Diumenge I d’Advent . 1 de desembre del 2019

Diumenge I d’Advent . 1 de desembre del 2019

Is 2, 1-5

            Enmig de la turbulència política, social i religiosa que li toca viure, Isaïes vol despertar en el poble l’esperança d’un temps millor, i ho presenta amb dues imatges. Cada any, per la festa de les Tendes, Jerusalem queda plena de gent, que ve de tot arreu i, en base aquest aplegament, en prefigura un altre, i anuncia que vindrà un dia que aquest peregrinatge a l’entorn de la muntanya del Senyor, reunirà tots els pobles i nacions, sense excloure ningú.

            Però, perquè esdevingui això, segona imatge, cal superar la violència, convertint les armes en instruments de treball: amb les espases forjaran relles per llaurar, i de les llances en faran falçs per segar.

            Esperant aquest dia, el profeta convida a seguir l’ensenyament del Senyor i caminar a la seva llum.

..................................................................................

                   

Mt 24, 37-44

            Es parla del retorn de Jesús al final de la història, i s’ insisteix en la ignorància, tant del dia com de l’hora.

            Per il·lustrar la vinguda del Fill de l’home, Jesús la posa en paral·lel amb Noé i el diluvi. Hi ha diverses semblances: un esdeveniment sobtat, que ningú esperava; hi ha una selecció, un discerniment, Déu separa el grup de Noé, que troba just, de la resta del poble; el diluvi apareix en una situació de normalitat, de despreocupació per part del poble; cal prendre mesures, com fa Noé, que es dedica a la construcció d’una arca, que li permetrà afrontar el diluvi.

            Després, Jesús proposa dues situacions quotidianes, normals pels jueus, per poder mostrar que una aparent igualtat, en criteri humà, no és pas sempre el criteri de salvació, que va al fons de les persones. Finalment, el “vetlleu” queda il·lustrat amb una paràbola: el Senyor vindrà com un lladre a la nit. Hem d’estar sempre a punt, doncs no sabem ni el dia ni l’hora, i aquesta vinguda és el pas cabdal per la trobada definitiva amb Déu.

 

Joan i Roser

Diumenge XXXIV durant l’any. 24 de novembre del 2019

Diumenge XXXIV durant l’any. 24 de novembre del 2019

2Sa 5, 1-3

            És per etapes que David esdevé rei de tots. Primer, és ungit per Samuel, en nom de Déu (1Sa 16, 13); després de la mort de Saül, és escollit rei per la tribu de Judà (2Sa 2, 4), el Sud, amb capital Hebron. Al Nord hi regna el fill de Saül que, uns anys després, és assassinat. Llavors, finalment, les tribus del Nord van a trobar David, i es produeix la unió de totes les tribus, que fan aliança a l’entorn de David.

            “... i l’ungiren rei d’Israel”, amb que es vol mostrar que aquesta unió és designi de Déu, donant a David el títol de Messies, que vol dir “l’ungit”. Déu l’ha escollit i li ha fixat una tasca: “pasturaràs Israel ...”, tindràs cura de que Israel vagi pel bon camí. Però amb l’exili a Babilònia desapareixen els reis, i neix l’esperança de que Déu n’enviarà un altre. Mil anys després de David, Jesús serà nomenat “Fill de David”, inaugurant el regne definitiu, i es dirà de sí mateix “Jo sóc el bon pastor”.

..................................................................................

                   

 Lc 23, 35-43

            El poble es limita a contemplar, en silenci, Jesús crucificat, però els dirigents es mofen d’ell, els soldats se’n riuen i un dels altres condemnats l’injuria. Tothom esperava un nou rei a l’estil de David (triomfant i poderós), però Jesús és tot el contrari del que esperaven.

            Jesús és interpel·lat per tres vegades: “Si tu ets ...”. Cadascú ho fa a partir de la seva situació personal: els caps religiosos, que esperaven el Messies, els soldats, que els deien que Jesús era rei, i el malfactor que volia salvar-se de la mort. Tots volien que Jesús fes quelcom d’extraordinari ... però aquí, Jesús no diu res.

