Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor

Is 50, 4-7

            Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.

            La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... i el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

            Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.          

                                     ........................................................................................           

      

Lc 22,14-23, 56

"Beneït sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor"

            Jesús es posà a taula amb els apòstols i els mostrà lo important que era celebrar amb ells aquesta Pasqua. Era com un sopar de comiat, l’últim moment de intimitat amb ells, abans de la seva Passió.   

            Partir el pa i repartir-lo, és propi del ritual jueu del sopar de Pasqua; la novetat està en que Jesús va identificar aquest pa amb la seva persona. La última copa de vi, també del ritual, la identifica amb la seva sang amb la que, simbòlicament, segella la nova i definitiva Aliança; la primera, Moisés també la va segellar amb sang. Però    entretant, Jesús diu que un el traeix, i els deixebles es pregunten qui podria fer això, i després sols es preocupen de qui manarà més en el Regne que s’apropa. 

            Jesús ha volgut que durant el temps de la seva absència, els seus deixebles tinguin un especial testimoniatge, recolzat per uns signes visibles.  El memorial instituït al moment en que Jesús anava a donar la seva vida (el pa i el vi oferts durant el sopar) porta a pensar i a mantenir en activitat i afecte cap a la seva persona, que es perpetua a través dels anys fins el seu retorn.            

                                                                                

Joan i Roser

(Recuperat d'abril de 2019)

Diumenge V de Quaresma

Is 43, 16-21

D’aquests capítols del 2º Isaïes, se’n diu el “llibre de la consolació”. És del s. VI aC, durant l’exili a Babilònia, on el poble viu angoixat per la destrucció de Jerusalem i el Temple, i per la deportació que això va comportar

El que Déu va fer una vegada per alliberar el seu poble, ho tornarà a fer. Isaïes recorda l’acció de Déu quan sortien d’Egipte, perquè tinguin confiança en l’esdevenir i, en nom de Déu, anuncia: no penseu més en les coses del passat, una cosa nova comença a venir; ja no estem davant un riu que s’asseca perquè el poble passi, sinó davant d’un camí nou pel desert (el desert de Síria, que els separa de Jerusalem) que s’omplirà d’aigua perquè el poble begui, s’entén durant el seu retorn a Jerusalem.

.....................................................................................
Jn 8, 1-11

"Tampoc jo no et condemno. Ves-te'n, i d'ara endavant no pequis més"

Els mestres de la Llei i els fariseus, intenten posar un parany a Jesús, a fi de poder-lo acusar. Un parany rebuscat, no té sortida sigui quina sigui la resposta de Jesús: falta d’obediència a la Llei, si no accepta la condemna de la dona, o manca de la misericòrdia que ell predica, si hi està d’acord. Però, seguint l’Escriptura, no hi hauria de faltar l’home, en la proposta de condemna que fan de l’adulteri (Lv 20, 10).

Davant d’aquesta provocació, Jesús es pren el seu temps, tot escrivint a terra amb el dit, i després els hi fa una proposta: “el qui no tingui pecat, que tiri la primera pedra”, i continua escrivint a terra. Amb aquest gest, com a refús a respondre, Jesús es manté com absent, i cadascú és enviat cap a si mateix, cap a la seva pròpia consciència; si volen fer de jutge, que comencin a jutjar-se ells mateixos.

Els acusadors de la dona, no són pas acomiadats per Jesús ... però comencen a marxar, en primer lloc els més vells, els que tenen més experiència de la misericòrdia de Déu, o potser, també, els més intel·ligents.

Una vegada fora els acusadors, el clima tens s’ha esvaït, i Jesús diu a la dona: “no pequis més”. No és pas tot permès, el pecat resta condemnable, però sols el perdó fa recobrar la dignitat i posa de nou en camí. Semblant al text d’Isaïes, podríem dir: no pensis més en el passat, una nova vida se‘t acaba d’obrir.

