Setmana XII de durant l’any.

Setmana XII de durant l’any. 25 de juny del 2017

Jr 20, 10-13

              Jeremies manifesta el seu estat d’ànim, la seva crua experiència: el poble escollit ha oblidat Déu i s’exposa a una catàstrofe; però no sols no accepten les seves paraules, que avisen de que Déu n’està tip d’infidelitats, sinó que l’acusen de desmoralitzar a la gent i amenacen la seva integritat física. Jeremies, però, no s’acovardeix, i reflexiona: “el Senyor em fa costat”.

              Jeremies, per tots els mitjans, prova de desvetllar el poble, a fi d’aconseguir la seva conversió i, a vegades, ho fa amb paraules dures, com “els meus perseguidors ensopegaran, i el seu fracàs els cobrirà de vergonya”.

              El profeta, però, està tan convençut que Déu estarà a favor dels pobres, té tal confiança en la intervenció del Senyor, que li dóna gràcies a l’avançada. Perquè, tal i com diu en uns versets anteriors (Jr 20, 7): “m’has seduït Senyor, i m’he deixat seduir”.

..............................................................                   

Mt 10, 26-33

              Després d’haver triat als Dotze, Jesús dóna consignes per la missió que se’ls encomana, que no serà pas fàcil, i insisteix a dir als seus deixebles “no tingueu por”. L’anunci de la paraula de Déu serà per ells també causa de contradiccions i, fins i tot, de mort; però si bé podrien matar-vos el cos, no ho podran fer a l’ànima. La seva confiança, però, cal que sigui més forta que la por. Déu fa descobrir a l’home el seu projecta, que esdevé entenedor amb la vinguda de Jesús; els deixebles en son testimonis, i cal que propaguin això que han viscut i han entès ... però sense  por. Potser alguns s’indignaran.... però ni un sol ocell cau a terra si Déu no ho permet ... i vosaltres valeu més que els ocells.

              Quan Mateu escriu l’evangeli, la persecució dels cristians pels jueus era una realitat, i aquest text té per objectiu enfortir la seva determinació ... si avui nosaltres creiem és, sens dubte, perquè ells van superar les seves primeres pors.

              Els creients son convidats a no tenir por del judici dels homes que, certament, pot provocar sofriment i, fins i tot, la mort ... però  és el judici de Déu el que compta i, al final, els deixebles tindran el mateix Jesús reconeixent-los davant el Pare. 

Joan i Roser

Setmana XI de durant l’any

Setmana XI de durant l’any. 18 de juny del 2017

Dt 8, 2-3. 14-16  

              El text comença per “recorda’t”. Fer memòria del nostre passat, forma part de la història de la fe, de la història de salvació; la memòria d’un poble, és com les arrels d’un arbre, que ara no es veuen, però en realitat, l’arbre viu gràcies a elles. Moisés recorda al poble que, en el decurs de la marxa pel desert, malgrat les proves i dificultats que van patir, Déu ha estat sempre present i mai l’ha abandonat. Volia mostrar, d’una part, la pobresa del poble i, per altra, la sol·licitud constant de Déu envers ell, doncs d’altra manera s’haguessin mor.

              Aquest text va ser escrit en una època en que el poble, instal·lat a Canà, s’estava oblidant de la fidelitat a l’Aliança, i tenia de superar un nou perill: la idolatria dels cananeus. Havien d’aprendre que “l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor” (DT 8, 3). Déu està sempre al nostre costat, i dóna el pa de la seva paraula (com el mannà), i l’aigua de vida eterna (com el doll que en fa brollar de la roca). 

 ..............................................................                   

Jn 6, 51-58

              És difícil entendre aquest text, si abans no s’explica el significat dels simbolismes que s’utilitzen.

              “Carn” vol dir persona, designa la condició humana; el do de la carn de Jesús és el do de la seva persona. “Sang” és símbol de la vida; el do de la sang és el do de la seva vida ... encara que, segons  Lv 17, 12, com que “la sang és vida ... ningú ha de menjar la sang”, i és també per això que els jueus no entenien Jesús.

