Diumenge XXIV durant l’any. 15 de
setembre del 2019
Ex
32, 7-11.13-14
Després de proclamar la Llei i
celebrar l’Aliança amb el poble, Moisès torna a pujar a la muntanya ... però no
acabava de baixar, i ell era l’únic element visible de la relació del poble amb
Déu; es troben abandonats i volen quelcom visible i tangible, en qui poder-se
refugiar.
Com si haguessin oblidat de on venen
i perquè es troben en el desert, es giren a altres déus, que havien conegut a
Egipte, construint un vedell d’or, i es prosternen davant d’ell, adorant-lo.
Amb aquest acte de ruptura de l’Aliança, Déu entra en còlera, però Moisès
implora i aconsegueix el perdó.
Dues consideracions: 1) Déu no es
pot reduir a una estàtua, sobrepassa la mesura de la nostra imaginació. 2) El
poble fa experiència del perdó de Déu, que sempre torna a proposar la seva
Aliança, malgrat les infidelitats.
. ....................................................................................
Lc 15, 1-32
Jesús
s’adreça als qui no comprenen la seva actitud d’apropar-se als qui creuen
pecadors, i els proposa tres paràboles, en què algú perd i retroba quelcom.
Un
tret comú a les tres paràboles és la joia, la manifestació de joia quan es
troba el que havien perdut, però una joia que demana ser compartida amb amics i
veïns.
L’home
surt a la recerca de la ovella perduda, doncs sap que no tornarà pas sola. La
dona capgira la casa fins a trobar la moneda que havia perdut. El pare no surt
a la recerca del fill, perquè respecta la seva llibertat ... però vetlla, i
espera el seu retorn, per acollir-lo, tot oblidant el què ha passat, i al
retrobar-lo, restableix la seva dignitat (fa portar-li un vestit i sandàlies) i
els seus drets (li fa posar un anell), i organitza un banquet per celebrar-ho.
El
fill que ha marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que
mereix quelcom més. Ambdós plantegen la seva actitud filial en termes
comptables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, els estima tots dos.
Jesús
intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas com nosaltres l’imaginem. Els
fariseus fan com el germà gran, se senten orgullosos de no haver abandonat la
casa del pare, i no poden entendre l’entusiasme pel retorn del fill que s’havia
allunyat.
A
vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostra de Pare, i oblidem
que és el Pare de tots.
Joan i
Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada