Diumenge-XX-d-any
Is 56,1. 6-7
Al
retorn de l’exili a Babilònia, es troben amb el problema de com cohabitar amb
els estrangers que han ocupat el seu lloc durant aquest temps d’exili; dubtes
justificats, doncs la doctrina de ser poble escollit, marcava una clara
separació amb els altres. Hi ha dues opcions: replegar-se i lluitar contra la
influència estrangera, o obrir-se i acollir-los. L’adaptació a la nova situació no va pas ser
fàcil, però els deixebles d’Isaïes ho van tenir clar: la decisió correcta és la
obertura. Si els estrangers volen entrar a la comunitat jueva, cal
acceptar-los, indicant, però, unes condicions. La obertura està ja decidida i
marca una etapa molt important dins la descoberta del caràcter universal del
projecte de Déu.
La
insistència en la condició de guardar el sàbat, té una explicació: durant
l’exili, la pràctica del sàbat va ser un element molt important en la
salvaguarda de la vida comunitària i de la identitat jueva.
S’ha
donat un gran pas: qualsevol que obri bé i practiqui la justícia, serà admès a
la casa de Déu, ja que ... el meu temple serà anomenat “casa d’oració per tots
els pobles”.
La
proposta, però, no va pas ser del tot seguida, i 500 anys després, mentre
expulsava els venedors, Jesús repeteix les paraules d’Isaïes: “Diu
l’Escriptura: el meu temple serà casa d’oració, però vosaltres n’heu fet una
cova de lladres”.
Mt 15, 21-28
Tir i Sidó era una zona allunyada de
la religió jueva, on els habitants eren considerats marginats i pagans i,
habitualment, els tractaven “com gossos”.
Davant la crida d’una dona cananea,
amb qui cap jueu hi parlaria, Jesús no respon; d’entrada, la seva actitud
desconcerta, sembla que comparteixi els prejudicis del seu poble. Però malgrat
Jesús justifica el no intervenir, la dona insisteix tot reconeixent la seva
petitesa, perquè té confiança en Jesús, té fe. La dona accepta la imatge dels
“gossets”, afirmant que, malgrat que estrangera i pagana, ella pot participar
de la benedicció de Déu, encara que en siguin sols les engrunes que cauen de la
taula del Senyor, i insisteix en la petició de que curi la seva filla
La dona cananea expressa la seva fe
amb la súplica insistent, i el reconeixement del messianisme de Jesús, a qui
diu “fill de David”, una manera jueva d’expressar-se. Jesús admira la fe d’aquesta dona que, en
certa manera, reconeix la missió de Jesús com la salvació de Déu portada a
tothom, i no només a un determinat poble.
Joan
i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada