25/8/11

les lectures del diumenge 22 durant l'any. 28 d'agost


Estem en els anys que precedeixen el desastre de Jerusalem i la deportació a Babilònia. Són uns anys d’una gran decadència espiritual, i la missió de Jeremies consistia en predir la catàstrofe, amb l’esperança d’aconseguir la conversió del rei i del poble.

És dins d’aquest context polèmic i angoixant, que Jeremies manifesta el seu estat d’ànim; ens explica el combat que es lliure en el més interior d’ell, dividit entre la crida de Déu que l’empeny a parlar, i el poder humà que el vol fer callar.

Se’ns posa de manifest la realitat de la inspiració profètica, que té unes conseqüències a vegades doloroses. Jeremies es deixa “seduir per Déu” i viu l’experiència de les conseqüències, però no hi pot renunciar. La Paraula de Déu actua com un foc abrusador, que manté el profeta sempre disposat en el compliment de la seva missió.

..............................................................................

Mt 16, 21-27

“Des d’aleshores”, és una fórmula per anunciar que s’inicia una nova etapa. Jesús pren el camí cap a Jerusalem i comença a explicar als deixebles com acabarà aquest trajecte. És el primer anunci de la passió, però els deixebles encara no han comprés aquesta realitat, i segueixen pensant en un messianisme gloriós de Jesús.

Jesús remarca que se sotmet a la voluntat de Déu, “cal que vagi a Jerusalem”, expressió que vol dir-nos que no va pas a un destí cec, sinó al seguiment del pla de Déu. La predicació de Jesús, no pot limitar-se a la gent dels pobles, camperols i pescadors, malgrat siguin els preferits del Regne, “cal” que vagi també a Jerusalem a defensar les seves propostes, cosa que, sap molt bé, el conduirà al sofriment i a la mort, doncs allà ningú vol posar en perill els seus privilegis. Però “al tercer dia” (= el dia de l’actuació de Déu) ressuscitarà, Déu avalarà el seu missatge.

L’anunci de Jesús, és difícil d’acceptar pels deixebles, i Pere es disposa a renyar-lo: “això no us pot passar”. Jesús interpreta el refús espontani de Pere, com una veritable temptació, és com si s’adherís a la proposta del temptador en el desert, quan suggeria a Jesús un messianisme més fàcil. “No penses com Déu sinó com els homes” li diu Jesús. Semblant al que llegim en Isaïes 55, 8: “Les meves intencions no són les vostres i els vostres camins no són els meus”.

El seguiment de Jesús i l’anunci de l’evangeli, per part dels deixebles, comportarà també assumir persecució i sofriment, no ho tindran fàcil.

