Diumenge XXXII de durant l’any. 11 de
novembre del 2018
1Re 17, 10-16
Estem en
el regne del Nord, al s. IX aC. El rei Acab, sota la influència de la seva dona
Jezabel, s’allunya del veritable Déu, per donar culte als Baals, déus de la
fertilitat, la pluja, els llamps i el vent. Però Déu provoca una sequera al
país, per demostrar que és Ell qui domina la natura. Després de profetitzar
aquest fet, i davant la còlera del rei, Elies es veu obligat a fugir a
l’estranger.
A
Serepta, Elies demana beure i menjar a una dona pagana, viuda i pobra, que es
juga la vida compartint amb el profeta tot el que té, “... i després morirem de
fam”, ja que no tenen res més. En els pobres, és on hi ha més disponibilitat a
compartir ... però aquest gest comportarà, per aquesta dona, que ja no li falti
mai ni farina ni oli.
Els
pagans també poden beneficiar-se de la generositat de Déu, si tenen fe. La
salvació es promesa a tota la humanitat; la paraula de Déu també ressona en
terra pagana. Anys més tard, Jesús recordarà aquest text als seus compatriotes
(Lc 4, 25-26).
.............................................
Mc 12, 38-44
Jesús
posa en evidència la hipocresia dels escribes, que buscaven honors dins el món,
i utilitzaven la seva situació religiosa pel seu profit material. Es volen fer
veure a les places públiques, als primers llocs en la sinagoga, devoraven els
bens de les viudes i, en compensació, oferien llargues pregàries. Aquesta
actitud hipòcrita estava en contradicció amb el doble manament de l’amor que,
abans, un escriba havia reconegut com essencial.
En
contrast a aquesta global actitud dels escribes, Jesús observa una pobre viuda,
enmig dels que posen molts diners al tresor del Temple. Els rics hi posen molt,
però aquesta viuda hi posa dues petites monedes, que és molt poca cosa, però
segons la valoració de Jesús, és ella qui més hi ha posat: tots hi posen el que
els hi sobra, però ella tot el que té.
El
model que proposa Jesús, no és la ostentació d’alguns escribes, la seva recerca
d’honors, sinó la discreta generositat de la viuda, que ho arrisca tot per la
seva confiança en Déu. Igual com la viuda de Serepta dóna a Elies les seves
últimes provisions, aquesta dóna els seus últims diners.
La mirada del Senyor no es limita a
l’exterior, sinó que va al cor de les persones, per descobrir-hi el sentit
profund dels seus gestos.
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada