Diumenge XXVI durant l’any. 29 de setembre del 2019

Diumenge XXVI durant l’any. 29 de setembre del 2019

Am  6, 1, 4-7

             

            Llegint el text, un es pot imaginar el luxe que hi havia a Samaria, i és a aquests rics i poderosos que s’adreça Amós. No s’adonen, envoltats per la seva opulència, de l’amenaça que plana sobre d’ells, “es creuen segurs al turó de Samaria”. Però, uns anys més tard, seran esclafats pels assiris, que els envairan, molts moriran i molts dels que restin seran deportats.

            La lògica d’Amós és que la benaurança dels homes, i dels pobles, passa per la fidelitat a l’Aliança, que vol dir justícia i confiança en Déu; quan un s’allunya d’aquesta línia, està perdut.

.........................................................................................

                    

Lc 16, 19-31

  

            Jesús proposa als fariseus una paràbola. Es tracta d’un ric i un pobre, no qualificats ni de bons ni de dolents, i sols es diu com es comporten l’un i l’altre. El ric viu tancat en el seu món, abillat amb vestits de porpra i lli, que era la vestimenta del gran sacerdot; un toc d’atenció pels fariseus que escoltaven Jesús, molt pietosos, però indiferents a les misèries dels altres. El pobre, però, té nom, és una persona, es diu Llàtzer, i està estirat a la porta del ric, esperant aconseguir quelcom per menjar; però els gossos li llepen les nafres i, per tant, és un impur. Els separa un abisme d’indiferència, perquè el ric mai ha obert la porta, enmig de tanta festa.

            Els dos personatges moren i hi ha un capgirament de la situació, i per descriure-ho, Jesús s’expressa amb idees dels fariseus: el pobre va al “sí d’Abraham” = el cel, i l’altre a l’abisme, “lloc de turments” = l’infern. El ric, conscient de la seva situació, voldria estalviar aquest sofriment als seus germans, i demana d’enviar-los un missatger per avisar-los. Abraham li respon amb cordialitat, “fill meu”, però el que li demana és impossible, encara que ressuscités un dels morts, no es deixarien convèncer ... cal que escoltin Moisés i els profetes. Per l’home ric de la paràbola, ja no hi ha res a fer, però sí pels que escolten Jesús; encara hi ha temps per obrir la porta i veure la situació dels pobres. És una crida a la conversió, doncs estan en un temps favorable de l’anunci del Regne.

Joan i Roser

                                                   

Diumenge XXV durant l’any. 22 de setembre del 2019

Diumenge XXV durant l’any. 22 de setembre del 2019

Am  8, 4-7

                 

            Amós és un profeta del s VIII aC, que Déu ha escollit per predicar a Samaria, al regne del Nord, en un moment de prosperitat econòmica. Però, com passa sovint, uns s’enriqueixen considerablement, a costa de l’empobriment dels altres, víctimes de la rapacitat dels comerciants, que tenen a les seves mans els productes de primera necessitat, i de la corrupció dels jutges.

            Els dies de festa, la lluna nova (era el primer dia del mes, que era festiu) i el sàbat, concebuts perquè l’home giri la seva mirada vers Déu, són viscuts amb impaciència perquè aquella gent tenia un altre objectiu ... guanyar diners. Amós denuncia aquesta situació, i retreu al poble que viure en la injustícia i menysprear el pobre, és també menysprear Déu. “El Senyor no ho oblidarà mai ...” és un advertiment contundent d’Amós, que cal no prendre’s a peu de lletra, donat que Déu es mostra sempre propens al perdó.

. .................................................................................... 

                  

Lc 16, 1-13

    

            A Galilea, eren molts els que administraven les hisendes de propietaris que vivien a Jerusalem, i no cobraven un sou, sinó comissions, a vegades exorbitants; així, per exemple, el qui devia 100 barrils d’oli, en realitat sols n’havia rebut 50, els altres 50 eren la comissió.  

            L’abús d’un d’aquests administradors és descobert, i això el porta a reflexionar sobre el seu esdevenir i, abans de passar comptes amb l’amo, mira de fer-se amics, modificant el rebut en que constava el què van rebre. Rebaixar el deute als deutors, com fa l’administrador de la paràbola, representava, en realitat, renunciar a la seva comissió, però no pas una estafa o robar a l’amo, i això explica que el Senyor no l’acusa pas de lladre, sinó tot el contrari, remarca un aspecte positiu, lloa el que hagi actuat tan hàbilment, organitzant el seu avenir a base de donar el “diner injust” als seus deutors. Va trobar una solució astuta per assegurar-se el futur, utilitzant el diner com un mitjà i no pas com un objectiu.

            ¿Som tan hàbils per les coses del Regne de Déu, com pels afers temporals? Cal estar convençuts que les riqueses i els bens del món, no són en sí un objectiu, són sols un mitjà per poder servir millor als altres. Si Jesús empra aquest exemple provocador, és per fer-nos reflexionar sobre la darrera frase: hem de saber triar entre Déu o el diner.