            Tothom sembla estar-hi en contra, però, un dels malfactors afirma que Jesús no ha fet res de mal, reconeix la seva reialesa, i li demana ajut. Van crucificar Jesús com un rei (així ho diu el rètol), però sols un dels lladres intueix que es tractava d’un regne diferent, i li diu “recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne” ... “avui seràs amb mi al Paradís”, li respon Jesús, on conviuran Déu i els homes.

Joan i Roser

Diumenge XXXIII durant l’any. 17 de novembre del 2019

Diumenge XXXIII durant l’any. 17 de novembre del 2019

Ml 3, 19-20

            Després l’entusiasme pel retorn de l’exili a Babilònia, les decepcions s’acumulen, i el relaxament deteriora les costums i la fe, tant dels sacerdots com del poble. Veuen els seus camps ocupats per estrangers, l’abundància de cultes pagans i el Temple destruït ... ¿on és Déu?

            És aleshores quan el profeta Malaquies llança el seu crit d’esperança. S’esforça en tornar la moral al poble, i els diu que Déu prepara la seva vinguda, “el dia del Senyor ... abrusador com un forn”, imatge de l’amor infinit de Déu ... que abrusa. Això, però, no impedeix que es parli també d’un judici, en una imatge ambivalent del sol: llum i calor. Uns cremaran com la palla, però d’altres veuran brillar la llum de la salvació, enmig de la foscor, el dolor i la mort.

            Aquesta ambivalència es dóna en tothom, tots tenim coses bones i dolentes, i cal esperar que el sol de Déu cremi les dolentes, com la palla, i faci germinar les bones amb la seva llum. 

  

..................................................................................     

              

 Lc 21, 5-19

            Un grup remarca la grandiositat del Temple, que és símbol de la que ostenten els escribes i mestres de la Llei, identificats amb les estructures socials, polítiques i religioses d’Israel; són més importants els sacrificis i rituals, que la misericòrdia i la justícia social, que són les actituds que demana Déu. És per això que Jesús diu que el temple serà destruït, doncs no promou una relació adequada amb Déu i els germans, sinó que porta a divisions socials i injustícies. Llur fe, llur religiositat, es recolza en aquestes pedres ... però d’això no en quedarà pedra sobre pedra, els diu Jesús.

            Es trobaven bé en el “sistema” del Temple, però Déu no mira les grandeses de pedra, ni els magnífics ex vots, sinó que busca un poble on poder-hi habitar. La vinguda del Senyor, fa passar aquest món dins l’eternitat de Déu, i això representa un capgirament, que s’expressa, simbòlicament, amb un llenguatge apocalíptic.

            En aquesta situació caòtica, amb la que respon Jesús, Lluc s’inspira en l’ambient real que viuen els cristians en l’època en que ho escriu. Jesús, també, els vol prevenir del possible engany amb falses promeses, que els portés a abandonar la tasca i la lluita, deixar-ho córrer ... però cal continuar. Els deixebles seran perseguits, però el mateix Jesús els donarà saviesa per resistir-ho ... i “amb la vostra perseverança, obtindreu la vida”. Paraules d’encoratjament pels cristians de tots els temps. 

  

Joan i Roser

                                                                                                                     

Diumenge XXXII durant l’any. 10 de novembre del 2019

Diumenge XXXII durant l’any. 10 de novembre del 2019

2Ma 7, 1-2.9-14

            És la història d’una mare i els seus set fills, que es resisteixen a les ordres del rei hel·lenista Antioc Epiphani, que volia posar una estàtua de Zeus al Temple de Jerusalem, i pretenia esborrar la religió jueva, començant per exigir desobeir les regles alimentaries i del sàbat, i oferir sacrificis a altres déus. La mare dels macabeus, sembla representar la figura del poble d’Israel, i el nombre de fills, set, la plenitud de la família d’Israel.

            Sota els ulls de la mare, que els ancoratge, els set germans són torturats i morts; afronten la mort amb valentia, proclamant la seva fe en la resurrecció.

            La fe en una vida després de la mort, es desprèn de la confiança en la justícia de Déu, que no pot abandonar a la mort aquells que accepten sacrificar per Ell la seva jove vida. Déu els donarà una vida nova, i superior a la que ells han donat.

