Diumenge XVI de durant l'any

Gn 18, 1-10

Per primera vegada, en l’Escriptura, Déu és convidat a casa d’un home, doncs no hi ha dubte que els tres visitants simbolitzen Déu, si més no, Abraham reconeix en ells la presència divina, amb l’objectiu de confirmar-li la promesa que li va fer Déu d’una descendència. Malgrat són vells, tant ell com la seva dona Sara ... tindran un fill.

Abraham s’adreça als personatges, primer en singular (“Senyor, si m’has concedit el teu favor ...”), i després en plural (“... que porti aigua per rentar-vos els peus i reposeu ...”), el que fa pensar en el caràcter misteriós de la visita. Tot és proposat amb polidesa i de manera humil; Abraham es manté dret davant els convidats, amb actitud de servei.

Hi ha tres punts a distingir: 1) la fe d’Abraham al reconèixer el Senyor; 2) la hospitalitat amb que el rep, i 3) la familiaritat de Déu amb Abraham i la seva família. Un bon exemple de relació i acollida de Déu pel ésser humà.

.............................................................................

Lc 10, 38-42

"Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, 

quan només n'hi ha una de necessària"

Mentre Maria, asseguda, escolta la Paraula de Jesús, Marta, atabalada, mira de servir-lo; totes dues el reben a casa seva i s’ocupen de Jesús,.

Es vol ressaltar el valor de l’escota de la Paraula de Déu. L’error de Marta és no entendre que l’arribada de Jesús, és una gran ocasió que no es pot perdre i, per tant, és necessari sacrificar lo urgent per lo important. Marta ofereix a Jesús un acolliment a casa seva, Maria, però, l’acull dins seu escoltant la seva Paraula; les dues dones, de manera diferent, acullen Jesús amb tota la seva atenció.

No s’ha d’interpretar el text com una presa de posició de Jesús, dins un conflicte domèstic. Jesús mostra un tal respecte al servei que, durant la seva vida, es fa servidor de tots. A través de Marta, però, convida a donar una prioritat a l’escolta de la Paraula; el servei no pot estar mancat de l’escolta de la Paraula.

Cal veure-hi, també, en el text, la proclamació dels drets de la dona a ser deixeble: Maria estava asseguda als peus de Jesús, actitud del deixeble.

En un món com el nostre, ocupat en tot tipus d’activitats, sovint no sabem copsar on és l’essencial ... i això cal corregir-ho.

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2013)

Diumenge XV de durant l'any

Dt 30, 10-14

Moisés convida al poble a posar en pràctica la Llei de Déu, que no està pas dins els núvols del cel, ni més enllà de les mars, sinó que s’inscriu en el cor dels homes, fins i tot en els que no la coneixen.

Se’ns proposa una meditació sobre el sentit de la Llei, i parteix de la convicció de que la Llei és la veu del Senyor. Observar la Llei és experimentar la presència de Déu, que esdevé a l’interior de l’home, fins arribar al mateix cor, però per un camí respectuós amb la llibertat de cadascú.

.............................................................................

Lc 10, 25-37

<Ell respongué: "El qui es va compadir d'ell". Jesús l'hi digué: "doncs tu fes igual">

El mestre de la Llei, disposat a reconèixer les competències de Jesús, li pregunta què ha de fer, i Jesús el remet a l’Escriptura, l’obliga així a adoptar una posició. La resposta és correcta, tot sembla ja dit (Dt 6,5 i Lv 19,18), però tot queda per fer.

Llavors, l’escriba pregunta qui és el proïsme, doncs per ells, els altres als qui cal respectar sols eren els israelites. Jesús defuig discutir i planteja una paràbola. A l’home víctima d’una agressió, al mal físic se li ajunta una exclusió d’ordre religiós: al ser tocat per uns bandolers impurs, esdevé també impur, i no es podia tocar; això explica l’actitud del sacerdot i el levita. La mentalitat jueva, marcada pels legalismes, els havia portat a tenir una consciència freda, sense escalfor humana. Però el samarità, lliure d’aquests prejudicis, no té cap problema per ajudar a qui ho necessita.

Els jueus menystenien els samaritans, que consideraven uns heretges, això explica que, a la pregunta de Jesús “qui d’aquets va veure a l’altre com a proïsme?”, la resposta del mestre de la Llei fos “aquell qui es va compadir d’ell”, evitant de nomenar el samarità ... i Jesús li diu “doncs fes tu igual”. No és sols convidar-lo a considerar el samarità com un proïsme, sinó a imitar també el seu comportament.

El qui es troba amb Déu, no és l’home religiós preocupat pel culte i les normes de puresa, sinó el qui practica la misericòrdia, encara que sigui un heretge samarità.

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2013)

Diumenge XIV de durant l'any

Is 66, 10-14

Els exiliats a Babilònia retornen al país, però aquest retorn, tan esperat, no ha pas rebut l’acolliment que havien imaginat. La Jerusalem que troben, no és la que havien deixat: el Temple està en runes, i havien estat oblidats pel poble que es va quedar.

És una crida a l’esperança. Jerusalem esdevindrà com una mare pels seus fills; les paraules que caracteritzen la seva acció, descriuen actes maternals: seran alletats, portats al braç, amanyagats ... Al llarg del text, es passa de Jerusalem a la mare, i de la mare al Senyor. Déu consola al poble com una mare al seus fills. El dir Pare a Déu, és un símbol patriarcal, que no deixa de tenir, també, aspectes maternals. La mà del Senyor els farà trobar altre cop la Jerusalem que havien esperat.

..............................................................
Lc 10, 1-12, 17-20

"Església en sortida" 

Camí cap a Jerusalem, Jesús havia enviat els Dotze, i ara n’envia 72, xifra simbòlica que evoca el nombre de pobles de la terra, segons Gn 10, i representa la universalitat del missatge de Jesús. Surten de dos en dos, perquè el seu testimoni tingui valor jurídic, segons la llei jueva (Dt 17, 6).

