Espai de reflexió (ètica): L'avortament. NOVA DATA!

A primers de desembre publicavem en aquest blog la posada en marxa de l' "espai de reflexió (ètica)" el divendres 22 de gener, amb el tema de l'avortament. Per raons d'agenda dels ponents l'activitat es traslladarà al següent divendres, 29 de gener. Preneu-ne nota!



Per anar entrant en tema, aquells que ho desitgeu, podeu tenir accés a un estudi sobre l'embrió humà que ha publicat l'Institut Borja de Bioètica, clicant a l'enllaç http://www.ibbioetica.org/es/img/home/BD_57_cat_F

les lectures del Dia de Nadal. 25 de desembre

Is 52, 7-10
A mitjans del segle VI aC, els deportats a Babilònia albiren una gran esperança: hi ha un nou rei, Cir, que deixarà en llibertat els exiliats, perquè puguin tornar a Judà. El profeta veu en aquest retorn, com un nou èxode: Déu camina al davant del seu poble i el retorna al seu país.
El profeta Isaïes, escenifica poèticament el goig dels israelites pel seu retorn a Jerusalem. “Veuen com el Senyor torna a Sió”, havia acompanyat el poble en la deportació a Babilònia, i ara retorna amb ells i els consola rescatant les ruïnes de Jerusalem. El Senyor ha estat sempre enmig del poble, i la salvació que ens aporta s’estendrà “d’un cap a l’altre de la terra”
.......................................................................................
Jn 1, 1-18
Joan ens proposa una meditació sobre la Paraula de Déu que s’encarna, que s’inscriu dins la historia. Al donar Déu la seva Paraula, ens fa sortir de les tenebres, aportant-nos la seva llum.
Logos és un mot grec que es pot traduir per Paraula o Verb, i els grecs el feien servir per reflexionar sobre el món: del Logos emanen l’ordre i la cohesió del món, és el principi diví que el fa viure. Els jueus l’utilitzaven per designar la Paraula de Déu, que té un paper molt important en tota la tradició bíblica.
Per començar el seu evangeli, Joan utilitza les mateixes paraules del inici del Gènesi: “Al començament ...”. Es vol significar que comença una nova etapa de la historia humana, és com una nova creació.
“El qui és la Paraula s’ha fet home”, però la traducció literal del grec sarx és “carn”, que vol dir condició humana, amb totes les seves febleses i limitacions, és a dir, s’ha fet un home com nosaltres. Com, sinó, podia “habitar entre nosaltres” (el grec = “plantar una tenda”, enmig de nosaltres), i passar desapercebut fins els 30 anys ... com podríem entendre la Paraula de Déu, si no era expressada amb paraules nostres ...

JiR

Bon Nadal

"el neixement" de Giotto.

"Tota la terra espera el Salvador" cantem per Advent. I, d'alguna manera, és veritat: "esperen" les 50.000 persones ateses aquest any per Càritas de la nostra Diòcesi , 18.000 d'elles per primer cop. "Esperen" els homes i dones de tota la terra que confiaven més compromisos dels governants reunits a Copenhaguen ...

Els que fa més de dos mil anys veien en Jesús el Messies salvador que tant esperaven, van viure com a fracàs la seva mort en creu. També avui, sovint, seguim esperant un "salvador" sense adonar-nos que Jesús ja és entre nosaltres. Ell ens allibera de les diferents formes d'esclavitud, de les nostres pors, egoismes, mesquineses, idolatries,... Déu confia en nosaltres, homes i dones, per a construir un món nou. Déu creu en tu!

Bon Nadal!

Les lectures del 4rt diumenge d'Advent. 20 de desembre

Mi 5, 1-4
Miquees escriu en el segle VIII aC, en temps difícils, però aquest text, sembla va ser afegit posteriorment, després de l’exili a Babilònia, en que la preocupació era que no hi havia rei a Jerusalem, David no tenia descendent, i seguien sota domini estranger. El projecte universal de Déu, que mostra el v. 3 (“d’un cap a l’altre de la terra”) no va ser intuït fins després de l’exili a Babilònia, i Miquees va viure molt abans.
És un text d’encoratjament; de la petita vil·la de Betlem en sortirà un rei (un pastor) que portarà seguretat i pau al poble. Perquè Betlem? 1) el poble sabia que el Messies seria descendent de David, i va ser a Betlem on Samuel, per encàrrec de Déu, va escollir David, i 2) perquè Déu, per les coses grans tria sempre el més petit. “De tu en sortirà”, evoca el pastor que surt al davant del seu ramat, com el Messies pastor.
Al llarg de l’Advent, se’ns van donant pistes del què és Déu: el nostre bé (Jr 1º d’advent), la nostra salvació, Lc al 2º, la nostra alegria, So al 3º, i avui Mi, la nostra pau.
.......................................................................................
Lc 1, 39-45
Malgrat pugui semblar un relat de família, de fet Lluc fa teologia. “Elisabeth quedà plena de l’Esperit Sant”, volent dir que és l’Esperit qui parla en ella, al dir-nos que el fill que du Maria és el Senyor; en certa manera, Elisabeth s’avança al seu fill, que serà l’encarregat d’anunciar la vinguda de Jesús. Maria és la nova arca de l’Aliança (signe de la presència de Déu enmig del poble), porta Jesús dintre seu i, en aquest sentit, Lluc reprodueix els textos de 2Sa 6, relatius a la pujada de l’arca a Jerusalem:
- Maria se n’anà de presa a la Muntanya ... 2Sa 6, 2: David s’encaminà a Baalé-Judà ... per traslladar l’arca de Déu. Ambdós dins la mateixa regió. - Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? ... 6, 9: David va pensar: com pot entrar al meu palau l’arca del Senyor? - Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de joia dins les meves entranyes ... 6, 14: David saltà amb totes les seves forces davant el Senyor. - Maria es va quedar tres mesos amb ella ... 6, 11: L’arca del Senyor va estar tres mesos a casa d’Obed-Edom.
Déu no necessita habitatges de pedra, “habità entre nosaltres” (Jn 1, 14), Maria l’acull en el seu sí, Déu està present en les persones i no pas ubicat en un lloc, i això provoca una gran joia, que avui manifesten les dues mares al trobar-se.

JiR

El paper de la dona en l'Esglèsia

La badalonina Núria Calduch-Benages, missionera Filla de la Sagrada Família de Natzaret, reflexiona sobre el paper de la dona a l'Església. La podreu veure entrant a l'enllaç de "Catalunya Religió" que trobareu

al final d'aquest escrit.

Núria Calduch-Benages és autora del volum El perfum de l'Evangeli, que versa sobre la dona a la Bíblia. Resident a Roma i professora de la Universitat Gregoriana i el Pontifici Institut Bíblic de la capital italiana, la catalana Núria Calduch-Benages és experta en Sagrada Escritura i va ser una de les 25 dones que van participar en el Sínode sobre la Paraula de Déu, celebrat el passat any 2008.

http://www.catalunyareligio.cat/?q=blogs/canal-de-v%C3%ADdeo/n%C3%BAria-calduch-benages-reflexiona-sobre-el-paper-de-la-dona-lesgl%C3%A9sia

les lectures del 3r diumenge d'Advent. 13 de desembre

"Alegra't! el Senyor és a dins teu"
So 3, 14-18
En ple segle VII aC, Jerusalem tenia uns reis pervertits i allunyats de l’Aliança, i hi havia també una clara amenaça per part d’Assíria. Quan s’inicia el regnat de Josies, aquest troba en el Temple uns escrits del Deuteronomi, sembla la part legislativa (cap. 12 a 26), que l’estimula a proposar reformes, per intentar resoldre la misèria moral del poble, i que sembla també aturar l’amenaça dels assiris.
Aquesta nova situació, estimula a Sofonies a proclamar un missatge de joia i d’esperança (novament l’esperança dels profetes): “Alegra't !”, “El Senyor és a dintre teu”. Però no sols el poble s’omplirà de goig, sinó que el mateix Déu mostra el seu goig amb el seu poble: “se sent joiós i alegre per l’amor que et té”. És un himne joiós per proclamar l’acció de Déu dins el poble.
.......................................................................................
Lc 3, 10-18
En aquest text, Lluc respon a dues preguntes del poble:
1) ¿què hem de fer?, com manifestar el canvi de mentalitat que comporta el baptisme de Joan. És una proba de que han entès el missatge de que la fe ha de ser activa: la resposta és que la vertadera conversió comença amb el compartir i el respecte envers els altres. Joan, fill d’un sacerdot, no cita ni la Llei ni el Temple.
2) l’altra pregunta és sobre la relació entre Joan Baptista i Jesús. Joan no és pas el Messies que esperen, però anuncia que vindrà després d’ell. El baptisme amb aigua de Joan comporta un canvi de mentalitat, però Jesús batejarà amb l’Esperit i amb foc. Davant d’Ell, Joan és poca cosa, “deslligar les sandàlies” era feina d’esclaus.
La idea de Messies, en l’Antic Testament, era la d’un rei que faria desaparèixer el mal i regnar la justícia, desplegant el judici de Déu que, en moltes ocasions, era invocat com una operació de tria: blat per guardar i palla per cremar. Però no es pretenia pas suprimir cap persona, no és un foc de destrucció, sinó de purificació: el foc eliminaria, de cadascú de nosaltres, tot el no conforme amb el regne de justícia i de pau, que instaurarà el Messies.
Batejar “amb l’Esperit Sant i amb foc”. Per alguns, aquí la preposició grega “kai”, no és una adició (= i), sinó una equivalència, i caldria traduir “amb l’Esperit, que és foc” o “amb el foc de l’Esperit”, amb lo que, també, es faria més comprensible el foc que apareix sobre els deixebles, durant la vinguda de l’Esperit en la Pentecosta.

