Diumenge de Pentecosta

Diumenge  de Pentecosta .

Ac 2, 1-11     

            La Pentecosta era una festa d’origen pagà, es celebrava la collita dels fruits de la terra, però, més endavant, va esdevenir una festa religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí. Els deixebles estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la unitat del grup.

            És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí  la utilització de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i dinamisme  de l’Esperit. El mot hebreu ruah, o el grec pneuma, volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el bateig amb el foc de l’Esperit (Lc 3, 16).

            L’Esperit fa caure totes les barreres que impedien la comunicació entre els homes de races i llengües diferents, i cadascú sent proclamar la Paraula de Déu en la seva pròpia llengua, doncs ja no s’expressa sols en la llengua del Temple, sinó a la de cadascú.                                                                                                                          

....................................................................................                                                                                                                                                                                                       

Jn 20, 19-23   

            Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida. Després es donà a conèixer “mostrant les mans i el costat”, la seva imatge no era com abans, i calia algun signe per identificar-se.

            Després ve el do de la missió “com el Pare m’ha enviat, també us envio a vosaltres” ... però els enviats han de ser transformats per poder continuar l’obra de Jesús, i per transmetre’ls l’Esperit “alenà damunt d’ells”; semblant a l’alè de Déu al crear l’home, és com una nova creació, seran persones noves. La por i la obscuritat es transforma en pau i alegria, amb la certesa de que Jesús està amb ells.

            La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles; tothom és cridat a entrar dins la pau de Déu, i reconciliar-se amb Ell. S’ha d’aconseguir que tothom, fins i tot els pecadors, amb el perdó, s’integrin a la comunitat.

Joan i Roser

Diumenge VII de Pasqua

Diumenge VII  de Pasqua

Ac 1, 1-11

                                                                                                                              

Després de la Passió, durant 40 dies (un temps de preparació) Jesús s’apareix als deixebles que no comprenen massa el projecta de Déu; esperaven un rei temporal, però Jesús els diu que Déu enviarà quelcom d’Ell mateix, el seu Esperit, per establir un regne nou: el Regne de Déu.

            Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari freqüent en el món antic, que pretenien escenificar així el final gloriós d’un personatge.

            A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre es endut cap el cel; així succeeix i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles, veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar-la. El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu.

            “¿Perquè esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; el missatge pasqual s’ha d’encarnar en la vida dels homes.

            L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença un altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix.  

....................................................................................                                                                                                                                

                              

                                     

Mt 28, 16-20 

                                                                                                                       

Ens trobem a Galilea, lloc on va començar la predicació de Jesús, i a la muntanya, que ha estat sempre el lloc de trobada amb Déu. Aquí, Jesús pronuncia un curt discurs de comiat. L’aparició de Jesús, però, no s’imposa com una evidència ... “alguns dubtaven”, que es podria  interpretar com un avís  de que la fe, malgrat la resurrecció, no és pas una resposta fàcil. Se’ns mostra la fi de la presència visible de Jesús, i el començament de la història de l’Església, o comunitat de creients.

            Al començar l’evangeli, Mateu presenta Jesús com l’Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, i l’acaba amb aquestes últimes paraules de Jesús: “estaré amb vosaltres fins a la fi del món”. Jesús envia els deixebles en missió, “aneu”, i es subratlla el seu caràcter universal amb una significativa repetició quatre vegades (com els 4 punts cardinals) del terme “tot”. Jesús ha rebut “tota autoritat”, aneu a convertir “tots els pobles”, ensenyant a guardar “tot allò que us he manat”, estic amb vosaltres “dia rere dia” (tots els dies).

             Jesús no abandona els seus, es manté en nosaltres, i dóna poder per integrar tothom dins la família de Déu. 

Joan i Roser

Diumenge VI de Pasqua

Diumenge VI  de Pasqua 

Ac 8, 5-8. 14-17   

            Després de la lapidació d’Esteve, el grup de cristians hel·lenistes, per prudència, es dispersa. En certa manera, és gràcies a això que la Bona Nova desborda Jerusalem i s’estén per altres llocs, que fa recordar la frase de Jesús (Ac 1, 8): “... rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra”.

            Felip, un dels Set, va a Samaria i es posa a predicar, que no deixa de ser insòlit, donada la tradicional enemistat entre jueus i samaritans; sense trencar, però, els lligams amb la comunitat de Jerusalem que, enviant Pere i Joan, vindran a recolzar el treball de Felip.

            Un bon exemple d’equilibri a mantenir: sentir-se lliure d’innovar dins les nostres missions, sense trencar la comunió amb els altres. Felip, de cultura grega, se sent lluny de les disputes teològiques entre jueus i samaritans i, gràcies a això, l’evangeli traspassa les fronteres i “hi hagué una gran alegria en aquella ciutat”.

 .................................................................................... 