La missió dels deixebles és la mateixa que Jesús ha rebut del Pare: anunciar que el Regne de Déu ja és aquí. No els diu de predicar en llocs sagrats, sinó pels pobles i les cases, llocs on es desenvolupa la vida dels homes; les comunitats cristianes van néixer en el sí de famílies, dins d’una casa, que esdevingué lloc de acollida i de celebració de la Paraula i partir el pa. Jesús els donà els consells necessaris per preparar-los a afrontar els problemes que Ell coneixia bé: es trobaran amb el refús, com Jesús al poble samarità ... amb l’aversió "com anyells enmig de llops" ... "compartiu el que tinguin per menjar", doncs ja no hi ha menjars impurs ...

A la tornada, Jesús els avisa que la autèntica alegria, no està en l’èxit obtingut en la seva missió, sinó en el fet que "els vostres noms estiguin escrits en el cel" ... Ja ens agradaria que l’Església volgués retrobar la simplicitat d’aquells temps, per anunciar al món, les paraules i fets de Jesús.

JiR

(Recuperat de juliol de 2010)

Sant Pere i Sant Pau, apòstols. 29 de juny

Ac 12, 1-11

Herodes Agripa, nét d’Herodes el Gran, es vol congraciar tant amb els jueus com amb els romans, fent-se enemic dels cristians i, es per això, que fa matar Jaume i empresona Pere.

Pere és agafat i tancat a la presó la setmana de Pasqua, en que els jueus fan memòria de l’alliberació d’Egipte. La jove Església s’afronta al domini dels poders polítics i religiosos, que temen perdre protagonisme, i Pere és arrestat ... però miraculosament alliberat. Criden l’atenció les paraules de l’àngel al alliberar-lo: “cenyeix-te i posa’t les sandàlies”, que fan pensar a les ordres donades al poble a la sortida d’Egipte (Ex 12,11). Es voldria fer comprendre que Déu continua la seva obra d’alliberació.

L’àngel del Senyor allibera Pere, i el fa disponible per la missió d’anunciar la bona nova.

..........................................................................

Mt 16, 13-19

"Tu ets Pere. Et donaré les claus del Regne del cel"

Aquest text, és una mena de sondatge d’opinió, en que Jesús interroga als deixebles, assumint la misteriosa figura del Fill de l’home, anunciada pel profeta Daniel; es presenta com qui encapçala el poble de Déu.

La gent, en continuïtat amb el passat, identifica Jesús amb un profeta: és Joan Baptista, Elies, Jeremies ... no han copsat l’autèntic sentit de l’activitat de Jesús.

“¿I vosaltres?” ... davant d’aquesta pregunta, Simó respon “tu ets el Messies, Fill de Déu viu”, igual que els reis d’Israel, a qui s’atribueix aquest títol, després de ser ungits (ungit = messies) ... però Jesús ho és d’una manera diferent, i no pas sols honorífica. Seguint el decurs de l’evangeli, però, es posarà de manifest que els deixebles tampoc han acabat d’entendre quin tipus de Messies representa Jesús, que continuen identificant amb un Messies-rei, segons l’estil del passat.

Canviar el nom a una persona, era encomanar-li una nova missió, i aquest és el sentit de nomenar a Simó, “Pedra” que esdevindrà el fonament de l’Església. Amb “les claus” seria autoritzar-lo a interpretar el que està prohibit (lligar) o permès (deslligar), per viure conforme al missatge del Regne. Pere obrirà als pagans les portes de l’Església primitiva.

Joan i Roser

(Recuperat de juny de 2014)

El Cos i la Sang de Crist

Gn 14, 18-20

Abram venia de lluitar, en un país estranger, per alliberar el seu nebot Lot i, en el camí de retorn, és acollit per un misteriós personatge, de nom Melquisedec (Melki-Sedeq = Rei de Justícia), rei de Salem (la futura Jerusalem) i, a la vegada, sacerdot, que li ofereix pa i vi. Aquest àpat sembla tenir un caràcter religiós, doncs s’hi uneix una doble benedicció, primer sobre Abram i després al Déu Altíssim.

Sorprèn que, com a ofrena, Melquisedec aporti pa i vi, i no pas animals per sacrificar, com era costum, i Abram li dóna el delme, és a dir, la dècima part del botí de guerra, lo qual significa que el reconeix com a sacerdot. Crida també l’atenció el constatar l’existència d’un sacerdoci abans de la institució legal, que els feia sortir tots de la tribu de Levi. Es pot, doncs, ser sacerdot de Déu, a la manera de Melquisedec, sense ser de la tribu de Levi, i així s’hi identifica Jesús, que ens ofereix també el pa i el vi, en la Eucaristia.

..........................................................

Lc 9, 11-17

"És l'aliment de l'ànima que sadolla les nostres necessitats més profundes"

Jesús parlava del Regne i curava els qui ho necessitaven, però “el dia començava a declinar” i els apòstols diuen a Jesús que acomiadi la gent, doncs s’acosta l’hora de menjar i estan al descampat. Jesús, però, els proposa una altre solució: “doneu-los menjar vosaltres” ... però sols tenen 5 pans i 2 peixos.

A vegades, pensem que som, o tenim, poca cosa per fer quelcom, però la decisió de fer-ho, malgrat tot, pot aconseguir l’objectiu amb l’ajuda de Déu. Sols a partir del moment en que els deixebles donen el poc que tenen, s’aconsegueix que hi hagi pa per tothom.

En el text hi trobem els gestos fonamentals de Jesús en el relat del Sopar: pren els pans, alça els ulls al cel i els beneeix, els parteix i els dóna als deixebles perquè els distribueixin a tothom. Jesús convida tothom a la taula del Regne, parada simbòlicament en un lloc desert, que és un lloc de proba, però també preludi a la pujada a un estat superior.

El lligam entre la multiplicació dels pans i la institució de la Eucaristia en el Sopar, ens el dóna l’evangeli de Joan. Hi ha dues maneres, indissociables, de celebrar el memorial de Jesús: partir el pa (l’Eucaristia) i posar-se al servei dels demés (rentar els peus).

JiR

(Recuperat de juny de 2010)

Diumenge de la Santíssima Trinitat

Pr 8, 22-31

No es tracta de la saviesa que l’esperit humà recerca, sinó d’una personificació poètica de l’acció de Déu en la creació del món. Els Pares de l’Església (Ireneu i Teòfil d’Alexandria) hi van veure, en la Saviesa, un anunci de l’Esperit Sant, però l’inici de l’evangeli de Joan, parlant del Verb i de la Paraula que està en Déu, ens porta a veure-hi també la figura de Jesús.

