28/6/12

les lectures del diumenge 13è durant l'any. 1 de juliol



Sv 1,13-15; 2, 23-24
El llibre de la Saviesa, comença amb una reflexió sobre el destí humà (semblant a com comença el Gènesi), sobre el problema de la vida i la mort, i la relació dels homes amb Déu.
Escrit a Alexandria, cap els anys 50 aC, per jueus que convivien amb la cultura grega, que hi predominava, amb la intenció de donar arguments als germans, de cultura jueva, enfront els raonaments dels pagans. El problema era la actitud que calia adoptar enfront de la mort.
Pels grecs, la mort era inevitable i no s’hi podia lluitar, cal aprofitar la vida present, doncs al final, amb la mort, tot quedarà esborrat. Però els jueus adoptaven una altra actitud: la vida present és com una llavor de l’eternitat que ens espera, i cal esforçar-se en cuidar-la. Déu, que és infinitament just, al final farà justícia.

Mc 5, 21-43
La incapacitat humana enfront la malaltia i la mort (els metges no aconsegueixen evitar-ho), contrasta amb el poder de Jesús, que emana d’Ell (la dona sols toca el vestit) i que va fins ressuscitar els morts (la filla de Jaire).
Per beneficiar-se d’aquest poder de Jesús, hi ha una sola condició: tenir fe. Una fe a la qual tothom pot acudir, des de Jaire, un cap de sinagoga, fins una dona que esdevé impura per la seva pèrdua de sang. Però som lliures, i es pot refusar de creure, com els que es riuen de Jesús, que serien els partidaris de la mort, segons el llibre de la Saviesa.
Són dos relats de salvació, que afecten dues dones. Una perd sang des de fa 12 anys, i l’altre ha arribat als 12 anys, edat legal de la pubertat. Perdent la sang, una pot perdre la vida, i l’altre arriba a l’edat en que la podria donar. El 12 és un nombre simbòlic, semblant a la perfecció del set; ambdós provenen del quatre i el tres, dins la realitat terrenal (el quatre), però segons una ascendència divina (el tres). El set n’és la suma i el dotze la multiplicació. 12 tribus, 12 apòstols, 12 mesos ...
La dona és impura i no podria tocar Jesús, però ho fa, i la fe la salva, no pas el contacte físic amb la roba de Jesús. Quan diuen que la noia és morta, Jaire es exhortat a tenir fe. La bona nova d’aquest text és que Jesús no vol ni el sofriment ni la mort.
En la consigna de silenci donada per Jesús, s’hi pot veure el “secret messiànic”: el fet que Jesús pugui ser reconegut com a Messies, sense risc d’un malentès.
Joan i Roser

22/6/12

Naixement de Joan Baptista. 24 de juny


 "La santa família de Sant Joan Baptista" Caravaggio
Is 49, 1-6
El segle VI aC. el poble d’Israel va ser deportat a Babilònia. Durant aquest temps, l’objectiu dels profetes era mantenir la fe i l’esperança. Una bona manera era convèncer el poble que encara tenia un rol a acomplir, i l’expressaven amb el títol de “servent de Déu”. En aquest text, es fa una crida a aquest “servidor”, semblant a la crida a Jeremies per ser profeta: “abans de néixer em cridà”. La missió del poble en l’exili és fer de profeta.
De dues maneres: 1) resistint a la temptació d’idolatria, que predominava en la societat de Babilònia, i 2) amb el retorn al seu país, les altres nacions seran testimonis de l’obra salvadora de Déu, “t’he fet llum de tots els pobles perquè la salvació arribi d’un cap a l’altra de la terra”. En realitat, al començar el text ja es feia una crida als “pobles llunyans”.
Aquesta crida al “servent” abans de néixer, fa pensar en Joan, amb qui s’inicia el procés que, amb Jesús, es farà arribar la salvació a tots els pobles.
..........................................................
Lc 1, 57-66, 80
Lluc fa un paral·lelisme entre Joan el Baptista i Jesús. Dues anunciacions per l’àngel, a Zacaries i a Maria, d’un fill engendrat d’una manera poc convencional: una mare estèril i d’avançada edat, i Maria una mare verge. Després els dos naixements, i les dues circumcisions.
Els pares de Joan veien passar els anys sense obtenir el que tot jueu aspira: tenir un descendent per assegurar la presència de la seva família el dia del Senyor. Però Zacaries dubta de l’anunci de l’àngel, i és per això que esdevé mut.
Als vuit dies, l’infant tenia de ser circumcidat i rebre un nom. Però quan aquest nom ve donat per Déu mateix, cal veure-hi una missió a acomplir: el nom de Joan, l’havia proposat l’àngel a Zacaries, i significa “Déu ha mostrat el seu favor”. Zacaries, al confirmar que el nom del seu fill tenia de ser Joan, se li alliberà la llengua, i començà a parlar i lloar Déu.
Tothom va quedar sorprès, primer els veïns i familiars, però després “tota la muntanya de Judà”, és a dir, tot Israel. 
Joan i Roser 

