Jesucrist, Rei de tot el món

2Sa 5, 1-3

És per etapes que David esdevé rei de tots. Primer, és ungit per Samuel, en nom de Déu (1Sa 16, 13); després de la mort de Saül, és escollit rei per la tribu de Judà (2Sa 2, 4), el Sud, amb capital Hebron. Al Nord hi regna el fill de Saül que, uns anys després, és assassinat. Llavors, finalment, les tribus del Nord van a trobar David, i es produeix la unió de totes les tribus, que fan aliança a l’entorn de David.

“... i l’ungiren rei d’Israel”, amb que es vol mostrar que aquesta unió és designi de Déu, donant a David el títol de Messies, que vol dir “l’ungit”. Déu l’ha escollit i li ha fixat una tasca: “pasturaràs Israel ...”, tindràs cura de que Israel vagi pel bon camí. Però amb l’exili a Babilònia desapareixen els reis, i neix l’esperança de que Déu n’enviarà un altre. Mil anys després de David, Jesús serà nomenat “Fill de David”, inaugurant el regne definitiu, i es dirà de sí mateix “Jo sóc el bon pastor”.

..........................................................................

Lc 23, 35-43

"Recorda't de mi el dia de la teva vinguda"

El poble es limita a contemplar, en silenci, Jesús crucificat, però els dirigents es mofen d’ell, els soldats se’n riuen i un dels altres condemnats l’injuria. Tothom esperava un nou rei a l’estil de David (triomfant i poderós), però Jesús és tot el contrari del que esperaven.

Jesús és interpel·lat per tres vegades: “Si tu ets ...”. Cadascú ho fa a partir de la seva situació personal: els caps religiosos, que esperaven el Messies, els soldats, que els deien que Jesús era rei, i el malfactor que volia salvar-se de la mort. Tots volien que Jesús fes quelcom d’extraordinari ... com en les temptacions al desert; però aquí, Jesús no diu res.

La referència al “vinagre” que li ofereixen, forma part de l’escarni. Podem llegir en el Sl 69, 22: “quan tinc set, em fan veure vinagre”.

Tothom sembla estar-hi en contra, però, un dels malfactors afirma que Jesús no ha fet res de mal, reconeix la seva reialesa, i li demana ajut. Van crucificar Jesús com un rei (així ho diu el rètol), però sols un dels lladres intueix que es tractava d’un regne diferent, i li diu “recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne” ... “avui seràs amb mi al Paradís”, li respon Jesús, on conviuran Déu i els homes.

Joan i Roser

(Recuperat de novembre de 2016)

Diumenge XXXIII durant l'any

Ml 3, 19-20

Després l’entusiasme pel retorn de l’exili a Babilònia, les decepcions s’acumulen, i el relaxament deteriora les costums i la fe, tant dels sacerdots com del poble. Veuen els seus camps ocupats per estrangers, l’abundància de cultes pagans i el Temple destruït ... ¿on és Déu?

És aleshores quan el profeta Malaquies llança el seu crit d’esperança. S’esforça en tornar la moral al poble, i els diu que Déu prepara la seva vinguda, “el dia del Senyor ... abrusador com un forn”, imatge de l’amor infinit de Déu ... que abrusa. Això, però, no impedeix que es parli també d’un judici, en una imatge ambivalent del sol: llum i calor. Uns cremaran com la palla, però d’altres veuran brillar la llum de la salvació, enmig de la foscor, el dolor i la mort.

Aquesta ambivalència es dona en tothom, tots tenim coses bones i dolentes, i cal esperar que el sol de Déu cremi les dolentes, com la palla, i faci germinar les bones amb la seva llum.

..........................................................................

Lc 21, 5-19

Un grup remarca la grandiositat del Temple, que és símbol de la que ostenten els escribes i mestres de la Llei, identificats amb les estructures socials, polítiques i religioses d’Israel; són més importants els sacrificis i rituals, que la misericòrdia i la justícia social, que són les actituds que demana Déu. És per això que Jesús diu que el temple serà destruït, doncs no promou una relació adequada amb Déu i els germans, sinó que porta a divisions socials i injustícies. Llur fe, llur religiositat, es recolza en aquestes pedres ... però d’això no en quedarà pedra sobre pedra, els diu Jesús.

Es trobaven bé en el “sistema” del Temple, però Déu no mira les grandeses de pedra, ni els magnífics ex vots, sinó que busca un poble on poder-hi habitar. La vinguda del Senyor, fa passar aquest món dins l’eternitat de Déu, i això representa un capgirament, que s’expressa, simbòlicament, amb un llenguatge apocalíptic.

En aquesta situació caòtica, amb la que respon Jesús, Lluc s’inspira en l’ambient real que viuen els cristians en l’època en que ho escriu. Jesús, també, els vol prevenir del possible engany amb falses promeses, que els portés a abandonar la tasca i la lluita, deixar-ho córrer ... però cal continuar. Els deixebles seran perseguits, però el mateix Jesús els donarà saviesa per resistir-ho ... i “amb la vostra perseverança, obtindreu la vida”. Paraules d’encoratjament pels cristians de tots els temps.

Joan i Roser

(Recuperat de novembre de 2016)

La dedicació de la Basílica del Laterà

Ez 47, 1-2, 8-9, 12

Des de l’exili, Ezequiel intenta mantenir l’esperança del poble, i insisteix en recordar-los que, malgrat les aparences, poden estar segurs que Déu no els ha pas abandonat ... però el Temple de Jerusalem havia estat destruït, i ells creien que la presència de Déu es trobava dins el Temple.

Ezequiel intenta dir-los que el Temple no es pas el lloc de la presència de Déu, n’és sols un signe; Déu no està pas enmig les ruïnes del Temple, sinó enmig del seu poble. Llavors Ezequiel imagina el Temple del demà, i descriu “una font d’aigua que surt del llindar del santuari”, baixa cap a l’orient i esdevé una font de vida: Déu surt del seu Temple i aporta la benaurança a tot el país, que es descriu evocant el Paradís de Gn 1. Aquesta font d’aigua que surt de Déu, fa pensar també en la imatge descrita en Ap 22, 1: “L’àngel em va mostrar el riu de l’aigua de la vida ... que naixia del tron de Déu i de l’Anyell.”