JiR

ESPAIS DE REFLEXIÓ ÈTICA

Xarxa de Laics posem en marxa una nova proposta amb el títol ESPAIS DE REFLEXIÓ ÈTICA. Amb aquest espai pretenem ajudar-nos a trobar elements que ens permetin apropar-nos, amb més criteri i posicionament propi, a les problemàtiques, fenòmens o situacions complexes que es donen en la nostra societat d'avui.
La primera trobada tindrà lloc el divendres dia 22 de gener a les 8 del vespre al Monestir de les Clarisses de la Divina Providència de Badalona, tal com ho hem fet fins ara.
El tema de reflexió serà L'AVORTAMENT presentat per la Dra. Àngels Avecilla Palau que parlarà sobre "L'avortament, una realitat del nostre entorn" i Mn. Gaspar Mora, professor de Moral, que parlarà sobre: "Una reflexió ètica sobre l'avortament".
Anoteu aquesta data a les vostres agendes i ajudeu-nos a fer-ho saber a totes aquelles persones, adults i joves, interessades en reflexionar-hi.

Grup promotor xarxa de laics

les lectures del 2n diumenge d'Advent. 6 de desembre

"Tot home veurà la salvació de Déu"

Ba 5, 1-9
És un text escrit el s. II aC, durant l’ocupació grega, per un profeta desconegut que pren el nom de Baruc, que era el secretari de Jeremies (s. VI aC). És una manera d’adherir-se espiritualment a Jeremies, el gran profeta de l’esperança, amb un discurs d’encoratjament, dirigit a un poble amb una evident temptació cap el desesper.
Baruc reprèn els oracles d’esperança d’Isaïes, tornant a dir que Déu aplanarà els camins per retornar a Jerusalem (Is 40, 3-4 i Is 49, 11) i s’aixecaran arbres per donar ombra al camí. Tots aquests textos, però, es referien a la deportació dels jueus a Babilònia, i d’això havien passat ja molts segles. De fet, el text de Baruc va dirigit a les comunitats disperses dins el món greco-romà (la diàspora), que se sentien exiliats de Jerusalem. El profeta anuncia que el projecte de Déu sobre Jerusalem, es realitzarà sense cap dubte, i reunirà “els fills de llevant i de ponent”, la humanitat sencera ... i això és una esperança per tothom.
Anys després, l’evangeli actualitzarà aquests textos veient-hi l’anunci de la vinguda de Jesús.
.......................................................................................
Lc 3, 1-6
Lluc situa Joan en el seu temps històric, i menciona tant els poders polítics, com els religiosos; en quan als llocs, cita tant províncies jueves, com paganes (Abilene, per ex.), potser per suggerir-nos que la salvació que ve, afecta a tothom.
“La paraula de Déu va ser adreçada a Joan”, la mateixa fórmula utilitzada per investir Jeremies (11,1), o Osees (1,1); es vol presentar Joan com un vertader profeta. Però a Joan, la paraula se li adreça “en el desert”, el lloc on predisposa més acollir-la.
Malgrat ser fill d’un sacerdot, Joan pren distància del Temple, i es reuneix amb la gent al desert, “... proclamant un baptisme de conversió”. La conversió ha estat sempre tema de predicació dels profetes.
“... tal com escriu Isaïes”, és una manera de tornar a dir que Joan actua com un profeta. L’objectiu dels escrits del Nou Testament, és revelar que en Jesús s’acompleix el projecta de Déu anunciat en l’AT. Així Lluc, rellegint Isaïes, hi descobreix un altre camí d’alliberament: no són sols els exiliats a Babilònia, sinó que, hi afegeix, “tot home veurà la salvació de Déu”.

JiR

les lectures del 1r diumenge d'ADVENT

Jr 33, 14-16

Jerusalem estava ocupada, el Temple destruït, el país devastat, i la majoria de supervivents deportats a Babilònia. La gent es preguntava què se’n havia fet de les promeses dels profetes, del que havia anunciat Natam a David (2Sa 7, 12-13) “... posaré al teu lloc un del teu llinatge ... el seu tron es mantindrà per sempre”. Jeremies els diu que el Senyor complirà la promesa, i farà néixer un rebrot del llinatge de David; però en aquell temps, feia ja molts anys que David era mort, i la seva dinastia definitivament extingida. És per això que Jeremies comença dient “diu el Senyor”, doncs entén que el que dirà és difícil de comprendre per un poble descoratjat; per tant, no ho diu ell, ho diu el Senyor ! Per nosaltres, aquest rebrot de David, és Jesús, que ens anuncia la justícia i la bondat.
Jeremies adreça les paraules “al casal d’Israel i de Judà”, que feia molt de temps (després de Salomó) que estaven dividits i enemistats; parlava d’una reunificació?
Una nota sorprenent. Aquest text no és original de Jeremies (s VI aC), sembla va ser escrit, i afegit, el s II aC, en un moment, també, de descoratjament del poble, i es repeteix el que Jeremies havia escrit (Jr 23, 5-6) recordant les promeses de Déu.
Després de tants segles, el problema és el mateix: la pau i la fraternitat que tothom espera, semblen inaccessibles. Quan vindrà aquest Regne? És un repte per la nostra fe i per la fe dels creients de tots els temps.
.......................................................................................
Lc 21, 25-28, 34-36

Per descriure la segona vinguda del Crist, Lluc utilitza un llenguatge apocalíptic, que no és sinònim de terror; en grec, apocalipsi significa “aixecar el vel”, és un text de revelació, que al ser proclamat en temps de dificultats, és també de consolació. La descripció d’un capgirament còsmic, és símbol d’un canvi de situació, que esdevindrà amb la vinguda del Fill de l’Home sobre un núvol, que és símbol de la presència de Déu, i de on li ve el seu poder i majestat.
En l’espera d’aquesta renovació promesa per Déu, el text convida a adoptar una actitud de vigilància activa, i no pretén pas atemorir, sinó donar esperança: “redreceu-vos i alceu el cap”, que és una actitud dels ressuscitats.
Creure en Jesús Salvador, vol dir mantenir l’esperança en l’alliberament, malgrat les angoixes i contradiccions d’aquest món: conflictes socials, estructures injustes, la fam d’alguns pobles ... Però cal estar sempre alerta, actius, i pregant, per poder-nos-en sortir bé de tot això. Ja que aquest dia del Crist, del Fill de l’Home (=”el dia de Jahvé”), és també el dia de cadascun de nosaltres, que pot venir en qualsevol moment.

Jesucrist, Rei de l'Univers. 22 de novembre

Dn 7, 13-14
Per entendre el text, cal anar una mica abans i una mica desprès. El profeta Daniel ens descriu una visió: veu quatre bèsties monstruoses (els imperis dominants), que sorgeixen del mar (el poder del mal). Un ancià vestit de blanc (que tothom entén que es tracta de Déu) venç les forces del mal, i apareix un Fill d’home enmig dels núvols del cel, a qui li dóna el poder i la reialesa, diferent de la dels reis de la terra.
És un missatge d’esperança, en un temps de dominació grega, sota Antioc Epifane. És com dir al poble, que ara estan dominats i perseguits, però la seva alliberació s’apropa i serà definitiva.
Daniel parla de fill d’home (=un home) però, en els evangelis, és sols Jesús qui parla d’aquest personatge, referint-se a si mateix. Hi ha, però, una petita modificació gramatical, Jesús es diu “Fill de l’Home”, que fa pensar en la Humanitat. Jesús es mostraria com el portador del destí de tota la Humanitat, seguint Dn 7, 18: “el poble sant de l’Altíssim rebrà la reialesa i la posseirà eternament ...”.
...............................................................
Jn 18, 33-37
En el decurs de la seva vida, Jesús sempre havia defugit la pretensió del poble de fer-lo rei (rei seguint els criteris del món, que els alliberés de Roma) i, precisament ara, abandonat, anorreat i condemnat, es reconeix rei.
Davant Pilat, encarregat de defensar el poder polític de Roma, Jesús no refusa el títol de rei, però en precisa el sentit: no ho és com els reis que havia tingut Israel, “la meva reialesa no és d’aquest món”. Quan Joan utilitza la paraula “món”, és una manera de referir-se a tot el que contradiu el projecte de Déu; no és pas una referència a que el reialme de Jesús pertany a una dimensió espiritual, i fora de la realitat en que vivim. Si fos així, seria deixar de reconèixer el compromís de Jesús, especialment amb els pobres, durant la seva vida pública. De ser sols de caràcter espiritual, no hagués preocupat a les autoritats jueves i, segur, no hagués acabat a la creu. Aquest rei, que és Jesús, no té cap altre ambició que el servei als demés, donant testimoni de la Veritat que, en sentit bíblic, és Déu mateix, de qui Jesús n’és la Paraula.
“Tu ho dius: jo sóc rei”, sembla com si Jesús deixés a Pilat la responsabilitat d’aquesta afirmació. Seria una manera de subratllar la diferència de contingut que Pilat i Jesús donen a la idea de rei.

JiR

adhesió al manifest "BADALONA SOM TOTS"

El grup promotor de la Xarxa de Laics cristians de Badalona, Sant Adrià, Montgat i Tiana hem decidit adherir-nos al manifest Badalona som totes o tots, per tal de donar suport a aquesta iniciativa que proposa afavorir, a partir del compromís i el treball, actituds positives i constructives davant el fenòmen del procés migratori que en els darrers anys ha viscut la nostra ciutat.

Com a cristians no ens podem mantenir neutres davant la nova realitat que viu Badalona i que provoca, tal com es diu en el manifest, inquietud i dificultats per assimilar els canvis, i més quan s’hi afegeix una situació de crisi generalitzada que disminueix el benestar d’una franja de la població que viu situacions . socioeconòmiques insatisfactòries.

En aquesta nova realitat que es crea tothom, sigui d’on sigui, de l’orígen que sigui o de la religio que sigui, ha de tenir el seu lloc i cal crear les condicions, amb l’esforç de tothom, per tal que això sigui possible.

