Diumenge III de durant l'any

Ne 8, 2-4. 5-6. 8-10

        Nehemies, governador nomenat pel rei persa, i Esdres, mestre de la Llei, se senten inquiets pel relaxament religiós del poble, en part provocat pels matrimonis entre jueus i pagans. Llavors es proposen refer la identitat del poble d’Israel, després de 50 anys lluny de la seva terra, en l’exili a Babilònia, i demanen als escribes de posar per escrit les tradicions orals d’Israel, i convoquen el poble perquè escolti i ratifiqui, amb un Amen, la Llei del Senyor, el Pentateuc, la Torà.

        El text que es llegeix, però, és en hebreu i el poble no l’entén bé, perquè ells parlen arameu, i és per això que els levites els ho expliquen.

        La descoberta de la Paraula de Déu reconstitueix el poble, i és una autèntica festa. Esdres els diu “mengeu i beveu”, a condició de compartir amb els que no en tenen, i ... “el goig del Senyor serà la vostra força”. ....................................................

Lc 1, 1-4; 4, 14-21 

 "L'esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts,..."

        Lluc escriu perquè Teòfil conegui la solidesa de l’ensenyament, s’entén oral, que ha rebut i, per això, s’informa acuradament del què va passar i ho escriu en una narració ordenada. És a dir, ordena tot el que es diu, a fi que s’entengui, amb lo qual ja ens ve a dir que no es tracta pas d’una historia o biografia de Jesús, sinó d’una explicació del seu missatge.

        Com qualsevol jueu, Jesús, en dissabte, va a la sinagoga i llegeix l’Escriptura amb tota normalitat, fins que, al acabar la lectura de Isaïes, i certament després d’un temps de silenci, per assumir bé el que anava a dir, els diu: “Avui es compleix el que acabeu d’escoltar”. No ens podem imaginar el que representava, en aquell temps, aquesta afirmació. Aquest text d’Is 61, era un dels oracles en que els jueus recolzaven l’esperança de la vinguda del Messies ... i Jesús els diu que ell és aquest Messies.

        Aquesta cita de Isaïes, que Jesús llegeix, sona com un veritable discurs programàtic: “l’Esperit del Senyor és en mi ... m’ha enviat a portar la Bona Nova als pobres ... a proclamar l’any de gràcia del Senyor ...”.

Joan i Roser 

( Recuperat de gener de 2013)

Diumenge II de durant l'any

Is 62, 1-5 

 S’ha acabat l’exili a Babilònia, i el poble retorna a Jerusalem, però el Temple encara està destruït, i pensen si Déu realment s’ocupa d’ells. És per combatre aquesta desesperança, que Isaïes diu que Déu no ha pas oblidat el poble, i parla a 

Jerusalem com qui s’adreça a una esposa. Aquest és l’estat de les relacions entre Déu i el seu poble: “com un nuvi s’alegra de tenir la núvia”. Va ser Osees, al segle VIII aC, qui primer va comparar el poble d’Israel amb una esposa (Os 2, 21); després, trobem altres cites semblants d’altres profetes, que van culminar en el Càntic dels Càntics, paràbola de l’amor de Déu per la humanitat.

“Et donaré un nom nou ...”. Saber el nom d’algú és com conèixe’l i, entre esposos, no és estrany donar-se un diminutiu afable, que expressa amor. En la Bíblia, “un nom nou” indica també una missió nova; així Abram se l’anomena Abraham, Jacob passa a dir-se Israel, Simó esdevé Pere ... i aquí, Déu dóna un nom nou a Jerusalem, li dirà “me l’estimo”. 

....................................................

Jn 2, 1-11 

És amb simbolismes, que Joan diu les coses importants en el seu evangeli, i no parla de miracles, sinó de “signes”, lo qual provoca la pregunta ¿signe de què? ... i cal descobrir el missatge amagat en el text.

“El tercer dia ...”, no s’ha de confondre amb un temps cronològic. En llenguatge bíblic, és el dia reservat per l’actuació de Déu: aquí comença a manifestar-se Jesús ... i, al final, “el tercer dia” Jesús serà ressuscitat per Déu.

Tot comença en un àpat de noces, que evoca un projecta d’aliança: “... com un nuvi s’alegra de tenir la núvia”, llegim a Is 62, 5. En l’evangeli de Jn, la missió de Jesús es situa entre dos àpats: Canà de Galilea i l’últim Sopar de Pasqua.

Les piques de pedra servien per posar-hi l’aigua per la purificació, i estaven buides, representaven la Llei, els ritus, els legalismes, les normes ... però amb Jesús es transformen i queden plenes de vi, símbol de l’arribada d’uns temps nous, d’un altre tipus d’Aliança, el vi supera l’aigua; aquest vi, diu el cap del servei, és molt millor que el d’abans.