La referència als punts cardinals, volen donar més credibilitat a la promesa, doncs evoquen la situació geogràfica del Temple de Jerusalem, coneguda per tots.

.......................................................................... 

Jn 2, 13-22 

"Traieu això d'aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare"

L’evangeli de Joan descriu tres pujades de Jesús a Jerusalem, i és en la primera que es situa aquest esdeveniment, al començament de la vida pública, per així remarcar, d’entrada, la seva ruptura amb el judaisme oficial.

Els jueus compraven a l’esplanada del Temple, els animals que tenien d’oferir en sacrifici, però no es podien pagar amb monedes romanes, que duien l’efígie de l’emperador; calia canviar-les per les del Temple, que era el negoci dels sacerdots.

Expulsant del Temple tot aquest muntatge, Jesús mostra que vol posar fi a aquesta religió sacrificial. Cal remarcar, però, la diferent manera d’actuar Jesús segons a qui es dirigeix. Tracta amb moderació als comerciants de coloms, que aprovisionen als pobres, a qui, fins i tot, explica les raons del seu gest, i severament als que venien bous i moltons, evidentment, als rics. Tomba les taules dels canvistes, de la moneda romana per la que sols acceptaven en el Temple.

Si bé la violència de Jesús és inesperada, les seves paraules encara ho són més: “No convertiu en mercat la casa del meu Pare”. Davant d’aquesta actitud, s’explica la indignació dels jueus, que diuen a Jesús “amb quin senyal demostres que pots obrar així?”, doncs per ells, Jesús era sols un vulgar samarità. 

(Recuperat de novembre de 2014)

Diumenge XXXI de durant l'any

 Is 25, 6a.7-9

Aquesta lectura d'Isaïes ens transporta a una visió poderosa, gairebé revolucionària, que connecta directament amb les nostres esperances més profundes. L'anunci del profeta no parla d'un cel llunyà, sinó d'un banquet a la muntanya, un lloc visible per a tothom, organitzat per l'Etern, el Senyor de l'univers.

La imatge central és la de la taula parada per a tots els pobles. En les nostres ciutats, cruïlla de cultures i realitats, aquest banquet és un crit d'inclusió radical. No hi ha fronteres, ni estatus, ni classes socials; tothom hi és convidat a seure i a compartir. És la visió d'una fraternitat on les diferències sumen, no divideixen.

El profeta va més enllà i ens parla de l'eliminació de les dues grans ombres de la humanitat: la mort i el vel del dol. Aquest "vel que embolcalla tots els pobles" són les pors, les injustícies, el desànim i les notícies negatives que ens tapen els ulls i el cor. Isaïes anuncia que Déu, amb un gest de tendresa, esborrarà les llàgrimes de totes les cares.

Això ens convoca a una fe que és esperança activa. No podem esperar passivament que Déu ho faci tot; la nostra tasca com a laics és ser mans i ulls de Déu avui, ajudant a treure els vels de la indiferència i portant consol allà on hi ha llàgrimes.

La resposta del poble és clau: "Aquí teniu el nostre Déu! Esperàvem que ens salvés". Aquesta espera no és resignació, sinó una certesa ferma que ens mou al compromís. Quan treballem per una millor acollida al barri, quan defensem la dignitat dels vulnerables, quan compartim el poc que tenim, estem anticipant aquest gran banquet d'igualtat i justícia.

L'alegria i la salvació ja són aquí, ja han començat. El Senyor ha actuat. La nostra fe es fonamenta en l'acció alliberadora de Déu, que ens empeny a fer realitat, aquí i ara, el paradís de la Taula Compartida.

....................................................

Mt 25,31-46

"Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, 

per petit que fos, m'ho fèieu a mi"

Aquest passatge de Mateu, sovint anomenat el Judici Final, no és una amenaça, sinó el manifest fundacional del Regne per a tots nosaltres. Jesús, com a Rei, ens mostra el criteri definitiu: la nostra fe serà avaluada per la manera com hem tractat els seus germans més petits.

La clau de volta és la identificació. Jesús no diu: "Feu caritat per ser bons", sinó: "Tot allò que fèieu... m'ho fèieu a mi". El famolenc, l'immigrant que arriba a les nostres platges, el malalt a l'hospital, el pres a la presó... allà hi ha la presència real i incòmoda de Crist. Aquesta és la gran revelació.

A les nostres ciutats, on la desigualtat és visible, no podem dir que no coneixem els "cabridets". El Senyor ens crida a una fe que embruta les mans, que va més enllà de la missa dominical. La pregunta final no serà: "Quantes hores vas resar?", sinó: "Vas veure el meu rostre en el germà que pateix?"

Els justos, sorpresos, pregunten: "Quan ho vam fer per tu?". Aquesta confusió és el consol. L'autèntica caritat és aquella que es fa per pura humanitat, sense buscar recompensa ni etiquetes. La justícia del Regne no es guanya, es viu en la compassió quotidiana.

Aquesta lectura és una crida a l'acció laical immediata. Ens desafia a transformar les nostres parròquies i comunitats en espais de servei radical. El nostre destí etern depèn de la nostra resposta avui a l'exclòs. La missió és clara: ser mans de la Misericòrdia en el nostre entorn.

Diumenge XXX de durant l'any

Sir 35, 12-14, 16-18

Ben Sira va escriure aquest llibre el segle II aC, en hebreu, i després es va traduir al grec, llatí i siríac; però hi ha una certa confusió entre les diferents versions, que es pot també apreciar en els textos actuals.

Déu no fa justícia segons les aparences, sinó que mira el fons del cor. Escolta al oprimit, l’orfe i la viuda, els tres tipus de situació de pobresa, els que no tenien dret a la paraula, en la societat d’aquell temps. Es vol fer reconèixer que Déu protegeix als més febles que, tan sovint, són oblidats, i acull la seva pregària.