JiR

18/8/11

Les lectures del diumenge 21 durant l'any. 21d'agost

Diumenge 21º de durant l’any. 21 d’agost.
Is 22, 19-23
Estem en el regnat d’Ezequies que, donada la feblesa política de Jerusalem, vol buscar una major independència acostant-se a Egipte, lo qual el portarà al desastre i, finalment, a l’exili. Isaïes fa un oracle, oposant dues situacions relacionades amb uns funcionaris: 1) de condemna contra Xebnà, cap del palau del rei, per haver-lo aconsellat malament, portat per les seves ànsies de poder, en lloc de buscar l’interès del poble, 2) ho contraposa amb Eliaquim, de família noble que, contràriament, és servidor de la casa reial, del regne i del poble de Judà i que, a més, Déu nomena “el meu servidor”, títol donat als que s’encarreguen de la missió donada pel Senyor.
Un signe de les atribucions del cap del palau de Jerusalem, era el “poder de les claus”, símbol d’autoritat dins el reialme: qui vulgui accedir al rei, cal que passi per ell.
En podríem treure com a conclusió: 1) que una de les característiques del veritable profeta, és ocupar-se dels interessos del poble de Déu, i 2) l’única preocupació de Déu, i els seus seguidors, és el servei al poble. .............................................................................. Mt 16, 13-20 Jesús s’atribueix el títol de Fill d’home, expressió treta de Daniel (Dn 7, 13-14), que és presentar-se com qui encapçala el poble de Déu, i pregunta als deixebles sobre el què han pogut captar d’ell, durant el temps en que l’han acompanyat. La gent, que encara està en continuïtat amb el passat, l’identifica amb un profeta: és Joan el Baptista, Elies, Jeremies ... no han captat l’autèntic sentit de l’activitat de Jesús; malgrat tot, en el poble no s’hi troben les respostes d’incredulitat que abans havien mostrat les autoritats jueves.
En quan els deixebles, Pere reconeix Jesús com a “Messies, Fill del Déu viu”; encara que, seguint el decurs de l’evangeli, es posarà de manifest que tampoc han acabat d’entendre quin tipus de Messies representa Jesús, que continuen identificant amb un Messies-rei, segons l’estil del passat.
En l’Antic Testament, canviar el nom a una persona, era encomanar-li una nova missió, i aquest és el sentit de nomenar Pedra a Simó, que esdevindrà el fonament, “la pedra”, sobre la que s’edificarà la “meva” Església, la nova assemblea de Déu. Amb “les claus” Jesús convertirà Pere en el seu primer ministre (Is 22, 22); seria autoritzar-lo a interpretar el que està prohibit (lligar) o permès (deslligar), per viure conforme al missatge del Regne. Serà Pere qui obrirà als pagans les portes de l’Església primitiva.
La prohibició als deixebles de dir que és el Messies, és perquè aquesta paraula implicava un poder reial, que no és el sentit amb que l’exercirà Jesús, i que els mateixos deixebles no comprendran fins després de la resurrecció.

11/8/11

les lectures del diumenge 20 durant l'any. 14 d'agost

Is 56, 1, 6-7

Al retorn de l’exili a Babilònia, es troben amb el problema de com cohabitar amb els estrangers que han ocupat el seu lloc durant aquest temps d’exili; dubtes justificats, doncs la doctrina de ser poble escollit, marcava una clara separació amb els altres. Hi ha dues opcions: replegar-se i lluitar contra la influència estrangera, o obrir-se i acollir-los. L’adaptació a la nova situació no va pas ser fàcil, però els deixebles d’Isaïes ho van tenir clar: la decisió correcta és la obertura. Si els estrangers volen entrar a la comunitat jueva, cal acceptar-los, indicant, però, unes condicions. La obertura està ja decidida i marca una etapa molt important dins la descoberta del caràcter universal del projecte de Déu.

La insistència en la condició de guardar el sàbat, té una explicació: durant l’exili, la pràctica del sàbat va ser un element molt important en la salvaguarda de la vida comunitària i de la identitat jueva.

S’ha donat un gran pas: qualsevol que obri bé i practiqui la justícia, serà admès a la casa de Déu, ja que ... el meu temple serà anomenat “casa d’oració per tots els pobles”.

..............................................................................

Mt 15, 21-28

Tir i Sidó era una zona allunyada de la religió jueva, on els habitants eren considerats marginats i pagans i, habitualment, els tractaven “com gossos”.

Davant la crida d’una dona cananea, Jesús no respon, el que fa intervenir els deixebles per demanar-li que l’escolti. Però malgrat Jesús justifica el no intervenir, la dona insisteix tot reconeixent la seva petitesa, perquè té confiança en Jesús, té fe. La dona accepta la imatge dels “gossets”, afirmant que, malgrat que estrangera i pagana, ella pot participar de la benedicció de Déu, encara que en siguin sols les engrunes, i insisteix en la petició de que curi la seva filla. La dona es reconeix estrangera, pagana, és un “gos” ... però les restes que deixa la gent són suficients per alimentar els gossos: una humil opinió d’ella mateixa, que s’acompanya d’una gran fe. És la fe que determina l’Aliança amb Déu i no pas la partença a un determinat poble.

El text expressa la fe de la dona cananea de diverses maneres: la súplica insistent, el reconeixement del messianisme de Jesús a qui diu “fill de David”, la confiança que neix del sofriment d’una mare per la seva filla malalta.