15/6/12

Teresa Forcades en l'obertura d'una trobada econòmica.

Teresa Forcades, germana benedictina de la Comunitat de les Benetes de Montserrat, ha participat en l'obertura de la 23a trobada empresarial del Pirineu que s'ha celebrat recentment a Lleida. Sí, una monja fent la conferència inaugural d'una trobada econòmica!
Tot i que el tema supera amb escreix l'àmbit local, hem cregut important compartir amb vosaltres el punt de vista d'una persona que, com diu qui presenta l'acte, la teresa Forcades "parla clar i té les coses clares".

http://www.youtube.com/watch?v=EYGWR9zVRTA

les lectures del diumenge 11è durant l'any. 17 de juny


Ez 17, 22-24
El cedre era símbol de la dinastia reial; es caracteritzava per la seva excepcional grandària, la qualitat de la seva fusta i la seva singular bellesa. El rei a l’exili, era com un cedre assecat, però Déu arrencarà una punta tendre del brancatge del cedre, el plantarà de nou, al cim d’una muntanya, i esdevindrà un arbre magnífic. El nou Israel, serà com un rebrot jove, plantat a la muntanya, i això faria renéixer un poble, que perdurarà tal i com fan els cedres.
En un moment en que el poble jueu, depositari de les promeses de Déu, experimenta la seva impotència, exiliat a Babilònia, la insistència del profeta sobre l’obra de Déu, és la millor font de confiança.
L’expressió “els ocells de tota mena s’ajauran a la seva ombra”, és una manera d’evocar les nacions paganes, que també hi trobaran aixopluc.
..........................................................
 
Mc 4, 26-34
Jesús “no deia res sense paràboles”, és la millor manera d’intentar ser comprés. Al començament, el poble d’Israel no podia concebre el Regne de Déu fora de en termes de sobirania, i en la Bíblia en tenim molts exemples d’aquest criteri: “El Senyor manté el seu tron en el cel, el seu regnat domina tot el món” (Ps 103, 19).
Jesús compara el Regne de Déu amb una llavor que creix per si sola, sense posar-hi res més. Jesús sembra l’evangeli i el deixarà créixer dins el món, sense intervenir-hi, de manera aparent ... però tornarà al moment de la collita.
La presència del Senyor és evident al començament i ho serà a la fi: al sembrar les llavors i a la collita. En l’interval, hem de procurar que la llavor sembrada creixi i doni fruit, però es posa de manifest, que el creixement del Regne no depèn pas dels esforços humans, sinó, sobretot, del voler de Déu.
La petitesa del gra de mostassa, dels inicis del Regne, no ha pas d’enganyar-nos, doncs la seva reeixida serà notable; malgrat la feblesa del seu començament, l’església s’estendrà per tota la terra. El petit gra de mostassa, esdevindrà un gran sistema aixecat sobre la terra, capaç de protegir als qui s’hi vulguin aixoplugar. 
JiR 