L’autor del text, dóna la paraula a la Saviesa. Caldria destacar-ne tres aspectes: 1) La Saviesa no parla de ella tota sola, sinó sempre en relació amb Déu, com si fossin inseparables. En la Bíblia no s’ha plantejat mai un Déu Trinitat, però sí que sembla que entre Déu i la Saviesa existeix una forta relació d’intimitat. 2) “Abans”, és un terme que es repeteix; es vol remarcar que la Saviesa ja hi era des de l’eternitat, abans de la creació. 3) La Saviesa juga un paper en la creació; si bé es troba sempre al costat de Déu, també “comparteix amb els homes les seves delícies” ... Déu està sempre present en la vida dels homes.

.....................................................................

Jn 16, 12-15

"L'Esperit de la veritat us guiarà cap el coneixement de la veritat sencera"

Al acostar-se la fi de la seva missió, Jesús veu que hi ha coses que els deixebles no poden encara comprendre. El llarg camí de la descoberta de Déu no ha pas acabat, no es pot entendre tot de cop, i és l’Esperit qui ens portarà pel camí de la veritat.

Més que una doctrina sobre la Trinitat, se’ns mostra una estructura trinitària de la salvació: la iniciativa ve del Pare, que envia el seu Fill; la realització històrica s’identifica amb el Fill, que s’entrega a la seva missió fins a la mort; l’actualització permanent d’aquest missatge és obra de l’Esperit, enviat per Jesús de part del Pare, i que habita en els qui creuen. L’Esperit té una funció didàctica, en relació a la paraula de Jesús, però no fa noves propostes.

Els evangelistes van reprendre les paraules de Jesús a la seva manera i en funció de la seva comunitat. L’Esperit Sant, que se’ns envia, ajuda el creient a adonar-se de la vigència d’aquestes paraules d’ahir, confrontades amb els esdeveniments d’avui; només així, l’Esperit pot mostrar-nos qui és Jesús i què espera de nosaltres.

Joan i Roser

(Recuperat de maig de 2013)

Diumenge de Pentecosta

Ac 2, 1-11

La Pentecosta era una festa d’origen pagà, en que es celebrava la collita dels fruits de la terra. Però en l’època de Jesús, la Pentecosta era la festa del do de la llei, en que els jueus de “totes les nacions” anaven a Jerusalem en pelegrinatge. Pels deixebles, però, aquesta festa té un significat especial. Per fer comprendre el què va passar, el text evoca esdeveniments de l’Antic Testament:

1) El soroll i el vent, suggereixen la presència de Déu al Sinaí, quan va donar la Llei a Moisès. Ara, Déu dóna al poble una nova llei, però no la dóna en unes taules de pedra, sinó que la posa en el cor dels homes. 2) “Com unes llengües de foc es posen sobre cadascú”, evoca les paraules del profeta Joel (Jl 3, 1): “abocaré el meu Esperit sobre tothom”. 3) L’episodi de Babel, en que Déu barreja les llengües, i els homes no s’entenen entre ells, la humanitat descobreix la diversitat; i ara es posa de manifest la unitat dins la diversitat. Els deixebles parlen en la seva pròpia llengua, però tothom els entenia, cadascú en la seva de llengua. La unitat no la fa pas el que tots siguem iguals.

...................................................................

Jn 20, 19-23

"Llavors alenà damunt d'ells i els digué: Rebeu l'Esperit Sant"

Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida.

La pau de Jesús, és la de la Bona Nova, que transforma la por en joia, i que obre les portes a totes les nacions. Després ve el do de la missió “com el Pare m’ha enviat, també us envio a vosaltres” ... però els enviats han de ser transformats, per poder continuar l’obra de Jesús. “Alenà damunt d’ells”, semblant a l’alè de Déu al crear l’home, és com una nova creació, seran persones noves. La por i la obscuritat del nostra interior, amb la presència de Jesús, es transformen en pau i alegria, amb la certesa que Ell està amb nosaltres.

La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles. Però el v. 23 desconcerta: “... quedaran sense perdó”. És difícil pensar que el Déu que ens mostra Jesús, pugui no perdonar; potser caldria interpretar que la missió seria proclamar la paraula del perdó i, de no fer-ho, seria deixar que el món ignorés aquest perdó, abandonar-lo al pecat i no complir la missió encomanada. S’ha d’aconseguir que tothom, fins i tot els pecadors, amb el perdó, s’integrin a la comunitat.

JiR

(Recuperat de juny de 2011)

Solemnitat de l'Ascensió del Senyor

Ac 1, 1-11  Lc 24, 46-53

Amb l’Ascensió, acaba l’evangeli de Lluc i comença Actes, encara que les paraules de Jesús no són pas les mateixes en els dos llocs. El primer relat és de comiat, el segon és com una empenta per seguir endavant sense Ell. En l’evangeli, la Resurrecció i l’Ascensió esdevenen en un sol dia (o potser dos): l’exaltació de Jesús, és inseparable de la seva mort i la seva resurrecció. Mentre que en Ac es relata una convivència del Ressuscitat amb els deixebles, que durarà 40 dies (=un temps de preparació).

Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari gens infreqüent en el món antic, que pretenien escenificar el final gloriós d’un personatge. A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre és endut cap el cel; així succeeix (2Re 2, 9-12) i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar el seu missatge. En seran testimonis amb la força de l’Esperit Sant, que baixarà damunt d’ells ... semblant a com va venir sobre Jesús, després del bateig en el Jordà, al començar la seva missió.

Tant en Lc com en Ac, Jesús diu als apòstols d’esperar, no fer res fins que siguin batejats amb l’Esperit: “no us mogueu de la ciutat ...”. Jesús els fixa un període d’espera, perquè tinguin temps de reflexionar i obrir-se a l’acció de l’Esperit.

El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu, com durant la travessia del desert, a la sortida d’Egipte (Ex 19, 9 i 16).

“¿Perquè esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; aquest és el missatge que se’ns vol transmetre.

És curiós que, al final de l’evangeli, els deixebles se’n tornen a Jerusalem “plens d’una gran joia”... quan Jesús se’n ha anat i es queden sols. Lluc vol mostrar que la gràcia de la resurrecció ja actua, és la convicció de que Jesús, encara que invisible, no deixa d’estar present en ells.