........................................................................................

                    

Lc 20, 27-38

            És una discussió polèmica amb els saduceus, a l’entorn de la resurrecció.

            Els saduceus, sols reconeixien com a revelats els 5 primers llibres de la Bíblia, el Pentateuc, que atribuïen a Moisés, i en ells no es parla de resurrecció. Llavors, volen mostrar com una tal creença pot conduir a conseqüències ridícules, i posen un exemple inversemblant: una dona que ha tingut set marits. Dins una mentalitat on la mort esborra l’individu, aquest pot sobreviure a través de la seva descendència, i és per això que, per llei (Dt 25,5), una viuda sense fills, s’ha de casar amb un cunyat, per donar una posteritat al seu germà.

            La resposta de Jesús comporta dos aspectes:

1) desfà les falses concepcions de la resurrecció, que és un altre tipus de vida, no la reanimació d’un cadàver, sinó una vida nova on no hi ha mort, però que és impossible descriure, i ni tant sols imaginar com serà.

2) els remet al mateix Moisés, que no van saber interpretar, i fa referència a la veu que surt de la bardissa que crema (Ex 3, 6): “Jo sóc el Déu del teu pare, d’Abraham, d’Isaac i de Jacob” ... si Déu es refereix a ells, és que són vius!! És un Déu de vius i no pas de morts.

   

Joan i Roser

Diumenge XXXI durant l’any. 3 de novembre del 2019

Diumenge XXXI durant l’any. 3 de novembre del 2019

Sv 11,23-12,2

           

            És un text escrit uns 50 anys aC, al final de la història bíblica, i mostra una mena de síntesi de totes les descobertes que el poble ha fet al llarg dels segles. És una mena de pregària, unes paraules de reconeixement de la misericòrdia universal de Déu:                 - mostra la insignificança del món davant Déu: “un esquitx de rosada que cau a terra el matí”.                                                                                                                                                      - el poder de l’amor de Déu és immens, estima tot lo creat, la creació és una obra d’amor.                                                                                                                           - no té en compta les nostres infidelitats, “dissimula els pecats dels homes, perquè puguin penedir-se”.                                                                                                     - tot existeix per què Déu vol: “el vostre alè immortal és present en tots”, la vida continua, no s’acaba.

........................................................................................

                    

Lc 19, 1-10

            De la ruta cap a Jerusalem, Jericó era l’última etapa on els pelegrins hi passaven la nit.  Al arribar la gent, per veure Jesús, Zaqueu, que era petit d’estatura, s’enfila a un sicòmor (de branques molt baixes, i és fàcil pujar-hi), malgrat que, per la seva categoria, això posava en ridícul la seva dignitat; però Jesús el veu primer, i li diu: “baixa que m’he de quedar a casa teva”.

            Zaqueu recaptava impostos pels romans a Jericó, un poble fronterer. Estava sempre en contacte amb pagans i, per tant, quedava exclòs de la sinagoga, era un impur, i és per això, que tothom criticava Jesús perquè anava a casa seva, i es podia contaminar; però aquí passa el contrari, és Jesús qui “contamina”, fa canviar Zequeu, que el reconeix com a Senyor i, tot seguit, es preocupa pels pobres i pels qui havia defraudat, a qui retorna quatre vegades més, que era la pena prevista pel dret romà per un delicte de robatori.

            La bona voluntat de Zaqueu és manifesta, però és Jesús qui pren la iniciativa, l’actitud de Jesús és la que produeix la conversió, que es produeix en plena llibertat; sols quan Zaqueu anuncia la seva decisió de canviar de vida, que Jesús parla de salvació.

            Jesús ens mostra un Déu sempre compassiu, sortint a l’encontre dels seus fills: Déu estima tot el que existeix, llegíem en el text de Sv.

Joan i Roser

Tots Sants

            En aquest primer de novembre, festa de Tots Sants. El papa Francesc ha vingut a recordar, durant la pregària de d’Àngelus, que els sants de l’Església no són pas “uns símbols distants i inaccessibles”, sinó éssers humans que “han viscut la labor quotidiana de l’existència, trobant dins el Senyor, la força de continuar sobre el camí”.