Diumenge IV de Quaresma

 

(Recuperat de març del 2018)

Diumenge IV de Quaresma

Js 5,9a. 10-12

            Hi ha un cert paral·lelisme entre la sortida d’Egipte i l’entrada a la Terra Promesa. L’Èxode comença amb una Pasqua i acaba celebrant una altra Pasqua. Van travessar el Mar Roig a la sortida d’Egipte, i ara travessen el Jordà per entrar a la nova terra. Moisès ja és mort, igual que tota la generació que va sortir d’Egipte fa 40 anys (40=tota una vida): van sortir esclaus, però ara entren a la Terra Promesa els seus fills, que van néixer lliures; qui travessa el Jordà és un poble d’homes lliures. Pel desert, Déu sostenia el poble enviant el mannà, però ara comença un altre temps, i menjaran productes de la terra que ells mateixos colliran; és com si haguessin esdevingut adults, i ja no cal que els alimentin. Però no han d’oblidar el Senyor, doncs els productes de la terra són també un do de Déu.

            En hebreu, Josué i Jesús, són el mateix nom, i se’n ha fet una comparació: la travessa del Jordà, que va ser l’entrada a la llibertat, fa pensar en el bateig de Jesús en el Jordà, com a signe del començament de la nostra entrada a la veritable llibertat, que ens proposarà Jesús.   

........................................................................................      

       

Lc  15, 1-3. 11-32        

                                                                                                 

            Jesús s’adreça als qui no comprenen la seva actitud d’apropar-se als qui creuen pecadors, i “menja amb ells”, que simbòlicament és molt greu, i els convida a modificar el seu punt de vista, proposant una paràbola, en que parla d’un home que ha perdut un dels seus fills.

            El pare no surt a la recerca del fill, perquè respecta la seva llibertat, però vetlla i espera el seu retorn, per acollir-lo. Quan torna el fill, el pare el fa calçar (signe d’home lliure), li posa un anell (li retorna la filiació), i fa matar el vedell gras per menjar i celebrar-ho. És capgirar els manaments que complien els fariseus: enlloc d’allunyar els pecadors, els acull i celebra el retrobament ... però aquest és el comportament de Déu. Sense esperar les explicacions del seu fill, el pare li restableix la seva dignitat perduda.

            El fill que havia marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més: ambdós plantegen la seva actitud filial en termes contables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, ell els estima a tots dos. Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas com nosaltres l’imaginem. A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostre de Pare, i oblidem que és el Pare de tots.        

Joan i Roser 

Diumenge III de Quaresma

 (Recuperat de març de 2018)

les lectures del 3r diumenge de Quaresma.

Ex 3, 1-8, 13-15

És un text fonamental per la fe d’Israel, i també per la nostra, en que es descobreix que som estimats per Déu, fins el punt que s’adona del nostre sofriment. S’anomena la vocació de Moisés, en que Déu veient la misèria del seu poble a Egipte, crida Moisés per conduir el seu alliberament. Déu es revela com el Tot-Altre, al que un s’hi ha d’apropar amb respecte (Moisés es treu les sandàlies), però també com a Tot-Proper, veu les misèries del seu poble i l’ajuda.

La muntanya és el lloc de trobada amb Déu, i el foc és símbol de la seva presència ... però la bardissa no es consumia, la presència de Déu és per sempre.

¿En nom de qui? ... “Jo sóc el qui sóc”, que seria com dir “l’existent”, el que existia en el passat, existeix en el present, i també en el futur.

.......................................................................................

Lc 13, 1-9

És un text una mica xocant, que aplega dos fets desgraciats, un comentari de Jesús i la paràbola de la figuera, que sembla voler-nos aclarir el comentari de Jesús sobre aquells fets.

L’afer dels galileus, seria conseqüència de la crueltat de Pilat, i de que les revoltes contra els romans, com la de Judes, solien procedir de Galilea. En quan la torre de Siloé, seria un accident com tants n’hi ha. És l’eterna pregunta sobre l’origen del sofriment, el problema del mal, que ja plantejava el llibre de Job, de si era o no conseqüència d’haver pecat, i que, a vegades, encara avui, erròniament es planteja.

Jesús els diu que els galileus, o els de Siloé, no eren pas més pecadors que ells mateixos i, a la manera dels profetes, els diu que cal convertir-se ... convertir-se d’aquesta idea d’un Déu que castiga; cal tenir confiança en Déu.

Amb la paràbola de la figuera, Jesús ens revela un Déu ple de paciència i de indulgència, que ens concedeix una altra oportunitat, un any més d’espera, amb el desig de que arribem a donar fruit. 