No es diu pas que Déu “prefereixi” els pobres, però és dins d’una situació de necessitat, quan es pren consciència de la pròpia feblesa i hom es refugia en la pregària i prega amb tot el cor.

...........................................................

Lc 18, 9-14

"Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador"

Amb aquesta paràbola, se’ns vol mostrar quina ha de ser l’actitud adequada per pregar. La diferència entre els personatges, ja es manifesta en la presentació: el publicà es manté a distància, i el fariseu al davant.

Els fariseus tenien bona reputació i, el que diu en la seva pregària, és veritat; però això no era pas una pregària, el fariseu no agraeix beneficis rebuts, sinó mèrits adquirits. Les tres classes de pecadors (lladres, injustos i adúlters) serien com tres maneres de descriure el recaptador d’impostos; la seva oració , doncs, no era pas innocent.

Els publicans eren mal vistos, doncs estaven al servei del ocupant romà, per cobrar impostos i, al temple, el publicà no gosa ni aixecar els ulls al cel, i diu: “Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador”.

El fariseu compleix regles i preceptes, es contempla a ell mateix i no espera de Déu altre cosa que la satisfacció pel que ell fa; però el Déu de Jesús no és pas un Déu que es pugui comprar, encara que sigui amb una vida “virtuosa”. El publicà, però, no s’atreveix a valorar res del que fa i ho espera tot de Déu. El fariseu, a més, sembla que vulgui trobar quelcom de dolent en el publicà, per persuadir-se de lo bo que és ell ... sembla reflectir el que passa, encara actualment , en la vida social.

JiR

(Recuperat d'octubre del 20120)

Diumenge XXIX de durant l'any

Ex 17,8-13

      

            És un combat d’Israel en el desert, per sobreviure, i Moisés vol mostrar que Déu està amb el poble. “Amb la vara de Déu a la mà”, es refereix al bastó que va aixecar per separar les aigües i obrir el camí pel poble, a la sortida d’Egipte, i també per fer sortir aigua de la roca, quan no en tenien en el desert. El bastó no fa pas màgia, sinó que esdevé un símbol per posar de manifest que Déu hi és.  

            Dalt del turó, mentre Moisés mantenia les mans alçades, que és l’actitud de pregar, Josué guanyava als amalaquites. És Déu qui actua, però és necessària la nostra participació. Les nostres mans, combatent, o aixecades pregant, són la nostra col·laboració a l’obra de Déu. Però quan un perd les forces, és bo de trobar qui ens ajudi a sostenir les nostres mans defallides, i aquest és el paper de la comunitat.

........................................................................................

                    

Lc 18, 1-8

"Pregueu sempre, sense perdre mai l'esperança"

      

            Al inici del text, ja se’ns dona la clau de lectura de la paràbola: és “per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir”. Se’ns vol donar un exemple de pobresa i necessitat, i també de perseverança i constància en la petició.

            La insistència, venç la resistència del jutge injust; Jesús, amb aquesta analogia, vol convidar els deixebles a afrontar la situació present i, ... en quanta més raó “Déu no farà justícia als seus elegits?”.

            Però en la vida, no sempre s’arriba a un final feliç, com en la paràbola ... segueixen les injustícies, la pobresa ... i un es pregunta ¿com ho permet Déu? ¿on és Déu? ... està al teu costat. No s’han d’esperar “miracles”, sinó que conscients de la companyia de Déu en el nostre camí, insistir en la oració, demanant forces per perseverar.

            El text acaba amb una pregunta: ¿Quan vindrà el Fill de l’Home, trobarà fe? ...El Fill de l’Home, és algú que s’espera per la fi del món (Dn 7, 13) i fins la seva vinguda, la fe serà sempre un combat, una prova de resistència.   Aquesta pregunta sembla ser un advertiment, és com dir que si no vigilem, acabarem deixant de creure.

Joan i Roser

(Recuperat d'octubre de 2019)

Diumenge XXVIII de durant l'any

2Re 5, 14-17

Naaman, era un general de l’exèrcit de Síria que tenia lepra, i una esclava seva, israelita, li diu que hi ha un profeta a Samaria que el podria curar. Amb una decisió no pas fàcil, i un xic contrariat per no ser rebut, personalment, pel profeta (leprós = impur), obeeix el que li diu Eliseu, es banya 7 vegades al Jordà, i es cura de la lepra.

El Déu d’Israel actua sobre tots els qui li fan confiança, i aquí és reconegut per un pagà, Naaman, que entén d’on li ve la curació. Era habitual creure que les divinitats tenien territoris propis, i és per aquest motiu, que Naatam s’emporta terra per, des del seu país, poder oferir sacrificis al Déu d’Israel.

Eliseu no admet cap obsequi, ell sap que no és l’autor de la curació, i els dons de Déu no es compren; caldria pensar en la costum, no gaire llunyana, de les prometences. Reconèixer que ens ve de Déu, és l’única manera d’agrair-ho.

...........................................................

Lc 17, 11-19

"la teva fe t'ha salvat"

La lepra era símbol del pecat, feia impur (Lv 13, 14), i la seva curació comportava tot un ritual, condició per tornar a formar part del poble jueu.

Els leprosos, “un tros lluny”, no sols a una distància física sinó social, doncs eren impurs, criden Jesús, i ell els diu que vagin a presentar-se al sacerdot, per certificar la seva curació. Obeint Jesús, són purificats en el camí, la confiança els hi aporta la curació.

Dels deu leprosos sols un, un samarità, al veure’s curat deixa el camí cap al Temple (que un samarità tampoc hi podia entrar) i torna cap a Jesús per donar-li gràcies, sap apreciar el do rebut de Déu; els altres nou van a complir lo establert per la Llei. Pel samarità, s’havia produït un miracle, que comporta fe, i Jesús li reconeix: “la teva fe t’ha salvat”; però els altres, simplement s’havien curat.

La malaltia havia acostat, reunit, aquests deu homes; el samarità, amb la lepra, era igual d’impur que els altres jueus, però la curació els torna a separar: nou són ara uns bons jueus i el samarità un heretge. Però Jesús no exclou ningú, la seva paraula es revela més forta que la Llei, i cura a tothom.