Enfront d’actituts irresponsables que fomenten l’enfrontament, la diferència, la negació de la llibertat,… res millor que la resposta ciutadana fonamentada en el diàleg, la construcció de la ciutadania i el compromís comú.

El procés que viu la nostra societat és irreversible, la diversitat esdevé una categoria que enriqueix i fa réixer la nostra realitat social i cultural. Podem aprofitar el procés que estem vivint per fomentar l’enfrontament i perdre moltes oportunitats o podem fomentar l’apropament i treballar per trencar prejudicis, temors, desconfiances…

El compromís cristià només té un camí.

Les lectures del diumenge 33 del temps durant l'any. 15 de novembre

"Reunirà els seus escollits que vindran de tots quatre vents"

Dn 12, 1-3

El llibre de Daniel va ser escrit cap l’any 170 aC, durant la dominació grega, en temps de Antioc IV, que es feia anomenar Epifanes (=manifestació de Déu), i que perseguia i matava als jueus que es negaven adorar-lo.
Daniel adreça al poble un missatge d’esperança: després de les desgràcies, el poble serà alliberat, i els que “dormen a la pols de la terra seran desvetllats” ... tornaran a viure, ressuscitaran. Déu no pot pas abandonar eternament els que han acceptat morir per Ell.
En aquell temps, es creia que la immortalitat afectava sols al poble, però no pas a l’individu; gràcies als fills, el poble persistia. El llibre de Daniel, però, és el primer testimoni d’una nova revelació: Déu és el mestre de la vida, i pot despertar als qui dormen al sheol, per donar-los vida eterna.
...............................................................
Mc 13, 24-32
S’anuncia la vinguda del Fill de l’Home amb l’arribada del Regne. El llenguatge apocalíptic, obscur per nosaltres, era ben comprés pels cristians del primer segle, i això és el que motiva Marc a utilitzar-lo per proclamar un missatge d’esperança.
Una commoció còsmica, era la manera de descriure la caiguda d’un rei o d’una nació opressora. El sol i la lluna eren símbol de divinitats paganes, i les estrelles i astres, els seus vassalls que oprimien els pobles. Amb la caiguda d’aquets elements, el Fill de l’Home posa terme a les probes i persecucions, i aplega els elegits provinents de tot arreu.
Si bé, en les apocalipsis jueves, arribava el Jutge per condemnar, aquí no hi ha cap referència al càstig, sols apareix la salvació, amb el començament del Món Nou.
¿Però quan? Sovint es proclama que tot això és a prop ... però no s’ha d’abandonar l’acció, doncs ningú pot fixar-ne la data.
“No passarà aquesta generació ...”. Les calamitats enumerades abans d’aquest text, en l’evangeli de Marc, en poden ser un anunci: la Passió, la destrucció de Jerusalem i del Temple, la persecució dels deixebles ...

JiR

Pregària d'Advent

Amb motiu de l'inici de l'Advent, Xarxa de laics us volem convocar novament a compartir una estona de silenci i pregària.

I ho fem amb aquest crit de "confieu!". En un moment en què la desconfiança s'escampa com una taca d'oli, nosaltres volem confiar en l'home, justament perquè tenim la nostra confiança posada en Jesucrist: Ell que sent home en tot igual a nosaltres, es va obrir en plenitud a Déu.

lectures del diumenge 32 del temps durant l'any. 8 de novembre

"Senyor, has penetrat els meus secrets i em coneixes" (salm 139)

1Re 17, 10-16
Estem en el regne del Nord, al s. IX aC. El rei Acab, sota la influència de la seva dona Jezabel, s’allunya del veritable Déu, per donar culte als Baals, déus de la fertilitat, la pluja, els llamps i el vent. Però Déu provoca una sequera al país, per demostrar que és Ell qui domina la natura. Després de profetitzar aquest fet, i davant la còlera del rei, Elies es veu obligat a fugir a l’estranger.
A Serepta, Elies demana beure i menjar a una dona pagana, viuda i pobra, que es juga la vida compartint amb el profeta tot el que té, “... i després morirem de fam”, ja que no tenen res més. En els pobres, és on hi ha més disponibilitat a compartir ... però aquest gest comportarà, per aquesta dona, que ja no li falti mai ni farina ni oli.
Els pagans també poden beneficiar-se de la generositat de Déu, si tenen fe. La salvació és promesa a tota la humanitat; la paraula de Déu també ressona en terra pagana. Anys més tard, Jesús recordarà aquest text als seus compatriotes (Lc 4, 35-26).
...............................................................
Mt 12, 38-44
Els “mestres de la Llei”, o escribes, eren laics estudiosos de la Llei, amb dret a comentar l’Escriptura i predicar, i disposaven d’un lloc al Sanedrí i a la sinagoga. Tenien un gran reconeixement popular, i això portava a exagerar el seu protagonisme.
Al llarg del seu evangeli, Mc mostra una creixent malfiança dels escribes envers Jesús, fins arribar a buscar com fer-lo morir. Jesús, però, no els retreu això, sinó que “devoren els bens de les viudes” aprofitant-se de la seva autoritat, i que fan ostentació amb boniques vestimentes (costum que no ha canviat gaire), però estan lluny de posar en pràctica allò que ensenyen.
Jesús veu com uns rics fan ofrena de molts diners i, com a contrast, una viuda pobre hi posa dues petites monedes, que són tot el que té. Igual com la viuda de Serepta dóna a Elies les seves últimes provisions, aquesta dóna els seus últims diners.
El model que proposa Jesús, no és la ostentació d’alguns escribes, la seva recerca d’honors, sinó la discreta generositat de la viuda, que ho arrisca tot per la seva confiança en Déu.
La mirada del Senyor no es limita a l’exterior, sinó que va al cor de les persones, per descobrir-hi el sentit profund dels seus gestos.

JiR

lectures de la festa de Tots Sants. 1 de novembre

"Vaig veure una multitud tan gran...Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües"

Ap 7, 2-4, 9-14
Tots Sants és una festa ecumènica, que agrupa tots els qui són sants als ulls de Déu, no sols els canonitzats pel Vaticà i, des del s. XI, inscrits en el llibre oficial, sinó “gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües”.
El text ens presenta dues visions: 1) sobre la terra. Un àngel demana de “no fer mal” fins que no estiguin marcats tots els servents de Déu. Recorda la marca de les cases d’Egipte, per protegir els hebreus, o la marca al front de Caïn, perquè ningú el matés. Eren 144000, que és 12 tribus x 12 apòstols x 1000 (una gran quantitat) = una multitud, no un nombre concret, literal.
2) al cel, referent a la multitud que envolta el tron de l’Anyell, i que “porten vestits blancs”, condició de ressuscitat; “venen de la gran tribulació”, per ells ja s’han acabat les probes de la terra, han estat salvats per l’Anyell; “amb palmes a les mans”, són un símbol litúrgic: en la festa de les Tendes, els pelegrins brandejaven les palmes, tot cantant el Salm 118.
...............................................................
Mt 5, 1-12
Els primers versets introdueixen el Sermó: 1) s’indica el marc: la muntanya, lloc de la presència de Déu, 2) els destinataris: la multitud i els deixebles, i 3) Jesús s’assegué: actuarà com un mestre anunciant la nova llei, que no és una llista de manaments, sinó un nou estat d’esperit per trobar Déu.
La redacció de Mateu, està influïda per la situació de la seva comunitat, pobre i perseguida.
Podríem agrupar les benaurances en dos tipus: 1) a l’entorn de la pobresa i el comportament, i 2) fan referència a la persecució (v. 4, 10 i 11); la comunitat que assumeix aquest estil de vida, es converteix en una nosa, i és perseguida ... semblant als profetes.
Dues benaurances es proclamen en present (v. 3 i 10), “d’ells és el Regne del cel”, el Regne del cel és dels pobres en l’esperit, i dels perseguits perquè lluiten per la justícia. Les altres benaurances, en futur, “Déu els consolarà ... saciarà ...”, seran feliços en descobrir que són cridats i estimats.

JiR

lectures del diumenge 30 del temps durant l'any. 25 d'octubre

"...Hi veié i el seguia camí enllà"

Jr 31, 7-9
Jeremies està en el regne del Sud. El poble ha sofert la invasió i destrucció del país, i la deportació a Babilònia de part dels seus habitants. Com que tot va malament, el seu missatge d’esperança seria poc creïble i, per això, comença amb “diu el Senyor”... no pas jo. Per combatre la desesperació dels seus compatriotes, Jeremies anuncia el retorn dels exiliats.
Quan van ser deportats, va ser difícil suportar les dificultats de la ruta, però la tornada serà joiosa, fins i tot pels més febles.
El regne del Nord va ser destruït molt abans de Jeremies, i crida l’atenció que tots els noms que cita són del Nord: Jacob (pare de les 12 tribus, que després es van dividir en dos regnes), Israel (regne del Nord), Efraïm (tribu dominant al Nord). Es pot pensar que anuncia la reunificació del poble de Déu.
Déu és present com “un pare per Israel”, títol que semblava reservat per els textos del Nou Testament.
...............................................................

Mc 10, 46-52
En el text hi manquen els elements típics d’un miracle segons Mc: un gest de curació, una paraula sanadora, i la prohibició de dir-ho; i aquí, a més, Jesús accepta de ser reconegut com a Messies, fill de David.
Bartimeu crida Jesús, i la gent el vol fer callar, no veuen pas el que sí veu el cec en Jesús, i Jesús s’atura i el fa cridar. Abans de curar el cec, cura la ceguesa de la gent, que es transforma, i ara anima al cec a anar cap a Jesús.
Davant la crida, Bartimeu s’aixeca, llença el mantell, que l’estorbava, i va cap a Jesús. El mantell era la peça més preuada per un jueu; si un no tornava un préstec, segons la Torà, se li podia prendre la casa, el camp, la dona, tot, excepte el mantell, sense el qual, amb el fred de la nit es podria morir ... seria matar-lo. Bartimeu, doncs, ho abandona tot per anar cap a Jesús. “Rabuni, fes que hi vegi”, no ho veia clar, no ho entenia ... però quan hi veu, quan comprèn el missatge, segueix el camí de Jesús. La seva fe, la seva confiança en Jesús, l’ha salvat.
No es pot seguir Jesús a cegues, com en un ramat, cal demanar de veure-hi clar, i cal desfer-se dels entrebancs, per poder trobar el camí.