JiR

(Recuperat de març de 2010)

Diumenge IV de Quaresma

Js 5, 9a. 10-12

Hi ha un cert paral·lelisme entre la sortida d’Egipte i l’entrada a la Terra Promesa. L’Èxode comença amb una Pasqua i acaba celebrant una altra Pasqua. Van travessar el Mar Roig a la sortida d’Egipte, i ara travessen el Jordà per entrar a la nova terra. Moisès ja és mort, igual que tota la generació que va sortir d’Egipte fa 40 anys (40=tota una vida): van sortir esclaus, però ara entren a la Terra Promesa els seus fills, que van néixer lliures; qui travessa el Jordà és un poble d’homes lliures. Pel desert, Déu sostenia el poble enviant el mannà, però ara comença un altre temps, i menjaran productes de la terra que ells mateixos colliran; és com si haguessin esdevingut adults, i ja no cal que els alimentin. Però no han d’oblidar el Senyor, doncs els productes de la terra són també un do de Déu.

En hebreu, Josué i Jesús, són el mateix nom, i se’n ha fet una comparació: la travessa del Jordà, que va ser l’entrada a la llibertat, fa pensar en el bateig de Jesús en el Jordà, com a signe del començament de la nostra entrada a la veritable llibertat, que ens proposarà Jesús.

.....................................................................

Lc 15, 1-3. 11-32

"Pare, he pecat contra el cel i contra tu"

Jesús s’adreça als qui no comprenen la seva actitud d’apropar-se als qui creuen pecadors, i “menja amb ells”, que simbòlicament és molt greu, i els convida a modificar el seu punt de vista, proposant una paràbola, en que parla d’un home que ha perdut un dels seus fills.

El pare no surt a la recerca del fill, perquè respecta la seva llibertat, però vetlla i espera el seu retorn, per acollir-lo. Quan torna el fill, el pare el fa calçar (signe d’home lliure), li posa un anell (li retorna la filiació), i fa matar el vedell gras per menjar i celebrar-ho. És capgirar els manaments que complien els fariseus: enlloc d’allunyar els pecadors, els acull i celebra el retrobament ... però aquest és el comportament de Déu. Sense esperar les explicacions del seu fill, el pare li restableix la seva dignitat perduda.

El fill que havia marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més: ambdós plantegen la seva actitud filial en termes comptables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, ell els estima a tots dos. Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas com nosaltres l’imaginem. A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostre de Pare, i oblidem que és el Pare de tots.

Joan i Roser

(Recuperat de març de 2016)

Diumenge III de Quaresma

Ex 3, 1-8. 13-15

Es presenta la vocació de Moisés, que el portarà a conduir l’alliberació del poble, de l’esclavatge que el manté a Egipte. Però també es manifesta la autopresentació de Déu, com “Jo sóc” (el que sempre és), al preguntar-li Moisés en nom de qui s’ha de presentar als israelites.

Se’ns vol fer descobrir que som estimats per Déu que, veient la misèria del seu poble a Egipte, crida Moisés per alliberar-lo, i fer-lo viure en un altre país “que regalima llet i mel”. Moisés passa de pasturar el remat del seu sogre, a pasturar el poble d’Israel, al llarg del seu èxode.

La muntanya és el lloc de trobada amb Déu, i el foc, símbol de la seva presència ... però la bardissa no es consumia, la presència de Déu és per sempre.

.....................................................................

Lc 13, 1-9

"la gran paciència de Déu, que sempre concedeix una altra oportunitat"

Es presenten dos exemples que provoquen l’eterna qüestió sobre el sentit del mal, i sobre l’actitud de Déu davant el mal.

Jesús els diu que els galileus, o els de Siloé, no eren pas més pecadors que ells mateixos, no qüestiona la seva culpabilitat, però aquestes malaurances que pateixen, no són pas un càstig de Déu, com en aquell temps pensaven, Jesús refusa aquesta interpretació, es nega a acceptar que Déu castigui així. El que cal fer és fixar-se en el comportament d’un mateix i, a la manera dels profetes, els diu que cal convertir-se ... convertir-se d’aquesta idea d’un Déu que castiga.

Llavors, Jesús compara la vida estèril d’una persona, amb una figuera plantada en una vinya, i que no dona fruit; la vinya i la figuera, en la Bíblia, eren símbol del poble d’Israel. La paràbola vol provocar la nostra reacció. La figuera és estèril i ocupa un lloc inútilment, però el vinyater no la talla i en té cura, esperant que així donarà fruits, conseqüència d’una conversió. La paràbola vol posar l’accent sobre la gran paciència de Déu, que sempre concedeix una altra oportunitat. 

