Diumenge XIII durant l’any. 30 de juny del 2019

Diumenge XIII durant l’any. 30 de juny del 2019

1Re 19, 16b. 19-21     

                      

            És el relat de la vocació d’Eliseu. La crida esdevé sempre en el marc de la vida quotidiana: a Eliseu mentre està llaurant, a Moisès i David pasturant el ramat, a Mateu recollint impostos, als primers deixebles pescant.             Eliseu estava llaurant l’últim tros, el 12, signe de plenitud, havia acomplert  la seva missió. Elies el tria com al seu successor, tirant-li a sobre el  mantell; els gestos diuen més que les paraules, era com transmetre una part de la seva força, invitant-lo a participar de la seva missió. Eliseu li diu que el deixi acomiadar-se  dels seus pares i Elies respon “Vés! Torna-te’n! A què t’obligo jo?” És una frase que sorprèn, potser vol recordar a Eliseu que és lliure, però si ho accepta (si ha entès el gest del mantell), aquesta vocació implica una tria radical, una ruptura amb tot lo anterior. Eliseu ho entén, mata els bous amb que llaurava, i amb la fusta dels arreus, fa foc i els cou; és un gest definitiu, ja no li queda res. Amb aquest àpat s’acomiada de la família i trenca definitivament amb el seu passat.

            En aquest relat, es donen les condicions d’una vocació: una crida de Déu, resposta a la crida, ruptura amb el passat i inici d’una nova vida al servei d’una missió.     

 

......................................................................................                

   

Lc 9, 51-62                                        

            L’evangeli d’avui, marca un gir. Jesús i els deixebles deixen Galilea i fan camí cap a Jerusalem, que no és una ruta estrictament geogràfica, sinó teològica; fidel a la seva missió, Jesús decideix anar vers el final.

            Perquè anava a Jerusalem, els samaritans no volen acollir Jesús (hi havia una hostilitat, des de segles, entre samaritans i habitants de Jerusalem) i els deixebles pretenen fer baixar foc del cel, com va fer Elies (2Re 1, 10), no admeten que  d’altres pensin diferent. Però creure en Jesús no es pot imposar, i Jesús simplement va cap a un altre lloc, obrint així les perspectives de la tolerància cristiana.

            Al llarg del camí, dues persones diuen que volen seguir Jesús, i Ell en crida a una altra. Són persones sense nom, són figures tipus de cadascun de nosaltres, segons les circumstàncies de les nostres vides. Al primer, Jesús li proposa que caldrà renunciar a la seguretat, doncs Ell no té on refugiar-se. Al segon és Jesús qui el crida; la resposta a una crida comporta renunciar a tot, enterrar el pare podria ser un pretext. El tercer vol acomiadar-se dels seus, i la postura de Jesús és més exigent “amb la mà a l’arada no es pot mirar enrere”. El seguiment comporta superar l’entorn social i mostrar-se lliure. 

            Jesús no vol apagar l’entusiasme dels seguidors, sinó que siguin conscients del compromís que comporta la seva decisió.   

Joan i Roser                           

El Cos i la Sang de Crist. 24 de juny del 2019

El Cos i la Sang de Crist. 24 de juny del 2019

Gn 14, 18-20 

                                                                                                                                               

            Abram venia de lluitar, en un país estranger, per alliberar el seu nebot Lot i, en el camí de retorn, és acollit per un misteriós personatge, de nom Melquisedec (Melki-Sedeq = Rei de Justícia), rei de Salem (la futura Jerusalem) i, a la vegada, sacerdot, que li ofereix pa i vi. Aquest àpat sembla tenir un caràcter religiós, doncs s’hi uneix una doble benedicció, primer sobre Abram i després al Déu Altíssim. 

            Sorprèn que, com a ofrena, Melquisedec aporti pa i vi, i no pas animals per sacrificar, com era costum, i Abram li dóna el delme, és a dir, la dècima part del botí de guerra, lo qual significa que el reconeix com a sacerdot. Crida també l’atenció el constatar l’existència d’un sacerdoci abans de la institució legal, que els feia sortir tots de la tribu de Levi. Es pot, doncs, ser sacerdot de Déu, a la manera de Melquisedec, sense ser de la tribu de Levi, i així s’hi identifica Jesús, que ens ofereix també el pa i el vi, en la Eucaristia.                                                                                                                           

......................................................................................            

       

Lc 9, 11-17                   

                                                                                                       

            “El dia començava a declinar” i els deixebles suggereixen a Jesús d’acomiadar la gent perquè puguin anar als pobles a comprar menjar; als deixebles els preocupa aquesta situació, però no s’hi impliquen, i Jesús els mostra que el problema també és d’ells, i els diu “doneu-los menjar vosaltres” ... però si sols tenen 5 pans i 2 peixos. Jesús vol que els deixebles es serveixin del poc que tenen per compartir-ho amb la gent.

            A vegades, pensem que som, o tenim, poca cosa per fer quelcom, però la decisió de fer-ho, malgrat tot, pot aconseguir l’objectiu amb l’ajuda de Déu. Sols a partir del moment en que els deixebles donen el poc que tenen, s’aconsegueix que hi hagi pa per tothom. Jesús pren els pans, alça els ulls al cel i els beneeix, els parteix i els dóna als deixebles perquè els distribueixin a tothom; fa pensar en l’Eucaristia. 

