Diumenge XIII de durant l'any

2Re 4, 8-11. 14-16

              Eliseu, successor d’Elies, era un profeta itinerant dins el Regne del Nord, i mentre passejava, una dona el convidà a menjar, mostrant-se molt generosa envers ell, que el va reconèixer com un home de Déu. D’acord amb el seu marit, li van oferir una petita cambra “perquè s’hi pugui retirar sempre que vingui”.

              Però com podria Eliseu mostrar el seu agraïment? La dona no sembla desitjar res, no li parla del seu íntim sofriment, però el servent d’Eliseu li constata que la dona no té fills i el seu marit ja és gran, i Eliseu fa cridar la dona i li promet el fill que ella no gosava ja esperar ... fa pensar en Mambré, on Abraham va rebre un anunci semblant, després d’acollir generosament els tres misteriosos visitants.

              El text ens dóna a entendre que acollir a l’altre és compartir les seves joies i penes, i és Déu qui esta allà per inspirar el què cal fer, i la certesa d’una posteritat, d’una descendència, és una de les marques essencials de la benedicció de Déu.

..............................................................                   

"Qui us acull a vosaltres, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull al qui m'ha enviat" 

Mt 10, 37-42

              L’anunci del Regne pot portar fractures, fins i tot dins les famílies. El nostre amor per Jesús cal que passi per davant dels lligams familiars, i aquest amor legítim no ens ha pas de desviar del camí per seguir Jesús. Però no podem seguir Jesús sense trobar-nos, com ell, amb tot tipus de probes, que podran afectar-nos profundament, fins com prendre la seva creu.

              Els enemics no estan lluny, potser gent del mateix poble o, fins i tot, familiars, que havien deixat el seu destí en mans de les autoritats i, com a conseqüència, desconfien de Jesús. Sembla una referència als cristians de la primera època.

              Seguir Jesús és una cosa exigent, cal no anteposar-hi res, se l’ha d’estimar més que a ningú, més que a la pròpia família. Es tracta d’una crida a una tria necessària, i a una renuncia, exigides per la fidelitat a l’evangeli.

              El text, però, després de tantes dificultats, conclou en paraules de consol: “qui us acull a vosaltres, a mi m’acull”.

              No hem de mostrar-nos propers a la gent, aspirant a un reconeixement del que fem, sinó que l’objectiu ha de ser, fer descobrir la presència de Jesús i promoure la disposició a acollir-lo.

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2017)

Diumenge XII de durant l'any

 Jr 20, 10-13

              Jeremies manifesta el seu estat d’ànim, la seva crua experiència: el poble escollit ha oblidat Déu i s’exposa a una catàstrofe; però no sols no accepten les seves paraules, que avisen de que Déu n’està tip d’infidelitats, sinó que l’acusen de desmoralitzar a la gent i amenacen la seva integritat física. Jeremies, però, no s’acovardeix, i reflexiona: “el Senyor em fa costat”.

              Jeremies, per tots els mitjans, prova de desvetllar el poble, a fi d’aconseguir la seva conversió i, a vegades, ho fa amb paraules dures, com “els meus perseguidors ensopegaran, i el seu fracàs els cobrirà de vergonya”.

              El profeta, però, està tan convençut que Déu estarà a favor dels pobres, té tal confiança en la intervenció del Senyor, que li dóna gràcies a l’avançada. Perquè, tal i com diu en uns versets anteriors (Jr 20, 7): “m’has seduït Senyor, i m’he deixat seduir”.

..............................................................                   

"No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats"

Mt 10, 26-33

              Després d’haver triat als Dotze, Jesús dóna consignes per la missió que se’ls encomana, que no serà pas fàcil, i insisteix a dir als seus deixebles “no tingueu por”. L’anunci de la paraula de Déu serà per ells també causa de contradiccions i, fins i tot, de mort; però si bé podrien matar-vos el cos, no ho podran fer a l’ànima. La seva confiança, però, cal que sigui més forta que la por. Déu fa descobrir a l’home el seu projecta, que esdevé entenedor amb la vinguda de Jesús; els deixebles en son testimonis, i cal que propaguin això que han viscut i han entès ... però sense  por. Potser alguns s’indignaran.... però ni un sol ocell cau a terra si Déu no ho permet ... i vosaltres valeu més que els ocells.

              Quan Mateu escriu l’evangeli, la persecució dels cristians pels jueus era una realitat, i aquest text té per objectiu enfortir la seva determinació ... si avui nosaltres creiem és, sens dubte, perquè ells van superar les seves primeres pors.

              Els creients son convidats a no tenir por del judici dels homes que, certament, pot provocar sofriment i, fins i tot, la mort ... però  és el judici de Déu el que compta i, al final, els deixebles tindran el mateix Jesús reconeixent-los davant el Pare. 

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2017)

Diumenge XI de durant l'any

Mt 9,36-10,8

"Eren com ovelles perdudes"

Jesús mira el món i se n’apiada perquè el veu com ovelles sense pastor.

Veu, que el món va descarrilant, a la deriva. Es posa a pregar per ells i demana al Pare que enviï “segadors als seus sembrats”.