L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença una altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix. L’Esperit de Déu prendrà el relleu de Jesús, i donarà força als deixebles per anunciar la Bona Nova.   

Joan i Roser

(Recuperat de maig de 2013)

Diumenge VI de Pasqua

Ac 15, 1-2, 22-29

Des del començament de la predicació a Antioquia, ja hi havia cristians d’origen pagà, però la relació amb els cristians jueus, va esdevenir difícil quan aquests pretenien imposar la llei jueva als pagans convertits, inclosa la circumcisió.

Això fa decidir a Pau i Bernabé recórrer a l’arbitratge dels apòstols de Jerusalem i, no pas fàcilment, arriben a un acord. “L’Esperit i nosaltres ...” (mostrant així la creença en la assistència de l’Esperit) decideixen que els cristians d’origen jueu, no han d’imposar les pràctiques jueves als cristians d’origen pagà, i els d’origen pagà, per respecta als jueus, procuraran seguir algunes regles alimentàries, per no torbar la convivència; cal considerar que la Eucaristia es celebrava en un sopar.

Cal fer un pas endavant, doncs amb Jesús s’està entrant en una nova aliança i cal superar la tradició jueva. També avui, hi ha grups que no volen canviar res de les pràctiques d’altres temps, i refusen les propostes del Vaticà II.

....................................................................................
Jn 14, 23-29

"L'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, 

us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre"

Jesús sap el que passarà i ho accepta, no fa res per defugir-ho. Anuncia la seva partença, però ho presenta com el començament d’una nova presència. No ha pas de posar tristos als deixebles, doncs va cap el Pare.

És una mena de meditació sobre la Trinitat, centrada en la Paraula. Jesús insisteix sobre el lligam que l’uneix al Pare i, fins i tot, s’hi refereix en plural: “Qui m’estima ... vindrem (Ell i el Pare) a fer estada en ell”. Jesús és la Paraula del Pare, però d’ara endavant, serà l’Esperit Sant qui la farà comprendre, qui vindrà a acabar l’obra del Fill ... però, l’Esperit Sant és Defensor? La paraula grega Paraclet, que es tradueix per de defensor, amés, vol dir també: algú que intercedeix, que consola, que fa entendre, que és cridat a socórrer. Serà una nova presència, que actua en el més íntim de la persona.

Quan Jesús se’n anirà, no els deixarà pas sols, i acaba el seu discurs amb una paraula de pau, que assereni el cor dels deixebles, torbats pels esdeveniments que s’apropen.

JiR

(recuperat de maig de 2010)

Diumenge V de Pasqua

Ac 14, 21-27

Estem en el retorn del primer viatge de Pau amb Bernabé, en que visiten les comunitats que havien fundat que, pel que sembla, sofrien ja algunes persecucions a causa de la seva fe. Llavors les exhorten a perseverar en la fe, dient “cal passar per moltes tribulacions per entrar al Regne de Déu”. Aquest “cal”, però, no vol pas mostrar una exigència de Déu, sinó que, malauradament, són degudes a la duresa del cor dels homes.

S’ha de vetllar per la bona organització de les comunitats, i nomenen responsables, o preveres, i s’insisteix en la necessitat de complementar-ho amb la pregària i el dejuni ... “i els encomanaren al Senyor”.

La missió que Déu confia, és una obra comuna: obra de Déu confiada als homes, i obra dels homes acompanyada i inspirada per Déu; “reuniren la comunitat per explicar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells”.

...................................................................

Jn 13, 31-35

Ha arribat l’hora en que Jesús acompleixi la seva vocació de ser el reflex del Pare. Hi ha llavors una mena de variacions a l’entorn del mot “glòria”, que cal no confondre amb “èxit”. Glòria, en el llenguatge de l’Escriptura, és la manifestació de Déu, donar a conèixer el seu veritable valor, la seva vertadera dignitat. Jesús revela el sentit de la seva Passió i del seu servei als homes, és així com es manifesta la seva glòria.

En la segona part del text, estem entrant en un discurs de comiat, el “testament espiritual de Jesús”; la separació exigeix una nova manera d’estar vinculat i de viure, i Jesús els diu, us dono un nou manament : “estimeu-vos els uns als altres ... tal i com jo us he estimat”. La novetat no és pas el fet d’estimar, que ja trobem en Lv 19, 18 “... Estima als altres com a tu mateix”, sinó en estimar com Ell estima. Dins aquest context, es tracta més d’una “missió”, que d’un “manament”. El mot missió implica ser enviat per realitzar quelcom ... i “estimeu-vos els uns als altres ...”, és la missió que els encomana Jesús, a través de la qual esdevindran els seus deixebles i testimonis.

La comunitat esta cridada a donar testimoni d’una realitat nova: el testimoni de l’amor, que serà el distintiu propi de la comunitat cristiana. El més important no és pas la qualitat del nostre discurs, de la nostra teologia, o del nostre coneixement, ni tampoc la bellesa de les nostres cerimònies litúrgiques ... sinó la qualitat de l’amor dels uns als altres.  

Joan i Roser  

(Recuperat d'abril de 2013)

Diumenge IV de Pasqua

Ac 13, 14, 43-52

Pau, junt amb Bernabé, arriba a Antioquía de Pisídia i, com tot jueu practicant, el sàbat va a la sinagoga i, en signe d’acolliment, li donen la paraula. Pau els parla de Jesús com el Messies esperat pels jueus, i és ben acollit pels assistents: jueus, prosèlits (no jueus convertits), i “temorosos de Déu” (simpatitzants no circumcidats).

El sàbat següent, una gran gentada esperava Pau a la sinagoga, cosa que preocupa als jueus, i quan comença a parlar, engelosits pel seu èxit, es posaren a contradir les seves paraules ... però els pagans (no jueus) semblaven millor disposats a acceptar-les. Això va comportar un capgirament dins la vida de Pau, que el fa decidir portar el missatge de Jesús als pagans, encara que sense refusar els jueus, que semblava en tenien la exclusiva. Una decisió d’una notable rellevància.