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2016)

Diumenge II de Quaresma

Gn 15, 5-12. 17-18

És el relat de l’aliança amb Abraham, que segella les promeses que Déu li havia fet: una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel, i una terra. Es vol mostrar la proximitat i el compromís de Déu amb l’home.

Es compleixen els ritus habituals de les aliances d’aquell temps, en aquest cas, entre Abraham i Déu. Els contractants passaven descalços entre els animals partits, les dues meitats pertanyen a un mateix cos, les dues parts contractants, estan unides com un sol ésser, i enmig de la sang, compartien la vida (=sang), tot dient “que em passi a mi això, si no compleixo el tracta”.

La son misteriosa d’Abraham, fa pensar en Adam, quan Déu crea la dona ... l’home no pot presenciar l’obra de Déu. El pas de Déu enmig dels animals, és simbolitzat amb un forn fumejant i una torxa encesa, com sovint apareix en la Bíblia.

.....................................................................

Lc 9, 28-36

"Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo"

Jesús, de camí cap a Jerusalem, havia anunciat que l’esperava el refús i la mort; la transfiguració apareix com un esclat de llum enmig de la foscor.

La muntanya apropa a Déu, i és el lloc on Jesús es posa en contacta amb el Pare, i la pregària és una trobada que transfigura ... i és aquí on els tres deixebles descobreixen la vertadera naturalesa de Jesús, que es posa a parlar amb Moisés i Elies, que representen la Llei i els Profetes, i comenten els propers esdeveniments que l’esperen a Jerusalem; seria com una manera de dir que per comprendre Jesús cal acudir a la Llei i els Profetes,

Davant aquest confort espiritual dalt la muntanya, Pere proposa quedar-s’hi muntant unes tendes, però “Pere no sabia el què deia”, no és bo despreocupar-se dels que quedaven a baix de la muntanya.

Els deixebles veuen la glòria de Jesús, però no la saben interpretar i, de dins un núvol que els va cobrint, en surt una veu que els diu “Aquest és el meu Fill ... escolteu-lo”. En el bateig de Jesús, Déu diu “tu ets ...”, però aquí Déu es dirigeix als deixebles, “aquest és ...”, i hi afegeix “escolteu-lo”. Al iniciar Jesús el camí cap a Jerusalem, és com prevenir als deixebles que, malgrat el que vegin passar, Déu continua recolzant Jesús.    

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2016)

Diumenge I de Quaresma

Dt 26, 4-10

Aquest text del Deuteronomi, és la professió de fe d’Israel, i es presenta com les darreres paraules de Moisés, abans d’entrar a la Terra Promesa. És com una relectura dels esdeveniments que van donar lloc al naixement del poble, és una mirada sobre la seva historia, per no oblidar de on venen.

Quan presenten els primers fruits de la collita, recorden els seus orígens pobres (un arameu errant: Abraham), la seva situació de necessitat (quan eren a Egipte) i, finalment, el do rebut (“un país que regalima llet i mel”). A la vegada, es mostra una convicció de que és gràcies al Senyor que el poble pot obtenir de la terra els fruits per la seva subsistència.

En altres cultures, una ofrena era una acció que pretenia obtenir quelcom de la divinitat, però la novetat del Deuteronomi, és reconèixer que tot el que tenim i el que som, és un do de Déu. Aportar una ofrena, les primícies, és un gest de reconeixement i de memòria.

....................................................

 Lc 4, 1-13

"Durant quaranta dies l'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable"

Després del Baptisme, en que Jesús és proclamat Fill de Déu, és lògic pensar que, conduit per l’Esperit, Jesús es retirés en un lloc solitari, durant 40 dies, per meditar amb el Pare el projecte de la seva missió.

Lluc aprofita per mostrar les temptacions en que estaria sotmès l’home Jesús, al llarg de la seva vida: quaranta és símbol d’un temps de preparació, però també de tota una vida. Ningú sap el que devia passar durant aquests dies en el desert, però els deixebles de Jesús, sí que pogueren constatar les temptacions a que va estar sotmès durant tota la seva vida.

En realitat, el diable proposa totes les falses expectatives que la societat jueva havia posat a l’entorn del Messies que esperaven ... i que Jesús refusa. És temptat en allò que es creia més essencial: 1) riquesa, o capacitat de resoldre qualsevol necessitat, transformar les pedres en pa; 2) poder, pactant amb qui calgui per aconseguir-lo; i 3) prestigi, la temptació de la imatge, del cop d’efecte.