JiR

(Recuperat d'octubre de 2010)

Diumenge XXVII de durant l'any

Ha 1, 2-3, 2-4

A finals del segle VI aC, el poble del Nord sofreix una opressora ocupació pels babilonis. Aquesta situació provoca angoixa i desesperació, i Habacuc pregunta Déu per l’arrel del mal i el sofriment que els envolta; fa a la vegada de portaveu de Déu i portaveu del poble. És una crida de socors davant de tanta violència, però també davant el silenci de Déu.

La resposta del Senyor no li fa cap retret per les seves queixes, però tampoc li respon a les seves preguntes, el per què, sols reafirma que no abandonarà mai al seu poble; Déu pot ser silenciós, però no pas absent, resta sempre al nostre costat. Déu fa una crida al just, a la fidelitat i a la confiança. Encara que no ho sembli, l’invasor orgullós anirà cap a la ruïna, però el just, per la seva fidelitat, viurà.

...........................................................

Lc 17, 5-10

"Som servents sense cap mèrit"

Jesús es dirigeix d’una manera particular als apòstols, que tindran la responsabilitat de dirigir l’Església que naixerà i, com és costum, recolza el seu ensenyament amb unes paràboles, encara que no respon pas, directament, al que li demanen: “augmenta’ns la fe”.

En la primera paràbola, els mostra que és suficient una fe petita com un gra de mostassa perquè tot sigui possible. El gra de mostassa era la llavor més petita, però un cop sembrada, era la planta més gran de l’hort. La fe no és pas un producte que es pugui quantificar; no es tracta de quantitat, sinó de qualitat de fe. Els deixebles tenen poca fe, però Jesús els diu que amb una fe com un gra de mostassa, estarien ja en condicions d’arrencar una morera i plantar-la al mig del mar; la morera és un arbre d’arrels molt profundes, difícils d’arrencar. L’arbre és símbol de la vida i la mar de la mort ... seria com plantar la vida dins la mort, i vèncer la mort. La fe, encara que petita, pot canviar-ho tot, fer viure d’una altre manera, lluny del cúmul de preceptes en que basen el compliment de la Llei.

En la segona paràbola, Jesús dona un exemple de servei, posa als apòstols en la hipotètica situació del propietari d’un esclau, per convertir-los després a identificar-se amb aquest esclau. L’autoritat no es pot exercir en benefici propi, tindrà de ser un servei, a la manera del servidor que compleix el seu deure, sense esperar res a canvi: és la gratuïtat. Se’ns convida a sortir de la perspectiva dels mèrits o de les recompenses.

JiR

(Recuperat d'octubre de 20120)

Diumenge XXVI de durant l'any

Am 6, 1. 4-7

Llegint el text, un es pot imaginar el luxe que hi havia a Samaria, i és a aquests rics i poderosos que s’adreça Amós. No s’adonen, envoltats per la seva opulència, de l’amenaça que plana sobre d’ells, “es creuen segurs al turó de Samaria”. Però, uns anys més tard, seran esclafats pels assiris, que els envairan, molts moriran i molts dels que restin seran deportats.

La lògica d’Amós és que la benaurança dels homes, i dels pobles, passa per la fidelitat a l’Aliança, que vol dir justícia i confiança en Déu; quan un s’allunya d’aquesta línia, està perdut.

.............................................................................

Lc 16, 19-31

"Fill meu... ara ell ha trobat consol i tu sofriments"

Jesús proposa als fariseus una paràbola. Es tracta d’un ric i un pobre, no qualificats ni de bons ni de dolents. El ric viu tancat en el seu món, abillat amb vestits de porpra i lli, que era la vestimenta del gran sacerdot; un toc d’atenció pels fariseus que escoltaven Jesús, molt pietosos, però indiferents a les misèries dels altres. El pobre està estirat a la porta del ric, esperant aconseguir quelcom per menjar; però els gossos li llepen les nafres i, per tant, és un impur. Les festes i el luxe, endureixen el cor del ric, que no s’adona de la pobresa del seu entorn, no obra la porta. La detallada descripció del luxe d’un i la misèria de l’altre, mostra que el gran abisme del què després parlarà Abraham, existeix ja en la terra.

Els dos personatges moren i, per descriure-ho, Jesús s’expressa amb idees dels fariseus: el pobre va al “sí d’Abraham” = el cel, i l’altre a l’abisme, “lloc de turments” = l’infern. El ric, conscient de la seva situació, voldria estalviar aquest sofriment als seus germans, i demana d’enviar-los un missatger per avisar-los. Abraham li respon amb cordialitat, “fill meu”, però el que li demana és impossible, encara que ressuscités un dels morts, no es deixarien convèncer ... cal que escoltin Moisés i els profetes. Per l’home ric de la paràbola, ja no hi ha res a fer, però sí pels que escolten Jesús; encara hi ha temps per obrir la porta i veure la situació dels pobres.

Quan Lluc escriu el seu evangeli, sabia molt bé que, fins i tot la resurrecció de Jesús, no va pas convertir a tothom. 

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2013)

Diumenge XXV de durant l'any

Am 8, 4-7 

Amós és un profeta del s VIII aC, que Déu ha escollit per predicar a Samaria, al regne del Nord, en un moment de prosperitat econòmica. Però, com passa sovint, uns s’enriqueixen considerablement, a costa de l’empobriment dels altres, víctimes de la rapacitat dels comerciants, que tenen a les seves mans els productes de primera necessitat ... i de la corrupció dels jutges. Arribava un moment en que per no morir de fam o de fred, no hi havia cap altre solució que vendre’s com esclau.

Els dies de festa, la lluna nova* i el sàbat, concebuts perquè l’home giri la seva mirada vers Déu, són viscuts amb impaciència perquè aquella gent tenia un altre objectiu ... guanyar diners. Amós denuncia aquesta situació, i retreu al poble que viure en la injustícia i menysprear el pobre, és també menysprear Déu. “El Senyor no ho oblidarà mai ...” és un advertiment contundent d’Amós, que cal no prendre’s a peu de lletra, donat que Déu es mostra sempre propens al perdó.