Maria, en Joan, hi surt sols dues vegades: al inici, les noces de Canà, i al final, acompanyant Jesús a la creu. “L’hora”, és el moment en que el projecta de Déu ha estat definitivament acomplert en Jesús i, per això, quan Maria suggereix que no tenen vi, li diu que encara no ha arribat l’hora. Després, Maria convida als servidors a col·laborar en l’obra de Déu: “feu el que us digui”. 

JiR 

(Recuperat de gener de 2013

El Baptisme del Senyor

Is 40, 1-5, 9-11

El poble es trobava perdut, lluny de la seva terra, deportat a Babilònia, i es preguntava si Déu no l’havia abandonat, a causa de la seva infidelitat.
Aquests texts d’Isaïes, es coneixen com el llibre de la consolació: Déu obra un nou esdevenir. Ja una vegada, Déu va treure d’Egipte el poble esclau, i ara ho farà també, alliberant-lo de l’opressió de Babilònia.
El poble ha estat perdonat, “han rebut del Senyor doble paga per tots els seus pecats”. Segons la Llei, un lladre, per ser perdonat, havia de restituir el doble del que havia robat.
L’arribada de Déu, es descriu amb una imatge de “poder ... domina tota cosa”, però també “com un pastor amb el seu ramat”. Per Israel, el rei ideal inclou aquests dos aspectes: un pastor ple de sol·licitud pel seu poble, i un rei triomfant, per protegir el poble dels seus enemics.
.......................................................................................
Lc 3, 15-16, 21-22

"Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut"

Podem distingir dues parts: 1) mostra la diferència de baptismes: Joan bateja amb aigua, i Jesús ho farà amb el foc de l’Esperit Sant, i
2) l’experiència baptismal de Jesús. “Tot el poble es feia batejar, i també Jesús”; Lluc vol mostrar que Jesús era un home entre els homes, es posa al costat dels pecadors. Però també que, al mateix temps, estava unit al Pare, “pregava”. I és mentre pregava que “el cel s’obrí”. Es presenta la pregària com una obertura entre la terra i el cel, entre els homes i Déu, en que Déu entra en la historia humana.
L’Esperit baixà “com” un colom. Fa pensar amb el colom que indica a Noé que el diluvi s’ha acabat i podrà reprendre la vida, és símbol de reconciliació i de pau, i aquí estem al inici d’una nova creació, d’una nova vida.
“... i una veu digué, tu ets el meu fill”, i alguns hi afegeixen “... avui t’he engendrat”, que és el que diu el Salm 2, 7, que és un decret de Déu per la coronació d’un nou rei, amb el que sembla que Déu confirma aquí la missió de Jesús d’inaugurar el nou Regne. És com un aval de Déu al que, després, dirà i farà Jesús.

JiR 

(Recuperat de gener de 2010)

Diumenge II després de Nadal

Sir 24, 1-2, 8-12

D’una manera poètica es canta l’elecció d’Israel, d’entre tots els pobles, com a seu de la Saviesa.

Podríem definir la saviesa com un atribut que permet prendre decisions justes. Però la Saviesa, en la Escriptura, es presenta com una persona, igual que la Paraula en l’evangeli de Joan. Saviesa i Paraula, serien una manifestació directe de Déu.

La Saviesa s’adreça primer al poble de Déu, probablement reunit al Temple (“en l’assemblea de l’Altíssim”). Baixa del cel, s’estableix enmig dels homes i amplia la seva presència: la muntanya de Sió, la ciutat de Jerusalem i tot Israel com heretat.

.......................................................................................
Jn 1, 1-18

"la paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle"

La Paraula apareix, en l’evangeli de Joan, com si es tractés d’un personatge, del que se’ns vol fer descobrir tota la seva força i misteri. Déu no ha volgut que els humans el sentíssim com un desconegut, i s’hi va voler apropar i, per això, es va fer home i company nostre.

Per començar el seu evangeli, Joan utilitza les mateixes paraules del inici del Gènesi: “Al començament ...”. Es vol significar que comença una nova etapa de la historia humana, és com una nova creació. El que fa Déu el primer dia de la creació, va ser separar la llum de les tenebres, i aquí es presenta Jesús com la llum que brilla enmig de la foscor. Al donar Déu la seva Paraula, ens fa sortir de les tenebres, aportant-nos la seva llum.

“El qui és la Paraula s’ha fet home”, però home (sarx=carn) significa condició humana, en la seva vesant de feblesa i limitació, és a dir, s’ha fet un home com nosaltres. Com podríem entendre la Paraula de Déu, si no fos expressada amb paraules nostres ...

JiR

(Recuperat de gener de 2011)