28/8/20

Diumenge-XXII-d-any

Diumenge-XXII-d-any
Jr 20,7-9   
Estem en els anys que precedeixen el desastre de Jerusalem i la deportació a Babilònia. Son uns anys d’una gran decadència espiritual, i la missió de Jeremies consistia en predir la catàstrofe, amb l’esperança d’aconseguir la conversió del rei i del poble. 
    És dins d’aquest context polèmic i angoixant, que Jeremies manifesta el seu estat d’ànim; ens explica el combat que es lliure en el més interior d’ell, dividit entre la crida de Déu que l’empeny a parlar, i el poder humà que el vol fer callar.
    Se’ns posa de manifest la realitat de la inspiració profètica, que té unes conseqüències a vegades doloroses. Jeremies es deixa “seduir per Déu” i viu l’experiència de les conseqüències, però no hi pot renunciar. La Paraula de Déu actua com un foc abrusador, que manté el profeta sempre disposat en el compliment de la seva missió.

Mt 16, 21-27
  
  Jesús pren el camí cap a Jerusalem i comença a explicar als deixebles com acabarà aquest trajecte. És el primer anunci de la passió, però els deixebles encara no han comprés aquesta realitat, i segueixen pensant en un messianisme gloriós de Jesús.
    Jesús remarca que se sotmet a la voluntat de Déu, “cal que vagi a Jerusalem”, expressió que vol dir-nos que no va pas a un destí cec, sinó al seguiment del pla de Déu. La predicació de Jesús, no pot limitar-se a la gent dels pobles, camperols i pescadors, malgrat siguin els preferits del Regne, “cal” que vagi també a Jerusalem a defensar les seves propostes, cosa que, sap molt bé, el conduirà al sofriment i a la mort, doncs allà ningú vol posar en perill els seus privilegis. Però “al tercer dia” (= el dia de l’actuació de Déu) ressuscitarà, Déu avalarà el seu missatge.
    L’anunci de Jesús, és difícil d’acceptar pels deixebles, i Pere es disposa a renyar-lo: “això no us pot passar”. Jesús interpreta el refús espontani de Pere, com una veritable temptació, és com si s’adherís a la proposta del temptador en el desert, quan suggeria a Jesús un messianisme més fàcil. “No penses com Déu sinó com els homes” li diu Jesús. Semblant al que llegim en Isaïes 55, 8: “Les meves intencions no són les vostres i els vostres camins no són els meus”.  
    El seguiment de Jesús i l’anunci de l’evangeli, per part dels deixebles,  comportarà també assumir persecució i sofriment, no ho tindran fàcil.
 Joan i Roser

20/8/20

Diumenge-XXI-d-any


Diumenge-XXI-d-any

Is 22,19-23

            Donada la feblesa de Jerusalem, Ezequies vol buscar una major independència acostant-se a l’Egipte, lo qual el portarà al desastre i finalment a l’exili. Isaïes fa un oracle de condemna contra Xebnà, cap del palau del rei, per haver-lo aconsellat malament, portat per les seves ànsies de poder, en lloc de buscar l’interès del poble.
            Crida Eliaquim, per substituir-lo, a qui nomena “el meu servent”, títol que designa aquell en qui Déu confia i l’hi ofereix una tasca. Li posa “la clau”, símbol d’autoritat dins el regne; com a cap del palau, podrà filtrar les entrades i sortides, i qui vulgui accedir al rei, tindrà de passar per ell.
            Com a conclusió, en podríem treure que l’única preocupació de Déu, i els seus seguidors, és el servei al poble.   