El diàleg entre Jesús i el diable, es fa en base a textos de l’Escriptura, que el diable utilitza per intentar fer caure Jesús, i Jesús fa servir com a resposta, d’acord amb l’Esperit.

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2015) 

Diumenge VIII durant l’any

Sir 27, 4-7

            S’expressa la idea que el veritable sentit del nostre cor es tradueix amb les nostre paraules; és a dir, que amb la seva paraula, l’home s’expressa sempre ell mateix.

            Aquesta idea es reflecteix a partir d’imatges molt evocadores (un sedàs, un forn i un arbre) que porten a unes petites històries per il·lustrar aquest ensenyament de saviesa.     

   

..........................................................................             

Lc 6, 39-45

"No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents"

        S’explica en el text, una mena de paràboles, basades en proposar dues imatges oposades: 

        1) la brossa i la biga que cobreixen l’ull, i que en diferent intensitat dificulten la visió. Es tracta d’una invitació a no jutjar un fet o una circumstància, plantejant  la mesura per judicar, que molt sovint, és molt diferent quan es refereix a si mateix, o als altres.   Es critica el no saber reconèixer les pròpies limitacions. Et creus clarivident i capaç de donar lliçons, conduir a un altre que creus és cec ... sense considerar el grau de la teva pròpia ceguesa i limitacions ; és necessari reconèixer el propi defecte, i traient prèviament la biga del teu ull, llavors, veient-hi clar, el podràs ajudar bé a l’altra, i posar-vos d’acord.

        2)  una alta imatge és la del arbre bo i l’arbre dolent. Cada arbre, cada persona, es jutge pels seus fruits; és una invitació als deixebles, i a tothom, a considerar si les seves obres son bones.          

Són unes petites paràboles que reflecteixen una evident realitat, que no sempre arribem a descobrir, però cal atendre, perquè s’ha de corregir. 

 Joan i Roser

(Recuperat de març de 2019)

Diumenge VII de durant l'any

1Sa 26, 2, 7-9, 12-13, 22-23

            Es fàcil d’entendre que David es deixa perdre la venjança que l’atzar li ofereix (cal pensar que això passa en una època en que les costums no eren pas així de delicades); per Abisai, està molt clar que es Déu qui l’ha portat aquí. Però ¿perquè David no actua? el sol motiu que invoca es el respecte que li ofereix la tria de Déu “no vol fer mal a l’ungit de Déu”.

            D’entrada, l’autor ens voldria descriure el tarannà de David, respectuós amb les opcions de Déu, magnànim, que refusa venjar-se i comprèn que no es pas Déu qui posa els enemics al nostre abast. David respecta un enemic perillós pel fet que l’havia  escollit Déu per rei ... després, però, vindran uns altres temps en que es descobrirà que cada home, d’arreu, ha rebut la unció de Déu ... tots som escollits de Déu, i ens mereixem un respecte mutu. En realitat això ja s’insinua en aquest text, en que Déu protegeix tant a David com a Saül: a David, mantenint adormits Saül i els seus guerrers ... i a Saül, inspirant a David el respecte per aquell que ha rebut la unció reial.

 .............................................       

Lc 6, 27-38

"Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet"

            Cal destacar del text les frases “estimeu als enemics” i “feu als altres allò que voleu que ells us facin”, acompanyades  d’unes paraules que lloen la no violència i la generositat. Jesús posa en pràctica el que esta escrit en la Llei (Lv 19, 18) “estima als altres com a tu mateix”.  Però Jesús dona a la Llei una orientació radicalment nova: no es tracta d’estimar sols al pròxim, sinó també al llunyà, a tothom, fins i tot als enemics.

             La característica del nou estil del Regne es l’amor que no espera reciprocitat; a imatge de Déu, l’home es empès a mirar amb misericòrdia tots els homes, incloent els enemics. A la comunitat de Lluc, enmig de l’Imperi i excomunicada per la sinagoga, no n’hi faltaven d’enemics. Déu, però, es misericordiós i ens convida a imitar-lo. Es una crida a la santedat, no pas fonamentada en el compliment d’unes normes en la nostra vida personal, sinó en adequar la nostra resposta a l’amor de Déu.