....................................................................................
Jn 10, 27-30

"Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen"

La paràbola del pastor, es reparteix entre els tres anys litúrgics, i cada lectura presenta un tema dominant: 1) la porta de la cleda, 2) el pastor dóna la vida per les ovelles, i 3) les coneix i les porta a la vida eterna, tema d’aquest any.

Els jueus pregunten a Jesús si és ell el Messies. Esperaven un Messies reial i poderós, que els alliberés dels romans, però Jesús prefereix revelar-se com un pastor, que s’ocupa del seu poble (rei-pastor era una expressió habitual en la historia d’Israel). David n’és la figura paradigmàtica d’aquest “pastor” (Ez 34, 21-28).

Hi ha una relació d’amistat i d’amor entre Jesús i els que creuen en ell. Les ovelles “escolten la seva veu, Jo les conec i elles em segueixen”. Conèixer, en terminologia bíblica, té un sentit més profund i més íntim que el nostre habitual, vol dir que les estima, tot i veient els punts febles i també els positius de cadascuna. El lligam que uneix ovelles i pastor, no és pas menys consistent que el lligam que uneix Jesús i el Pare.

Però Jesús encara va més lluny, “Jo els dono vida eterna ... ningú me les arrencarà de les mans ...ningú podrà arrencar res de les mans del Pare”; posa les dues frases a un mateix nivell, i acaba dient el que ja semblava deduir-se: “jo i el Pare som u”. Pels interlocutors, això era inacceptable, contrari al que cada dia proclamaven, “escolta Israel, el Senyor, nostre Déu és el Senyor U”, ja que semblava voler dir que un home es feia Déu. Això justifica que, després, el volguessin apedregar.

És de les poques vegades que, en els evangelis, Jesús sembla insinuar que és Déu.

(Recuperat d'abril de 2010)

Diumenge III de Pasqua

Ac 5, 27-32. 40-41

Igual que Jesús, els apòstols compareixen davant el sanedrí. El gran sacerdot esta inquiet per si el poble, escoltant els apòstols, els retreuen la mort de Jesús. L’experiència dels apòstols ha evolucionat, els ha portat a un canvi radical: els que havien fugit, abandonant Jesús, ara no tenen por de donar-ne testimoni. El discurs que Pere adreça al tribunal, és com un resum de la fe cristiana naixent, assegurant que a qui cal obeir és a Déu i no pas als homes. i proclama dos títols de Jesús: 1) capdavanter (= model destinat a ser reproduït), Jesús és el primer ressuscitat i obre el camí per ser seguit per tothom, i 2) salvador, proporcionant al poble la possibilitat de convertir-se, de girar-se vers Déu i acollir-se al seu perdó.

...................................................................

Jn 21, 1-19

"Senyor, vos ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo". Li diu Jesús: "Pastura les meves ovelles"

El capítol 21 de Jn, va ser afegit posteriorment, sembla per posar en evidència la preeminència de Pere, però sembla, també, que es vulgui mostrar que el Jesús ressuscitat menja. Els hel·lenistes, basant-se en la filosofia dualista grega, deien que les visions eren de l’ànima de Jesús, no pas d’un ressuscitat ... però l’ànima no menja.

Els detalls de l’evangeli no son casuals, sinó que sempre ens volen dir quelcom. Els deixebles, en nombre de 7 (= la plenitud), representen tota l’Església, però la seva missió és estèril (no pesquen res) si no es recolza en la paraula del Ressuscitat. Llavors, la xarxa (imatge de l’Església) s’omple amb 153 peixos, que sembla era el nombre d’espècies conegudes aquell temps, i representaria la totalitat dels pobles ... però no s’esquinça; la diversitat no trenca pas la seva unitat.

Quan baixen de la barca, els deixebles veuen un foc amb peix i pa, però Jesús els demana que portin peixos. Sembla deduir-se que dins l’obra d’evangelització, simbolitzada per la pesca, Jesús ens va al davant (ja té peix al foc), però sol·licita sempre la nostra col·laboració.

Hi ha també dues actituds de fe: contemplativa (“és el Senyor”) i activa (“Pere es llançà a l’aigua”). Un mateix amor els empeny a tots dos: l’un a proclamar el Senyor, l’altre a sortir-li a l’encontre. Actituds equivalents es produïren davant la tomba buida: l’un ho veié i cregué, però és Pere el qui primer hi entra.

Pere havia negat Jesús tres vegades, i ara Jesús li demana una triple confessió del seu amor. Les fórmules jurídiques, per ser vàlides, devien repetir-se tres cops davant els testimonis. Això pot justificar també que fos la tercera aparició de Jesús als deixebles, és com dir que, oficialment, la visió era certa.

(Recuperat d'abril de 2013)

Diumenge II de Pasqua o de la Divina Misericòrdia

Lc 5, 12-16

Se’ns vol mostrar la continuïtat entre l’acció de Jesús i la de la comunitat de deixebles. A Galilea, Jesús havia curat malalts imposant-los les mans (Lc 4, 40), i ara, ressuscitat i present dins de l’Església, continua la seva obra per mà dels apòstols.

Els apòstols estan encara a Jerusalem, i es troben al Temple, al pòrtic de Salomó, un lloc de pas i de trobada, accessible a tothom, no reservat sols als jueus. Això proba que, en els primers temps, els apòstols no havien pas deixat d’anar al Temple, eren jueus. Però es notava ja una certa separació, doncs “ningú dels altres no gosava anar amb ells”; la separació entre els jueus que creien en Jesús i els que no, s’anava fent més evident.

“Cada vegada se’ls afegien més homes i dones ...”, una novetat remarcable, doncs mostrava que no hi havia distinció, cosa que si es donava en el Temple, en que les dones estaven arraconades i el lloc dels homes era el preferent.

....................................................................................
Jn 20, 19-31

"Pau a vosaltres, Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres"

Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església.

La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe (partir el pa a Emmaús, la veu a la Magdalena ...), la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

Hi ha dues parts en el text. Primer, Jesús i els apòstols; hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

Després, Jesús i Tomàs, que no accepta creure si no veu ... però els altres deixebles no eren pas millors: no van creure que les dones havien vist Jesús ressuscitat. La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran.

