Diumenge XXXIV de durant l’any. 25 de novembre del 2018

Diumenge XXXIV de durant l’any. 25 de novembre del 2018                                                                    

Dn 7, 13-14                                                                                                             

            Per entendre el text, cal anar una mica abans i una mica desprès. El profeta Daniel ens descriu una visió: veu quatre bèsties monstruoses (els imperis dominants), que sorgeixen del mar (el poder del mal). Un ancià vestit de blanc (que tothom entén que es tracta de Déu) venç les forces del mal, i apareix un Fill d’home enmig dels núvols del cel, a qui li dóna el poder i la reialesa, diferent de la dels reis de la terra.

            És un missatge d’esperança, en un temps de dominació grega, sota Antioc Epifane. És com dir al poble, que ara estan dominats i perseguits, però la seva alliberació s’apropa i serà definitiva.

            Daniel parla de fill d’home (=un home) però, en els evangelis, és sols Jesús qui parla d’aquest personatge, referint-se a si mateix. Hi ha, però, una petita modificació gramatical, Jesús es diu “Fill de l’Home”, que fa pensar en la Humanitat. Jesús es mostraria com el portador del destí de tota la Humanitat, seguint Dn 7, 18: “el poble sant de l’Altíssim rebrà la reialesa i la posseirà eternament ...”.

.............................................   

       

Jn 18, 33b-37 

            En el decurs de la seva vida, Jesús sempre havia defugit la pretensió del poble de fer-lo rei (rei seguint els criteris del món, que els alliberés de Roma) i, precisament ara, abandonat, anorreat i condemnat, es reconeix rei.

            Davant Pilat, encarregat de defensar el poder polític de Roma, Jesús no refusa el títol de rei, però en precisa el sentit: no ho és com els reis que havia tingut Israel, “la meva reialesa no és d’aquest món”. Quan Joan utilitza la paraula “món”, és una manera de referir-se a tot el que contradiu el projecta de Déu; no és pas una referència a que el reialme de Jesús pertany a una dimensió espiritual, i fora de la realitat en que vivim. Si fos així, seria deixar de reconèixer el compromís de Jesús, especialment amb els pobres, durant la seva vida pública. De ser sols de caràcter espiritual, no hagués preocupat a les autoritats jueves i, segur, no hagués acabat a la creu. Aquest rei, que és Jesús, no té cap altre ambició que el servei als demés, donant testimoni de la Veritat que, en sentit bíblic, és Déu mateix, de qui Jesús n’és la Paraula.

            “Tu ho dius: jo sóc rei”, sembla com si Jesús deixés a Pilat la responsabilitat d’aquesta afirmació. Seria una manera de subratllar la diferència de contingut que Pilat i Jesús donen a la idea de rei.

Joan i Roser

Diumenge XXXIII de durant l’any. 18 de novembre del 2018

Diumenge XXXIII de durant l’any. 18 de novembre del 2018                                                                    

Dn 12, 1-3                 

                                                                                              

            El llibre de Daniel va ser escrit cap l’any 170 aC, durant la dominació grega, en temps de Antioc IV, que es feia anomenar Epifanes (=manifestació de Déu), i que perseguia i matava als jueus que es negaven adorar-lo.

            Daniel adreça al poble un missatge d’esperança: després de les desgràcies, el poble serà alliberat, i els que “dormen a la pols de la terra seran desvetllats” ... tornaran a viure, ressuscitaran. Déu no pot pas abandonar eternament els que han acceptat morir per Ell.

            En aquell temps, es creia que la immortalitat afectava sols al poble, gràcies als fills el poble persistia, però no pas els individus, que després de la mort, s’aplegaven en el sheol per un repòs etern. El llibre de Daniel, és el primer testimoni d’una nova revelació: Déu és el mestre de la vida, i pot despertar als qui dormen al sheol, per donar-los vida eterna.

.............................................          

Mc 13, 24-32 

            S’anuncia la vinguda del Fill de l’Home amb l’arribada del Regne. El llenguatge apocalíptic, obscur per nosaltres, era ben comprés pels cristians del primer segle, i això és el que motiva utilitzar-lo per proclamar un missatge d’esperança.

            Una commoció còsmica, era la manera de descriure la caiguda d’un rei o d’una nació opressora. El sol i la lluna eren símbol de divinitats paganes, i les estrelles i astres, els seus vassalls que oprimien els pobles. Amb la caiguda d’aquets elements, el Fill de l’Home posarà terme a les probes i persecucions, que patirà l’Església durant un temps, i aplegarà els elegits provinents de tot arreu.

            Se’ns vol dir que Déu és el Senyor de la historia. No s’ha pas de parlar de “fi del món”, sinó, que amb la victòria total sobre el mal, més aviat de “transformació del món”, de “renovació del món”.

            ¿Però quan passarà tot això? “D’aquell dia i aquella hora, ningú en sap res”, per tant, no s’ha d’abandonar la feina, pensant que tot això és a prop. Jesús sols dóna uns signes que faran preveure l’esdeveniment ... i que compara amb el que passa amb la figuera, quan està a prop l’estiu. 