            “Posar l’altre galta” es tracta de no ser violents, no pas beneits ¿quantes vegades s’ha utilitzat la “resignació cristiana” per fer callar les veus incòmodes? També ens vol dir que a l’hora de proclamar la veritat cal no cedir i refermar la insistència, encara que els primers intents hagin comportat sofriment i amenaces.

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2019)

Diumenge VI de durant l'any

Jr 17, 5-8

Els reis d’Israel s’equivoquen, amb la idolatria, que introdueix altres cultes dins el poble, i també amb les aliances, ja que quan es demana protecció a un altre rei de la terra, se’n esdevé vassall, es perd la llibertat ... i van acabar exiliats a Babilònia.

Davant el poble que busca la seguretat en les aliances humanes, Jeremies crida a fer confiança en la aliança amb el Senyor. L’esdevenir del poble, és una tria entre dues possibilitats, dues situacions, que Jr descriu amb imatges manllevades de la natura: si un arbre, arrela vora de l’aigua, no deixa mai de donar fruit.

Maleir, en els profetes, vol dir posar-se en guàrdia, s’ha pres un camí perillós que acabarà malament; beneir, és un encoratjament, és com dir que s’ha triat el bon camí.

.......................................................................................

Lc 6, 17, 20-26

"Feliços vosaltres..."

Jesús “s’atura en un indret pla”, on té lloc la vida quotidiana de la gent i, entre els qui l’escolten, es poden distingir dos grups: els deixebles, i una gentada del poble jueu i estrangers; les paraules de Jesús s’adrecen a tothom.

El sermó de la plana, és una invitació a veure d’una altra manera, la realitat que vivim, és un capgirament dels nostres valors dominants, que no són els del Regne. S’hi troba el llenguatge dels profetes, a vegades sever i amenaçador, i d’altres encoratjador.

Quan Jesús parla de “feliços”, s’adreça als deixebles; la seva benaurança està ja en la tria que han fet de seguir-lo, que comporta pobresa, doncs ho han deixat tot. Els “ais” o malaurances, van dirigits a un “vosaltres” poc concret. En certa manera, es vol contrastar la mirada de Déu amb la mirada dels homes, que sovint s’equivoquen d’objectiu i admiren les riqueses i vicis de la vida.

En les 2ª i 3ª benaurances, i en les 2ª i 3ª malaurances, Lluc introdueix l’expressió “els qui ara ...”, probablement perquè escriu per unes comunitats molt concretes, a qui coneix.

Aquesta oposició entre benaurances i malaurances, no és pas dividir la humanitat en dos pobles diferents. Tots formem part, a la vegada, d’un i l’altre grup, i Jesús intenta fer veure a cadascú la pròpia situació, per esmenar-la si cal. 

JiR

(Recuperat de febrer de 2010)

Diumenge V de durant l'any

Is 6, 1-8

Es descriu la vocació de Isaïes, concretant que va ser l’any 740, en que va morir el rei Ozies a causa de la lepra. Quan Isaïes diu “vaig veure”, ens vol dir que no es tracta pas d’un relat, sinó d’una visió, que vol descriure la grandesa i el poder de Déu, semblant a d’altres manifestacions de Déu, en la Bíblia.

El “Sant, sant, sant és el Senyor ...”, fa pensar en el “Sant ...” de les nostres misses, que data, doncs, com a mínim, dels temps de Isaïes. Dir que Déu és Sant, en sentit bíblic, és dir que és Tot Altre, que no té res a veure a com és l’home i, per tant, és impossible imaginar-se com és Déu, mai podrem descriure’l amb paraules humanes.

Davant la majestat de Déu, Isaïes reconeix la seva petitesa, és un home de llavis impurs; una primera etapa imprescindible, dins la nostra relació amb Déu ... però, amb el foc de l’altar, Déu purifica els llavis del profeta que, així, podrà anunciar la Paraula de Déu. És Déu qui pren la iniciativa per fer-se proper a l’home, per desfer l’abisme que ens separa d’Ell.

.......................................................................................

Lc 5, 1-11

"No tinguis por: des d'ara seràs pescador d'homes"

Es pot constatar un protagonisme particular de Pere: hi ha dues barques, però Jesús puja a la de Pere, i és a ell a qui demana de pescar. El vertader miracle que es produeix, està en creure, quan tot semblava il·lògic, tant per l’experiència de Pere com a pescador, com per haver passat tota la nit sense pescar res.