(Recuperat d'abril de 2010) 

Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor

Ac 10, 34. 37-43

Pere transgredeix totes les normes dels jueus: entra a casa de Corneli, un pagà, i menja amb ell. Pere li anuncia l’evangeli de Jesús que, així, desborda les fronteres d’Israel, i ho reafirma al final del seu discurs: “tothom qui creu en ell, obté el perdó dels pecats”, tothom, encara que pagà, pot ser batejat en el nom de Jesús.

Si bé abans de la Pasqua, Jesús pot entrar dins de la història, el després sols el pot constatar el testimoni dels deixebles.

Un aspecte a remarcar és la insistència a dir que és Déu qui actua en Jesús: “Déu el va ungir”, “era amb ell”, “el va ressuscitar” ...

...............................................................

Jn 20, 1- 9

"Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts"

No hi ha testimonis del moment en que Déu intervé ressuscitant Jesús, sols sobre els seus efectes: la tomba és buida. Però el testimoni d’una dona no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes, i és per això que Maria Magdalena corre a dir-ho a Pere.

Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu, i a dins sols hi havia el llençol d’amortallar i el mocador. Però si s’haguessin endut el cadàver no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort.

Trasbalsats per la notícia, Pere i l’altre deixeble corren cap a la tomba, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, però, sols constata que Jesús no hi és. L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.

El fet més palpable, més evident, de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se, i després iniciaran la predicació del missatge de Jesús. Quelcom devia passar, d’altre manera ara nosaltres no seriem cristians.         

Joan i Roser

(Recuperat d'abril de 20214)

Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor

Is 50, 4-7

            Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.

            La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... i el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

            Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.          

                                     ........................................................................................           

      

Lc 22,14-23, 56

"Beneït sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor"

            Jesús es posà a taula amb els apòstols i els mostrà lo important que era celebrar amb ells aquesta Pasqua. Era com un sopar de comiat, l’últim moment de intimitat amb ells, abans de la seva Passió.   

            Partir el pa i repartir-lo, és propi del ritual jueu del sopar de Pasqua; la novetat està en que Jesús va identificar aquest pa amb la seva persona. La última copa de vi, també del ritual, la identifica amb la seva sang amb la que, simbòlicament, segella la nova i definitiva Aliança; la primera, Moisés també la va segellar amb sang. Però    entretant, Jesús diu que un el traeix, i els deixebles es pregunten qui podria fer això, i després sols es preocupen de qui manarà més en el Regne que s’apropa. 

            Jesús ha volgut que durant el temps de la seva absència, els seus deixebles tinguin un especial testimoniatge, recolzat per uns signes visibles.  El memorial instituït al moment en que Jesús anava a donar la seva vida (el pa i el vi oferts durant el sopar) porta a pensar i a mantenir en activitat i afecte cap a la seva persona, que es perpetua a través dels anys fins el seu retorn.            

                                                                                

Joan i Roser

(Recuperat d'abril de 2019)

Diumenge V de Quaresma

Is 43, 16-21

D’aquests capítols del 2º Isaïes, se’n diu el “llibre de la consolació”. És del s. VI aC, durant l’exili a Babilònia, on el poble viu angoixat per la destrucció de Jerusalem i el Temple, i per la deportació que això va comportar

El que Déu va fer una vegada per alliberar el seu poble, ho tornarà a fer. Isaïes recorda l’acció de Déu quan sortien d’Egipte, perquè tinguin confiança en l’esdevenir i, en nom de Déu, anuncia: no penseu més en les coses del passat, una cosa nova comença a venir; ja no estem davant un riu que s’asseca perquè el poble passi, sinó davant d’un camí nou pel desert (el desert de Síria, que els separa de Jerusalem) que s’omplirà d’aigua perquè el poble begui, s’entén durant el seu retorn a Jerusalem.

.....................................................................................
Jn 8, 1-11

"Tampoc jo no et condemno. Ves-te'n, i d'ara endavant no pequis més"

Els mestres de la Llei i els fariseus, intenten posar un parany a Jesús, a fi de poder-lo acusar. Un parany rebuscat, no té sortida sigui quina sigui la resposta de Jesús: falta d’obediència a la Llei, si no accepta la condemna de la dona, o manca de la misericòrdia que ell predica, si hi està d’acord. Però, seguint l’Escriptura, no hi hauria de faltar l’home, en la proposta de condemna que fan de l’adulteri (Lv 20, 10).

Davant d’aquesta provocació, Jesús es pren el seu temps, tot escrivint a terra amb el dit, i després els hi fa una proposta: “el qui no tingui pecat, que tiri la primera pedra”, i continua escrivint a terra. Amb aquest gest, com a refús a respondre, Jesús es manté com absent, i cadascú és enviat cap a si mateix, cap a la seva pròpia consciència; si volen fer de jutge, que comencin a jutjar-se ells mateixos.

Els acusadors de la dona, no són pas acomiadats per Jesús ... però comencen a marxar, en primer lloc els més vells, els que tenen més experiència de la misericòrdia de Déu, o potser, també, els més intel·ligents.

Una vegada fora els acusadors, el clima tens s’ha esvaït, i Jesús diu a la dona: “no pequis més”. No és pas tot permès, el pecat resta condemnable, però sols el perdó fa recobrar la dignitat i posa de nou en camí. Semblant al text d’Isaïes, podríem dir: no pensis més en el passat, una nova vida se‘t acaba d’obrir.

JiR

(Recuperat de març de 2010)

Diumenge IV de Quaresma

Js 5, 9a. 10-12

Hi ha un cert paral·lelisme entre la sortida d’Egipte i l’entrada a la Terra Promesa. L’Èxode comença amb una Pasqua i acaba celebrant una altra Pasqua. Van travessar el Mar Roig a la sortida d’Egipte, i ara travessen el Jordà per entrar a la nova terra. Moisès ja és mort, igual que tota la generació que va sortir d’Egipte fa 40 anys (40=tota una vida): van sortir esclaus, però ara entren a la Terra Promesa els seus fills, que van néixer lliures; qui travessa el Jordà és un poble d’homes lliures. Pel desert, Déu sostenia el poble enviant el mannà, però ara comença un altre temps, i menjaran productes de la terra que ells mateixos colliran; és com si haguessin esdevingut adults, i ja no cal que els alimentin. Però no han d’oblidar el Senyor, doncs els productes de la terra són també un do de Déu.

