Diumenge VII durant l’any. 24 de febrer del 2019

Diumenge VII durant l’any. 24 de febrer del 2019                                                                    

1Sa 26, 2, 7-9, 12-13, 22-23

            Es fàcil d’entendre que David es deixa perdre la venjança que l’atzar li ofereix (cal pensar que això passa en una època en que les costums no eren pas així de delicades); per Abisai, està molt clar que es Déu qui l’ha portat aquí. Però ¿perquè David no actua? el sol motiu que invoca es el respecte que li ofereix la tria de Déu “no vol fer mal a l’ungit de Déu”.

            D’entrada, l’autor ens voldria descriure el tarannà de David, respectuós amb les opcions de Déu, magnànim, que refusa venjar-se i comprèn que no es pas Déu qui posa els enemics al nostre abast. David respecta un enemic perillós pel fet que l’havia  escollit Déu per rei ... després, però, vindran uns altres temps en que es descobrirà que cada home, d’arreu, ha rebut la unció de Déu ... tots som escollits de Déu, i ens mereixem un respecte mutu. En realitat això ja s’insinua en aquest text, en que Déu protegeix tant a David com a Saül: a David, mantenint adormits Saül i els seus guerrers ... i a Saül, inspirant a David el respecte per aquell que ha rebut la unció reial.

 .............................................       

Lc 6, 27-38

            Cal destacar del text les frases “estimeu als enemics” i “feu als altres allò que voleu que ells us facin”, acompanyades  d’unes paraules que lloen la no violència i la generositat. Jesús posa en pràctica el que esta escrit en la Llei (Lv 19, 18) “estima als altres com a tu mateix”.  Però Jesús dóna a la Llei una orientació radicalment nova: no es tracta d’estimar sols al pròxim, sinó també al llunyà, a tothom, fins i tot als enemics.

             La característica del nou estil del Regne es l’amor que no espera reciprocitat; a imatge de Déu, l’home es empès a mirar amb misericòrdia tots els homes, incloent els enemics. A la comunitat de Lluc, enmig de l’Imperi i excomunicada per la sinagoga, no n’hi faltaven d’enemics. Déu, però, es misericordiós i ens convida a imitar-lo. Es una crida a la santedat, no pas fonamentada en el compliment d’unes normes en la nostra vida personal, sinó en adequar la nostra resposta a l’amor de Déu.

            “Posar l’altre galta” es tracta de no ser violents, no pas beneits ¿quantes vegades s’ha utilitzat la “resignació cristiana” per fer callar les veus incòmodes? També ens vol dir que a l’hora de proclamar la veritat cal no cedir i refermar la insistència, encara que els primers intents hagin comportat sofriment i amenaces.

Joan i Roser

Diumenge VI durant l’any. 17 de febrer del 2019

Diumenge VI durant l’any. 17 de febrer del 2019     

                                                               

Jr 17,5-8  

            Els reis d’Israel s’equivoquen, amb la idolatria, que introdueix altres cultes dins el poble, i també amb les aliances, ja que quan es demana protecció a un altre rei de la terra, se’n esdevé vassall, es perd la llibertat ... i van acabar exiliats a Babilònia.

            Davant el poble que busca la seguretat en les aliances humanes, Jeremies crida a fer confiança en la aliança amb el Senyor. L’esdevenir del poble, és una tria entre dues possibilitats, dues situacions, que Jr descriu amb imatges manllevades de la natura: si un arbre   arrela vora de l’aigua, no deixa mai de donar fruit.

            Maleir, en els profetes, vol dir posar-se en guàrdia, s’ha pres un camí perillós que acabarà malament; beneir, és un encoratjament, és com dir que s’ha triat el bon camí. 

.............................................       

Lc 6, 17.20-26

            Jesús “s’atura en un indret pla”, on té lloc la vida quotidiana de la gent i, entre els qui l’escolten, es poden distingir dos grups: els deixebles, i una gentada del poble jueu i estrangers; les paraules de Jesús s’adrecen a tothom.

            El sermó de la plana, és una invitació a veure d’una altra manera, la realitat que vivim, és un capgirament dels nostres valors dominants, que no són els del Regne. S’hi troba el llenguatge dels profetes, a vegades sever i amenaçador, i d’altres encoratjador.

            Quan Jesús parla de “feliços”, s’adreça als deixebles; la seva benaurança està ja en la tria que han fet de seguir-lo, que comporta pobresa, doncs ho han deixat tot. Els “ais” o malaurances, van dirigits a un “vosaltres” poc concret. En certa manera, es vol contrastar la mirada de Déu amb la mirada dels homes, que sovint s’equivoquen d’objectiu i admiren les riqueses i vicis de la vida.

            En les 2ª i 3ª benaurances, i en les 2ª i 3ª malaurances, Lluc introdueix l’expressió “els qui ara ...”, probablement perquè escriu per unes comunitats molt concretes, a qui coneix.

            Aquesta oposició entre benaurances i malaurances, no és pas dividir la humanitat en dos pobles diferents. Tots formem part, a la vegada, d’un i l’altre grup, i Jesús intenta fer veure a cadascú la pròpia situació, per esmenar-la si cal. 