No calen grans “currículums” només persones de bona voluntat que busquin el verdader sentit de la vida i que ajudin a buscar aquest sentit a la vida dels altres, que és: estimar Jesús, confiar en ells. Els hi dona poder, sobre els mals esperits i per guarir malalties i xacres, tot allò que provoca mal a les persones, tot allò que els deshumanitza. 

La missió serà humanitzar el món, alliberar tothom d’allò que l’esclavitza, que l’oprimeix, que el deshumanitza.

Als escollits, Jesús els crida cadascú pel seu nom, la crida és personal.

Avui també ens crida pel nostre nom propi i ens envia a portar a tot arreu el missatge joiós del Regne.

Jaume Ventura

Diumenge del Cos i la Sang de Crist

 

Dt 8, 2-3. 14-16

El text comença per “recorda’t”. Fer memòria del nostre passat, forma part de la història de la fe, de la història de salvació; la memòria d’un poble, és com les arrels d’un arbre, que ara no es veuen, però en realitat, l’arbre viu gràcies a elles. Moisés recorda al poble que, en el decurs de la marxa pel desert, malgrat les proves i dificultats que van patir, Déu ha estat sempre present i mai l’ha abandonat. Volia mostrar, d’una part, la pobresa del poble i, per altra, la sol·licitud constant de Déu envers ell, doncs d’altra manera s’haguessin mor.

Aquest text va ser escrit en una època en que el poble, instal·lat a Canaan, s’estava oblidant de la fidelitat a l’Aliança, i tenia de superar un nou perill: la idolatria dels cananeus. Havien d’aprendre que “l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor” (DT 8, 3). Déu està sempre al nostre costat, i dóna el pa de la seva paraula (com el mannà), i l’aigua de vida eterna (com el doll que en fa brollar de la roca).

...........................................................................

Jn 6, 51-58

És difícil entendre aquest text, si abans no s’explica el significat dels simbolismes que s’utilitzen.

“Carn” vol dir persona, designa la condició humana. “Sang” és símbol de la vida ... però “ningú ha de menjar la sang” (Lv 17, 12), és per això que els jueus no entenien Jesús. “Menjar” o “beure”, és assumir, identificar-se, amb lo que es menja o es beu; trobem aquest sentit en llocs de l’AT: “menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel” (Ez 3, 1) ... “quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ...” (Jr 15, 16). Calia menjar, empassar-se la Paraula (= la carn o el pa), per assimilar-la i poder-la proclamar.

Quan es va escriure aquest evangeli, la pràctica de la eucaristia estava ja sòlidament establerta, i és a la llum d’aquell Sopar (que Joan no descriu) que es comprenen les paraules de Jesús.

Amb aquest llenguatge simbòlic, Jesús ens vol dir que la seva història personal (la carn) i la seva vida (la sang), han estat per donar-nos vida a nosaltres, i seguir-lo comporta assumir, adherir-se, al missatge que ens ofereix la seva persona durant tota la seva vida. 

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2014)

Solemnitat de la Santíssima Trinitat

Ex 34, 4, 6, 8-9

Estem al desert, després que el poble adora el vedell d’or, i Moisès acudeix a Déu perquè els perdoni. Déu li diu que talli dues tauletes de pedra i pugi al Sinaí per renovar l’Aliança.

Baixà Déu enmig d’un núvol i proclama Ell mateix el seu nom. L’Aliança és renovada per iniciativa del mateix Déu, que ve a l’encontre dels homes. Déu no és pas una entitat abstracta, fruit d’una reflexió filosòfica, sinó que és Ell qui es dóna a conèixer dins la historia dels homes. Déu sempre ens acompanya, el que passa és que no sempre som capaços de percebre com ho fa, com se’ns fa present.

“Déu compassiu i benigne ...”. Moisès sembla que ha comprés bé el que aquesta expressió significa, ja que en dedueix “... vos ens perdonareu les culpes ...”, malgrat que el poble és “rebel al jou” que el manté unit a Déu per l’Aliança, no sempre es deixa conduir, ni segueix el camí adequat.

El sòcol estable sobre el qual reposa l’Aliança, es l’amor fort i durable de Déu pel seu poble.

...................................................................

Jn 3, 16-18

Déu estima la humanitat, ja l’havia salvat en temps de Moisès. La novetat del Nou Testament, és el do del seu Fill per la salvació dels homes, que no s’aconseguia amb la insistent veu dels profetes, utilitzant tots els mitjans possibles per acostar els homes cap a Ell. Però Déu ha estimat tan el món, fins el punt d’enviar-hi el seu Fill, a fi de que es salvin els qui creguin en ell.

Aquest text, de la conversa de Jesús amb Nicodem, seria com una meditació sobre les relacions entre el Pare i el Fill, i la seva repercussió sobre nosaltres; la font de salvació és l’amor de Déu. És suficient creure per ser salvats, però no ho serem si no volem: som lliures de creure o no.

En moltes ocasions, Jesús ha parlat de Déu com a Pare. En el seu bateig, i també després, en la transfiguració, es sentia la veu de Déu dient: “aquest és el meu Fill, el meu estimat”. Jesús també ha parlat sovint de l’Esperit d’amor que l’uneix al Pare i, fins i tot, envià l’Esperit dins nostre, amb el seu alè. És tot aquest conjunt de revelacions sobre el misteri de Déu, que la tradició cristiana ha volgut expressar amb el nom de Trinitat.

JiR

(Recuperat de juny de 2011)