JiR

IIa Trobada xarxalaics

El passat diumenge va tenir lloc al Monestir de les Clarisses de la Divina Providència la II Trobada de Xarxa de laics. Poc més d'una trentena de persones ens vam aplegar després de celebrar l'Eucaristia, per reflexionar i debatre conjuntament sobre quina ha de ser la presència, com a homes i dones d'Església, en el nostre món d'avui. Reflexió que va partir de "l'esperança d'una Església pobra i evangèlica" que es va viure en les dècades dels anys 70 i 80 després del concili.

Inicialment Jaume Suau ens va donar una sèrie de claus per entendre i contraposar tot allò que constituïa el món d'aquells anys en relació al nostre món d'avui. L'interès de la seva exposició es va reflectir en l'actitud de tots els assistents.

Tot seguit Jaume Oliveres va fer una sentida i amistosa presentació de Jaume P. Sayrach, ressaltant el valor singular del seu testimoni, esforçant-se en fer visible el rostre de Jesús enmig dels homes i dones que anaven poblant els nous barris de Santa Coloma, alhora que participava en el canvi d'aquella societat per fer-la més humana.

Finalment el mateix Jaume P. Sayrach, amb el carisma i la unció que dóna parlar d'allò que un viu, va apuntar alguns aspectes que, segons creu, han de caracteritzar la presència de l'Església, com a poble, en la nostra societat occidental d'avui.

La propera setmana publicarem un resum de les diferents aportacions.

Xarxalaics

Les lectures del diumenge 29è del temps durant l'any. 18 d'octubre

Is 53, 10-11

El profeta Isaïes escriu en el segle VI aC. i parla als seus contemporanis. Es pot meditar el text i trobar-hi un nou sentit, però és evident que hi ha un missatge adreçat als qui l’escoltaven en aquell temps, i en base al que ell veu. Estan en un context de persecució, en l’exili a Babilònia, i es senten abandonats de Déu. Is posa l’exemple d’un Servent, que sembla personificar el poble exiliat, o el que en queda, per donar un missatge. Tres punts:
1) en el vostre sofriment, Déu està al vostre costat. És difícil d’interpretar, però és un contrasentit creure que Déu pot complaure’s en el sofriment d’un home, si sabem que Déu és amor; cal entendre que quan el Servent és triturat pel sofriment, Déu s’inclina sobre d’ell amb amor, està al seu costat.
2) podeu donar un sentit a aquest sofriment. “després ... veurà la llum i se’n saciarà”, que no pretén pas ser una explicació del misteri del sofriment, però una esperança de que pot servir per quelcom ... a la fi tornaran a casa.
3) podeu contribuir a l’obra de Déu. Pel Servent, “el designi del Senyor arribarà a bon terme”, recobraran la pau.
...............................................................

Mc 10, 35-45

Marc posa novament en relleu la incomprensió dels deixebles, que cerquen ocupar una plaça en el Regne, alliberat dels romans. En el text que segueix hi ha unes paraules que caldria aclarir:
1) “ser batejats amb el baptisme ...”. “Batejar”, significava submergir-se en l’aigua per morir ofegat, que es podria interpretar com morir i, al sortir de l’aigua, viure una nova vida, ressuscitar. Aquest deu ser el vertader significat, doncs a Lc 12, 50, Jesús diu: “Haig de rebre un baptisme ...”, i Pau a Rm 6, 3-5, explica bé el significat del bateig en Crist, que és morir i ressuscitar amb Ell.
2) “donar la vida com a rescat per tothom”. La paraula “rescat”, en el temps de Jesús, significava “alliberament”, no un preu. No té sentit imaginar que la vida de Jesús fos el preu pel perdó de Déu, seria desfigurar la imatge de Déu. Tots els profetes havien lluitat contra els sacrificis humans; els deixebles en cap moment entendrien que Déu pogués exigir la mort del seu Fill.
El missatge de Jesús està en la seva vida, però la veritat que ens mostra té el seu risc, que ell assumeix; la seva mort n’és una conseqüència, i no s’ha de confondre amb un objectiu.

Les lectures del diumenge 28è del temps durant l'any. 11 d'octubre

Per seguir Jesús cal ser lliure

Sv 7, 7-11
Quan Salomó hereta el tron del seu pare David, en un somni, Déu li diu (1Re 3, 5, 9): “Demana què vols que et doni”, i ell respon: “... que tingui enteniment per governar el teu poble, i discernir entre el bé i el mal ...”.
El llibre de la Saviesa, 900 anys després, recorda aquest text, i fa dir a Salomó: “vaig pregar i l’esperit de saviesa va venir a mi”. Els grans del món tendeixen a creure que tenen una saviesa innata, que en tenen el monopoli ... però no és així. Cal demanar-la humilment en la pregària, com va fer Salomó, que en el text es felicita d’haver triat la veritable saviesa, i enumera tot el que considera inferior a ella, com és la riquesa material.
Per la gent de la Bíblia, la saviesa no era pas un conjunt d’especulacions intel·lectuals, sinó que porta a trobar respostes als problemes de la vida; pel rei, era saber governar el seu poble.
El text mostra la preferència de la Saviesa enfront de tots els bens de la terra, la superioritat dels bens espirituals sobre els materials, i constata que la Saviesa és un do de Déu. ...............................................................

Mc 10, 17-30
L’home pregunta “què haig de fer...”, i Jesús li diu “observar els manaments”. Aquesta pregunta era objecta d’un fort debat entre els fariseus, que buscaven establir una jerarquia dins els 634 manaments en que havien “resumit” la Llei.
Crida l’atenció que Jesús, després, sols cita els manaments relacionats amb el proïsme. Els manaments són només una primera etapa, i Jesús “se’l mira amb afecte” i el crida a seguir-lo. Però per seguir Jesús cal ser lliure, i l’home comprèn que és un esclau de les seves riqueses, i la seva tristesa ressona com una confessió d’aquesta situació.
Jesús posa a proba la seva llibertat, la seva capacitat per discernir on es troba la saviesa. Jesús el convida a passar de ser d’un home que compleix la Llei a un deixeble que segueix el camí. Però l’esperit de saviesa que demanava Salomó, no estava pas en ell. Les riqueses personals, del tipus que siguin, no basten, la salvació no es mereix, es rep per gràcia i, per això, cal ser lliure.
Els deixebles queden sorpresos, i la reacció de Pere dóna a entendre que estan encara dins la lògica del mèrit, i Jesús, com a recompensa ... els anuncia la persecució. Els promet igualment la vida eterna, però com un do, no pas com una recompensa.

II Trobada Xarxa de laics

II Trobada Xarxa de laics
Cristians de Badalona, Sant Adrià, Montgat i Tiana
Diumenge 18 d'octubre
Monestir de les Clarisses de la Divina Providència
Avinguda Martí Pujol
Badalona

PROGRAMA:
10h. Celebració de l'Eucaristía, amb la comunitat de monges clarisses.
10:45h. Cafè
11:00h. Presentació de les activitats 2009 – 2010 de xarxa de laics
11:30h. Taula rodona i col·loqui: “L'ESPERANÇA D'UNA ESGLÈSIA POBRA I EVANGÈLICA”
Jaume Suau i Jaume Oliveras acompanyaran a Jaume P. Sayrach

A la llum de l'experiència viscuda entre els anys 1965-1980, en ple impuls del Concili Vaticà II, us proposem reflexionar i debatre, conjuntament, sobre els camins a través dels quals podem fer present l'Església en el món d'avui”

13:45h. Cloenda

lectures del diumenge 27è del temps durant l'any. 4 d'octubre

Gn 2, 18-24

Estem al davant d’un text dels anomenats de “saviesa”; no és historia, sinó la reflexió d’un teòleg, sembla de la cort de Salomó, que es feia unes preguntes i ho explica en un relat proper a una paràbola. El seu missatge:
1) el projecta de Déu és la benaurança de la humanitat: “no és bo que l’home estigui sol”, Déu busca la felicitat de l’ésser humà. Els “déus” de Mesopotàmia volien esclaus i crearen l’home. 2) la dona forma par de la creació des dels orígens, sense ella la humanitat no seria complerta. 3) l’ideal proposat, no és pas la dominació de l’un sobre l’altre, sinó la igualtat. L’home no dóna nom a la dona, com havia fet amb els animals, no n’és pas l’amo. El text hebreu, nomena a l’home ish, i a la dona isha, és a dir, un ésser humà en dos sexes, iguals en valor. 4) la sexualitat és una cosa bona, ja que entra dins el projecte de Déu: “seran una sola carn”.
Aquest text, erròniament, ha estat utilitzat per justificar la inferioritat de la dona: creada en segon lloc, i d’una costella de l’home Adam.

...............................................................

Mc 10, 2-16

Els fariseus pregunten a Jesús si un home es pot divorciar, recolzant-se en una costum de l’època. Però, Jesús els fa una altre pregunta: “¿què diu Moisés?”, els fariseus es recolzaven en Dt 24,1-4, que no dóna cap llei, però sí que constata la realitat d’aquesta situació.
Després, la resposta de Jesús es refereix al projecte de Déu, “al principi Déu va fer home i dona” (Gn 1, 27), i hi ajunta un segon text (Gn 2, 24) “... els dos formen una sola cosa”, una sola carn. El Gn parla de la humanitat en general, dins la que home i dona són indissociables ... el seu veritable destí és ser “imatge de Déu”. No és una casualitat que el Càntic dels Càntics, quan vol revelar el misteri de la intimitat de Déu, posa com exemple la tendresa i la intimitat d’una parella que s’estima.
El paper de la dona era d’absoluta submissió, i Moisès dóna un pas endavant amb una normativa per pal·liar-lo. Jesús dóna un altre pas i es posa al costat de la dona, titllant d’adulteri el fet que l’home pugui desfer-se’n amb normalitat. En la situació actual, no caldria reconsiderar el text?... Potser un altre pas ?
Després ve el tema dels nens, que no reclamen mèrits, no tenen privilegis, ni poder ... però dels qui són com ells és el Regne de Déu. La dona i els nens ... novament, Jesús es posa al costat dels marginats.