 Joan i Roser

Diumenge V durant l’any. 10 de febrer del 2019

Diumenge V durant l’any. 10 de febrer del 2019    

                                                               

Is 6,1-8  

            Es descriu la vocació d’Isaïes, concretant que va ser l’any 740, en que va morir el rei Ozies, a causa de la lepra. Isaïes era conseller de la cort reial, i presenta la seva vocació amb imatges reials, veu Déu amb les característiques d’un rei exercint el seu poder.

            Quan Isaïes diu “vaig veure”, ens vol dir que no es tracta pas d’un relat, sinó d’una visió. El tremolar i el fum, fan pensar en la presència de Déu al Sinaí, o en altres manifestacions de Déu en la Bíblia. Dir que Déu és Sant, en sentit bíblic, és dir que és Tot Altre que l’home i, per tant, és impossible imaginar-se com és; mai podrem descriure’l amb paraules humanes.

            Davant la majestat de Déu, la reacció d’Isaïes és reconèixer la seva petitesa, és un home de llavis impurs, una primera etapa imprescindible, dins la nostra relació amb Déu ... però, amb el foc de l’altar, Déu purifica els llavis del profeta que, així, podrà anunciar la Paraula de Déu, i manifesta la seva disponibilitat dient “aquí em teniu ...”. És Déu qui pren la iniciativa per fer-se proper a l’home, per desfer l’abisme que ens separa d’Ell.                                                                                                                               

.............................................      

Lc 5, 1-11

            Es pot constatar un protagonisme particular de Pere: hi ha dues barques, però Jesús puja a la de Pere, i després, és també a ell a qui demana de pescar. El vertader miracle que es produeix, està en creure, quan tot semblava il·lògic, tant per l’experiència de Pere com a pescador, com per haver passat tota la nit sense pescar res.

            Aquesta acció extraordinària de Jesús, és el signe de que el compromís a seguir Jesús portarà els seus fruits, transformarà els homes. Simó se’n adona de qui és Jesús i pren consciència de la seva indignitat “sóc un pecador” ... però en resposta a aquest reconeixement, Jesús li diu: “no tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes”. El mot grec que es tradueix per pescador és, en realitat, “agafar vius”, que es refereix a pescar amb ret, en que els peixos surten vius. En aquest cas, seria treure els homes del mar (que és el mal) i impedir que s’ofeguin, és salvar-los.

            Semblant als profetes, els pescadors cridats ho deixen tot per seguir Jesús. Estem davant el misteri de la nostra col·laboració en l’obra de Déu: no podem fer res sense Déu, però Déu no vol fer res sense els homes. La sola condició que se’ns demana és la confiança i la disponibilitat.   

Joan i Roser   

Diumenge IV durant l’any. 3 de febrer del 2019

Diumenge IV durant l’any. 3 de febrer del 2019     

                                                               

Jr 1,4-5. 17-19                           

                                                                                                      

            El poble jueu viu un període molt difícil (VII-VI aC). És un país petit envoltat de grans imperis, que es disputen el domini de l’Orient Mitjà. El rei no sap quina política ni quines aliances adoptar.

            És en aquest context que Jeremies sent la crida de Déu. Ha estat escollit, des d’abans de néixer, per ser paraula de Déu enmig del poble, per un combat contra uns polítics que parlen de tot, menys de pau, i un Temple preocupat sols d’organitzar belles litúrgies. Curiosament, per una tasca que exigeix tan de coratge, Déu ha escollit un home jove, tímid, i que diu que no sap parlar ... però res no el farà desdir de la missió, perquè Déu està amb ell, i en Déu hi trobarà la seva força.

             Jeremies ha d’esdevenir el clam de Déu per fer recordar que hi ha una sola cosa prioritària,  l’aliança amb Déu. Però dir les veritats sol portar problemes, Déu ja l’avisa ... però  li farà costat.   

 

 .............................................  

     

Lc 4, 21-30

            Els comentaris que fa Jesús del text d’Isaïes, que acabava de llegir, són acollits favorablement, però ... no és el fill del fuster? ... no entenien el fet que Déu no acostuma a triar els més notables, sinó els més senzills. Després, la gent de Natzaret tampoc comprenen que Jesús hagi curat malalts a Cafarnaüm (on viuen jueus i pagans), i no en el seu poble.

            Jesús respon recolzant-se en l’Escriptura, vol mostrar que tot depèn de l’acolliment que es mostri,  i els proposa uns exemples: Elies calma la fam d’una dona estrangera, i Eliseu cura de la lepra un general sirià, ambdós amb disposició a creure el que els diuen els profetes.

            L’obertura a la salvació dels pagans, és refusada pels jueus contemporanis de Jesús, però Déu no és pas el Déu d’un sol poble, sinó de tots els pobles, inclosos els pagans; tothom pot adquirir la qualitat de fills de Déu.

            Per la gent de Natzaret, aquesta lliçó de Jesús era massa dura, “es van omplir d’indignació” i busquen matar-lo fora del poble, portant-lo vora l’espadat de la muntanya. Jesús però ... “va passar entremig d’ells i se’n va anar”, simbolitzant així el poder que no li havien sabut reconèixer. 

Joan i Roser