Avui ens caldria també tenir algun Amós enmig nostre ...

* La lluna nova, en el calendari lunar d’aquell temps, era el primer dia del mes, que era festiu, dia de repòs semblant al sàbat.

.............................................................................

Lc 16, 1-13 

"No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses"

A Galilea, eren molts els que administraven les hisendes de propietaris que vivien a Jerusalem, i no cobraven un sou, sinó comissions, a vegades, exorbitants; així, per exemple, el qui devia 100 barrils d’oli, en realitat sols n’havia rebut 50, els altres 50 eren la comissió.

L’abús d’un d’aquests administradors és descobert, i això el porta a reflexionar sobre el seu esdevenir i, abans de passar comptes amb l’amo, mira de fer-se amics, modificant el rebut en que constava el què van rebre. Rebaixar el deute als deutors, com fa l’administrador de la paràbola, representava, en realitat, renunciar a la seva comissió, però no pas una estafa o robar a l’amo, i això explica que el Senyor no l’acusa pas de lladre, sinó tot el contrari, remarca un aspecte positiu, lloa el que hagi actuat tan hàbilment, organitzant el seu avenir a base de donar el “diner injust” als seus deutors. Va trobar una solució astuta per assegurar-se el futur, utilitzant el diner com un mitjà i no pas com un objectiu.

¿Som tan hàbils per les coses del Regne de Déu, com pels afers temporals? Cal estar convençuts que les riqueses i els bens del món, no són en sí un objectiu, són sols un mitjà per poder servir millor als altres. Si Jesús empra aquest exemple provocador, és per fer-nos reflexionar sobre la darrera frase: hem de saber triar entre Déu o el diner.

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2013)

Exaltació de la Santa Creu

Nm 21, 4-9

            L’episodi es situa al final de la travessa del desert. El poble malparlava de Déu per la duresa de la vida, i Déu els castiga enviant-los serps verinoses que els picaven. El poble es penedeix i Déu diu a Moisès què cal fer per curar-los.

            D’entrada sobta aquest relat, malgrat s’hi podrien veure les conseqüències que pot tenir una revolta contra Déu. Avui dia, però, no diríem pas que les serps són un càstig, igual que davant una malaltia no estem pas convençuts que és un càstig de Déu.

            L’objectiu de Moisès era convertir el poble de la falta de confiança en Déu. Més que les serps, és la manca de fe el que alenteix el poble en el seu camí cap a la llibertat, i Moisès ho sap, i aprofita una antiga pràctica ... és suficient mirar un fetitxe, i tot s’arregla. Moisès transforma el que fa temps havia sigut un acta màgic, en un acta de fe ... sapigueu que qui us cura és el Senyor, i no pas la serp; de Déu sols n’hi ha un, que és qui us ha tret d’Egipte.

            Quan el llibre de la Saviesa medita aquest afer, és així com ho interpreta: “El qui es girava a mirar-lo, quedava guarit; però qui el salvava no era allò que contemplava, sinó tu, Senyor, que salves tothom”.

..........................................................................     

Jn 3, 13-17

"Déu envià el seu Fill per salvar el món"

            És la trobada de Jesús amb el fariseu Nicodem, en que li deixa entreveure la seva íntima relació amb Déu: ell ve de Déu.

            Per Joan, la mort de Jesús no és pas un sacrifici per calmar la còlera de Déu, com alguns han afirmat, sinó la manifestació de l’amor de Déu pels homes. Joan veu en la crucifixió el moment culminant de la vida de Jesús, “l’hora” de la seva glorificació. Aquest seria el sentit de celebrar l’exaltació de Jesús, i no pas de la creu; la creu és un signe de l’amor de Jesús vers la humanitat. 

            Jesús hagués pogut estalviar-se la creu, si hagués renunciat a proclamar el missatge de salvació, com a paraula de Déu, que no era acceptat, doncs posava en perill els privilegis de les autoritats del Temple ... però malgrat saber el què l’esperava, Jesús no va abandonar la seva missió.

            Crida l’atenció comparar Jesús en creu amb la serp que Moisés enlairava en el desert. És una doble comparació: 1) Jesús és enlairat, és glorificat, i 2) la visió de Jesús ens dona vida i els qui miraven la serp salvaven la vida. La creu ens afronta, a la vegada, a l’horror del pecat, que porta a la mort, i a l’amor de Jesús per tots nosaltres, que dona la vida.    

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2014)                                                           

Diumenge XXIII de durant l'any

Sv 9, 13-18

            El llibre de la Saviesa és un dels últims textos de l’Antic Testament, i va ser escrit en grec a Alexandria. L’autor vol fer entendre al poble, temptat per la cultura grega, que la veritable saviesa ve de Déu, i cal adreçar-se a Ell per aconseguir-la.

            La Saviesa donada per Déu, és la condició per conèixer el seu projecta, doncs la intel·ligència humana no ho pot assolir per ella mateixa. S’ha de reconèixer que els homes no saben el que Déu pensa, ni el que Déu vol: cal mostrar-se humils.

            Per conèixer el designi de Déu, és cabdal rebre la Saviesa i l’Esperit Sant, per així adequar la vida a la voluntat de Déu ... també ara, necessitem ajuda per entendre i seguir, tot el que l’evangeli ens transmet de Jesús, que és la Saviesa que Déu ens porta.

.....................................................................................

                   

Lc 14, 25-33

"Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té"

            La multitud, no formava part del grup de Jesús, i és per això, que es gira i els proposa unes condicions per poder ser deixebles:

1) cal estar disposat a prescindir de tot lligam, familiar inclòs, que pugui impedir seguir-lo. Aquests lligams no son pas dolents (es va dir “honraràs pare i mare”), però no tindrien de ser un entrebanc en el seguiment de Jesús, en el camí.