D’entrada, l’actitud de Jesús desconcerta. El Jesús sempre acollidor i bondadós, es manifesta fred i, fins i tot, dur: ¿vol limitar la seva actuació a la casa d’Israel? Probablement, l’actitud de Jesús és un recurs literari per presentar millor el resultat final: la fe de la dona és tan gran, que Jesús accedeix a fer el que li demana.

Avui, Santa Clara

Sant Damià, Assís


PREGUEU AMB NOSALTRES I PER NOSALTRES:

Us lloem, oh altíssim i gloriós Déu,
que per la vostra misericordia i
gràcia vau il·luminar el cor i la ment
de la vostra serventa Clara d'Assís
amb la llum del Crist Ressucitat, per
seguir el camí de les benaurances.

Us donem gràcies, Déu sobirà,
perquè guiada per l'exemple de
Francesc, Clara canviarà la riquesa per
la pobresa i, abraçada a Crist Pobre,
va viure amb l'alegria i senzillesa la
gràcia de la Fraternitat, brilla amb
claredat per tots els germans i
germanes d'ahir i d'avui.

Beneït sigueu, oh altíssim i gloriós
Déu, per totes les dones, que en
aquests vuit-cents anys han seguit el
vostre Fill segons la Forma de Vida
de Santa Clara.


Felicitats a totes les germanes clarisses, en particular, a les del monestir de la Divina Providència de Badalona que, amb gran generositat, ens acullen en les nostres activitats de xarxa de laics i a aquells que els ho demanen.

Pau i Bé

5/8/11

leslectures del diumenge 19è durant l'any. 7 d'agost

1Re 19, 11-13

Hi havia una gran confusió, i la fidelitat a Jahvé i les seves lleis, era qüestionada perquè el rei, instat per la seva esposa Jezabel, havia introduït cultes estrangers que legitimaven la violència, a fi de garantir el poder. Elies s’enfrontà als profetes de Baal, volent demostrar que el Déu d’Israel era més poderós que ells, però no se’n surt en el seu intent d’arranjar la situació, que encara empitjora, i ha de fugir.

Arriba a la muntanya de Déu, l’Horeb (= Sinaí), li cal un llarg camí per adonar-se que, amb la seva opció, no havia pas escollit la millor manera d’actuar, imaginant un déu de poder, cosa més pròpia dels seus adversaris. Li faltava descobrir que el poder de Déu és fet de tendresa i no pas de violència. Elies comprèn que el poder de Déu no és el que ell creia; Déu no està dins un huracà, un terratrèmol o el foc, sinó que es manifesta en el murmuri d’un suau ventijol.

...................................................................

Mt 14, 23-33

Jesús acomiadà la gent i, tot sol, puja a la muntanya. Després de mantenir-se enmig de la multitud amb qui comparteix els pans, té necessitat de pregar, d’asserenar-se prop del Pare.

En la Bíblia, el mar és símbol del mal i de la mort, i Jesús hi camina per sobre, els domina. Els deixebles s’espanten, doncs el prenen per un fantasma, i Jesús els diu “no tingueu por”, un consell que apareix sovint en els evangelis; ens vol alliberar de l’angoixa, no estem sols, Jesús està sempre al nostre costat.

Pere demana d’anar cap a Jesús, camina sobre l’aigua però s’enfonsa quan la seva atenció es dirigeix sobre la tempesta en lloc de fixar-la sobre Jesús, que li havia dit “vine”. Llavors, Pere crida “salva’m”, Jesús li dóna la mà, pugen junts a la barca ... i la tempesta amaina.

En absència de Jesús, el vent violent simbolitza la oposició i la persecució que afecta als deixebles després que marxa el seu Mestre; però la tempesta s’acaba quan torna a aparèixer Jesús.

La barca, en la tempesta, és una imatge simbòlica de la nostra vida i de la vida de l’Església. Tots ens afrontem a dificultats, també l’Església. I les decisions preses sota la pressió de la por, ens poden portar a veure fantasmes on deuríem reconèixer la presència de Jesús.
JiR