Les lectures del diumenge 26è del temps durant l'any. 27 de setembre

"Ningú té l'exclusiva dels dons de Déu"

Nm 11, 25-29
Durant la travessa del desert, el poble retreu a Déu i a Moisès que estaven millor a Egipte, on no els hi mancava el menjar. Llavors, Déu reparteix l’Esperit de Moisès entre 70 ancians, per alleugerir la seva càrrega de direcció del poble ... i els ancians profetitzen. En l’AT, l’Esperit no és una persona, sinó una força que transforma i fa parlar en nom de Déu (=profetitzar). En aquell temps, el sentit de profetitzar no era pas preveure l’esdevenir.
Però dos que no eren a la tenda on Déu va actuar, també profetitzen, i Josué demana de impedir-ho; no li preocupen les necessitats del poble, que seguissin endavant pel desert, sinó defensar lo “oficial”, lo “instituït”. Davant la gelosia de Josué, Moisès diu “tant de bo que tot el poble tingués el do de la profecia ...”. Anys després, llegim en Joel 3, 1: “... abocaré el meu Esperit sobre tothom, i els vostres fills profetitzaran ...”.
...............................................................
Mc 9, 38-43, 45, 47-48
A Joan el preocupava la “exclusivitat”, un que no era del grup treia dimonis. La seva proposta a Jesús és la mateixa que fa Josué a Moisés, i la resposta ve a ser la mateixa: en la tasca de la construcció del Regne, ningú en té la exclusiva, ningú pot sentir-se propietari dels dons de Déu. Però, aquestes ànsies de propietat exclusiva continuen, fins i tot ara.
Donar “un vas d’aigua” és un gest molt petit: el valor d’una acció es mesura sols per l’amor amb que es fa.
Jesús aborda després el tema de l’escàndol als “petits”. Les paraules de Jesús són dures, però no convida pas a la mutilació. Dins i fora de la comunitat hi ha fruits bons i dolents, però cal tallar l’arbre malalt per impedir que el seu fruit dolent contamini als altres.
Cal convertir la nostra mirada, tant del rostre com del cor. El peu que porta al pecat, és el que refusa seguir el bon camí. La mà que porta al pecat, és la que fa violència i refusa compartir.
Abans de jutjar als altres i imposar els nostres punts de vista, Jesús ens convida a treure el pecat de la nostra vida i evitar la caiguda dels més petits.
“On el cuc no mor i el foc no s’apaga”, són les últimes paraules del llibre d’Isaïes (66, 24) que, referint-se al judici, signifiquen un anorreament.

JiR

Les lectures del diumenge 25è del temps durant l'any. 20 de setembre

"Si algú vol ser el primer que es faci servidor de tots"

Sv 2, 12, 17-20

Aquest text es refereix a la colònia jueva d’Alexandria, que tenia una doble pertinença, d’entrada jueva, però també grega, doncs estaven immersos en un medi grec; les religions jueva i grega, però, eren incompatibles i calia escollir.
Alguns mantenien la fe jueva, i eren un retret viu pels que l’abandonaren, i aquests els persegueixen. No són pas els grecs, més lliberals, qui els persegueixen, sinó els seus propis germans, que no tenen bona consciència i es volen venjar. Quan un sap que s’equivoca, no li agrada que li recordin.
Pensen que el just els fastigueja, perquè és la consciència crítica del seu obrar i, en lloc d’imitar-lo, com tindrien de fer, prefereixen posar-lo a proba per veure si Déu, en qui confia, el protegeix i el salva.
... trobarem Jesús en una situació semblant.
...............................................................
Mc 9, 30-37

Jesús, per segona vegada, anuncia la seva passió i resurrecció. Travessa Galilea, i vol fer-ho d’incògnit, no vol que interrompin el seu ensenyament als deixebles: “serà entregat en mans dels homes ... el mataran ...”, sense especificar quins homes ... perquè tots el rebutgen.
Pels deixebles, això era xocant i contradictori. Tots han sentit la professió de fe de Pere, “ets el Messies”, és a dir, el que Déu ha escollit per salvar el poble, el rei que esperaven, el Fill de l’home. Però al Fill de l’home, segons Dn 7, 13-14, les nacions li faran homenatge i el seu poder no passarà mai ... i ara Jesús els diu que el mataran?
Els deixebles segueixen, però no l’entenen, i estan més preocupats per saber quin lloc ocuparà cadascun d’ells. Ignoren que el que ens fa primers és el servei als qui són considerats darrers.
Per fer-ho comprendre, Jesús agafa un nen (símbol de la feblesa) i l’abraça, abraça la petitesa. Als qui es disputaven els millors llocs al costat del futur rei, Jesús els posa com a model aquell qui no compta per res, i l’equipara a Ell mateix.
Els deixebles, però, no comprendran aquests gestos de Jesús fins després de la seva mort i resurrecció. Llavors entendran que per esdevenir gran en el Regne de Déu, cal fer-se servidor de tots.

Les lectures del 24è diumenge del Temps durant l'any. 13 de setembre

"Qui em vulgui seguir..."

Is 50, 5-9
Probablement, la clau del text està en el verset anterior: "... Un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer". L’home que parla aquí és alimentat per la Paraula de Déu, i és per això que el persegueixen, però també li dóna força per afrontar la persecució.
Es evident que Is no pensava en Jesús quan va escriure això, sinó en el poble d’Israel, servidor de Déu, perseguit durant l’exili. Ens vol descriure la relació que uneix el Servidor al seu Déu. Una característica cabdal és la confiança, "escoltar" la Paraula. Els profetes insisteixen "escolta Israel", que vol dir la confiança en Déu, passi el que passi, doncs la fidelitat a la missió confiada, implica la persecució, que Is descriu de manera molt realista.
El camí de la justícia, la misericòrdia i la solidaritat, no és un camí de roses, la persona que hi opta ha de preparar-se pel refús i, fins i tot la mort.
...............................................................
Mc 8, 27-35
Aquest text marca un gir, Jesús acaba la seva actuació de guaridor i de profeta, i comença a preparar els deixebles amb una revelació que els deixa astorats: ens ve a salvar, però amb la senzillesa d’un home qualsevol, i passant dificultats molt serioses, que assumirà. Però és encara aviat per dir-ho a tothom.
Per fi, els deixebles s’han deixat obrir els ulls, les orelles i la llengua (cal recordar les curacions recents) i poden confessar que Jesús és el Messies ... però Pere pensava encara en un Messies gloriós i amb poder, del qual ells en podrien participar, i Jesús li diu Satanàs (= obstacle, posa pals a les rodes).
Llavors, Jesús crida a la gent i als deixebles a seguir el seu camí "... que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu ...", però no es tracta pas de buscar el sofriment, que Jesús sempre ha mirat d’eliminar, ni de considerar-lo com un bé. Es tracta de, si cal, no defugir els riscos per donar testimoni de la fe en el Crist.
Si bé per nosaltres i per la gent de l’any 70, en que es va escriure, té sentit "prendre la creu", segur que Jesús ho devia expressar d’una altre manera, doncs els deixebles no l’haguessin pas entès, en un moment en que Ell no havia encara portat la seva de creu, i la creu tenia un sentit pejoratiu.

JiR

II TROBADA de Xarxa de laics. Cristians de Badalona, St. Adrià, Montgat i Tiana

L'ESPERANÇA D'UNA ESGLÈSIA POBRA I EVANGÈLICA
II trobada de “Xarxa de laics. Cristians de Badalona, St. Adrià, Montgat i Tiana”
Diumenge, 18 d'octubre de 2009

Amb aquest lema us volem convocar a la II trobada de Xarxa de laics. El títol de la convocatòria coincideix amb el del llibre publicat l'any passat per Jaume P. Sayrach conegut per molts de vosaltres per la seva tasca pastoral i social a Sta. Coloma de Gramanet. Amb la seva participació a la trobada volem aprofitar la memòria de l'experiència viscuda entre els anys 1965-1980, en ple impuls del Concili Vaticà II, per reflexionar i debatre, conjuntament, si en l'experiència que vam viure hi podem trobar intuïcions i camins que ens ajudaran a cercar el lloc de l'Esglèsia en el món d'avui.

Reserveu-vos aquest dia en la vostra agenda. Pròximament us farem saber més detalls de la trobada.