            2) cal acceptar les incomprensions i, fins i tot, persecucions, que comporten el fet de seguir Jesús. Cal portar la “pròpia creu” (es tracta d’una expressió post-pasqual que, ben segur, no va dir Jesús), que no representa pas fer sacrificis o mortificar-se, com abans es deia, sinó acceptar que seguir Jesús pot portar problemes.

            3) el deixeble ha d’estar disposat a deixar tot el que té, si n’hi ha d’altres que ho necessiten per mitigar la seva pobresa, per erradicar la injustícia.

            Però cal pensar-ho bé abans de comprometre’s, com ens volen mostrar les dues petites paràboles; la saviesa consisteix en ajustar les ambicions al nivell dels mitjans disponibles. El qui vol seguir Jesús, ha de pensar que renuncia a tot el que pugui entorpir posar-se al servei del Regne: les seves riqueses, tant afectives com materials.

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2019)

Diumenge XXII de durant l'any

Sir 3, 17-18, 20, 26-29

Un savi, amb molta experiència, dona consells per reeixir en la vida (trobar la saviesa, l’art de viure feliç, segons la Bíblia). D’entrada, convida a no caure en la vanitat: actuant amb humilitat seràs més estimat que un benefactor. Per entendre millor aquest consell, cal saber que en aquella època, els principals del poble s’atribuïen títols pomposos, però en la pràctica, el títol no corresponia a la realitat. Cal fer el bé amb senzillesa i humilitat, en benefici dels altres, i no pas a major glòria personal. 

L’ideal del savi és ser una orella que escolta, és escoltar el Senyor, que porta a la modèstia i humilitat, i condueix a la benaurança. El poble d’Israel va entendre bé aquesta lliçó i, varies vegades al dia, recitava “Shema Israel”, escolta Israel (Dt 6,4).    

 .....................................................................    

Lc 14, 1, 7-14

"Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però qui s'humilia serà enaltit"

Dins l’evangeli de Lluc, els fariseus no es mostren pas adversaris de Jesús, i en més d’una ocasió menja amb ells. Per Jesús, aquests àpats tenen com objectiu mostrar les noves lleis que comporta l’entrada al Regne de Déu, i el capgirament dels valors que s’hi produeix. 

Motivat pel que veu, Jesús explica dues paràboles, que tracten dos aspectes relacionats amb la invitació a un àpat, i s’adreça:  

1) als convidats. Des d’Isaïes, els fariseus ja sabien que un àpat de noces representava el Regne de Déu. Jesús els aconsella sobre la tria del lloc a taula, és una invitació a la humilitat. Tots s’apressaven a escollir els primers llocs, amb la íntima esperança de distingir-se ... però, el qui  ha de decidir el lloc és el qui et convida. Jesús vol dir als fariseus que, estar massa satisfets d’ells mateixos, els pot conduir a quedar-se lluny de la realitat.

2) a l’amfitrió. Li diu que miri de convidar als qui no li puguin tornar el favor, buscant la generositat que no pretén ser compensada; cal afavorir, abans de tot, als que no tenen recursos per tornar-te la invitació. 

Jesús mostra les bones regles del protocol cristià: renunciar a donar-se importància, i convidar, afavorir, especialment als qui no ens podran correspondre al favor.

Joan i Roser

(Recuperat d'agost de 2016)

Diumenge XXI de durant l'any

Is 66, 18-21

Una part dels deportats a Babilònia havien tornat, però la situació a Jerusalem no era pas bona. L’entusiasme pel retorn, s’havia tornat en desil·lusió: com recuperar les terres i cases ocupades durant l’absència de 50 anys? com reconstruir el Temple? Isaïes, però, anuncia un avenir radiant, i exalta el paper que adquirirà Jerusalem, símbol de salvació i reagrupament, però no pas sols del poble d’Israel, sinó de totes les nacions. Se’ns revela un Déu disposat a reunir la gent de totes les nacions, a ser el Déu de tots.

Llavors, el poble rep una missió: anunciar a tots els pobles la glòria de Déu. Quan es diu “veuran la meva glòria”, vol dir que el reconeixeran com a únic Déu, com el Déu de tots, apreciaran la seva presència. El Senyor trenca les antigues barreres, que mantenien les nacions paganes a distància de Jerusalem i, per tant, del Senyor. Totes les nacions (=tots els pobles, la humanitat) s’aniran integrant al poble de Déu, fins i tot, alguns seran escollits sacerdots o levites, prescindint de la seva raça o origen, fet realment revolucionari per aquella època.

.............................................................................

Lc 13, 22-30

"Correu, mireu d'entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts

 voldran entrar-hi i no podran"

És un relat a l’entorn de la pregunta “¿són pocs els qui se salven?” La resposta de Jesús, però, trasllada l’atenció del “quants”, al “com” ens salvarem. És una forma d’educar als deixebles, passant de la curiositat a la saviesa, als vertaders problemes que porten al Regne. Jesús els diu dues coses: 1) per salvar-se, no és suficient pertànyer a un determinat poble, posa en guàrdia al poble d’Israel per les seves pretensions de poble privilegiat. 2) el que porta en camí de la salvació, és una decisió personal de recerca del Regne de Déu, encara que comporti passar per la porta estreta.

S’Insisteix en l’esforç present, doncs després serà massa tard, i la porta estarà tancada. La porta és estreta, encara que Déu la manté oberta, però passar-hi representa un esforç, i cal lliurar-se de tot el que ens ho impedeix, cal renunciar a tot el que ens engavanya, per poder entrar en llibertat al Regne de Déu.

El Regne de Déu no és un dret, sinó un do que està obert a tothom, vingui d'on vingui. Les misses i les oracions són importants (“hem menjat i hem begut amb tu ...), però no suficients, la religió ha d’impregnar tota la vida. Això porta a un capgirament de valors humans i religiosos, doncs pot ser que “els darrers siguin els primers ...” 