                                                                                                                                                                                                      

Jn  14, 15-21

            En un moment en que es prepara per deixar-los, Jesús anuncia als deixebles la vinguda de l’Esperit.  Una manera d’estimar Jesús és “guardar els seus manaments”, però com que això no sempre és fàcil, demanarà al Pare que ens doni un altre Defensor (en grec Paràclit, es refereix a l’intercessor en un procés judicial), el que fa pensar que l’actual Defensor era el mateix Jesús, i aquest Esperit promès, continuarà la seva obra, és una altra manera de restar Ell present.

            Als qui volen viure dins la fidelitat als manaments de Jesús, l’Esperit els  revelarà el missatge de la seva obra i els conduirà cap a la casa del Pare. Com a bons jueus coneixien la profecia d’Ezequiel (Ez 36, 26-27): “Us donaré un cor nou... Posaré el meu Esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes ...”, és anunciar que el gran dia de l’Aliança definitiva havia arribat, Déu estarà en el cor del seu poble.

            Un altre punt a considerar, és que “el món no pot acollir l’Esperit de la veritat“, la condició de l’home, abandonat a les seves pròpies forces, no pot trobar aquest “esperit d’amor”, però els apòstols sí que el rebran, i la seva missió serà aconseguir, amb el seu exemple i predicació, que aquest Esperit arribi a tothom, acomplint així una altre profecia:  “... abocaré el meu Esperit sobre tothom” (Jl 3, 1). 

Joan i Roser

MARIA

MARIA

           

            El nom de Maria, mare de Jesús, es troba molt poc en els Evangelis, i és absent en la predicació dels apòstols (Ac 2, 14-36).

Mc cita dues vegades Maria, encara que secundàriament, per exemple en Mc 6, 3: “ no és el fuster, el fill de Maria ? ...”.

En els evangelis de Mt i Lc, es parla de Maria en els relats del naixement i la infància de Jesús, tots relacionats amb textos que proclamava l’Antic Testament, de diferents maneres, sobre la vinguda d’un salvador enviat per Déu.

Jn  enquadra la vida de Jesús entre dues escenes en que Maria hi és present: les noces de Canà, que representa l’inici de la seva missió, i el Gòlgota, on acaba el seu missatge.

            En quan als documents antics, és a principis del segle II, en que Ignasi d’Antioquia és el primer en citar Maria, dient: “Jesucrist fou portat al sí de Maria, sortit de la sang de David i l’actuació de l’Esperit Sant”.

            Però teològicament els comentaris sobre Maria es van complicant: de mare de Jesús passa a anomenar-se “mare de Déu”, idea concretada en el concili de Constantinopla l’any 553.

            Alguns Pares grecs dels segles VII i VIII, comencen a evocar els dogmes moderns ... Maria ja no comparteix la nostra condició humana i, en certa manera es comença a desviar la fe en Crist vers una adoració gairebé idolàtrica a Maria.

            La teologia i la pietat marianes va evolucionant i es troben festes marianes cada vegada més importants. Es va posant en relleu la qüestió de la Immaculada Concepció, i altres qualitats realment sorprenents, com la “incomparable reina dels cels” i s’apunta cap el dogma de l’Assumpció. La invocació de Maria com a reina, comporta el posar-li una corona en les imatges que es van construint.

            En quan a la idea sobre Maria, jo hem quedo a com Joan, en dues ocasions rellevants ens mostra Maria en el seu evangeli, escrit cap l’any 100:

1) les noces de Canà, en què els convidats es queden sense vi, i Maria al observar-ho, diu a Jesús “no tenen vi”, i li respon que “encara no ha arribat la meva hora”, però Maria convida als servidors a col·laborar en l’obra de Déu: “feu el que ell us digui”, referint-se a Jesús. Es pot considerar que Maria actua com a mediadora, anant a l’encontre de les necessitats dels homes i mostrant-los el camí.

i 2) el Gòlgota, en la crucifixió de Jesús. Segons Joan, vora la creu de Jesús hi havia la seva mare, Maria de Cleofàs i Maria Magdalena, i al costat de la seva mare, el deixeble que ell estimava. Ni la grandesa de l’obra que havia acomplert, ni el seu sofriment present, van poder atenuar els sentiments humans de Jesús, i diu a la seva mare “Dona, aquí tens el teu fill”, dirigint-se al deixeble estimat. La imatge d’una “dona” era emprada sovint pels profetes, que representaven Sió com la dona que infantava fills, i els reunia a prop d’ella per formar el poble de Déu. Ara es tractaria de formar un nou poble de Déu, la futura Església. Després, Jesús diu al deixeble “Aquí tens la teva mare”. La mare és aquí per donar la vida, i el deixeble per acollir-la, esdevenint fill. El “deixeble estimat” apareix com el primer membre de la nova família de Jesús, i acull la mare a casa seva. Jesús porta Maria a una nova maternitat, que serà el seu paper en el poble de Déu.

            Igual que el deixeble, nosaltres som convidats a rebre Maria com a mare, i acollir-la a casa nostra, participant així de la nova família de Jesús. La comunió amb Jesús no es pot viure sense l’acompanyament maternal de Maria. 

                                                                                            Joan Minguella

Diumenge V de Pasqua

Diumenge V  de Pasqua  .