Aquesta acció extraordinària de Jesús, és el signe de que el compromís a seguir Jesús portarà els seus fruits, transformarà els homes. Simó se’n adona de qui és Jesús i pren consciència de la seva indignitat “sóc un pecador”, semblant a com reacciona Isaïes, “soc un home de llavis impurs” ... però aquest reconeixement sempre provoca en Déu un “no tinguis por” ... i Jesús diu a Simó/Pere: “no tinguis por, seràs pescador d’homes”. El mot grec que es tradueix per pescador és, en realitat, “agafar vius”, que es refereix a pescar amb red, en que els peixos surten vius. En aquest cas, seria treure els homes del mar (que és el mal) i impedir que s’ofeguin, és salvar-los.

Semblant als profetes, els pescadors cridats ho deixen tot per seguir Jesús. Estem davant el misteri de la nostra col·laboració en l’obra de Déu: no podem fer res sense Déu, però Déu no vol fer res sense els homes. La sola condició que se’ns demana és la confiança i la disponibilitat.

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2010)

La presentació del Senyor

Ml 3, 1-4

El profeta Malaquies escriu cap els anys 450 aC; no hi ha rei i són els sacerdots qui exerceixen l’autoritat, i l’Aliança entre Déu i el seu poble, en certa manera, passa per ells. Però els jueus viuen uns temps difícils: la situació religiosa i moral s’ha degradat, el culte negligit, alguns volen enganyar amb falses ofrenes, i la Llei no és respectada.

Malaquies proclama que Déu no deixarà durar aquesta situació i enviarà “un missatger perquè obri el camí davant meu”. Serà un temps de proba i s’encarregarà d’esborrar la corrupció dels ministres del culte “purificant els fills de Leví”; serà una restauració i un retorn als valors del passat.

Més tard, Jesús citarà Malaquies quan proposa Joan Baptista (Mt 11, 7-10) com el “missatger que li prepara el camí”.

.............................................................

Lc 2, 22-40

"...llum que es reveli a les nacions..."

Maria i Josep van a Jerusalem per acomplir tot el que estava prescrit per la Llei. És dins el marc de la Llei d’Israel que s’ha manifestat la salvació de tota la humanitat. La llarga espera d’Israel a ser alliberada, és representada pel reconeixement de dues persones senzilles, Simeó i Anna, que serveixen Déu, nit i dia, amb la oració.

L’Esperit inspira Simeó les paraules que revelen el misteri d’aquest Infant; era un home just i religiós que esperava “la consolació d’Israel” i, aixecant l’Infant, posa de manifest la ”llum del Salvador, que es revela a les nacions”, i “la glòria del poble d’Israel”; el projecte de salvació de Déu concerneix tota la humanitat. Sorprèn que aquest caire universal de la missió de Jesús, es proclami precisament dins el Temple jueu, zelós del seu privilegi exclusiu.

En quan a Anna, estava també plena d’impaciència, i parla de l’Infant a tots els qui “esperaven l’alliberament de Jerusalem”.

“L’Infant creixia i s’enfortia, ple d’enteniment, i el favor de Déu l’acompanyava”: l’encarnació esdevindria tot un procés històric. Si realment era un home, havia d’anar assumint progressivament la missió que devia acomplir. Lo qual estaria clarament en contra de la interpretació, que alguns han fet, de que Jesús no podia “créixer”, perquè ja havia nascut perfecte.

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2014)

Diumenge III de durant l'any

Ne 8, 2-4. 5-6. 8-10

        Nehemies, governador nomenat pel rei persa, i Esdres, mestre de la Llei, se senten inquiets pel relaxament religiós del poble, en part provocat pels matrimonis entre jueus i pagans. Llavors es proposen refer la identitat del poble d’Israel, després de 50 anys lluny de la seva terra, en l’exili a Babilònia, i demanen als escribes de posar per escrit les tradicions orals d’Israel, i convoquen el poble perquè escolti i ratifiqui, amb un Amen, la Llei del Senyor, el Pentateuc, la Torà.

        El text que es llegeix, però, és en hebreu i el poble no l’entén bé, perquè ells parlen arameu, i és per això que els levites els ho expliquen.