Joan i Roser

(Recuperat d'agost de 2013)

Diumenge XX de durant l'any

Jr 38 4-6; 8-10

            El país està ocupat per les tropes de Nabucodonosor. Els consellers del rei Sedequies volen que es revolti i faci aliança amb Egipte, però Jeremies els diu que això és un disbarat; per ell, la ocupació del país és un just càstig que Déu ha permès per afavorir la conversió del seu poble, i el que millor poden fer és retornar cap el Senyor.

            Però el rei cedeix a les pressions dels consellers, i aquesta actitud de Jeremies li portarà acusacions i la presó en una cisterna, doncs els líders i el poble no volen escoltar-lo quan avisa que la revolta que proposen portaria a la destrucció del Temple, de la dinastia davídica  i de la ciutat de Jerusalem ... tal i com realment va passar. 

            Però Déu no abandona Jeremies, que és alliberat gràcies a la intervenció d’un estranger, més respectuós per les paraules del profeta que el mateix poble de Déu. Fa pensar en la paràbola del bon Samarità.

.............................................................................           

 Lc 12, 49-53

"No he vingut a portar la pau, sinó la divisió"

            Jesús prepara els deixebles per les proves que els esperen. Canvia radicalment el seu missatge; la Bona Nova portarà la pau al món ... però no s’hi val escoltar-la i quedar-se indiferent, seguir com sempre, sinó que implica canvis radicals en la vida, que poden conduir-nos a conflictes, fins i tot familiars. I això no és pas un presagi de Jesús, sinó una experiència: en el poble de la seva joventut, després d’escoltar les seves paraules, per poc no el precipiten pel barranc. Per establir el regne de la pau, hi haurà sempre conflictes entre els qui reben el Senyor i els qui el refusen.

            Pels camins de Galilea, Jesús s’esforça per contagiar-los amb el “foc” que cremava dins el seu cor. Cal descobrir que aquest foc és la passió per Déu i la compassió pels qui sofreixen; és el foc de l’amor, que té poc a veure amb la rutina del bon ordre i la fredor de les normes.

            Sorprèn que Jesús parli del baptisme que ha de rebre. Rm 6, 3-4 ens pot ajudar a descobrir-ne el sentit. Ser batejats (... en Jesucrist) és submergir-se en la mort, ser sepultat i ressuscitar a una nova vida. Així és com ho proposa Pau, en aquest text, i que seria el sentit del “desig” que proposa Jesús.   

Joan i Roser

(Recuperat d'agost de 2013)

Diumenge XIX de durant l'any

Sv 18, 6-9

El llibre de la Saviesa és com una contemplació de l’obra de Déu, a través de la història, escrit uns 50 anys aC, i pensant amb els jueus de la Diàspora i els pagans simpatitzants. Aquí s’evoca la nit en que Déu deslliurà el seu poble de la esclavitud d’Egipte, complint les promeses fetes als Patriarques.

L’autor pensa en la generació de la sortida d’Egipte, i com va viure amb joia la intervenció del Senyor, i projecta els seus sentiments amb la celebració de la Pasqua: “oferiren víctimes invisibles”, al·lusió a l’anyell pasqual, sacrificat pels israelites dins les cases. El poble recorda les intervencions de Déu i les actualitza.

En aquesta celebració pasqual, hi podem veure una acció de gràcies, per l’obra alliberadora de Déu, i un compromís de fidelitat a la Llei. Però cal remarcar , també, que es posa en relleu un paral·lelisme entre la pràctica del culte (oferien víctimes), i la solidaritat fraternal (compartien els mateixos béns i els mateixos perills).

.............................................................................

Lc 12, 32-48

"Estigueu a punt també vosaltres" 

Comença el text amb unes paraules d’esperança i coratge: “No tingueu por, petit ramat, el vostre Pare es complau en donar-vos el Regne”, i una recomanació de despreniment de les coses materials, en favor de la comunitat; no és dolent que un cristià posseeixi bens en aquest món, però han de ser utilitzats en vistes al cel, doncs ... “on teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre cor”. “Ramat” és una imatge que expressa la vigilància i l’amor de Déu; el pastor es cuida del seu ramat.

Els deixebles pensaven que el Regne arribaria d’un moment a l’altre, i això explica aquesta certa radicalitat de les paràboles que segueixen, en que es predica la vigilància i que, durant aquest període, cal administrar la vida amb sensatesa, fidelitat i respecte als demés , per tal de poder donar-ne un bon recompte, quan arribi el Senyor, en una hora que és imprevisible.

La intervenció de Pere, porta a una conclusió: no us escapoliu de la vostra responsabilitat; el servent fidel, coneix el què ha de fer. La paràbola de l’administrador despert o insensat, en fa una aplicació per aquells que tenen responsabilitats entre els germans. I una altre conclusió: a qui se li ha donat molt, també se li demanarà molt.

L’Església, on estem tots nosaltres, viu també en l’espera de la vinguda de Jesús. Cal estar preparats per acollir-lo, mantenint-nos vigilants.

Joan i Roser

(Recuperat d'agost de 2013)

Diumenge XVIII de durant l'any

Ecle 1, 2; 2, 21-23

L’Eclesiastés pertany a un grup de llibres anomenats sapiencials. La “saviesa” es podria definir com una actitud de les persones i pobles, que intenten trobar respostes als grans interrogants que se’ns presenten en la vida. Fem el què fem, el final és sempre el mateix, la mort, el no-res. Cohèlet es mou en un àmbit de retribució en el món, no hi veu res més enllà de la mort. És molt després, que es va començar a parlar de resurrecció amb els macabeus i, tres segles després, definitivament amb Jesús.
Tot és vanitat, encara que aquí vanitat no té una connotació moral, sinó que seria un baf, una cosa evanescent. Cohèlet pren com a referència el rei Salomó; la seva saviesa i el seu poder, van causar admiració en el seu temps, però és conegut el fracàs final del seu regne. Roboam, el seu fill i successor, va ser incapaç de conservar el regne, que es va dividir. És a la llum d’aquesta experiència que Cohèlet veu la vida sobre la terra.
..............................................................
Lc 12, 13-21

"Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses"

La gent, força sovint, acudien als escribes o mestres de la Llei, per plantejar problemes de justícia. Amb aquesta intenció, un home es dirigeix a Jesús, però no havia comprés que el seu mestratge no es basava en les lleis. Llavors Jesús parla a la multitud, primer amb una advertència contra la cobdícia i, després, ho reafirma amb una paràbola. És una crida a centrar la nostra vida en els vertaders valors; els béns materials no donen la seguretat.