En hebreu, Josué i Jesús, són el mateix nom, i se’n ha fet una comparació: la travessa del Jordà, que va ser l’entrada a la llibertat, fa pensar en el bateig de Jesús en el Jordà, com a signe del començament de la nostra entrada a la veritable llibertat, que ens proposarà Jesús.

.....................................................................

Lc 15, 1-3. 11-32

"Pare, he pecat contra el cel i contra tu"

Jesús s’adreça als qui no comprenen la seva actitud d’apropar-se als qui creuen pecadors, i “menja amb ells”, que simbòlicament és molt greu, i els convida a modificar el seu punt de vista, proposant una paràbola, en que parla d’un home que ha perdut un dels seus fills.

El pare no surt a la recerca del fill, perquè respecta la seva llibertat, però vetlla i espera el seu retorn, per acollir-lo. Quan torna el fill, el pare el fa calçar (signe d’home lliure), li posa un anell (li retorna la filiació), i fa matar el vedell gras per menjar i celebrar-ho. És capgirar els manaments que complien els fariseus: enlloc d’allunyar els pecadors, els acull i celebra el retrobament ... però aquest és el comportament de Déu. Sense esperar les explicacions del seu fill, el pare li restableix la seva dignitat perduda.

El fill que havia marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més: ambdós plantegen la seva actitud filial en termes comptables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, ell els estima a tots dos. Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas com nosaltres l’imaginem. A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostre de Pare, i oblidem que és el Pare de tots.

Joan i Roser

(Recuperat de març de 2016)

Diumenge III de Quaresma

Ex 3, 1-8. 13-15

Es presenta la vocació de Moisés, que el portarà a conduir l’alliberació del poble, de l’esclavatge que el manté a Egipte. Però també es manifesta la autopresentació de Déu, com “Jo sóc” (el que sempre és), al preguntar-li Moisés en nom de qui s’ha de presentar als israelites.

Se’ns vol fer descobrir que som estimats per Déu que, veient la misèria del seu poble a Egipte, crida Moisés per alliberar-lo, i fer-lo viure en un altre país “que regalima llet i mel”. Moisés passa de pasturar el remat del seu sogre, a pasturar el poble d’Israel, al llarg del seu èxode.

La muntanya és el lloc de trobada amb Déu, i el foc, símbol de la seva presència ... però la bardissa no es consumia, la presència de Déu és per sempre.

.....................................................................

Lc 13, 1-9

"la gran paciència de Déu, que sempre concedeix una altra oportunitat"

Es presenten dos exemples que provoquen l’eterna qüestió sobre el sentit del mal, i sobre l’actitud de Déu davant el mal.

Jesús els diu que els galileus, o els de Siloé, no eren pas més pecadors que ells mateixos, no qüestiona la seva culpabilitat, però aquestes malaurances que pateixen, no són pas un càstig de Déu, com en aquell temps pensaven, Jesús refusa aquesta interpretació, es nega a acceptar que Déu castigui així. El que cal fer és fixar-se en el comportament d’un mateix i, a la manera dels profetes, els diu que cal convertir-se ... convertir-se d’aquesta idea d’un Déu que castiga.

Llavors, Jesús compara la vida estèril d’una persona, amb una figuera plantada en una vinya, i que no dona fruit; la vinya i la figuera, en la Bíblia, eren símbol del poble d’Israel. La paràbola vol provocar la nostra reacció. La figuera és estèril i ocupa un lloc inútilment, però el vinyater no la talla i en té cura, esperant que així donarà fruits, conseqüència d’una conversió. La paràbola vol posar l’accent sobre la gran paciència de Déu, que sempre concedeix una altra oportunitat. 

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2016)

Diumenge II de Quaresma

Gn 15, 5-12. 17-18

És el relat de l’aliança amb Abraham, que segella les promeses que Déu li havia fet: una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel, i una terra. Es vol mostrar la proximitat i el compromís de Déu amb l’home.

Es compleixen els ritus habituals de les aliances d’aquell temps, en aquest cas, entre Abraham i Déu. Els contractants passaven descalços entre els animals partits, les dues meitats pertanyen a un mateix cos, les dues parts contractants, estan unides com un sol ésser, i enmig de la sang, compartien la vida (=sang), tot dient “que em passi a mi això, si no compleixo el tracta”.

La son misteriosa d’Abraham, fa pensar en Adam, quan Déu crea la dona ... l’home no pot presenciar l’obra de Déu. El pas de Déu enmig dels animals, és simbolitzat amb un forn fumejant i una torxa encesa, com sovint apareix en la Bíblia.

.....................................................................

Lc 9, 28-36

"Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo"

Jesús, de camí cap a Jerusalem, havia anunciat que l’esperava el refús i la mort; la transfiguració apareix com un esclat de llum enmig de la foscor.

La muntanya apropa a Déu, i és el lloc on Jesús es posa en contacta amb el Pare, i la pregària és una trobada que transfigura ... i és aquí on els tres deixebles descobreixen la vertadera naturalesa de Jesús, que es posa a parlar amb Moisés i Elies, que representen la Llei i els Profetes, i comenten els propers esdeveniments que l’esperen a Jerusalem; seria com una manera de dir que per comprendre Jesús cal acudir a la Llei i els Profetes,

Davant aquest confort espiritual dalt la muntanya, Pere proposa quedar-s’hi muntant unes tendes, però “Pere no sabia el què deia”, no és bo despreocupar-se dels que quedaven a baix de la muntanya.

Els deixebles veuen la glòria de Jesús, però no la saben interpretar i, de dins un núvol que els va cobrint, en surt una veu que els diu “Aquest és el meu Fill ... escolteu-lo”. En el bateig de Jesús, Déu diu “tu ets ...”, però aquí Déu es dirigeix als deixebles, “aquest és ...”, i hi afegeix “escolteu-lo”. Al iniciar Jesús el camí cap a Jerusalem, és com prevenir als deixebles que, malgrat el que vegin passar, Déu continua recolzant Jesús.    

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2016)

Diumenge I de Quaresma

Dt 26, 4-10

Aquest text del Deuteronomi, és la professió de fe d’Israel, i es presenta com les darreres paraules de Moisés, abans d’entrar a la Terra Promesa. És com una relectura dels esdeveniments que van donar lloc al naixement del poble, és una mirada sobre la seva historia, per no oblidar de on venen.