    

Joan i Roser

Diumenge XXIV durant l’any. 15 de setembre del 2019

Diumenge XXIV durant l’any. 15 de setembre del 2019

Ex  32, 7-11.13-14

             Després de proclamar la Llei i celebrar l’Aliança amb el poble, Moisès torna a pujar a la muntanya ... però no acabava de baixar, i ell era l’únic element visible de la relació del poble amb Déu; es troben abandonats i volen quelcom visible i tangible, en qui poder-se refugiar.

            Com si haguessin oblidat de on venen i perquè es troben en el desert, es giren a altres déus, que havien conegut a Egipte, construint un vedell d’or, i es prosternen davant d’ell, adorant-lo. Amb aquest acte de ruptura de l’Aliança, Déu entra en còlera, però Moisès implora i aconsegueix el perdó.

            Dues consideracions: 1) Déu no es pot reduir a una estàtua, sobrepassa la mesura de la nostra imaginació. 2) El poble fa experiència del perdó de Déu, que sempre torna a proposar la seva Aliança, malgrat les infidelitats.

. ....................................................................................

                   

Lc 15, 1-32

             Jesús s’adreça als qui no comprenen la seva actitud d’apropar-se als qui creuen pecadors, i els proposa tres paràboles, en què algú perd i retroba quelcom.

            Un tret comú a les tres paràboles és la joia, la manifestació de joia quan es troba el que havien perdut, però una joia que demana ser compartida amb amics i veïns.

            L’home surt a la recerca de la ovella perduda, doncs sap que no tornarà pas sola. La dona capgira la casa fins a trobar la moneda que havia perdut. El pare no surt a la recerca del fill, perquè respecta la seva llibertat ... però vetlla, i espera el seu retorn, per acollir-lo, tot oblidant el què ha passat, i al retrobar-lo, restableix la seva dignitat (fa portar-li un vestit i sandàlies) i els seus drets (li fa posar un anell), i organitza un banquet per celebrar-ho.

            El fill que ha marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més. Ambdós plantegen la seva actitud filial en termes comptables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, els estima tots dos.

            Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas com nosaltres l’imaginem. Els fariseus fan com el germà gran, se senten orgullosos de no haver abandonat la casa del pare, i no poden entendre l’entusiasme pel retorn del fill que s’havia allunyat.

            A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostra de Pare, i oblidem que és el Pare de tots.

Joan i Roser

Diumenge XXIII durant l’any. 8 de setembre del 2019

Diumenge XXIII durant l’any. 8 de setembre del 2019

Sv 9, 13-18

            El llibre de la Saviesa és un dels últims textos de l’Antic Testament, i va ser escrit en grec a Alexandria. L’autor vol fer entendre al poble, temptat per la cultura grega, que la veritable saviesa ve de Déu, i cal adreçar-se a Ell per aconseguir-la.

            La Saviesa donada per Déu, és la condició per conèixer el seu projecta, doncs la intel·ligència humana no ho pot assolir per ella mateixa. S’ha de reconèixer que els homes no saben el que Déu pensa, ni el que Déu vol: cal mostrar-se humils.

            Per conèixer el designi de Déu, és cabdal rebre la Saviesa i l’Esperit Sant, per així adequar la vida a la voluntat de Déu ... també ara, necessitem ajuda per entendre i seguir, tot el que l’evangeli ens transmet de Jesús, que és la Saviesa que Déu ens porta.

.....................................................................................

                   

Lc 14, 25-33

            La multitud, no formava part del grup de Jesús, i és per això, que es gira i els proposa unes condicions per poder ser deixebles:

1) cal estar disposat a prescindir de tot lligam, familiar inclòs, que pugui impedir seguir-lo. Aquests lligams no son pas dolents (es va dir “honraràs pare i mare”), però no tindrien de ser un entrebanc en el seguiment de Jesús, en el camí.

            2) cal acceptar les incomprensions i, fins i tot, persecucions, que comporten el fet de seguir Jesús. Cal portar la “pròpia creu” (es tracta d’una expressió postpasqual que, ben segur, no va dir Jesús), que no representa pas fer sacrificis o mortificar-se, com abans es deia, sinó acceptar que seguir Jesús pot portar problemes.

            3) el deixeble ha d’estar disposat a deixar tot el que té, si n’hi ha d’altres que ho necessiten per mitigar la seva pobresa, per eradicar la injustícia.

            Però cal pensar-ho bé abans de comprometre’s, com ens volen mostrar les dues petites paràboles; la saviesa consisteix en ajustar les ambicions al nivell dels mitjans disponibles. El qui vol seguir Jesús, ha de pensar que renuncia a tot el que pugui entorpir posar-se al servei del Regne: les seves riqueses, tant afectives com materials.

Joan i Roser