              “Menjar” o “beure”, és assumir, identificar-se, amb lo que es menja o es beu, i  trobem també aquest sentit en diversos llocs de l’AT: “menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel” (Ez 3, 1) ... “quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ...” (Jr 15, 16). Calia menjar, empassar-se la Paraula (= la carn o el pa), per assimilar-la i poder-la proclamar.

              Quan es va escriure aquest evangeli, a l’entorn de l’any 100, la pràctica de la eucaristia estava ja sòlidament establerta, i és a la llum d’aquell Sopar (que Joan no descriu) que es comprenen les paraules de Jesús.

              Amb aquest llenguatge simbòlic, Jesús ens vol dir que la seva història personal (la carn) i la seva vida (la sang), han estat per donar-nos vida a nosaltres, i seguir-lo comporta assumir, adherir-se, al missatge que ens ofereix la seva persona durant tota la seva vida.      

Joan i Roser   

                                                         

Santíssima Trinitat.

Santíssima Trinitat. 11 de juny del 2017

Ex 34, 4, 6, 8-9

              Estem al desert, després que el poble adora el vedell d’or, Moisès acudeix a Déu perquè els perdoni. Déu li diu que talli dues tauletes de pedra i pugi al Sinaí per renovar l’Aliança.

               Baixà Déu enmig d’un núvol i proclama Ell mateix el seu nom. L’Aliança és renovada per iniciativa del mateix Déu, que ve a l’encontre dels homes. Déu no és pas una entitat abstracta, fruit d’una reflexió filosòfica, sinó que és Ell qui es dóna a conèixer dins la humanitat. Déu sempre ens acompanya, el que passa és que no sempre som capaços de percebre com ho fa, com se’ns fa present.

               “Déu compassiu i benigne ...”. Moisès sembla que ha comprés bé el que aquesta expressió significa, ja que en dedueix  “... vos ens perdonareu les culpes ...”, malgrat que el poble és “rebel al jou” que el manté unit a Déu per l’Aliança, no sempre es deixa conduir, ni segueix el camí adequat.

               És l’amor fort i durable de Déu pel seu poble, qui manté l’Aliança.

..............................................................                   

Jn 3, 16-18

              Déu estima la humanitat, ja l’havia salvat en temps de Moisès. La novetat del Nou Testament, és el do del seu Fill per la salvació dels homes, que no s’aconseguia amb la insistent veu dels profetes, utilitzant tots els mitjans possibles per acostar els homes cap a Ell. Però Déu ha estimat tan el món, fins el punt d’enviar-hi el seu Fill, a fi de que es salvin els qui creguin en ell.

              Aquest text, de la conversa de Jesús amb Nicodem, seria com una meditació sobre les relacions entre el Pare i el Fill, i la seva repercussió sobre nosaltres; la font de salvació és l’amor de Déu. És suficient creure per ser salvats, però no ho serem si no volem: som lliures de creure o no.

              En moltes ocasions, Jesús ha parlat de Déu com a Pare. En el seu bateig, i també després, en la transfiguració, es sentia la veu de Déu dient: “aquest és el meu Fill, el meu estimat”. Jesús també ha parlat sovint de l’Esperit d’amor que l’uneix al Pare i, fins i tot, envià l’Esperit dins nostre, amb el seu alè. És tot aquest conjunt de revelacions sobre el misteri de Déu, que la tradició cristiana ha volgut expressar amb el nom de Trinitat.

Joan i Roser

Pentecosta.

Pentecosta. 4 de juny del 2017

Ac 2, 1-11

              La Pentecosta era una festa d’origen pagà, es celebrava la collita dels fruits de la terra, però, més endavant, va esdevenir una festa religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí. Els deixebles estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la unitat del grup.

              És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i dinamisme  de l’Esperit. El mot hebreu ruah, o el grec pneuma, volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el bateig amb el foc de l’Esperit (Lc 3, 16).

