’ha ungit ...” El qui rep la unció, tenia la missió d’aportar la benaurança al poble, però ... qui són els desvalguts, els cors adolorits, a qui el profeta és enviat? Són els exiliats que tornen al país i queden decebuts davant del que troben: altres pobles s’han instal·lat a Jerusalem, on han introduït les seves religions, hi ha molts matrimonis mixtes, i els jueus tradicionals són una minoria.

            En un missatge de consolació, Isaïes proclama “l’any de gràcia del Senyor”. Segons Lv 25, era un any sant que celebraven cada 7 anys (l’any sabàtic), i cada 50 anys (l’any jubilar), en que els deutes eren esborrats i els esclaus alliberats. Des d’un aspecte espiritual, Déu perdonava els pecats, era com tornar a començar.

            2) El poble s’alegra, com si les promeses de la primera part s’haguessin ja complert, serà com una gran festa, com un casament en el que cadascú es revesteix amb la seva millor roba.

            El text acaba amb una mena de paràbola de la llavor; la germinació és una bella imatge per sostenir l’esperança.                                                                                                                       

Jn 1, 6-8. 19-28

            Se’ns mostra Joan Baptista com testimoni de la llum; ell sols ve a preparar el camí del Senyor. Però la seva reputació era tal, que justifica la pregunta dels sacerdots i levites: “ets el Messies ... Elies ... o el Gran Profeta?” La resposta de Joan és un xic ambigua, no es reconeix com a cap d’aquests personatges: “sóc una veu que clama en el desert”.

            “¿Perquè bateges, doncs?” La resposta de Joan no és massa aclaridora: “Jo batejo amb aigua”, que forma part del món físic, i és sols una anticipació del bateig en l’Esperit, que és la mateixa força de Déu i que donarà el qui tenim entre nosaltres; anuncia la presència de Jesús, abans d’haver-lo reconegut, i amb una extrema humilitat ... doncs era l’últim esclau qui deslligava la corretja del calçat del seu amo.

            “Això passava a Betània ...”, és a dir, en terra pagana, on el poble jueu, venint d’Egipte, va preparar el pas del Jordà per arribar a la Terra Promesa; s’està preparant una altre travessia transcendent.

Joan i Roser

Setmana II d’Advent

 Setmana II d’Advent

Is 40, 1-5.9-11   

            El poble es trobava perdut, lluny de la seva terra, deportat a Babilònia, i es preguntava si Déu no l’havia abandonat, a causa de la seva infidelitat.

            Aquests texts d’Isaïes, es coneixen com el llibre de la consolació: Déu obra un nou esdevenir. Ja una vegada, Déu va treure d’Egipte el poble esclau, i ara ho farà també, alliberant-lo de l’opressió de Babilònia.

            El poble ha estat perdonat, “han rebut del Senyor doble paga per tots els seus pecats”. Segons la Llei, un lladre, per ser perdonat, havia de restituir el doble del que havia robat.

            L’arribada de Déu, es descriu amb una imatge de “poder ... domina tota cosa”, però també “com un pastor amb el seu ramat”. Per Israel, el rei ideal inclou aquests dos aspectes: un pastor ple de sol·licitud pel seu poble, i un rei triomfant, per protegir el poble dels seus enemics. 

 

Església de Sant Joan Baptista a Ein Karem, segons la tradició, edificada al lloc on va néixer.
                                                                                                                   

Mc 1, 1-8

            “Comença l’evangeli ...”, en grec, euangelion = gran notícia, Bona Nova. A l’època es nomenava així el naixement d’un rei o una gran victòria militar. Aquí és una manera de dir que aquell que el poble esperava, ja ha vingut, és la notícia del començament d’un Regne, del Regne de Déu.

            Els versets 2-3, és l’única vegada en que Marc cita l’acompliment de l’Escriptura. És una combinació de dos textos que es recolzen en la paraula “camí”: “jo envio el meu missatger perquè prepari el camí” (Ml 3, 1), i  “obriu al desert una ruta al Senyor ...” (Is 40, 3). Marc vol encaixar Jesús en la tradició de l’Antic Testament, per relacionar-lo amb Joan, com a precursor que li prepara el camí.

            La vestimenta de Joan era l’habitual dels profetes, i en quan alimentar-se de llagostes i mel, era el menjar del desert, volent mostrar així una situació d’ascetisme.

            Marc resumeix, en dos punts, l’ensenyament de Joan: 1) proposa un baptisme de conversió, pel perdó dels pecats; proposa el bateig submergint-se del tot dins l’aigua, per manifestar la ferma resolució de purificar la vida, i 2) anuncia la vinguda d’un, més fort que ell, i que batejarà amb l’Esperit Sant.

Joan i Roser