Mt 16, 13-20


           Aquest text, és una mena de sondatge d’opinió, en que Jesús interroga als deixebles, assumint la misteriosa figura del Fill de l’home, anunciada pel profeta Daniel; es presenta com qui encapçala el poble de Déu.
            La gent, en continuïtat amb el passat, identifica Jesús amb un profeta: és Joan Baptista, Elies, Jeremies ... no han copsat l’autèntic sentit de l’activitat de Jesús. “¿I vosaltres?” ... davant d’aquesta pregunta, Simó respon “tu ets el Messies, Fill de Déu viu”, igual que els reis d’Israel, a qui s’atribueix aquest títol, després de ser ungits (ungit = messies) ...  però Jesús ho és d’una manera diferent, i no pas sols honorífica.  Seguint el decurs de l’evangeli, però, es posarà de manifest que els deixebles tampoc han acabat d’entendre quin tipus de Messies representa Jesús, que continuen identificant amb un Messies-rei, segons l’estil del passat.
            Canviar el nom a una persona, era encomanar-li una nova missió, i aquest és el sentit de nomenar a Simó, “Pedra” que esdevindrà el fonament de l’Església. Amb “les claus” seria autoritzar-lo a interpretar el que està prohibit (lligar) o permès (deslligar), per viure conforme al missatge del Regne. Pere obrirà als pagans les portes de l’Església primitiva.

 Joan i Roser

14/8/20

Diumenge-XX-d-any


Diumenge-XX-d-any

Is 56,1. 6-7

            Al retorn de l’exili a Babilònia, es troben amb el problema de com cohabitar amb els estrangers que han ocupat el seu lloc durant aquest temps d’exili; dubtes justificats, doncs la doctrina de ser poble escollit, marcava una clara separació amb els altres. Hi ha dues opcions: replegar-se i lluitar contra la influència estrangera, o obrir-se i acollir-los.  L’adaptació a la nova situació no va pas ser fàcil, però els deixebles d’Isaïes ho van tenir clar: la decisió correcta és la obertura. Si els estrangers volen entrar a la comunitat jueva, cal acceptar-los, indicant, però, unes condicions. La obertura està ja decidida i marca una etapa molt important dins la descoberta del caràcter universal del projecte de Déu.
            La insistència en la condició de guardar el sàbat, té una explicació: durant l’exili, la pràctica del sàbat va ser un element molt important en la salvaguarda de la vida comunitària i de la identitat jueva.
            S’ha donat un gran pas: qualsevol que obri bé i practiqui la justícia, serà admès a la casa de Déu, ja que ... el meu temple serà anomenat “casa d’oració per tots els pobles”.
            La proposta, però, no va pas ser del tot seguida, i 500 anys després, mentre expulsava els venedors, Jesús repeteix les paraules d’Isaïes: “Diu l’Escriptura: el meu temple serà casa d’oració, però vosaltres n’heu fet una cova de lladres”.

Mt 15, 21-28


           Tir i Sidó era una zona allunyada de la religió jueva, on els habitants eren considerats marginats i pagans i, habitualment, els tractaven “com gossos”.

            Davant la crida d’una dona cananea, amb qui cap jueu hi parlaria, Jesús no respon; d’entrada, la seva actitud desconcerta, sembla que comparteixi els prejudicis del seu poble. Però malgrat Jesús justifica el no intervenir, la dona insisteix tot reconeixent la seva petitesa, perquè té confiança en Jesús, té fe. La dona accepta la imatge dels “gossets”, afirmant que, malgrat que estrangera i pagana, ella pot participar de la benedicció de Déu, encara que en siguin sols les engrunes que cauen de la taula del Senyor, i insisteix en la petició de que curi la seva filla
            La dona cananea expressa la seva fe amb la súplica insistent, i el reconeixement del messianisme de Jesús, a qui diu “fill de David”, una manera jueva d’expressar-se.  Jesús admira la fe d’aquesta dona que, en certa manera, reconeix la missió de Jesús com la salvació de Déu portada a tothom, i no només a un determinat poble. 