              L’Esperit fa caure totes les barreres que impedien la comunicació entre els homes de races i llengües diferents, i cadascú sent proclamar la Paraula de Déu en la seva pròpia llengua, doncs ja no s’expressa sols en la llengua del Temple, sinó a la de cadascú.

 ..............................................................                                                                                            

Jn 20, 19-23

              Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida. Després es donà a conèixer “mostrant les mans i el costat”, la seva imatge no era com abans, i calia algun signe per identificar-se.

              Després ve el do de la missió “com el Pare m’ha enviat, també us envio a vosaltres” ... però els enviats han de ser transformats per poder continuar l’obra de Jesús, i per transmetre’ls l’Esperit “alenà damunt d’ells”; semblant a l’alè de Déu al crear l’home, és com una nova creació, seran persones noves. La por i la obscuritat es transforma en pau i alegria, amb la certesa de que Jesús està amb ells.

              La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles; tothom és cridat a entrar dins la pau de Déu, i reconciliar-se amb Ell. S’ha d’aconseguir que tothom, fins i tot els pecadors, amb el perdó, s’integrin a la comunitat.

Joan i Roser

Cristians en relació

10 anys de Xarxa de Laics

            Xarxa de Laics celebra el seu 10è aniversari. L’any 2007 va néixer a Badalona aquesta iniciativa innovadora i oberta que busca afavorir que els laics assumeixin un paper actiu en la vida eclesial. Ho fa organitzant activitats diverses, sobretot de diàleg i de reflexió, i també divulgant i participant en les que promouen altres entitats que tenen característiques i objectius similars.

            Han passat ja més de cinquanta anys des que el Concili Vaticà II va assumir una nova visió de l’Església, que no posava al centre la jerarquia sinó la comunió, i on cadascú té un espai propi i tots comparteixen una mateixa dignitat. En els darrers temps s’ha anat redescobrint sobretot la importància dels laics, el seu rol específic i la seva identitat pròpia com a creients, tant a l’interior de l’Església com enmig de la societat. Els laics han deixat de ser vistos com els receptors obedients i passius de les indicacions dels capellans.

            Tanmateix, encara queda molt camí a recórrer per tal que l’Església sigui realment aquest àmbit de comunió i de fraternitat on cada grup i cada persona ocupa el lloc que li correspon i exerceix la seva funció en bé de tots. El Papa Francesc, amb la seva habitual claredat i sentit evangèlic, ha recordat que “tots hem estat batejats com a laics” i que “l’Església no és una elit de preveres, consagrats o bisbes, sinó que tots formem el sant Poble de Déu”. Ell mateix afegeix que una de les deformacions més grans en la relació entre preveres i laics és el clericalisme que anul·la la personalitat dels cristians, i que “no és el pastor qui ha de dir al laic allò que ha de fer i ha de dir” (Carta del 26/04/2016 al President de la Comissió Pontifícia per a l’Amèrica Llatina).

            Un aspecte fonamental de l’orientació de Xarxa de Laics és que, des del seu mateix nom, accentua la dimensió relacional, que és essencial en la visió cristiana. La fe no és un afer individual, i el creient no pot restar aïllat. Ha de viure en contacte amb els altres, en comunió, en “xarxa”. En temps recents se sent a dir que ha arribat l’hora dels laics. Sí, és cert, és l’hora dels laics, com ho és de tants col·lectius i persones que tradicionalment han estat poc valorats o poc actius en l’Església (pensem per exemple en les dones o en els joves), però potser és més oportú dir que és l’hora de tots, l’hora de la comunitat. És temps de viure atents els uns als altres, en actitud d’escolta mútua i de col·laboració responsable, per fer realitat i per mostrar que els seguidors de Jesús som tots germans els uns dels altres, membres d’aquest “cos de Crist” del qual parla sant Pau on cada un té la seva funció i si se separa dels altres perd la seva raó de ser.

            Per molts anys, Xarxa de Laics!

Agustí Borrell

Roma, maig 2017