Ac 6, 1-7   

            El nombre de deixebles augmentava, i la unitat es feia difícil. Uns pregaven en hebreu, i d’altres ho feien en grec. Una llengua diferent vol dir també una cultura i unes costums diferents, i la desigualtat en l’atenció a les viudes va desencadenar el problema. Sembla que els encarregats de fer-ho eren jueus hebreus, i tendien a afavorir les viudes del seu grup.

             Els Apòstols reaccionen: 1) convoquen una assemblea, on es prendran les decisions,  2) recorden els objectius dels cristians: pregària, servei de la Paraula i servei als germans, i 3) no dubten en proposar una nova organització; ser fidels no vol pas dir mantenir-se fixats al passat, i decideixen nomenar 7 persones d’entra ells, plenes de l’Esperit, que es dediquin al servei dels germans. Sorprèn, però, que tots tinguessin noms grecs, probablement perquè era aquest grup qui recriminava l’actual situació.

    ....................................................................................                                                                                                                                                                                                 

Jn  14, 1-12

            Joan ens vol mostrar una situació de crisi dels deixebles, que no acaben d’entendre Jesús. Esperaven alliberar-se dels romans, però l’alliberació que Jesús aporta se situa en un altre pla. Una cosa es creure en Déu, que ho tenen assumit, i una altre creure en Jesús, precisament en un moment en que les coses no es presenten massa bé

            Jesús sap que els deixebles pensaven en la seva partença, feia poc que ho havia anunciat, i això els afligia, lo que explicaria les primeres paraules de Jesús que ens relata el text, “que els vostres cors s’asserenin”; però també els diu que tenen un lloc reservat a la casa del Pare, i que una vegada els hi hagi preparat, tornarà per porta’ls-hi ... encara que com i quan tornarà, no ho precisa.

            Però ... i el camí? Davant el dubte de Tomàs, Jesús respon que Ell és el camí que porta al Pare, la veritat en relació al Pare, i la vida que dóna el poder per arribar a conèixer el Pare. El Fill és l’únic camí per anar al Pare.

            Jesús els vol fer veure la unitat que hi ha entre el Pare i Ell. “Qui em veu a mi veu al Pare”, li respon a Felip. Jesús ens proposa entrar en comunió amb la Vida divina, ens hi prepara un lloc. No ha vingut per ensenyar-nos el camí ... Ell és el camí per arribar al Pare. En Jesús tenim un bon guia al llarg de la ruta de la nostra vida.

 Joan i Roser

Diumenge IV de Pasqua

Diumenge IV  de Pasqua  .

Ac 2, 14. 36-41    

            Es tracta d’una primera elaboració teològica del anomenat kerigma, o nucli de la predicació. La gent amb qui parla Pere, són pelegrins vinguts d’arreu per celebrar la Pentecosta, o festa del do de la Llei, i el que intenta amb les seves paraules es obrir-los els ulls: a Jesús “Déu l’ha constituït Senyor i Messies” , fent reposar així sobre Jesús totes les esperances d’Israel.

Però creure que Jesús és el Senyor sense que canviï res en la nostra vida no té sentit; ser deixeble no consisteix sols en creure, és també actuar. “Què hem de fer?” li pregunten ... “convertiu-vos”, que vol dir retornar, donar la volta; és la imatge d’haver-hi dues rutes o vies, i un es pot equivocar de camí. “Aparteu-vos d’aquesta generació esgarriada” ... volent dir que han perdut el camí, però no és pas un menyspreu, sinó constatar que s’han equivocat, i que el camí a seguir és un altre. El mitjà per canviar de ruta és el bateig rebent l’Esperit, que és obert a tothom, malgrat que alguns “encara siguin lluny”.

                                                                                                       

                                                                                              

Jn  10, 1-10

            Jesús proposa dues metàfores adreçades als fariseus. La del bon pastor està inspirada en el capítol 34 d’Ezequiel, en que es retreu a les autoritats jueves no haver sabut pasturar el poble, però sí cuidar-se ells mateixos. Llavors, Déu promet assumir Ell el paper de pastor del poble.

            Els que escoltaven Jesús coneixien bé el problema dels ramats, i també l’Escriptura, encara que el text diu que “no van entendre del què els parlava”. Si Jesús es presentava com el bon pastor, el pastor dolent devien ser ells, els fariseus, i això comportava admetre que qui els parlava era el Messies.

            Llavors, Jesús els diu que “Ell és la porta”, creure és passar per Ell, per la porta que els conduirà a ser lliures i no tancats en la cleda de la llei de Moisés i els seus manaments i, al dir Jesús que ell és la porta, era donar a entendre que, a través d’Ell poden trobar Déu. La única manera d’entrar al Regne de Déu és acceptar i practicar l’ensenyament de Jesús, passar abans per Ell.            

            El tema, concebut en un context històric i cultural que no és el nostra, ens pot semblar estrany, però la comunitat cristiana ha d’evolucionar i explicar els símbols. La fe no és com un dipòsit on l’aigua es reté i es guarda, sinó una deu d’aigua que es manté idèntica, precisament perquè  sempre hi brolla aigua nova. 

Joan i Roser