(Recuperat de 25/9/215)
25/9/21
17/9/21
Diumenge XXV de durant l’any
( Recuperat de 23 de setembre del 2018 )
Sv 2, 12. 17-20
Aquest text es refereix a la colònia jueva d’Alexandria, que tenia una doble pertinença, d’entrada jueva, però també grega, doncs estaven immersos en un medi grec; les religions jueva i grega, però, eren incompatibles i calia escollir.
Alguns mantenien la fe jueva, i eren un retret viu pels que l’abandonaren, i aquests els persegueixen. No són pas els grecs, més lliberals, qui els persegueixen, sinó els seus propis germans, que no tenen bona consciència i es volen venjar. Quan un sap que s’equivoca, no li agrada que li recordin.
Pensen que el just els fastigueja, perquè és la consciència crítica del seu obrar i, en lloc d’imitar-lo, com tindrien de fer, prefereixen posar-lo a proba per veure si Déu, en qui confia, el protegeix i el salva.
... trobarem Jesús en una situació semblant.
Mc 9, 30-37
Jesús, per segona vegada, anuncia la seva passió i resurrecció. Travessa Galilea, el camí representa l’itinerari de formació d’un bon deixeble, i vol fer-ho d’incògnit, no vol que interrompin el seu ensenyament: “serà entregat en mans dels homes ... el mataran ...”, sense especificar quins homes ... perquè tots el rebutgen.
Pels deixebles, això era xocant i contradictori. Tots han sentit la professió de fe de Pere, “ets el Messies”, és a dir, el que Déu ha escollit per salvar el poble, el rei que esperaven, el Fill de l’home. Però al Fill de l’home, segons Dn 7, 13-14, les nacions li faran homenatge i el seu poder no passarà mai ... i ara Jesús els diu que el mataran?
Els deixebles segueixen, però no l’entenen, i estan més preocupats per saber quin lloc ocuparà cadascun d’ells. Ignoren que el que ens fa primers és el servei als qui són considerats darrers.
Per fer-ho comprendre, Jesús agafa un nen (símbol de feblesa) i “el posà enmig d’ells”. Als qui es disputaven els millors llocs al costat del futur rei, Jesús els posa com a model aquell qui no compta per res, i l’equipara a Ell mateix.
Els deixebles, però, no comprendran aquests gestos de Jesús fins després de la seva mort i resurrecció. Llavors entendran que per esdevenir gran en el Regne de Déu, cal fer-se servidor de tots.
Joan i Roser
10/9/21
Diumenge XXIV de durant l’any
Diumenge XXIV de durant l’any
(Recuperat de 16 de
setembre del 2018)
Is 50, 5-9
Probablement,
la clau del text està en el verset anterior: “... Un matí i un altre em
desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer”. L’home que parla aquí
és alimentat per la Paraula de Déu, i és per això que el persegueixen, però
també li dóna força per afrontar la persecució.
Es
evident que Isaïes no pensava en Jesús quan va escriure això, sinó en el poble
d’Israel, servidor de Déu, perseguit durant l’exili a Babilònia. Ens vol
descriure la relació que uneix el Servidor al seu Déu, i no és sorprenent que,
després, s’hi hagi volgut veure una imatge del Jesús de la Passió.
Una
característica cabdal és la confiança, “escoltar” la Paraula. Els profetes
insisteixen “escolta Israel”, que vol dir la confiança en Déu, passi el que
passi, doncs la fidelitat a la missió confiada implica la persecució, que
Isaïes descriu de manera molt realista.
El
camí de la justícia, la misericòrdia i la solidaritat, no és un camí de roses,
la persona que hi opta ha de preparar-se pel refús i, fins i tot per la mort.
Mc 8, 27-35
La
gent identifica Jesús, des del punt de vista jueu, com Joan Baptista, Elies, o
un profeta, però Pere s’atreveix a donar una declaració extraordinària: “Tu ets
el Messies”. Jesús no refusa el títol, però prohibeix dir-ho (el “secret
messiànic”), encara és aviat per dir-ho a tothom, ja que si bé és el Messies
que esperaven, no és pas tal i com l’esperaven.
Jesús
ens ve a salvar, però amb la senzillesa d’un home qualsevol i passant serioses
dificultats, que assumirà; però Pere pensava encara en un
Messies gloriós i amb poder, del qual ells en podrien participar; “es posà a
renyar-lo”, i Jesús li diu Satanàs (= obstacle) ... “no veu les coses com Déu,
sinó com els homes”.
Jesús
diu a la gent i als deixebles, que el qui vulgui seguir el seu camí “es negui a
ell mateix, que prengui la seva creu ...”. No es tracta aquí de buscar el
sofriment, que Jesús ha mirat sempre d’eliminar, ni de considerar-lo com un bé,
sinó de no defugir els riscos a que pot portar el donar testimoni de la fe en
el Crist.
Si
bé quan es va escriure l’evangeli, i també per nosaltres, tenia sentit el
“prendre la creu”, segur que Jesús ho devia expressar d’una altra manera, doncs
els deixebles no l’haguessin entès; Jesús encara no havia portat la seva de
creu, i la creu, en aquell temps, tenia un sentit pejoratiu.
Joan i Roser
3/9/21
Diumenge XXIII de durant l’any
(Recuperat de 9 desetembre de 2018)