El Baptisme del Senyor

Is 40, 1-5, 9-11

El poble es trobava perdut, lluny de la seva terra, deportat a Babilònia, i es preguntava si Déu no l’havia abandonat, a causa de la seva infidelitat.
Aquests texts d’Isaïes, es coneixen com el llibre de la consolació: Déu obra un nou esdevenir. Ja una vegada, Déu va treure d’Egipte el poble esclau, i ara ho farà també, alliberant-lo de l’opressió de Babilònia.
El poble ha estat perdonat, “han rebut del Senyor doble paga per tots els seus pecats”. Segons la Llei, un lladre, per ser perdonat, havia de restituir el doble del que havia robat.
L’arribada de Déu, es descriu amb una imatge de “poder ... domina tota cosa”, però també “com un pastor amb el seu ramat”. Per Israel, el rei ideal inclou aquests dos aspectes: un pastor ple de sol·licitud pel seu poble, i un rei triomfant, per protegir el poble dels seus enemics.
.......................................................................................
Lc 3, 15-16, 21-22

"Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut"

Podem distingir dues parts: 1) mostra la diferència de baptismes: Joan bateja amb aigua, i Jesús ho farà amb el foc de l’Esperit Sant, i
2) l’experiència baptismal de Jesús. “Tot el poble es feia batejar, i també Jesús”; Lluc vol mostrar que Jesús era un home entre els homes, es posa al costat dels pecadors. Però també que, al mateix temps, estava unit al Pare, “pregava”. I és mentre pregava que “el cel s’obrí”. Es presenta la pregària com una obertura entre la terra i el cel, entre els homes i Déu, en que Déu entra en la historia humana.
L’Esperit baixà “com” un colom. Fa pensar amb el colom que indica a Noé que el diluvi s’ha acabat i podrà reprendre la vida, és símbol de reconciliació i de pau, i aquí estem al inici d’una nova creació, d’una nova vida.
“... i una veu digué, tu ets el meu fill”, i alguns hi afegeixen “... avui t’he engendrat”, que és el que diu el Salm 2, 7, que és un decret de Déu per la coronació d’un nou rei, amb el que sembla que Déu confirma aquí la missió de Jesús d’inaugurar el nou Regne. És com un aval de Déu al que, després, dirà i farà Jesús.

JiR 

(Recuperat de gener de 2010)

Diumenge II després de Nadal

Sir 24, 1-2, 8-12

D’una manera poètica es canta l’elecció d’Israel, d’entre tots els pobles, com a seu de la Saviesa.

Podríem definir la saviesa com un atribut que permet prendre decisions justes. Però la Saviesa, en la Escriptura, es presenta com una persona, igual que la Paraula en l’evangeli de Joan. Saviesa i Paraula, serien una manifestació directe de Déu.

La Saviesa s’adreça primer al poble de Déu, probablement reunit al Temple (“en l’assemblea de l’Altíssim”). Baixa del cel, s’estableix enmig dels homes i amplia la seva presència: la muntanya de Sió, la ciutat de Jerusalem i tot Israel com heretat.

.......................................................................................
Jn 1, 1-18

"la paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle"

La Paraula apareix, en l’evangeli de Joan, com si es tractés d’un personatge, del que se’ns vol fer descobrir tota la seva força i misteri. Déu no ha volgut que els humans el sentíssim com un desconegut, i s’hi va voler apropar i, per això, es va fer home i company nostre.

Per començar el seu evangeli, Joan utilitza les mateixes paraules del inici del Gènesi: “Al començament ...”. Es vol significar que comença una nova etapa de la historia humana, és com una nova creació. El que fa Déu el primer dia de la creació, va ser separar la llum de les tenebres, i aquí es presenta Jesús com la llum que brilla enmig de la foscor. Al donar Déu la seva Paraula, ens fa sortir de les tenebres, aportant-nos la seva llum.

“El qui és la Paraula s’ha fet home”, però home (sarx=carn) significa condició humana, en la seva vesant de feblesa i limitació, és a dir, s’ha fet un home com nosaltres. Com podríem entendre la Paraula de Déu, si no fos expressada amb paraules nostres ...

JiR

(Recuperat de gener de 2011)