Joan i Roser

Diumenge XXXII de durant l’any. 11 de novembre del 2018

Diumenge XXXII de durant l’any. 11 de novembre del 2018              

                                                      

1Re 17, 10-16         

                                                                                                 

            Estem en el regne del Nord, al s. IX aC. El rei Acab, sota la influència de la seva dona Jezabel, s’allunya del veritable Déu, per donar culte als Baals, déus de la fertilitat, la pluja, els llamps i el vent. Però Déu provoca una sequera al país, per demostrar que és Ell qui domina la natura. Després de profetitzar aquest fet, i davant la còlera del rei, Elies es veu obligat a fugir a l’estranger.

            A Serepta, Elies demana beure i menjar a una dona pagana, viuda i pobra, que es juga la vida compartint amb el profeta tot el que té, “... i després morirem de fam”, ja que no tenen res més. En els pobres, és on hi ha més disponibilitat a compartir ... però aquest gest comportarà, per aquesta dona, que ja no li falti mai ni farina ni oli.

            Els pagans també poden beneficiar-se de la generositat de Déu, si tenen fe. La salvació es promesa a tota la humanitat; la paraula de Déu també ressona en terra pagana. Anys més tard, Jesús recordarà aquest text als seus compatriotes (Lc 4, 25-26).

.............................................         

Mc 12, 38-44 

            Jesús posa en evidència la hipocresia dels escribes, que buscaven honors dins el món, i utilitzaven la seva situació religiosa pel seu profit material. Es volen fer veure a les places públiques, als primers llocs en la sinagoga, devoraven els bens de les viudes i, en compensació, oferien llargues pregàries. Aquesta actitud hipòcrita estava en contradicció amb el doble manament de l’amor que, abans, un escriba havia reconegut com essencial.

            En contrast a aquesta global actitud dels escribes, Jesús observa una pobre viuda, enmig dels que posen molts diners al tresor del Temple. Els rics hi posen molt, però aquesta viuda hi posa dues petites monedes, que és molt poca cosa, però segons la valoració de Jesús, és ella qui més hi ha posat: tots hi posen el que els hi sobra, però ella tot el que té.

            El model que proposa Jesús, no és la ostentació d’alguns escribes, la seva recerca d’honors, sinó la discreta generositat de la viuda, que ho arrisca tot per la seva confiança en Déu. Igual com la viuda de Serepta dóna a Elies les seves últimes provisions, aquesta dóna els seus últims diners.

            La mirada del Senyor no es limita a l’exterior, sinó que va al cor de les persones, per descobrir-hi el sentit profund dels seus gestos.

Joan i Roser

Diumenge XXXI de durant l’any. 4 de novembre del 2018

Diumenge XXXI de durant l’any. 

4 de novembre del 2018     

                                                               

Dt 6, 2-6                           

                                                                                       

            El Deuteronomi és un llibre ja tardà, resultat de la reflexió durant segles, després de la sortida d’Egipte. Deuteronomi, en grec, vol dir “segona llei”, en certa manera és una segona expressió dels ensenyaments de Moisès. La freqüència del mot “escolta” (“Shema Israel”), escolta Israel, li dóna un accent de predicació i que sona també a alarma; és proclamar la necessitat de sotmetre’s i d’escoltar Déu si volen conquerir la felicitat i la llibertat.

            “Escolta Israel, estima el Senyor, el nostre Déu, amb tot el cor”, ha esdevingut la pregària quotidiana dels jueus. Totes les generacions del poble d’Israel, cal que sàpiguen que la seva benaurança depèn del seu Senyor, ja que és Ell qui els ha fet passar de l’esclavatge a la llibertat.

            Es remarca la importància de la transmissió familiar de la fe, que és un dels secrets de la supervivència de la fe jueva a través de la història.

.............................................          

Mc 12, 28-34 

            Donat que la Llei jueva comportava 613 prescripcions, és raonable proposar la pregunta de quin és el primer de tots els manaments. Llavors Jesús comenta la Llei amb la Llei: cita un passatge del Deuteronomi (“Shema Israel”) que tots els jueus coneixien, “Escolta Israel, estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor ...” (Dt 6, 4-5), i continua amb una segona cita, ara de Lv 19, 18: “Estima als altres com a tu mateix”, i encara segueix “No hi ha cap altre manament més gran que aquests

            El mestre de la Llei diu a Jesús que estimar Déu i “al pròxim com a tu mateix, val més que tots els sacrificis i totes les ofrenes”. Els fariseus llegien habitualment els textos profètics i retenien la frase del profeta Osees: “... el que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos”. (Os 6,6).

            Aquest fragment de Marc provoca el fer-se dues preguntes: 1) donat l’evident acord entre Jesús i l’escriba ¿perquè es va arribar a fer morir Jesús? No estaven pas en contra del seu ensenyament ... sinó més aviat en contra de la seva persona: ¿amb quina autoritat diu tot això? (Mc 6, 1-3).  2) un altre problema és ¿què va aportar Jesús d’original?, doncs sembla que tot estava ja en germen dins la Llei jueva. En primer lloc, Jesús ve a ampliar fins l’infinit la noció de pròxim, i també va estar entre nosaltres per viure en ell mateix aquests dos amors inseparables: l’amor a Déu i l’amor als altres, sense excepció.                   

Joan i Roser