        La descoberta de la Paraula de Déu reconstitueix el poble, i és una autèntica festa. Esdres els diu “mengeu i beveu”, a condició de compartir amb els que no en tenen, i ... “el goig del Senyor serà la vostra força”. ....................................................

Lc 1, 1-4; 4, 14-21 

 "L'esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts,..."

        Lluc escriu perquè Teòfil conegui la solidesa de l’ensenyament, s’entén oral, que ha rebut i, per això, s’informa acuradament del què va passar i ho escriu en una narració ordenada. És a dir, ordena tot el que es diu, a fi que s’entengui, amb lo qual ja ens ve a dir que no es tracta pas d’una historia o biografia de Jesús, sinó d’una explicació del seu missatge.

        Com qualsevol jueu, Jesús, en dissabte, va a la sinagoga i llegeix l’Escriptura amb tota normalitat, fins que, al acabar la lectura de Isaïes, i certament després d’un temps de silenci, per assumir bé el que anava a dir, els diu: “Avui es compleix el que acabeu d’escoltar”. No ens podem imaginar el que representava, en aquell temps, aquesta afirmació. Aquest text d’Is 61, era un dels oracles en que els jueus recolzaven l’esperança de la vinguda del Messies ... i Jesús els diu que ell és aquest Messies.

        Aquesta cita de Isaïes, que Jesús llegeix, sona com un veritable discurs programàtic: “l’Esperit del Senyor és en mi ... m’ha enviat a portar la Bona Nova als pobres ... a proclamar l’any de gràcia del Senyor ...”.

Joan i Roser 

( Recuperat de gener de 2013)

Diumenge II de durant l'any

Is 62, 1-5 

 S’ha acabat l’exili a Babilònia, i el poble retorna a Jerusalem, però el Temple encara està destruït, i pensen si Déu realment s’ocupa d’ells. És per combatre aquesta desesperança, que Isaïes diu que Déu no ha pas oblidat el poble, i parla a 

Jerusalem com qui s’adreça a una esposa. Aquest és l’estat de les relacions entre Déu i el seu poble: “com un nuvi s’alegra de tenir la núvia”. Va ser Osees, al segle VIII aC, qui primer va comparar el poble d’Israel amb una esposa (Os 2, 21); després, trobem altres cites semblants d’altres profetes, que van culminar en el Càntic dels Càntics, paràbola de l’amor de Déu per la humanitat.

“Et donaré un nom nou ...”. Saber el nom d’algú és com conèixe’l i, entre esposos, no és estrany donar-se un diminutiu afable, que expressa amor. En la Bíblia, “un nom nou” indica també una missió nova; així Abram se l’anomena Abraham, Jacob passa a dir-se Israel, Simó esdevé Pere ... i aquí, Déu dóna un nom nou a Jerusalem, li dirà “me l’estimo”. 

....................................................

Jn 2, 1-11 

És amb simbolismes, que Joan diu les coses importants en el seu evangeli, i no parla de miracles, sinó de “signes”, lo qual provoca la pregunta ¿signe de què? ... i cal descobrir el missatge amagat en el text.

“El tercer dia ...”, no s’ha de confondre amb un temps cronològic. En llenguatge bíblic, és el dia reservat per l’actuació de Déu: aquí comença a manifestar-se Jesús ... i, al final, “el tercer dia” Jesús serà ressuscitat per Déu.

Tot comença en un àpat de noces, que evoca un projecta d’aliança: “... com un nuvi s’alegra de tenir la núvia”, llegim a Is 62, 5. En l’evangeli de Jn, la missió de Jesús es situa entre dos àpats: Canà de Galilea i l’últim Sopar de Pasqua.

Les piques de pedra servien per posar-hi l’aigua per la purificació, i estaven buides, representaven la Llei, els ritus, els legalismes, les normes ... però amb Jesús es transformen i queden plenes de vi, símbol de l’arribada d’uns temps nous, d’un altre tipus d’Aliança, el vi supera l’aigua; aquest vi, diu el cap del servei, és molt millor que el d’abans.

Maria, en Joan, hi surt sols dues vegades: al inici, les noces de Canà, i al final, acompanyant Jesús a la creu. “L’hora”, és el moment en que el projecta de Déu ha estat definitivament acomplert en Jesús i, per això, quan Maria suggereix que no tenen vi, li diu que encara no ha arribat l’hora. Després, Maria convida als servidors a col·laborar en l’obra de Déu: “feu el que us digui”. 