8/6/12

Festa del Cos i la Sang de Crist. 10 de juny



Ex 24, 3-8
El ritus de l’Aliança que proposa Moisés, comprèn dos aspectes. D’entrada, el que es refereix a la paraula, o “paraules del Senyor”, que són la part que el poble s’ha de comprometre a respectar, perquè l’Aliança perduri. Després ve el ritus de la sang; en la mentalitat semita, la sang simbolitzava la vida donada per Déu. La sang és aspergida sobre l’altar, que simbolitza la presència de Déu, i sobre les dotze pedres aixecades (les dotze tribus), que representen el poble; es fa la unió, el lligam, entre Déu i el poble.
La sang dóna testimoniatge que l’Aliança és una relació de vida, car estableix una comunitat vital entre els que l’han contreta, entre Déu i el poble. No és pas el sacrifici el que compta, el més important és l’Aliança, que comporta la fidelitat a la paraula de Déu.
..........................................................
Mc 14, 12-16. 22-26
Jesús, en el sopar, segueix el ritus habitual de la Pasqua jueva, que evoca la intervenció de Déu a favor del poble ... però li dóna un nou sentit. Al començar el sopar, el cap de taula es posava dret, agafava el pa i pronunciava una benedicció, el trencava i el repartia, fen arribar així a tots la benedicció de Déu. Però Jesús hi dóna un nou contingut, i diu: “Això és el meu cos”, la meva persona, que es lliurarà fins a la fi, per fer-vos arribar la benedicció del Regne de Déu. Al final de l’àpat, s’agafava una copa de vi, es donava gràcies i es bevia, cadascú amb la seva copa, era com un brindis. Però aquella nit, Jesús convida els deixebles a beure de la seva de copa, la comparteixen, i diu: “aquesta copa és la meva sang, la sang de la nova Aliança”.
Jesús realitza, a la comunitat dels deixebles, un signe profètic del que passarà després a la creu: la seva persona, com el pa trencat i repartit, s’ha donat a tothom, i ara acabarà donant també la seva vida, la sang, que també reparteix, fent referència a la sang de l’Aliança que Moisès aspergeix sobre el poble.
Amb el testimoni de tota la seva vida, fins a la mort, Jesús allibera de les falses imatges de Déu, i això fa possible una nova Aliança. Amb Jesús, Déu es dóna a conèixer i es fa més proper.
Moisès, al desert, condiciona l’Aliança al compliment d’uns manaments. Jesús celebra una nova Aliança, i deixa com a únic manament ... estimar. Aquest és el requisit per rememorar aquesta nova Aliança, per celebrar l’eucaristia.

6/6/12

La Font del Lleó, restaurada



El passat dilluns de Pentecosta, 28 de juny de 2012, el Cardenal Lluís Martínez Sistach va beneir la Font del Lleó del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, que ha estat restaurada. La font es troba al Camí de la Serreta que uneix Badalona amb Santa Coloma. Hi ha una ceràmica amb la imatge del patró del monestir i dos quadres on es llegeixen dos fragments del salm: "Senyor el nostre cor té set de Vos, deu-nos l'aigua de la vida". Han estat fetes per la casa El Rissec de La Bisbal i substitueixen els plafons anteriors que havien estat destruïts. Aquest camí coïncideix amb un tram del GR 92 i també de l'antiga via marítima a Sant Jaume de Compostel·la i és molt concorregut. 
Jaume Aymar

Amb Déu o sense, al Círcol

Jaume Oliveras escrivia divendres 1 de juny un article a El Punt Avui a partir de la seva participació juntament amb Marcel Riera en la presentació del llibre Amb Déu o sense, quaranta cartes creuades entre Francesc Torralba i Vicenç Villatoro, editat per Fragmenta editorial i que, com ja sabeu, xarxa de laics vam presentar en el Circol aquest passat mes de maig. 
A l'acte en que hi van participar més de cent vint persones es van exposar diferents punts de vista en un marc de diàleg i d'escolta.
Jaume Oliveras va qualificar el llibre de "cultura de frontera i va fer-ne una glossa des de la pertinença, mentre que Marcel Riera va dir que el tema del llibre és "el tema" de la humanitat, alhora que valorà l'estil de la literatura epistolar com un estil de gran riquesa i que es troba en una certa decadència..
Francesc Torralba va valorar que el llibre presenta sense llimar, pe`ro també sense punxes la concepció de la vida d'un "amb Déu" i d'un "sense Déu" amb les proximitats i llunyanies que això implica.
Vicenç Villatoro va afirmar que el llibre conté optimisme positiu per conviure essent diferents.






