18/9/20

Diumenge XXV-d-any

 

Diumenge XXV-d-any

Is 55,6-9

            Isaïes s’adreça a la gent desanimada durant l’exili a Babilònia, temptada a creure que Déu els ha abandonat, i els diu que retornin vers Déu i descobriran que s’apiada d’ells i és ric en perdó.

             Crida l’atenció el primer verset: “Cerqueu el Senyor ara que es deixa trobar ... ara que és a prop” ... és que Déu, a vegades, no es deixa trobar, ni està a prop? Hi ha una altre traducció  més entenedora: “Cerqueu el Senyor ja que es deixa trobar, invoqueu-lo doncs esta a prop” ... som nosaltres els qui ens allunyem de Déu, ell sempre està a punt.

                       Una lliçó del text podria ser  que no és pas perquè Déu sembli silenciós, que és absent o llunyà. Encara que el poble sigui infidel a l’Aliança, Déu sempre és fidel; els camins del Senyor són molt diferents dels nostres.

 Mt 20,1-16a

  

         A l’inici del text ja es concreta que la paràbola parla del Regne del cel, que es compara a com actua el propietari d’una vinya. En el Regne del cel no es procedeix amb una lògica contable, no es calculen els mèrits, les hores de treball, sols es demana la conversió, la disposició a entrar a la vinya.

            La paràbola vol reflectir la manera d’actuar de Déu, que es contraposa a la mentalitat jueva d’aquell temps: enfront de la teologia del mèrit dels fariseus, Jesús hi proposa la teologia de la gràcia. Ens revela un Déu que vol ser salvador de tothom, és Ell qui fa el primer pas vers l’home (va sortir cinc vegades a buscar treballadors), i s’esforça perquè tothom trobi el camí de la fe. No s’entra dins el Regne en funció dels propis mèrits, sinó per pura gràcia de Déu.   

Joan i Roser   

11/9/20

Diumenge-XXIV-d-any

 

Diumenge-XXIV-d-any

Sir 27,30-28,7       

            Ben Sira va més lluny que la justícia expressada per la llei del talió: “Ull per ull, dent per dent”, ja que demana de no guardar rancúnia envers el proïsme i perdonar-lo sense esperar res a canvi.
             Aquell que refusa perdonar al germà, no pot pretendre rebre el perdó de Déu; no poden haver-hi dues actituds diferents: una amb Déu i l’altre amb el proïsme; el perdó humà és signe del perdó de Déu.
          Es presenta la reciprocitat entre perdonar i ser perdonat. No es pot aspirar al perdó si no s’està disposat a perdonar als altres ... i això ho deia Ben Sira el s. II aC.

 

Mt 18, 21-35

           
Les escoles rabíniques demanaven als seus seguidors de perdonar als altres un cert no
mbre de vegades, que variava segons l’escola. Pere vol saber quina és la opinió de Jesús, que li respon que cal perdonar no set vegades (7 = nombre perfecte), que ja és un gran pas, sinó setanta vegades set, és a dir, “sempre”.

            Llavors, Jesús proposa una paràbola, que es podria dividir en tres punts: 1) un rei, ple de misericòrdia, es compadeix d’un subordinat que li deu una suma enorme, i li perdona el deute, 2) el subordinat ja no recorda el perdó que ha rebut i no atén les súpliques del seu deutor, d’una suma insignificant, i el porta a la presó, i 3) els seus companys, indignats per aquest comportament, informen al rei i aquest el farà castigar; al no voler fer gràcia al seu company, perd la gràcia que ell havia rebut del rei.

            El text subratlla la gran diferència que hi ha entre els deu mil talents i els cent denaris, per mostrar la infinita distància que separa les idees humanes sobre el deute i la justícia, i les idees de Déu.

            Amb el final de la paràbola un es pot preguntar: perdó sense límits? L’home serà definitivament perdonat si utilitza el temps de conversió que li és donat, per perdonar també i fer justícia. La vida cristiana és, en certa manera, com un temps de proba en que l’home, alliberat de les seves faltes, és convidat a donar també als altres el perdó que ell ha rebut. Quan un es sent perdonat per Déu, cal que també transmeti als demés aquesta misericòrdia.

Joan i Roser


5/9/20

Diumenge-XXIII-d-any

 Diumenge-XXIII-d-any

Ez 33,7-9

    Ezequiel és deportat a Babilònia, junt amb una part del poble que s’havia desviat dels camins de Déu, i consagra totes les seves forces a mantenir l’esperança del  seu retorn. Déu li fixa l’objectiu de la seva missió: “t’he fet sentinella del poble d’Israel”, ha d’assumir la responsabilitat de la mort dels pecadors, si no els adverteix que han de canviar de comportament. La missió d’un sentinella és avisar del perill.

    Molts veuen l’exili com un càstig de Déu, amb el que es subratlla la solidaritat de tots en el pecat, però Ezequiel desenvolupa una idea nova per l’època, posant també en relleu la responsabilitat individual de cadascú: tothom ha de donar comptes a Déu dels propis actes; ell mateix és responsable davant Déu de l’acompliment de la seva missió. No depèn d’Ezequiel que el poble es converteixi, però ha d’advertir-los, cridar-los a la conversió, i si no ho fa, haurà de donar comptes del càstig que els hi caurà. 

Mt 18, 15-20


    Convida a reflexionar sobre la nostra corresponsabilitat comunitària. La fe és una resposta personal, però es viu dins una comunitat i és per això que tots som responsables de la vida de cada germà.

    Davant d’un germà que es separa, la reacció de la comunitat ha de ser d’amor fraternal, i Jesús indica el camí a seguir: d’entrada buscar personalment el diàleg, abans de parlar-ne amb els altres, a fi d’evitar ferir-lo propagant el seu problema; si cal, es passarà a cridar uns testimonis i, finalment, es pot recórrer a la comunitat ... però tots aquets passos cal que estiguin marcats per la discreció.

    “Si no en fa cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà”, però a la llum del acolliment que Jesús ha fet sempre als publicans i pecadors, no es pot pas considerar un refús definitiu, sinó una actitud de respecte a la llibertat de cadascú, esperant que es converteixi. Aquest poder de “lligar – deslligar”, concedit abans a Pere, no és exclusiu, doncs ara Jesús el confia també a la comunitat, té una dimensió comunitària. 

    Finalment, Jesús vol remarcar la seva presència en la comunitat: “on n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells” ... encara que, en les nostres reunions, no pas sempre en som conscients de la seva presència. Potser ens hi hauríem d’esforçar.

 Joan i Roser