les lectures del diumenge 3r durant l'any. 27 de gener

 "L'esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts,..."

Ne 8, 2-4. 5-6. 8-10

Nehemies, governador nomenat pel rei persa, i Esdres, mestre de la Llei, se senten inquiets pel relaxament religiós del poble, en part provocat pels matrimonis entre jueus i pagans. Llavors es proposen refer la identitat del poble d’Israel, després de 50 anys lluny de la seva terra, en l’exili a Babilònia, i demanen als escribes de posar per escrit les tradicions orals d’Israel, i convoquen el poble perquè escolti i ratifiqui, amb un Amen, la Llei del Senyor, el Pentateuc, la Torà.

El text que es llegeix, però, és en hebreu i el poble no l’entén bé, perquè ells parlen arameu, i és per això que els levites els ho expliquen.

La descoberta de la Paraula de Déu reconstitueix el poble, i és una autèntica festa. Esdres els diu “mengeu i beveu”, a condició de compartir amb els que no en tenen, i ... “el goig del Senyor serà la vostra força”. ....................................................

Lc 1, 1-4; 4, 14-21 Lluc escriu perquè Teòfil conegui la solidesa de l’ensenyament, s’entén oral, que ha rebut i, per això, s’informa acuradament del què va passar i ho escriu en una narració ordenada. És a dir, ordena tot el que es diu, a fi que s’entengui, amb lo qual ja ens ve a dir que no es tracta pas d’una historia o biografia de Jesús, sinó d’una explicació del seu missatge.

Com qualsevol jueu, Jesús, en dissabte, va a la sinagoga i llegeix l’Escriptura amb tota normalitat, fins que, al acabar la lectura de Isaïes, i certament després d’un temps de silenci, per assumir bé el que anava a dir, els diu: “Avui es compleix el que acabeu d’escoltar”. No ens podem imaginar el que representava, en aquell temps, aquesta afirmació. Aquest text d’Is 61, era un dels oracles en que els jueus recolzaven l’esperança de la vinguda del Messies ... i Jesús els diu que ell és aquest Messies.

Aquesta cita de Isaïes, que Jesús llegeix, sona com un veritable discurs programàtic: “l’Esperit del Senyor és en mi ... m’ha enviat a portar la Bona Nova als pobres ... a proclamar l’any de gràcia del Senyor ...”.

Joan i Roser

les lectures del 2n diumenge durant l'any. 20 de gener

Is 62, 1-5 S’ha acabat l’exili a Babilònia, i el poble retorna a Jerusalem, però el Temple encara està destruït, i pensen si Déu realment s’ocupa d’ells. És per combatre aquesta desesperança, que Isaïes diu que Déu no ha pas oblidat el poble, i parla a 

Jerusalem com qui s’adreça a una esposa. Aquest és l’estat de les relacions entre Déu i el seu poble: “com un nuvi s’alegra de tenir la núvia”. Va ser Osees, al segle VIII aC, qui primer va comparar el poble d’Israel amb una esposa (Os 2, 21); després, trobem altres cites semblants d’altres profetes, que van culminar en el Càntic dels Càntics, paràbola de l’amor de Déu per la humanitat.

“Et donaré un nom nou ...”. Saber el nom d’algú és com conèixe’l i, entre esposos, no és estrany donar-se un diminutiu afable, que expressa amor. En la Bíblia, “un nom nou” indica també una missió nova; així Abram se l’anomena Abraham, Jacob passa a dir-se Israel, Simó esdevé Pere ... i aquí, Déu dóna un nom nou a Jerusalem, li dirà “me l’estimo”. 

....................................................

Jn 2, 1-11 És amb simbolismes, que Joan diu les coses importants en el seu evangeli, i no parla de miracles, sinó de “signes”, lo qual provoca la pregunta ¿signe de què? ... i cal descobrir el missatge amagat en el text.

“El tercer dia ...”, no s’ha de confondre amb un temps cronològic. En llenguatge bíblic, és el dia reservat per l’actuació de Déu: aquí comença a manifestar-se Jesús ... i, al final, “el tercer dia” Jesús serà ressuscitat per Déu.

Tot comença en un àpat de noces, que evoca un projecta d’aliança: “... com un nuvi s’alegra de tenir la núvia”, llegim a Is 62, 5. En l’evangeli de Jn, la missió de Jesús es situa entre dos àpats: Canà de Galilea i l’últim Sopar de Pasqua.

Les piques de pedra servien per posar-hi l’aigua per la purificació, i estaven buides, representaven la Llei, els ritus, els legalismes, les normes ... però amb Jesús es transformen i queden plenes de vi, símbol de l’arribada d’uns temps nous, d’un altre tipus d’Aliança, el vi supera l’aigua; aquest vi, diu el cap del servei, és molt millor que el d’abans.