            Probablement, no tota la gent reunida estava sense provisions, encara que sí alguns no portaven res. Es podria interpretar , també, que la gent, veient com Jesús i els deixebles donaven exemple de compartir tot el que tenien, els cors se’ls hi obriren, i els que tenien menjar, el van també compartir amb els que no en portaven, i tothom va poder menjar. El vertader miracle hauria estat l’obertura dels cors de la gent, davant de l’exemple donat.

            Una lliçó a tenir molt en compte, en la nostra actuació personal.

Joan i Roser                                                                     

Santíssima Trinitat 16 de juny del 2019

Santíssima Trinitat 16 de juny del 2019

Pr  8, 22-31                          

                                                                                                 

            No es tracta de la saviesa que l’esperit humà recerca, sinó d’una personificació poètica de l’acció de Déu en la creació del món. Els Pares de l’Església Ireneu i Teòfil d’Alexandria, hi van veure, en la Saviesa, un anunci de l’Esperit Sant, però l’inici de l’evangeli de Joan, parlant del Verb i de la Paraula que està en Déu, ens porta a veure-hi també la figura de Jesús.

            L’autor del text, dóna la paraula a la Saviesa. Caldria destacar-ne tres aspectes: 1) La Saviesa no parla de ella tota sola, sinó sempre en relació amb Déu, com si fossin inseparables. En la Bíblia no s’ha plantejat mai un Déu Trinitat, però sí que sembla que entre Déu i la Saviesa existeix una forta relació d’intimitat. 2) “Abans”, és un terme que es repeteix; es vol remarcar que la Saviesa ja hi era des de l’eternitat, abans de la creació. 3) La Saviesa juga un paper en la creació; si bé es troba sempre al costat de Déu, també “comparteix amb els homes les seves delícies”  ... Déu està sempre present en la vida dels homes.

......................................................................................        

           

Jn 16, 12-15                                 

                                                                                       

            Al acostar-se la fi de la seva missió, Jesús veu que hi ha coses que els deixebles no poden encara comprendre. El llarg camí de la descoberta de Déu no ha pas acabat, no es pot entendre tot de cop, i és l’Esperit qui ens portarà pel camí de la veritat.

            Més que una doctrina sobre la Trinitat, se’ns mostra una estructura trinitària de la salvació: la iniciativa ve del Pare, que envia el seu Fill; la realització històrica s’identifica amb el Fill, que s’entrega a la seva missió fins a la mort; l’actualització permanent d’aquest missatge és obra de l’Esperit, enviat per Jesús de part del Pare, i que habita en els qui creuen. L’Esperit té una funció didàctica, en relació a la paraula de Jesús, però no fa noves propostes.

            Els evangelistes van reprendre les paraules de Jesús a la seva manera i en funció de la seva comunitat. L’Esperit Sant, que se’ns envia, ajuda el creient a adonar-se de la vigència d’aquestes paraules d’ahir, confrontades amb els esdeveniments d’avui; només així, l’Esperit pot mostrar-nos qui és Jesús i què espera de nosaltres.   

 Irineu de Lió (s. II) vol explicar la Trinitat en termes més assequibles. Diu que el Fill i l’Esperit, son les dues mans de Déu, a través de les quals Ell actua.

Joan i Roser

                                                                                                           

Diumenge de Pentecosta. 9 de juny del 2019

Diumenge de Pentecosta. 9 de juny del 2019

Ac 2, 1-11                                                          

                                                                    

            La Pentecosta era una festa d’origen pagà, en que es celebrava la collita dels fruits de la terra, però, més endavant, va esdevenir una festa religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí. Jerusalem s’omplia d’un massiu pelegrinatge. Els deixebles estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la unitat del grup.

            És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i dinamisme  de l’Esperit. El mot hebreu ruah, o el grec pneuma, volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el bateig amb el foc de l’Esperit (Lc 3, 16). Tots són omplerts per l’Esperit, però cadascú s’expressa en la llegua en què és inspirat, cadascú rep la seva particular gràcia, la seva missió. La confusió que provocà a Babel la multiplicació de llengües, aquí, aquesta pluralitat esdevé una font de riquesa: tota la gent, agrupada a l’entorn dels apòstols, entenen el que els diuen, en la seva llengua.

......................................................................................        

           

Jn 20, 19-23                                                       

                                                                 

            Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida. Després es donà a conèixer “mostrant les mans i el costat”, la seva imatge no era com abans, i calia algun signe per identificar-se.

            Després ve el do de la missió “com el Pare m’ha enviat, també us envio a vosaltres” ... però els enviats han de ser transformats per poder continuar l’obra de Jesús, i per transmetre’ls l’Esperit “alenà damunt d’ells”; semblant a l’alè de Déu al crear l’home, és com una nova creació, seran persones noves. La por i la obscuritat es transforma en pau i alegria, amb la certesa de que Jesús està amb ells.

            La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles; tothom és cridat a entrar dins la pau de Déu, i reconciliar-se amb Ell. S’ha d’aconseguir que tothom, fins i tot els pecadors, amb el perdó, s’integrin a la comunitat.

Joan i Roser