Joan i Roser

L’Assumpció de la Mare de Déu


L’Assumpció de la Mare de Déu     (15 d’agost)

Lc 1, 39-56

           

És la trobada de dues dones que porten un fill, engendrat d’una manera poc convencional: Maria és verge i Elisabet estèril i d’edat avançada. Sols una intervenció de Déu podia aconseguir-ho; són dos nois portats al món per un desig especial de Déu, les circumstàncies, si més no, en són un clar símbol.
            Després d’acollir amb fe la missió de ser mare, a Maria sols se l’hi acut servir, i va posar-se en camí, per fer costat a Elisabet durant els tres mesos abans del naixement de Joan.
            Dins la trobada, Elisabet i Joan fan un homenatge a Jesús i a Maria. Joan, ple de l’Esperit, descobreix Jesús dins les entranyes de Maria i salta de goig, símbol dels salts de David davant l’arca de l’Aliança.
            Elisabet canta la glòria de Maria, aquella que fou escollida per ser mare del Salvador i, plena d’alegria, exclama: “ets beneïda entre totes les dones, i és beneit el fruit de les teves entranyes” ... “feliç tu que has cregut”.
            Maria respon a Elisabet amb el Magníficat, un text ple de referències bíbliques, amb frases i pensaments, especialment del càntic d’Anna, la mare de Samuel, on Maria  hi recull els seus sentiments més profunds. És una lloança a Déu, per la seva mirada vers la petitesa i senzillesa ... ben diferent de tantes mirades humanes.
            Se’ns vol mostrar Maria com la nova Arca de l’Aliança, que és el lloc de la presència de Déu. Des d’ara, Déu ja no habitarà en un Temple de pedra, sinó dins la nostra humanitat ... però cal ser capaç d’obrir àmpliament el nostre cor, per copsar-ne la seva presència.  

Joan i Roser

8/8/20

Diumenge-XIX-d-any


Diumenge-XIX-d-any
1Re 19, 9a. 11-13a

            El profeta Elies ha de fugir, doncs la reina Jezabel el buscava per matar-lo. Estava furiosa perquè s’havia afrontat als sacerdots Baals, que ella sostenia, volent demostrar que el Déu d’Israel era més poderós que ells.
            Arriba a la muntanya de Déu, l’Horeb (= Sinaí), li cal un llarg camí per adonar-se que, amb la seva opció, no havia pas escollit la millor manera d’actuar, imaginant un déu de poder, cosa més pròpia dels seus adversaris. Li faltava descobrir que el poder de Déu és fet de tendresa i no pas de violència. Elies comprèn que el poder de Déu no és el que ell creia; Déu no està dins un huracà, un terratrèmol o el foc, sinó que es manifesta en el murmuri d’un suau ventijol.

Mt 14, 22-33

         
   Jesús s’acomiada, a la vegada, de la gent i dels deixebles. Els deixebles, dins una barca, prenen el camí més curt per travessar el llac, Jesús, però, “va pujar a la muntanya a pregar”. En la Bíblia, el mar és símbol de les forces del mal i de la mort; la muntanya hi té un rol oposat, és el lloc de trobada amb Déu.
            “A la matinada”, que evoca el despertar a la nova vida, Jesús, caminant sobre l’aigua, s’acosta a la barca dels deixebles, dins el llac en plena tempesta ... Jesús domina el mal. Els deixebles s’espanten, i Jesús els diu “no tingueu por”, vol alliberar-los de l’angoixa, Jesús està sempre al nostra costat.
            Pere demana d’anar cap a Jesús, camina sobre l’aigua, però s’enfonsa quan la seva atenció es dirigeix sobre la tempesta en lloc de fixar-la en Jesús, que li havia dit “vine”. Llavors, Pere crida “salva’m”, Jesús li dóna la mà, pugen junts a la barca ... i la tempesta amaina.
            La barca, en la tempesta, és una imatge simbòlica de la nostra vida i de la vida de l’Església. Tots ens afrontem a dificultats, també l’Església, però la tempesta s’acaba quan torna a aparèixer Jesús.

Joan i Roser