Diumenge 1r d'Advent. 1 de desembre

Vetlleu!

Is 2, 1-5

Enmig de la turbulència política, social i religiosa que li toca viure, Isaïes vol despertar en el poble l’esperança d’un temps millor, i ho presenta amb dues imatges. Cada any, per la festa de les Tendes, Jerusalem queda plena de gent, que ve de tot arreu i, en base aquest aplegament, en prefigura un altre, i anuncia que vindrà un dia que aquest peregrinatge a l’entorn de la muntanya del Senyor, reunirà tots els pobles i nacions, sense excloure ningú.

Però, perquè esdevingui això, segona imatge, cal superar la violència, convertint les armes en instruments de treball: amb les espases forjaran relles per llaurar, i de les llances en faran falçs per segar.

Esperant aquest dia, el profeta convida a seguir l’ensenyament del Senyor i caminar a la seva llum.

.............................................................................

Mt 24, 37-44

Es parla del retorn de Jesús al final de la història, amb una exhortació a la vigilància, i s’insisteix en la ignorància tant del dia com de l’hora.

Jesús, per tres vegades, s’anomena “Fill de l’home”, i cal buscar-ne el sentit en un text de Daniel (Dn 7, 13-14): “vaig veure venir, amb els núvols del cel, algú semblant a un fill d’home” ... cal destacar que, en llenguatge bíblic “amb els núvols del cel”, vol dir-nos que pertanyia al món de Déu. Jesús anuncia el seu paper de Salvador, de portador del destí de tota la humanitat.

Per il·lustrar la vinguda del Fill de l’home, Jesús cita el diluvi, evocant la despreocupació de la gent, i insistint en el caràcter imprevist de l’esdeveniment. Després, proposa la paràbola del lladre, passa del dia imprevist a l’hora inesperada. Cal vigilar sempre, són dos exemples per fer-nos desvetllar, per així poder prendre les decisions adequades.

Després, Jesús proposa dues situacions quotidianes, per mostrar que una aparent igualtat, en criteri humà, no és pas sempre el criteri de salvació, que va al fons de les persones. 

Joan i Roser

les lectures del diumenge 34 de durant l'any, Crist Rei de tot el món. 22 de novembre

2Sa 5, 1-3

Després de la mort de Saül, David serà rei de Judà, el Sud, amb capital Hebron. Al Nord hi regna el fill de Saül que, uns anys després, és assassinat. Llavors, les tribus del Nord van a trobar David, i es produeix una reconciliació de totes les tribus, que fan aliança a l’entorn de David, que conquistarà Jerusalem i en farà la capital del regne unificat; hi construirà el santuari únic, on es guardarà l’Arca de l’Aliança.

“... i l’ungiren rei”, amb que es vol mostrar que aquesta unió és designi de Déu, donant a David el títol de Messies, que vol dir “l’ungit”. Déu l’ha escollit i li ha fixat una tasca: “pasturaràs Israel ...”, tindràs cura de que Israel vagi pel bon camí. “Messies” en grec és “Christos”. Mil anys després de David, Jesús serà nomenat “Fill de David”, inaugurarà el regne definitiu, i es dirà de sí mateix “Jo soc el bon pastor”.

.............................................................................

Lc 23, 35-43

El poble es limita a contemplar, en silenci, Jesús crucificat, però els dirigents es mofen d’ell, els soldats se’n riuen i un dels altres condemnats l’injuria. Tothom esperava un nou rei a l’estil de David (triomfant i poderós), però Jesús és tot el contrari del que esperaven.

Jesús és interpel·lat per tres vegades: “Si tu ets ...”. Cadascú ho fa a partir de la seva situació personal: els caps religiosos, que esperaven el Messies, els soldats, que els deien que Jesús era rei, i el malfactor que volia salvar-se de la mort. Tots volien que Jesús fes quelcom d’extraordinari ... com en les temptacions al desert; però aquí, Jesús no diu res.

La referència al “vinagre” que li ofereixen, forma part de l’escarni. Podem llegir en el Sl 69, 22: “quan tinc set, em fan veure vinagre”.

Tothom sembla estar-hi en contra, però, un dels malfactors afirma que Jesús no ha fet res de mal, reconeix la seva reialesa, i li demana ajut. Van crucificar Jesús com un rei (així ho diu el rètol), però sols un dels lladres intueix que es tractava d’un regne diferent, i li diu “recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne” ... “avui seràs amb mi al Paradís”, li respon Jesús, on conviuran Déu i els homes.

Joan i Roser

les lectures del diumenge 33 de durant l'any. 17 de novembre

Ml 3, 19-20

Després l’entusiasme pel retorn de l’exili a Babilònia, les decepcions s’acumulen, i el relaxament deteriora les costums i la fe, tant dels sacerdots com del poble. Veuen els seus camps ocupats per estrangers, l’abundància de cultes pagans i el Temple destruït ... ¿on és Déu?