Les lectures del diumenge 23è del temps durant l'any. 6 de setembre

Is 35, 4-7

El text de Isaïes es dirigeix al poble deportat a Babilònia que, enmig del dolor generat per l’exili, necessita una veu d’esperança: “no tingueu por”, Déu no us abandona pas, ve a salvar-vos. Cal confiar en Déu, seran alliberats de la esclavitud com hi foren els seus pares i, com ells, hauran de travessar el desert.
De la proximitat del Senyor, en neix l’alegria, de la que en participa l’home i també la natura, formant un tot inseparable; van compartir el dolor i comparteixen la joia. “Els cecs hi veuen ... han nascut torrents en el desert”.
El retorn del poble es converteix en un símbol de l’arribada dels temps messiànics.
...............................................................
Mc 7, 31-37

En l’Escriptura, la sordesa simbolitza la duresa de cor davant les crides de Déu. Els miracles tenen sempre un sentit simbòlic, que va més enllà del fet material que es narra; Joan en diu “signes”.
“Tornà de Tir i Sidó”, i passa pel territori de la Decàpolis, de predomini pagà grec; és una manera de dir que les fronteres que posen els homes, no compten pas per Jesús. La seva activitat a Galilea, havia mostrat que tant els líders religiosos, com el poble i, fins i tot, els deixebles, “no l’entenen”, són sords. Aquest recorregut per terres paganes posa de manifest que la missió de Jesús no es limita pas als jueus ... i és en un ambient pagà que té lloc la curació d’un sord/mut; li obre les orelles i deslliga la llengua, que és el què cal per entendre i proclamar el missatge de Jesús. Com sovint en l’evangeli de Marc, la gent no va sola a Jesús, hi són conduits per altres, hi ha qui se’n preocupa.
La gent no se’n sabien avenir, i deien “Tot ho ha fet bé ... els sords hi senten i els muts parlen” ... sense saber-ho, els pagans citaven l’Escriptura, com recordant les promeses d’Isaïes.
El gest de “aixecar els ulls al cel” al curar el sord, ens vol dir que la salut, la salvació, ve de Dalt, del Pare.
“Prohibí que ho diguessin a ningú” ... és el secret messiànic, encara no és l’hora.

JiR

PREGAR...tot fent vacances (6)

LES QUATRE FASES DEL SILENCI.


He entrat discretament, i tu estaves escrivint. Segur que te’n has adonat de la meva presència, perquè has fet un gest amb la mà com per tapar el quadern. Quan soc al darrera teu el pregunto: què escrius ? Et gires i mirant-me fixament em dius: escric el que hem comentat aquesta tarda sobre les quatre fases del silenci.
Primera fase: T’has aïllat, quasi no se sent res, tan sols la remor del vent. Has tancat el ulls cercant una mica de silenci. És veritat amb prou feines hi ha soroll. De fora estant, s’entén. Però quants de sorolls al cervell, pensaments, imaginacions, ressons de converses... i tots amarats de certa tensió. Un neguit que embolcalla la ment i el silenci de fora.
Segona fase: La lluita. Per una banda l’allau de soroll interns mentals i afectius... per l’altra banda una set immensa del silenci interior. Lentament aquest va guanyant terreny. Es va creant com una distància entre el bruit interior i la serenitat que el va apagant. Aquesta lluita pot durar una mica, fins que el brogit s’apaga.
Tercera fase: Ha arribat la sensació de buidor. La respiració es fa molt present, i el seu ritme resulta asserenant. Quasi toques el res. Quietud. De tant en tant intenten de nou emergir les preocupacions i el sorolls sentimentals, però el tic tac de l’aire que entra i surt dels pulmons apaga el pensament, dilueix el desig i et retorna de forma fluida a la serenitat de sentir-se només ser.
Quarta fase : Va emergint aquella Presència, que saps que és un do, misteriós i inefable. No té nom, no te paraula, no emociona, no vol res, no demana. Hi és. Cap pregunta, cap qüestió, cap dubte. Tot Amor.
Quan obres el ulls, no saps si ha passat un minut o una hora. És igual. Jo penso que ha sigut molt curt, doncs encara t’estava mirant darrera teu.







(Jesús Renau S.J. Pregària virtual)

Les lectures del diumenge 22è del temps durant l'any. 30 d'agost

"La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les vídues" Jm 1,18




Dt 4, 1-2, 6-8
Per comprendre millor el text, cal dir que va ser escrit molts anys després de la mort de Moisés. En realitat es diu el que es pensa que diria Moisés, en les condicions d’aquest temps. Si l’autor insisteix en que no s’ajunti ni es tregui res, és que quelcom d’això deuria passar. Aquesta tendència a inventar-se normes, doncs, ve de lluny.
El text sona a retret: si bé Déu ha mantingut la seva promesa, el poble no pot pas dir el mateix, han estat temptats de adherir-se a les religions dels seus veïns.
La terra promesa va ser donada al poble perquè hi visqués santament. Però el mot "sant", dins la Bíblia significa "altre"; diem "terra santa", però tindríem de dir "altre terra", és una terra feta perquè hi puguin viure d’una "altre" manera, diferent, amb tot un programa: 1) una terra donada perquè el projecte de Déu és benaurança per tota la humanitat, 2) cridada a esdevenir terra de justícia i de pau, i 3) donada perquè Israel aprengui a viure segons la Llei de Déu.
Es per això que si hi viuen guardant els preceptes del Senyor, els pobles els tindran per assenyats i intel·ligents.
...............................................................

Mc 7, 1-8, 14-15, 21-23
No es tracta de discutir una mesura higiènica, el veritable debat està en el gest religiós de purificació ... de purificar-se del contacte amb tot el que és pagà. Uns fariseus vinguts de Jerusalem provoquen el debat. Però a Galilea, una regió fronterera, la població jueva i pagana estava barrejada (i no pas a Jerusalem), i la purificació ritual era menys observada. Pels fariseus, el rigor de l’observança de la purificació, era essencial per preservar la identitat jueva.
Jesús respon citant Isaïes, que deia que el culte autèntic no és una simple façana vestida de preceptes humans, sinó quelcom que surt del cor. La veritable puresa és una disposició del cor de l’home, i quan hi ha impuresa, no ve pas de fora, sinó que també neix al cor.
No es tracta pas de refusar les tradicions, sinó de posar-les en el lloc que els correspon. No s’ha entès bé la Llei si es creu que cal separar-se dels altres per poder apropar-se a Déu.
Els fariseus de tots els temps, es preocupen per les tradicions, les lleis, els drets ... tendeixen a una pietat externa, i que els diguin què cal fer ... perquè, en el fons, la llibertat fa por.

JiR

PREGAR...tot fent vacances (5)

Exercici de silenci




1. Em preparo per a la pregària


Des de la meva cambra,enfront d’una icona de María; un llantió encès, i amb la Bíblia a les mans.
O, surto al balcó i miro el cel una estona...comprovo els seus colors i els seus canvis, les formes i els movimentes dels núvols; el suau moviment que provoca el vent que bufa, la llum que tenen totes les coses...i els ocells.
Netejant, abans que tot, el cor i els sentits
“Els nets de cor veuràn Déu” (Mt 5,8)
Contemplant la magnificència de la creació no puc deixar d’exclamar des del fons de tot del meu cor:
“Grans i meravelloses són les vostres obres,Senyor!” (Ap 15,3)



2. Déu i jo: l’inefable i la inconsistència personificada



“T'estimo, Senyor, força meva! “ (Sl 18,2)
“Em sosté la teva ma”. (Sl 63,9)
“Tu ets el meu Déu, Senyor; a l'alba et cerco.
Tot jo tinc set de tu,
per tu es desviu el meu cor
en terra eixuta, assedegada, sense aigua.” (Sl 62,3)
“Com la cérvola es deleix per les fonts d'aigua,
també em deleixo jo per tu, Déu meu.
Tot jo tinc set de Déu,
del Déu que m'és vida;
quan podré anar a veure Déu cara a cara?” (Sl 42,3)
“He fet el camí dels exiliats. Molts anys pels àrids deserts de la vida. Dies d’horitzons encesos de llum, dies atemorit per la tempesta. Estic cansat,et necessito,Senyor!
Jo seré al teu costat per salvar-te i per alliberar-te. T'ho dic jo, el Senyor.” (Jr 15,20)
“La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra Déu que em salva” (Lc 1,47)

Les lectures del diumenge 21è del temps durant l'any. 23 d'agost.

Js 24, 1-2, 15-17, 18b
El pacta de Siquem marca la instal·lació del poble en la terra promesa. Josué (="és el Senyor qui salva") és el successor de Moisès i convida a totes les tribus a triar entre els deus que adoraven els seus pares, o dels pobles on vivien, o el Déu que els ha tret d’Egipte. Josué s’avança, donant exemple: "jo i la meva família adorarem al Senyor", i el poble s’hi adhereix, dient que ells també adoraran al Senyor.
Una característica d’aquest text és la necessitat d’una tria. A Siquem es constitueix el poble de les tribus. Les tribus tenien diferents orígens culturals i religiosos, però ara s’aglutinen per la fe en el Déu de l’Èxode, en un sol poble: Israel.
...............................................................
Jn 6, 60-69
Es el final del discurs sobre el pa de vida. Es l’hora de decidir-se, el dubte ha arribat als mateixos deixebles: "qui és capaç d’acceptar-ho?" ... "molts deixebles se’n van anar" ... però finalment, Pere s’avança i afirma la seva fe "Senyor, a qui aniríem?" . Fa pensar en la decisió de Josué a Siquem.
Una vegada més, la fe es presenta, no pas com un bagatge, sinó com un camí: "se’n van anar" ... "a qui anirem ...". Un camí en el que cal deixar-se guiar: "ningú pot venir a mi si no li condueix el Pare".
Finalment, el do de l’Esperit, doncs sols l’Esperit és capaç de fer entendre el misteri; els deixebles descobriran el ple sentit de les paraules de Jesús, el seu sentit espiritual; pa, vi, carn, sang, són símbols que cal entendre. Es l’Esperit qui dóna vida; aquest anunci, queda aquí encara un xic velat; més tard però, després del Sopar, Jesús parlarà més explícitament de l’Esperit, que els hi enviarà.