Maria, en Joan, hi surt sols dues vegades: al inici, les noces de Canà, i al final, acompanyant Jesús a la creu. “L’hora”, és el moment en que el projecta de Déu ha estat definitivament acomplert en Jesús i, per això, quan Maria suggereix que no tenen vi, li diu que encara no ha arribat l’hora. Després, Maria convida als servidors a col·laborar en l’obra de Déu: “feu el que us digui”. 

JiR 

les lectures del diumenge del Baptisme del Senyor. 13 de gener

 Is 42, 1-4, 6-7

És un text del segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia, i s’esforça a donar coratge als seus compatriotes. El poble, perdut, lluny de la seva terra, es preguntava si Déu no l’havia abandonat, degut a la seva infidelitat. Llavors, el profeta afirma que comença el temps de la consolació. Ja no és el passat la mesura del present, sinó un esdevenir nou que Déu proposa. La desesperació de l’exili, passa a ser esperança.

Parla de l’actitud del Servent de Déu, cridat i assistit per l’Esperit, per dur a terme una especial missió: fer present, amb la seva vida, l’actitud de Déu envers l’humanitat, és evidenciar que Déu instaura la seva justícia i la seva llum, a traves de la debilitat de l’ésser humà. La voluntat de Déu és de salvació i alliberament per tota la humanitat.

Els jueus van identificar aquest “Servent” amb la “resta d’Israel”, i la comunitat cristiana hi ha vist la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en coherència amb el Déu amb nosaltres.

..........................................................

Lc 3, 15-16, 21-22

El Messies que esperava Joan, no s’identifica pas amb l’autèntic Jesús: no “té la pala a les mans ...”, ni “cremarà la palla en un foc ...”, però sí que batejarà de manera diferent: ell bateja amb aigua, però Jesús ho farà amb el foc de l’Esperit Sant, que abrusarà els cors amb el seu amor.

Com tot el poble, Jesús també fou batejat; es volia mostrar com un home entre els homes. Però mentre pregava, “el cel s’obrí”; es presenta la pregària com una obertura entre la terra i el cel, entre els homes i Déu. L’Esperit baixà “com” un colom, símbol de pau i reconciliació, i una veu digué: “tu ets el meu Fill, el meu estimat”.

Es recull en aquest text, el que va ser experiència de Jesús al llarg dels anys del seu camí: ser estimat per Déu. Circumstància que es repetirà en la Transfiguració i, finalment, en la resurrecció. Lluc descriu una escena de revelació, una teofania, amb un llenguatge poètic, el més idoni per explicar l’inexplicable. Ben segur que Jesús, en el Jordà, tingué una experiència del Pare, que va marcar per sempre la seva vida. 

Joan i Roser

les lectures del diumenge de l'Epifania del Senyor. 6 de gener

Is 60, 1-6

Aquest llenguatge triomfal es molt propi dels profetes, i si es promet tan la llum és perquè el poble està moralment en la foscor, i el què es pretén és donar esperança. Estem a uns 15-20 anys després del retorn de l’exili de Babilònia, molt esperat ... però la realitat n’és una altra: s’apleguen els que van restar al país i els que venen de l’exili, que pensen retrobar els bens que van haver d'abandonar i, a més, també hi ha els estrangers que s’hi van establir. Volen reconstruir el Temple, però aquesta barreja de cultures no és el clima més adient per fer-ho, i és llavors quan Isaïes (el 3º Is, que no se sap ben be qui era) proclama que Jerusalem és l’escollida per Déu per fer-hi habitar el signe de la seva presència, i només ho sembla que estan en la foscor ... la llum hi resplendirà; poseu-vos a treballar i vindrà un dia en que tothom reconeixerà Jerusalem com la Ciutat Santa. El triomf que s’entreveu no és pas un triomf polític, sinó el de Déu i la humanitat reunits en harmonia dins la Ciutat Santa.

Quan Isaïes parla de Jerusalem, i això ho sabien ja en aquella època, no es refereix pas a una ciutat sinó a un poble: el projecte de Déu desborda tota ciutat i s’estén a tota la humanitat. Del Temple se’n desprèn una llum, no sols sobre el poble d’Israel, sinó sobre tota la terra, i Jerusalem exerceix una atracció sobre totes les nacions.

..........................................................

Mt 2, 1-12

Mateu vol fer notar la universalitat del missatge aportat per l’Infant que ha nascut, i juga amb uns fets oposats. Els Mags, vinguts de l’Orient, han vist sorgir una estrella; són uns homes de cultura, oberts a la descoberta, a la novetat, i es posen en camí. La recerca de la veritat porta als homes a posar-se en camí.

Per contra, hi ha Herodes, que sols el preocupa mantenir el poder, i l’actitud dels grans sacerdots i mestres de la Llei que, segons els profetes, saben on ha de néixer el Messies, però no es preocupen pas d’anar-lo a veure a Betlem.

És un relat simbòlic, que pretén confirmar que la presència de Jesús és l’acompliment de les paraules dels profetes. Amb els Mags, s’anuncia la obertura de la Bona Nova als pagans, en contrast a l’oposició de les autoritats polítiques i religioses.