Joan i Roser

Diumenge II de Quaresma

( Recuperat de març del 2019)

Diumenge II de Quaresma

Ge 15, 5-12. 17-18                                                                                                                      

            Déu construeix un poble a partir d’Abraham, es compromet amb ell, unilateralment, prometent-li una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel, i una terra on viure.

            Es compleixen els ritus habituals de les aliances d’aquell temps, entre dos caps o entre un senyor i un vassall; en aquest cas, entre Déu i Abraham. Els contractants passaven descalços entre els animals partits, i enmig de la sang, compartien la vida (=sang), tot dient “que em passi a mi això, si no compleixo el tractat”.

            La visió que té Abraham, reprodueix aquest gest ritual, però és sorprenent que, en el relat, és el senyor, és Déu, i no el vassall, qui passa entre els animals partits. El pas de Déu enmig dels animals, és simbolitzat amb un forn fumejant, una torxa encesa, que són símbols de la presència de Déu, també en altres textos de la Bíblia.

 ..........................................................................  

      

Lc  9, 28-36       

           

      

         Jesús, de camí cap a Jerusalem, havia anunciat que l’esperava el refús i la mort; la transfiguració apareix com un esclat de llum enmig de la foscor.

            La muntanya apropa a Déu, i és el lloc on Jesús es posa en contacta amb el Pare, i la pregària és una trobada que transfigura ... i és aquí on els tres deixebles descobreixen la vertadera naturalesa de Jesús, que es posa a parlar amb Moisés i Elies, que representen la Llei i els Profetes, i comenten els propers esdeveniments que l’esperen a Jerusalem; seria com una manera de dir que per comprendre Jesús cal acudir a la Llei i els Profetes,

            Davant aquest confort espiritual dalt la muntanya, Pere proposa quedar-s’hi muntant unes tendes, però “Pere no sabia el què deia”, no és bo despreocupar-se dels que quedaven a baix de la muntanya.

            Els deixebles veuen la glòria de Jesús, però no la saben interpretar i, de dins un núvol que els va cobrint, en surt una veu que els diu “Aquest és el meu Fill ... escolteu-lo”. En el bateig de Jesús, Déu diu “tu ets ...”, però aquí Déu es dirigeix als deixebles, “aquest  és ...”, i hi afegeix “escolteu-lo”. Al iniciar Jesús el camí cap a Jerusalem, és com prevenir als deixebles que, malgrat el que vegin passar, Déu continua recolzant Jesús.       

Joan i Roser

Diumenge I de Quaresma

 (Recuperat del 10 de març del 2018)

Diumenge I de Quaresma

Dt 26, 4-10

            Aquest text del Deuteronomi, és la professió de fe d’Israel, i es presenta com les darreres paraules de Moisés, abans d’entrar a la Terra Promesa.  És com una relectura dels esdeveniments que van donar lloc al naixement del poble, és una mirada sobre la seva historia, per no oblidar de on venen.

            Quan presenten els primers fruits de la collita, recorden els seus orígens pobres (un arameu errant: Abraham), la seva situació de necessitat (quan eren a Egipte) i, finalment, el do rebut (“un país que regalima llet i mel”). A la vegada, es mostra una convicció de que és gràcies al Senyor que el poble pot obtenir de la terra els fruits per la seva subsistència.

            En altres cultures, una ofrena era una acció que pretenia obtenir quelcom de la divinitat, però la novetat del Deuteronomi, és reconèixer que tot el que tenim i el que som, és un do de Déu. Aportar una ofrena, les primícies, és un gest de reconeixement i de memòria.

..........................................................................             

Lc 4, 1-13

            Després del Baptisme, en que Jesús és proclamat Fill de Déu, és lògic pensar que, conduit per l’Esperit, Jesús es retirés en un lloc solitari, durant 40 dies, per meditar amb el Pare el projecte de la seva missió.

            Lluc aprofita per mostrar les temptacions en que estaria sotmès l’home Jesús, al llarg de la seva vida: quaranta és símbol d’un temps de preparació, però també de tota una vida. Ningú sap el que devia passar durant aquests dies en el desert, però els deixebles de Jesús, sí que pogueren constatar les temptacions a que va estar sotmès durant tota la seva vida.

            En realitat, el diable proposa totes les falses expectatives que la societat jueva havia posat a l’entorn del Messies que esperaven ... i que Jesús refusa. És temptat en allò que es creia més essencial: 1) riquesa, o capacitat de resoldre qualsevol necessitat, transformar les pedres en pa; 2) poder, pactant amb qui calgui per aconseguir-lo; i 3) prestigi, la temptació de la imatge, del cop d’efecte.

            El diàleg entre Jesús i el diable, es fa en base a textos de l’Escriptura, que el diable utilitza per intentar fer caure Jesús, i Jesús fa servir com a resposta, d’acord amb l’Esperit.

 Joan i Roser