JiR

PREGAR...tot fent vacances (4)

“L'home que en la seva acció troba silenci,
i que veu que el silenci és acció,
aquest home en veritat veu la Llum
i en totes les seves accions troba pau”

punt 4, 18 de la Bhagavad Gita
extret de El diàleg interreligiós, Raimón Ribera. Ed. Fragmenta

les lectures del diumenge 20 del temps durant l'any. 16 d'agost

Pr 9, 1-6
Des de sempre, els homes han acumulat reflexions i màximes, tota una saviesa popular accessible a tothom. El llibre dels Proverbis és el resultat d’una compilació de totes aquestes reflexions, d’orígens i èpoques diverses. El poble descobreix que només Déu coneix la veritable Saviesa, i que la saviesa humana sols pot ser rebuda a través d’Ell. El relat de la falta d’Adam, és una manera simbòlica per fer-ho descobrir: l’arbre del coneixement és sols accessible a Déu.
Set columnes (7=plenitud) donen la bellesa i solidesa d’un palau on hi cap tothom.
La Saviesa convida a menjar el seu pa i beure el seu vi, que ens traurà de la ignorància i ens durà cap el coneixement. La Saviesa personifica Jesús i les seves paraules fan pensar en la Eucaristia. La Paraula de Déu s’assimila a la manera d’un aliment.
...............................................................
Jn 6, 51-58
Aquestes paraules de Jesús no seran compreses fins després de la Resurrecció. Primer, l’oferiment de Jesús està en el sentit de la Saviesa, que dóna a menjar el seu pa i beure el seu vi, és a dir, les seves paraules, el seu ensenyament. Però Jesús després va més lluny , i s’ofereix ell mateix, la seva persona (la carn) i la seva vida (la sang).
En el "menjar", com assumpció de la Paraula, hi trobem l’experiència dels profetes, que van tenir d’empassar-se la Paraula de Déu: Jr 15, 16 "Quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ..."; Ez 3, 1-3 "Fill d’home, menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel ...".
Hi ha una nova referència al mannà, que Déu va enviar als hebreus. Jesús és el pa del cel que el Pare envia per donar vida als homes.
Els deixebles no l’entenen, ja ho diu Joan al inici de l’evangeli (1, 11), però és que les paraules de Jesús són xocants; "beure sang" pels jueus és incomprensible. (Lv 17, 11): "oferir la sang és oferir la vida ... ningú ha de menjar la sang ...".
Refusen de reconèixer en Jesús el Fill de l’home, l’enviat de Déu. Però la sola condició per rebre de Jesús el do de la vida, és creure-hi.

JiR

PREGAR...tot fent vacances (3)

11 d'agost, Santa Clara

Altíssim, omnipotent i bon Senyor,
teves són les llaors, la glòria i l´honor
i tota benedicció.
A tu sol, Altíssim, s´adiuen;
d´anomenar-te, cap home no és digne.
Lloat sies, Missenyor, amb totes tes criatures,
especialment per nostre Germà Sol,
el qual fa la claror i ens illumines.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor;
de tu, Altíssim, porta significació.
Lloat sies, Senyor, per la germana lluna i les estrelles,
al cel les has fetes clares i precioses i belles.
Lloat sies, Missenyor, pel germà vent
i per l´aire i el núvol i el serè i per tot temps,
pels quals a les criatures dónes sosteniment.
Lloat sies, senyor, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat sies, Missenyor, pel germà foc,
pel qual tu la nit ens illumines,
i ell és bell i alegre i robustós i fort.
Lloat sies, Senyor, per la germana nostra mare terra,
la qual ens sustenta i ens governa
i produeix molts de fruits amb flors colorides i herba.
Lloat sies, Senyor, per aquells qui perdonen per la teva amor
i sostenen malaltia i tribulació.
Beats aquells qui es mantindran en pau,
car de tu, Altíssim, seran coronats!
Lloat sies, senyor, per la germana nostra la mort corporal,
de la qual cap hom vivent no pot escapar;
ai, d´aquells que moriran en pecat mortal!
Beat aquell qui es trobarà dins tes santíssimes voluntats,
car la mort segona non li farà cap mal!
Lloeu i beneïu el meu Senyor,
i regracieu-lo i serviu-lo amb gran humilitat.
San Francesc d'Assís
Traduc.: Antoni M.a de Barcelona, O. M. C., Barcelona,

les lectures del diumenge 19è del temps durant l'any. 9 d'agost.

"Aixeca't i menja que tens molt camí a fer!"

1Re 19, 4-8
El s.IX aC, el profeta Elies lluita, en el regne del Nord, contra el desplegament de la idolatria patrocinat per Jezabel, la dona del rei Acab, que acaba amenaçant de mort Elies, i es veu obligat a fugir al desert. Desanimat, dubta de si mateix, i demana morir; però descobreix la compassió de Déu: un àngel li aporta l’aliment necessari que li treu l’angoixa i pot emprendre el camí de 40 dies (40=una vida, però també un temps de preparació) fins arribar a la muntanya del Horeb (que els del Sud nomenen Sinaí), on també Moisès es va trobar amb Déu.
En el desert de la nostra civilització, a vegades, també tenim una sensació semblant a la d’Elies ... però Déu és allà.
...............................................................
Jn 6, 41-51
El poble sabia bé que l’únic aliment espiritual era la Paraula de Déu, i ara resulta que Jesús pretén ser aquest aliment que, baixant del cel, dóna vida ... "però no és el fill de Josep?". Jesús, però, segueix el seu discurs sobre el signe del pa, recolzant-se en la idea proposada pels profetes de que la Paraula de Déu és aliment.
"Ningú no pot venir a mi si el meu Pare no l’atrau" ... en l’obra de salvació, la iniciativa és de Déu, però no ens hi obliga pas, vol una resposta lliure. Es suficient deixar-se atraure per Déu, deixar-se instruir, com està escrit: "Tots seran instruïts per Déu" (Is 54, 13).
Segons ens descriu Joan, la vida eterna no és pas una realitat de futur que afecta al més enllà, sinó que afecta la vida present dels homes: "el qui creu en mi té la vida eterna" ... el verb "tenir" està en present. El creient no ha pas d’esperar la vida eterna, ella és atorgada des d’ara a aquell qui posa la seva confiança en el Senyor. Però això no tindrà efecte si no acceptem posar-nos en camí, com Elies, i ens aturem en les aparences, com fan els jueus, que coneixen massa bé aquest Jesús fill de Josep, i es perden el sentit de les seves paraules.
"... és la meva carn", que alguns ho relacionen amb la seva Passió i Mort; però "carn" és persona, i es podria interpretar que el missatge de la seva Paraula es posa també de manifest en el seu comportament personal, que no va dubtar en assumir la mort, per mantenir-se fidel a la veritat.

JiR

PREGAR...tot fent vacances (2)

El teòleg J.B. Metz, deixeble de Karl Rahner, insisteix en els seus escrits que la mística judeo-cristiana és una mística d’ulls oberts que vola a ras de terra; té els peus en la terra i no perd mai el contacte amb lo real proper ... La mística exigeix, doncs, anar sempre amb els ulls oberts, a fi de copsar el missatge dels esdeveniments: Déu ens parla a través de les realitats del món, que són el seu mitjà per comunicar-se.

Les lectures del diumenge 18è del temps durant l'any. 2 d'agost

Ex 16, 2-4, 12-15
Després de travessar la mar a peu sec, comença pel poble el pelegrinatge dins el desert, lloc de set i fam. El poble reclama menjar a Moisès, però és contra Déu que murmura. Déu escolta el poble i li envia aliment, però també el posa a prova. Hi ha tres aspectes a considerar:
1) els murmuris, contraris a la fe i a la confiança, que són la sospita que neix de l’angoixa; tenen d’afrontar la inseguretat i la pobresa del desert. 2) com a resposta, Déu envia aliment: pa i guatlles. 3) ... però, a la vegada, Déu diu “Així els posaré a prova i veuré si obren d’acord amb el que els mano”. Tot do de Déu posa a prova el nostre reconeixement, sovint oblidem que tot és un regal; i “cadascú recollirà el que necessiti”, que vol dir que han d’aprendre a deixar-ne pels demés.
Déu es cuida del poble, l’alimenta i l’educa.
...............................................................
Jn 6, 24-35
Es bo de veure com la gent busca Jesús ... actitud digne de ser imitada.
La gent, però, s’aturen en el que han vist (la multiplicació dels pans) sense copsar-ne el significat, i és per això que continuen demanant un senyal per creure. Jesús els ha donat un aliment terrenal, però és signe de quelcom transcendent. Han de passar del miracle, a allò que significa, del pa de la terra al pa del cel. Jesús és l’enviat de Déu, el seu nou mannà, el pa que baixa del cel, és la Paraula que surt de la boca de Déu.
En el discurs del pa de vida, hi ressona la meditació de Joan en el pròleg de l’evangeli: Jesús és el Verb que ha vingut al món a portar-hi vida, “el qui és la Paraula s’ha fet home ...” (Jn 1, 14).
Sovint, en l’Antic Testament, la Paraula és comparada a un aliment: - Sv 16, 26: “... allò que nodreix l’home no és el fruit de la terra, sinó la teva paraula”. - Am 8, 11: “vénen dies que enviaré fam al país, no fam de pa ,,, sinó fam d’escoltar la meva paraula”. – Dt 8, 3: “... l’home no viu sols de pa, sinó de tot allò que surt de la boca de Jahvé”.
Jesús es presenta com a “fill d’home” i també com “enviat de Déu”, dos títols pels que, en aquella època, es designava el Messies.

JiR

PREGAR...tot fent vacances (1)

Amb aquesta proposta de "PREGAR TOT CAMINANT" iniciem la publicació de les aportacions que ens heu fet alguns de vosaltres per ajudar-nos a pregar en aquest temps d'estiu i, en la majoria dels casos, de vacances, ja sigui del treball o de l'activitat del què anomenem "curs". Si algú de vosaltres s'anima a fer-nos arribar la seva proposta, serà ben acollida per tots els seguidors del blog.



Pregar tot caminant.

D’entrada cal escollir una ruta segons l’edat, les forces, la preparació i l’ànim. Pot ser una passejada per la ciutat, o per fora. Sempre la natura té un quelcom més transparent i pur; però també depèn de la situació que vius, del temps que tens i en el fons de com estigui l’esperit.

Uns punts generals per pregar tot caminant:

1.- Passats uns primers minuts en els que et vas situant en el ritme de la respiració i el pas a pas.... quan ja es normalitza el moviment... fas un acte de fe en el Senyor que va amb tu, i que hi és arreu.