En la paràbola, es descriu el monòleg d’un ric molt ocupat en sí mateix, i absorbit per les riqueses, que li auguren una existència planera per molts anys. Aquest home, però, s’ha oblidat de dues coses fonamentals: 1) es creu ric, però la veritable riquesa no és el que ell es pensa, i 2) que la seva existència, els seus anys de vida, no depèn pas d’ell ... morirà aquella mateixa nit. Llavors ve la pregunta “de qui serà tot el que el ric volia guardar?” ... sols havia pensat en ell mateix.
És com una continuació del que diu Cohèlet, però posant èmfasi en la cobdícia: no són les possessions les que donen vida, el valor d’un home no depèn del que posseeix, sinó del que és.

(Recuperat de juliol de 2010) 

Diumenge XVII de durant l'any

Gn 18, 20-32

Déu no és pas insensible al que esdevé a la terra, i escolta el clam que puja de les viles de Sodoma i Gomorra, amb habitants corruptes i violents. Quan “els dos homes” que acompanyen el Senyor, es dirigeixen vers aquestes viles, Abraham intervé prop de Déu, doncs no veu massa clar que els justos puguin ser castigats igual que els pecadors, i es presenta com un intercessor, encara que sigui discutible la seva manera d’exercir-ho, sols justificada pel poc coneixement que tenien de Déu, doncs estaven a les beceroles de la revelació. Déu, però, accepta el “mercadeig” que li proposa Abraham.

És un exemple d’oració, com a diàleg compromès amb Déu, en què Abraham parla amb el Senyor i mira de convèncer-lo, posant en relleu la seva bondat i justícia.

.............................................................................

Lc 11, 1-13

"Demaneu i Déu us donarà"

Jesús parla als seus deixebles de com pregar:

1) Dir a Déu Pare ens posa, d’entrada, en una situació filial envers Ell. A diferència de l’Antic Testament, amb Jesús Déu és proper, de tal manera que se li pot dir Pare. 2) Santificar el Nom, és una petició clàssica dins el judaisme, que vol dir creure, confiar que Déu hi és; en la Bíblia el Nom representa la Persona. 3) Que vingui el vostre Regne, és a dir, el veritable Regne de Déu, que és misericòrdia ... i no pas el “nostre”, que seria la teocràcia de David en aquell temps, o la cristiandat en l’actual.

Després venen tres peticions relacionades amb la nostra vida quotidiana. 4) Doneu-nos cada dia el pa que necessitem, semblant al mannà del desert, que rebien cada dia i no calia preocupar-se pel demà. 5) Perdoneu-nos els nostres pecats “així com nosaltres ...” ... pretenem que Déu perdoni igual com nosaltres ho fem? Cal veure-ho, potser, com una doble petició: perdoneu els nostres pecats, i que aquest perdó motivi en nosaltres la decisió també de perdonar als qui ens han ofès. Segons l’ensenyament de Jesús, els nostres deures envers Déu no es poden separar dels deures envers els nostres germans, i 6) No permeteu que caiguem en temptació; que les proves a que ens portarà la vida no sobrepassin les nostres possibilitats.

Finalment, Jesús estimula a la perseverança en la pregària, amb una paràbola, i a l’esperança, dels qui ho demanen, en el do de l’Esperit, que ens ajudarà a reeixir en la vida.   

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2013)

Diumenge XVI de durant l'any

Gn 18, 1-10

Per primera vegada, en l’Escriptura, Déu és convidat a casa d’un home, doncs no hi ha dubte que els tres visitants simbolitzen Déu, si més no, Abraham reconeix en ells la presència divina, amb l’objectiu de confirmar-li la promesa que li va fer Déu d’una descendència. Malgrat són vells, tant ell com la seva dona Sara ... tindran un fill.

Abraham s’adreça als personatges, primer en singular (“Senyor, si m’has concedit el teu favor ...”), i després en plural (“... que porti aigua per rentar-vos els peus i reposeu ...”), el que fa pensar en el caràcter misteriós de la visita. Tot és proposat amb polidesa i de manera humil; Abraham es manté dret davant els convidats, amb actitud de servei.

Hi ha tres punts a distingir: 1) la fe d’Abraham al reconèixer el Senyor; 2) la hospitalitat amb que el rep, i 3) la familiaritat de Déu amb Abraham i la seva família. Un bon exemple de relació i acollida de Déu pel ésser humà.

.............................................................................

Lc 10, 38-42

"Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, 

quan només n'hi ha una de necessària"

Mentre Maria, asseguda, escolta la Paraula de Jesús, Marta, atabalada, mira de servir-lo; totes dues el reben a casa seva i s’ocupen de Jesús,.

Es vol ressaltar el valor de l’escota de la Paraula de Déu. L’error de Marta és no entendre que l’arribada de Jesús, és una gran ocasió que no es pot perdre i, per tant, és necessari sacrificar lo urgent per lo important. Marta ofereix a Jesús un acolliment a casa seva, Maria, però, l’acull dins seu escoltant la seva Paraula; les dues dones, de manera diferent, acullen Jesús amb tota la seva atenció.

No s’ha d’interpretar el text com una presa de posició de Jesús, dins un conflicte domèstic. Jesús mostra un tal respecte al servei que, durant la seva vida, es fa servidor de tots. A través de Marta, però, convida a donar una prioritat a l’escolta de la Paraula; el servei no pot estar mancat de l’escolta de la Paraula.

Cal veure-hi, també, en el text, la proclamació dels drets de la dona a ser deixeble: Maria estava asseguda als peus de Jesús, actitud del deixeble.

En un món com el nostre, ocupat en tot tipus d’activitats, sovint no sabem copsar on és l’essencial ... i això cal corregir-ho.

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2013)