JiR 

(Recuperat de gener de 2013

El Baptisme del Senyor

Is 40, 1-5, 9-11

El poble es trobava perdut, lluny de la seva terra, deportat a Babilònia, i es preguntava si Déu no l’havia abandonat, a causa de la seva infidelitat.
Aquests texts d’Isaïes, es coneixen com el llibre de la consolació: Déu obra un nou esdevenir. Ja una vegada, Déu va treure d’Egipte el poble esclau, i ara ho farà també, alliberant-lo de l’opressió de Babilònia.
El poble ha estat perdonat, “han rebut del Senyor doble paga per tots els seus pecats”. Segons la Llei, un lladre, per ser perdonat, havia de restituir el doble del que havia robat.
L’arribada de Déu, es descriu amb una imatge de “poder ... domina tota cosa”, però també “com un pastor amb el seu ramat”. Per Israel, el rei ideal inclou aquests dos aspectes: un pastor ple de sol·licitud pel seu poble, i un rei triomfant, per protegir el poble dels seus enemics.
.......................................................................................
Lc 3, 15-16, 21-22

"Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut"

Podem distingir dues parts: 1) mostra la diferència de baptismes: Joan bateja amb aigua, i Jesús ho farà amb el foc de l’Esperit Sant, i
2) l’experiència baptismal de Jesús. “Tot el poble es feia batejar, i també Jesús”; Lluc vol mostrar que Jesús era un home entre els homes, es posa al costat dels pecadors. Però també que, al mateix temps, estava unit al Pare, “pregava”. I és mentre pregava que “el cel s’obrí”. Es presenta la pregària com una obertura entre la terra i el cel, entre els homes i Déu, en que Déu entra en la historia humana.
L’Esperit baixà “com” un colom. Fa pensar amb el colom que indica a Noé que el diluvi s’ha acabat i podrà reprendre la vida, és símbol de reconciliació i de pau, i aquí estem al inici d’una nova creació, d’una nova vida.
“... i una veu digué, tu ets el meu fill”, i alguns hi afegeixen “... avui t’he engendrat”, que és el que diu el Salm 2, 7, que és un decret de Déu per la coronació d’un nou rei, amb el que sembla que Déu confirma aquí la missió de Jesús d’inaugurar el nou Regne. És com un aval de Déu al que, després, dirà i farà Jesús.

JiR 

(Recuperat de gener de 2010)

Diumenge II després de Nadal

Sir 24, 1-2, 8-12

D’una manera poètica es canta l’elecció d’Israel, d’entre tots els pobles, com a seu de la Saviesa.

Podríem definir la saviesa com un atribut que permet prendre decisions justes. Però la Saviesa, en la Escriptura, es presenta com una persona, igual que la Paraula en l’evangeli de Joan. Saviesa i Paraula, serien una manifestació directe de Déu.

La Saviesa s’adreça primer al poble de Déu, probablement reunit al Temple (“en l’assemblea de l’Altíssim”). Baixa del cel, s’estableix enmig dels homes i amplia la seva presència: la muntanya de Sió, la ciutat de Jerusalem i tot Israel com heretat.

.......................................................................................
Jn 1, 1-18

"la paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle"

La Paraula apareix, en l’evangeli de Joan, com si es tractés d’un personatge, del que se’ns vol fer descobrir tota la seva força i misteri. Déu no ha volgut que els humans el sentíssim com un desconegut, i s’hi va voler apropar i, per això, es va fer home i company nostre.

Per començar el seu evangeli, Joan utilitza les mateixes paraules del inici del Gènesi: “Al començament ...”. Es vol significar que comença una nova etapa de la historia humana, és com una nova creació. El que fa Déu el primer dia de la creació, va ser separar la llum de les tenebres, i aquí es presenta Jesús com la llum que brilla enmig de la foscor. Al donar Déu la seva Paraula, ens fa sortir de les tenebres, aportant-nos la seva llum.

“El qui és la Paraula s’ha fet home”, però home (sarx=carn) significa condició humana, en la seva vesant de feblesa i limitació, és a dir, s’ha fet un home com nosaltres. Com podríem entendre la Paraula de Déu, si no fos expressada amb paraules nostres ...

JiR

(Recuperat de gener de 2011)