2.- ULLS OBERTS. Ulls oberts significa molt més que veure. Concentrat en la mirada, tan aquella que s’expandeix per l’horitzó com la que es fixa a la mitja distància fins la que acaricia els detalls immediats. Ves mirant, i si cal minva el ritme....intensifica la teva concentració en ran sols mirar, surt de tu mateix cap a fora i torna a dintre teu amb el regal i el do del que veus. Sempre anem amb pressa. Sempre anem centrats en el nostre jo. Molts cops la mateixa tensió ens impedeix mirar i gaudir de les formes, els equilibris, les imatges, els colors, les ombres, la llum... Podem anar perdent- nos en mig de tanta bellesa ignorada.
Dels ulls, les imatges van a la ment, i deixen un aroma especial en el cor. I del cor..... la pregària de les gràcies, de la lloança,, de la gratitud, de l’adoració, i del silenci en Ell.

3.- ORELLES OBERTES. La nostra oïda molts cops està deformada. Massa habituada a la música estrident, al soroll mecànic, a aquella mena de remor de fons de la vida ciutadana. Tot caminant amb Ell neteja les orelles de tants de virus auditius que impedeixen els millors sons de la natura.
Sents cantar els ocells? Escolta, si us plau. Ells es comuniquen, expressen, ritmen, van cosint molt cops una mena de teixit que embolcalla el bosc. Quines tonades més diverses! Quina bellesa de simfonia, la música primordial.
Escoltes potser el vent? Aquell de dalt, o potser la marinada, o el que se sent que va arribant, el fort, el que et fa sentir trontollar, o el que acaricia la cara. Tons diversos que provoquen danses, i poden inspirar suggeriments sobre l’esperit i el pas del temps.
Ocells, veus humanes, vents, remor de l’aigua, ..... tot un univers auditiu... que penetra dintre teu i explota en una pregària senzilla, una morada interior, un “ que magnífic que ets Deu nostre en la teva i nostra natura !! “

4.- OLFACTE, GUST I TACTE.....BEN OBERTS. Són vehicles de relació. Ens porten a les dimensions per les que la realitat es comunica. Olfacte de la humitat, de les olors, dels camps de blat i les fulles caigudes la tardor... deixa que et vagi penetrant amb la seva suavitat o intensitat, que entri i modeli una mica la ment i el cor que olfategen també realitats de dintre i transcendents.No sols el gust del que menges, també una mena de gust de conjunt, el gust de la relació, de la comunió amb la natura... que va purificant i va discernint possiblement el pas de l’Estimat.Tacte dels arbres, aquells tan coneguts que formen part de la pròpia història, que potser els abraces d’any amb any. Altres de nous. Densitat, calor o fred, relleu, vibració, contacte, carícia, duresa, resistència.... tanta i tanta bellesa. Pregar tot caminant, sol o amb altres, sempre amb Ell, i aquella creació que mostra el seu amor, i que avui per a la nostra generació és també una responsabilitat. Si l’estimem i ens deixem estimar per ella, respectant-la, no sols evitarem un desastre, sinó que humanitzarem la nostra vida.

(De Suports per a la pregària, Jesús Renau)

les lectures del diumenge 17è del temps durant l'any. 26 de juliol

2Re 4, 42-44
Eliseu va ser un profeta en el Regne del Nord, cap els anys 850-800 aC. Era el successor del profeta Elies; estan dins un context de fam i pobresa. El seu servidor li porta 20 pans d’ordi; sembla es tracta dels pans de les primícies, de la primera collita, que calia oferir a Déu (Lv 23, 17), i aquí Eliseu, en nom de Déu, els fa donar perquè en mengi tothom, malgrat que la raó humana considera que no és possible que en pugui menjar tanta gent.
En tota narració de miracles cal destacar quatre elements:
1) una evident necessitat: aquí, la fam 2) un gest lliure: algú ofereix els pans 3) recurs a algú considerat enviat de Déu: aquí, Eliseu 4) la fe en la intervenció de Déu, malgrat els dubtes del servidor.
...............................................................
Jn 6, 1-15
Quan la gent va veure Jesús curar els malalts, es van disposar a seguir-lo en massa. L’efervescència era particularment gran els dies que precedien la Pasqua, i l’evangeli precisa que “s’acostava la Pasqua”, dada important per la comprensió de l’abast del relat.
“Pujà a la muntanya”, és simbòlic, Joan ens vol fer entendre que Jesús va oferir un signe de que el banquet messiànic anunciat per Isaïes ja és allà: (Is 25, 6): “En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers oferirà un banquet a tots els pobles”. “Hi havia molta herba”, fa pensar en el Salm 23 “El Senyor és el meu pastor ... em fa descansar en prats deliciosos”, i vol fer entendre que un bon pastor (imatge messiànica) porta el seu ramat cap un bon pasturatge.
“Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí ...”, sóna a Eucaristia, que Joan no en fa referència en el Sopar. Les sobres van omplir 12 cistells, que evoca la totalitat del poble. Tothom en menja i en queda pels que encara no hi són.
La comunitat no té mitjans per donar un àpat a tanta gent, però Jesús els alimenta, encara que no sense la participació dels homes, per poc que tinguin ... com aquell noi amb 5 pans i 2 peixos, que accepta donar tot el que té.
En aquesta narració, l’home reconeix els seus límits però, a la vegada, descobreix la grandesa d’una col·laboració a l’obra de Déu.

JiR

lectures del diumenge 16è del temps durant l'any. 19 de juliol

Jr 23, 1-6
La metàfora del pastor, era habitual per parlar dels reis, especialment a partir de David, pastor que va esdevenir rei. Un bon rei és aquell que, com un pastor, vetlla per la seguretat i prosperitat del seu ramat, el poble.
El comportament dels reis, però, no ha estat bo i han conduit el país al desastre: Jerusalem ha estat envaïda, el Temple destruït i el poble deportat a Babilònia. Dins aquest context, el profeta Jeremies porta un missatge d’esperança: un dia, potser llunyà, però cert, per fi vindrà un bon rei, a través del qual Déu exercirà la funció de bon pastor. I aquest missatge el reafirma citant per cinc vegades “Ho dic Jo, el Senyor”.
Després, la mateixa promesa és represa amb una altra imatge: “germinar”, que evoca el creixement d’una llavor. Els profetes n’han fet la imatge d’una esperança ben precisa, la de veure complides les promeses fetes a David, les de l’arribada d’un Messies ... dret, justícia i seguretat, vet aquí a què aspira el poble i que aportarà el Messies.
Pels cristians, aquest oracle de Jeremies s’acompleix en Jesús, el Messies.
...............................................................
Mc 6, 30-34
Al tornar els deixebles, tenen necessitat d’explicar les seves vivències a Jesús, però hi ha tanta gent que decideixen marxar, per buscar un xic de calma; d’una manera semblant a com ho fa Jesús després de curar la sogre de Pere i atendre a tota la població ... (Mc 1, 35) de matinada, li cal refugiar-se en un lloc solitari. Però l’atenció cap els qui són ovelles sense pastor, trenca aquest projecta de descans. Jesús comprèn que atendre la multitud és més important que menjar o descansar.
Cal remarcar el fort sentiment que s’apodera de Jesús al veure tanta gent ... “li va commoure les entranyes” (és la traducció literal). Jesús, el Bon Pastor, té una especial tendresa envers les seves ovelles, comprèn les seves necessitats i els dóna la Paraula. Abans de començar la taula del pa (després vindrà la multiplicació dels pans), els hi porta la taula de la Paraula. Caldria plantejar-ho més seriosament, en les nostres celebracions del diumenge.

JiR

les lectures del diumenge 15 durant l'any. 12 de juliol

Am 7, 12-15
Betel (=casa de Déu) era un santuari molt antic, Abraham hi va estar i se li va aparèixer el Senyor. Era l’equivalent, al nord, del Temple de Jerusalem. Cap l’any 750 aC, sota el regnat de Jéroboam II, és quan Amós hi va. Betel tenia també una significació política; en la defensa que en fa el seu sacerdot hi ha els interessos del rei.
Amós, criador de bestia a Judà, es cridat per Déu a anar al Regne del Nord per denunciar-hi els abusos de luxe i riquesa, amb menyspreu dels pobres: “la casa de Déu havia esdevingut casa d’iniquitat” (Am 5,5).
Amassià, assalariat del santuari de Betel, vol foragitar-lo, i que vagi a fer de profeta a Judà, el seu país. El profetisme, però, no és pas una feina o ofici a canvi d’un salari, el profeta és un home lliure que sols depèn de Déu. “Fer l’ofici de profeta”, li diu Amassià, comparant-lo a un funcionari ... que és una temptació, dins les activitats religioses, però un entrebanc per la creativitat i la renovació.
...............................................................

Mc 6, 7-13
Comença una nova etapa en el procés del seguiment: la missió. Jesús associa els seus deixebles a la seva missió, i en fa Apòstols (=enviats). El lector dels anys 70, es veia reflectit en aquests “enviats”, doncs ara el moviment de Jesús ja estava només en les seves mans.
Jesús els dóna tres consignes:
1) aneu de dos en dos. Davant un tribunal, calia fossin dos per donar testimoni, i la evangelització és un afer de testimoniatge. La companyia és també recolzament, força, motivació per acomplir la missió i per vèncer les dificultats.
2) emporteu-vos sols l’estrictament necessari. Els únics instruments han de ser els de la marxa per la missió. Cal un despreniment que només posa la confiança en Déu, i no en els diners, comoditats i seguretats.
3) no us deixeu impressionar per un possible refús ... tot just venen d’assistir al refús de Jesús per la gent del seu poble. “Espolseu-vos la pols dels peus”, és com dir no hem volgut prendre res, fins la pols us deixem ... però també pot ser un signe de separació; els jueus feien una cosa semblant quan tornaven d’un poble pagà.



JiR