És aleshores quan el profeta Malaquies llança el seu crit d’esperança. S’esforça en tornar la moral al poble, i els diu que Déu prepara la seva vinguda, “el dia del Senyor ... abrusador com un forn”, imatge de l’amor infinit de Déu ... que abrusa. Això, però, no impedeix que es parli també d’un judici, en una imatge ambivalent del sol: llum i calor. Uns cremaran com la palla, però d’altres veuran brillar la llum de la salvació, enmig de la foscor, el dolor i la mort.

Aquesta ambivalència es dóna en tothom, tots tenim coses bones i dolentes, i cal esperar que el sol de Déu cremi les dolentes, com la palla, i faci germinar les bones amb la seva llum.

.............................................................................

Lc 21, 5-19

Un grup remarca la grandiositat del Temple, que és símbol de la que ostenten els escribes i mestres de la Llei, identificats amb les estructures socials, polítiques i religioses d’Israel; són més importants els sacrificis i rituals, que la misericòrdia i la justícia social, que són les actituds que demana Déu. És per això que Jesús diu que el temple serà destruït, doncs no promou una relació adequada amb Déu i els germans, sinó que porta a divisions socials i injustícies. Llur fe, llur religiositat, es recolza en aquestes pedres ... però d’això no en quedarà pedra sobre pedra, els diu Jesús.

Es trobaven bé en el “sistema” del Temple, però Déu no mira les grandeses de pedra, ni els magnífics ex vots, sinó que busca un poble on poder-hi habitar. La vinguda del Senyor, fa passar aquest món dins l’eternitat de Déu, i això representa un capgirament, que s’expressa, simbòlicament, amb un llenguatge apocalíptic.

En aquesta situació caòtica, amb la que respon Jesús, Lluc s’inspira en l’ambient real que viuen els cristians en l’època en que ho escriu. Jesús, també, els vol prevenir del possible engany amb falses promeses, que els portés a abandonar la tasca i la lluita, deixar-ho córrer ... però cal continuar. Els deixebles seran perseguits, però el mateix Jesús els donarà saviesa per resistir-ho ... i “amb la vostra perseverança, obtindreu la vida”. Paraules d’encoratjament pels cristians de tots els temps.  

Joan i Roser

les lectures del diumenge 32 de durant l'any. 10 de novembre

2 Ma 7, 1-2. 9-14

És la història d’una mare i els seus set fills, que es resisteixen a les ordres del rei hel·lenista Antioc Epiphani, que volia posar una estàtua de Zeus al Temple de Jerusalem, i pretenia esborrar la religió jueva, començant per exigir desobeir les regles alimentaries i del sàbat, i oferir sacrificis a altres déus. La mare dels macabeus, sembla representar la figura del poble d’Israel, i el nombre de fills, set, la plenitud de la família d’Israel.

Sota els ulls de la mare, que els ancoratge, els set germans són torturats i morts; afronten la mort amb valentia, proclamant la seva fe en la resurrecció.

La fe en una vida després de la mort, es desprèn de la confiança en la justícia de Déu, que no pot abandonar a la mort aquells que accepten sacrificar per Ell la seva jove vida. Déu els donarà una vida nova, i superior a la que ells han donat.

.............................................................................

Lc 20, 27-38

Els saduceus, sols reconeixien com a revelats, els 5 primers llibres de la Bíblia, el Pentateuc, que atribuïen a Moisés, i en ells no es parla de resurrecció. No admeten res que no hagués estat revelat per Déu a Moisés, i d’aquí ve el seu refús de la resurrecció; per ells, tota relació amb Déu, es desenvolupa dins aquesta vida, Déu sols s’interessa pels vius.

Llavors volen mostrar com una tal creença pot conduir a conseqüències ridícules, i posen l’exemple d’una dona que ha tingut set marits, recolzant-se en la llei Dt 25,5-6, segons la qual, quan un home mor sense haver tingut descendència, un germà ha d’acollir la viuda per donar un fill, una paternitat, al seu germà mort.

La resposta de Jesús comporta dos aspectes. D’entrada precisa què és la resurrecció: no la reanimació d’un cadàver, sinó un pas a un altra món, el món de Déu, difícil d’imaginar com serà. Després, els remet al mateix Moisés, que no van saber interpretar, i fa referència a la veu que surt de la bardissa que crema (Ex 3, 6): “Jo sóc el Déu del teu pare, d’Abraham, d’Isaac i de Jacob” ... si Déu es refereix a ells, és que són vius !! És un Déu de vius i no pas de morts.

Joan i Roser