En definitiva el Círcol va ser durant més d'una hora i mitja una atri dels gentils en el qual es debaté, sense voluntat de convèncer l'altre de les pròpies conviccions. En tot cas la civilització es va fer present i es va manifestar el desig que aquest diàleg obert imperi en el món.


En el següent enllaç podeu accedir al seu article.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/545680-indagadors-amb-deu-o-sense.html

les campanes de Badalona repiquen en homenatge a Verdaguer


El proper diumenge 10 de juny a les 7 de la tarda, com ja haureu sentit, els campanars de dues catedrals i de més d'un centenar d'esglésies, monestirs i ajuntaments d'arreu del país repicaran simultàniament durant cinc minuts com a homenatge a mossèn Cinto Verdaguer amb motiu del 110è aniversari de la seva mort.
La iniciativa Dia de la memòria ha estat promoguda per una comissió ciutadana formada per personalitats d'Osona, el Ripollès, la Garrotxa i la Cerdanya, i amb el suport d'Omnium Cultural-Osona i té com a intenció consolidar-se com un homenatge anual a tots els defensors de la llengua catalana.
A data d'avui les parròquies badalonines de Santa Maria, de Sant Francesc, de Sant Crist de Canyet i els monestirs de Sant Jeroni de la Murtra i de les Clarisses de la Divina Providència ja s'han sumat a la iniciativa fent repicar les campanes dels seus campanars.
A tres quarts de set, a la Plaça Font i Cussó, després d'escoltar el repic de les campanes i el Cant de la senyera, es procedirà a la lectura de diversos textos de mossèn Cinto Verdaguer.
Que sonin les campanes!

1/6/12

les lectures del diumenge de la Santíssima Trinitat. 3 de juny


 "Aneu..."

Dt 4, 32-34. 39-40
És el discurs de comiat de Moisès, en que convida al poble a mirar al seu entorn, i veure si hi troben quelcom de semblant a l’Aliança que el Senyor va fer amb el seu poble. A l’època del Deuteronomi, i durant tot l’Antic Testament, l’objectiu era alliberar el poble del politeisme.
En aquest text trobem, en poques paraules, tota la catequesi del poble d’Israel, amb una enumeració de les obres de Déu pel seu poble: 1) Déu ha creat la humanitat, 2) ha parlat al seu poble, 3) l’ha escollit i l’ha alliberat, 4) li ha donat uns manaments, 5) i finalment, li ha donat una terra.
En aquesta presència constant de Déu al costat del poble, queda encara per descobrir que no és pas reservada exclusivament a Israel, Déu és el Déu de tots els pobles. En aquell temps, cada poble tenia el seu déu o déus, però el Déu que es revela a Israel, és el Déu de tothom.
..........................................................
Mt 28, 16-20
Ens trobem a Galilea, lloc on comença la predicació de Jesús, i a la muntanya, lloc de comunicació de Déu als homes. Aquí, Jesús pronuncia un curt discurs de comiat. Curiosament, l’aparició de Jesús no s’imposa com una evidència ... “alguns dubtaven”; aquesta frase, però, podria ser també com un avís als lectors, de que la fe, malgrat la resurrecció, no és pas una resposta fàcil.
“He rebut plena autoritat al cel i a la terra”, que recorda la visió de Dn 7, 14, sobre el Fill d’Home, que rep tot poder de “l’ancià carregat d’anys”.
Tots els evangelis, de diferent manera, conclouen que fou el mateix Ressuscitat qui va encarregar als apòstols la missió de proclamar l’evangeli a tot el món. La missió encomanada té per objectiu “convertir tots els pobles”.
Els altres evangelis parlen del baptisme en nom de Jesús, o per l’Esperit. Sols Mateu el proposa en “el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, com a primera formulació del misteri de la Trinitat. “En nom de”, era una expressió freqüent en la Bíblia, i es referia a una sola persona, a un sol Déu ... però aquí es nomenen tres persones ben diferenciades, encara que sota un sol nom.
... “aneu doncs”, és urgent veure tota la humanitat aprofitar-se d’aquest missatge que ha proclamat Jesús.
JiR