Quan presenten els primers fruits de la collita, recorden els seus orígens pobres (un arameu errant: Abraham), la seva situació de necessitat (quan eren a Egipte) i, finalment, el do rebut (“un país que regalima llet i mel”). A la vegada, es mostra una convicció de que és gràcies al Senyor que el poble pot obtenir de la terra els fruits per la seva subsistència.

En altres cultures, una ofrena era una acció que pretenia obtenir quelcom de la divinitat, però la novetat del Deuteronomi, és reconèixer que tot el que tenim i el que som, és un do de Déu. Aportar una ofrena, les primícies, és un gest de reconeixement i de memòria.

....................................................

 Lc 4, 1-13

"Durant quaranta dies l'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable"

Després del Baptisme, en que Jesús és proclamat Fill de Déu, és lògic pensar que, conduit per l’Esperit, Jesús es retirés en un lloc solitari, durant 40 dies, per meditar amb el Pare el projecte de la seva missió.

Lluc aprofita per mostrar les temptacions en que estaria sotmès l’home Jesús, al llarg de la seva vida: quaranta és símbol d’un temps de preparació, però també de tota una vida. Ningú sap el que devia passar durant aquests dies en el desert, però els deixebles de Jesús, sí que pogueren constatar les temptacions a que va estar sotmès durant tota la seva vida.

En realitat, el diable proposa totes les falses expectatives que la societat jueva havia posat a l’entorn del Messies que esperaven ... i que Jesús refusa. És temptat en allò que es creia més essencial: 1) riquesa, o capacitat de resoldre qualsevol necessitat, transformar les pedres en pa; 2) poder, pactant amb qui calgui per aconseguir-lo; i 3) prestigi, la temptació de la imatge, del cop d’efecte.

El diàleg entre Jesús i el diable, es fa en base a textos de l’Escriptura, que el diable utilitza per intentar fer caure Jesús, i Jesús fa servir com a resposta, d’acord amb l’Esperit.

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2015) 

Diumenge VIII durant l’any

Sir 27, 4-7

            S’expressa la idea que el veritable sentit del nostre cor es tradueix amb les nostre paraules; és a dir, que amb la seva paraula, l’home s’expressa sempre ell mateix.

            Aquesta idea es reflecteix a partir d’imatges molt evocadores (un sedàs, un forn i un arbre) que porten a unes petites històries per il·lustrar aquest ensenyament de saviesa.     

   

..........................................................................             

Lc 6, 39-45

"No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents"

        S’explica en el text, una mena de paràboles, basades en proposar dues imatges oposades: 

        1) la brossa i la biga que cobreixen l’ull, i que en diferent intensitat dificulten la visió. Es tracta d’una invitació a no jutjar un fet o una circumstància, plantejant  la mesura per judicar, que molt sovint, és molt diferent quan es refereix a si mateix, o als altres.   Es critica el no saber reconèixer les pròpies limitacions. Et creus clarivident i capaç de donar lliçons, conduir a un altre que creus és cec ... sense considerar el grau de la teva pròpia ceguesa i limitacions ; és necessari reconèixer el propi defecte, i traient prèviament la biga del teu ull, llavors, veient-hi clar, el podràs ajudar bé a l’altra, i posar-vos d’acord.

        2)  una alta imatge és la del arbre bo i l’arbre dolent. Cada arbre, cada persona, es jutge pels seus fruits; és una invitació als deixebles, i a tothom, a considerar si les seves obres son bones.          

Són unes petites paràboles que reflecteixen una evident realitat, que no sempre arribem a descobrir, però cal atendre, perquè s’ha de corregir. 

 Joan i Roser

(Recuperat de març de 2019)

Diumenge VII de durant l'any

1Sa 26, 2, 7-9, 12-13, 22-23

            Es fàcil d’entendre que David es deixa perdre la venjança que l’atzar li ofereix (cal pensar que això passa en una època en que les costums no eren pas així de delicades); per Abisai, està molt clar que es Déu qui l’ha portat aquí. Però ¿perquè David no actua? el sol motiu que invoca es el respecte que li ofereix la tria de Déu “no vol fer mal a l’ungit de Déu”.

            D’entrada, l’autor ens voldria descriure el tarannà de David, respectuós amb les opcions de Déu, magnànim, que refusa venjar-se i comprèn que no es pas Déu qui posa els enemics al nostre abast. David respecta un enemic perillós pel fet que l’havia  escollit Déu per rei ... després, però, vindran uns altres temps en que es descobrirà que cada home, d’arreu, ha rebut la unció de Déu ... tots som escollits de Déu, i ens mereixem un respecte mutu. En realitat això ja s’insinua en aquest text, en que Déu protegeix tant a David com a Saül: a David, mantenint adormits Saül i els seus guerrers ... i a Saül, inspirant a David el respecte per aquell que ha rebut la unció reial.

 .............................................       

Lc 6, 27-38

"Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet"

            Cal destacar del text les frases “estimeu als enemics” i “feu als altres allò que voleu que ells us facin”, acompanyades  d’unes paraules que lloen la no violència i la generositat. Jesús posa en pràctica el que esta escrit en la Llei (Lv 19, 18) “estima als altres com a tu mateix”.  Però Jesús dona a la Llei una orientació radicalment nova: no es tracta d’estimar sols al pròxim, sinó també al llunyà, a tothom, fins i tot als enemics.

             La característica del nou estil del Regne es l’amor que no espera reciprocitat; a imatge de Déu, l’home es empès a mirar amb misericòrdia tots els homes, incloent els enemics. A la comunitat de Lluc, enmig de l’Imperi i excomunicada per la sinagoga, no n’hi faltaven d’enemics. Déu, però, es misericordiós i ens convida a imitar-lo. Es una crida a la santedat, no pas fonamentada en el compliment d’unes normes en la nostra vida personal, sinó en adequar la nostra resposta a l’amor de Déu.

            “Posar l’altre galta” es tracta de no ser violents, no pas beneits ¿quantes vegades s’ha utilitzat la “resignació cristiana” per fer callar les veus incòmodes? També ens vol dir que a l’hora de proclamar la veritat cal no cedir i refermar la insistència, encara que els primers intents hagin comportat sofriment i amenaces.

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2019)