26/7/24

Diumenge XVII de durant l'any

2Re 4, 42-44

Eliseu va ser un profeta en el Regne del Nord, cap els anys 850-800 aC. Era el successor del profeta Elies; estan dins un context de fam i pobresa. El seu servidor li porta 20 pans d’ordi; sembla es tracta dels pans de les primícies, de la primera collita, que calia oferir a Déu (Lv 23, 17), i aquí Eliseu, en nom de Déu, els fa donar perquè en mengi tothom, malgrat que la raó humana considera que no és possible que en pugui menjar tanta gent.
En tota narració de miracles cal destacar quatre elements:
1) una evident necessitat: aquí, la fam 2) un gest lliure: algú ofereix els pans 3) recurs a algú considerat enviat de Déu: aquí, Eliseu 4) la fe en la intervenció de Déu, malgrat els dubtes del servidor.
...............................................................
Jn 6, 1-15

"Qué és això per a tanta gent?"

Quan la gent va veure Jesús curar els malalts, es van disposar a seguir-lo en massa. L’efervescència era particularment gran els dies que precedien la Pasqua, i l’evangeli precisa que “s’acostava la Pasqua”, dada important per la comprensió de l’abast del relat.
“Pujà a la muntanya”, és simbòlic, Joan ens vol fer entendre que Jesús va oferir un signe de que el banquet messiànic anunciat per Isaïes ja és allà: (Is 25, 6): “En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers oferirà un banquet a tots els pobles”. “Hi havia molta herba”, fa pensar en el Salm 23 “El Senyor és el meu pastor ... em fa descansar en prats deliciosos”, i vol fer entendre que un bon pastor (imatge messiànica) porta el seu ramat cap un bon pasturatge.
“Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí ...”, sóna a Eucaristia, que Joan no en fa referència en el Sopar. Les sobres van omplir 12 cistells, que evoca la totalitat del poble. Tothom en menja i en queda pels que encara no hi són.
La comunitat no té mitjans per donar un àpat a tanta gent, però Jesús els alimenta, encara que no sense la participació dels homes, per poc que tinguin ... com aquell noi amb 5 pans i 2 peixos, que accepta donar tot el que té.
En aquesta narració, l’home reconeix els seus límits però, a la vegada, descobreix la grandesa d’una col·laboració a l’obra de Déu.

JiR 
(Recuperat de juliol de 2009

18/7/24

Diumenge XVI de durant l'any

Jr 23, 1-6

La metàfora del pastor era habitual per parlar dels reis, especialment a partir de David, pastor que va esdevenir rei. Un bon rei és aquell que, com un pastor, vetlla per la seguretat i prosperitat del seu ramat, el poble.
El comportament dels reis, però, no ha estat bo i han conduit el país al desastre: Jerusalem ha estat envaïda, el Temple destruït i el poble deportat a Babilònia. Dins aquest context, el profeta Jeremies porta un missatge d’esperança: un dia, potser llunyà, però cert, per fi vindrà un bon rei, a través del qual Déu exercirà la funció de bon pastor. I aquest missatge el reafirma citant per cinc vegades “Ho dic Jo, el Senyor”.
Després, la mateixa promesa és represa amb una altra imatge: “faré germinar un rebrot al llinatge de David”. Els profetes n’han fet la imatge d’una esperança ben precisa, la de veure complides les promeses fetes a David, les de l’arribada d’un Messies ... dret, justícia i seguretat, vet aquí a què aspira el poble i que aportarà el Messies.
Pels cristians, aquest oracle de Jeremies s’acompleix en Jesús.
.........................................................................
Mc 6, 30-34

"Eren com ovelles sense pastor"

Jesús acull els deixebles que venen de la seva primera missió, amb una immensa satisfacció al cor i amb una necessitat d’explicar a Jesús la seva experiència. Jesús els convida al repòs, lluny de la gent, en un lloc desert, per buscar un xic de calma; quelcom de semblant havia fet Jesús després de la seva primera jornada missionera: es va retirar per comentar-ho amb el Pare ... però la gent “els veieren marxar”, es posaren en camí, i arribaren al lloc abans que ells.
Cal remarcar el fort sentiment que s’apodera de Jesús al veure tanta gent, al baixar de la barca ... “se’n compadí”, doncs “eren com ovelles sense pastor”, i es disposà a ensenyar-los, amb el que es podria presentar Jesús com el Pastor messiànic anunciat pel profeta.
Marc ens descriu l’atracció que Jesús exerceix damunt la gentada, però també la compassió que li inspirava, i ens mostra directament un “pastor” en acció.
En quan els apòstols, lligats ja a Jesús per la missió, continuen aprenent del mestre enmig de la gent.

Joan i Roser

(Recuperat de juliol de 2015)

12/7/24

Diumenge XV de durant l'any

Am 7, 12-15
            Betel (=casa de Déu) era un santuari molt antic, Jacob va posar aquest nom al lloc on se li va aparèixer el Senyor (Gn 35, 14-15). Era l’equivalent, al nord, del Temple de Jerusalem. Cap l’any 750 aC, sota el regnat de Jéroboam II, és quan Amós hi va. Betel tenia també una significació política; en la defensa que en fa el seu sacerdot hi ha els interessos del rei.
            Amós, criador de bestia a Judà, és cridat per Déu a anar al Regne del Nord per denunciar-hi els abusos de luxe i riquesa, amb menyspreu dels pobres: “la casa de Déu havia esdevingut casa d’iniquitat” (Am 5,5).
            Amassià, assalariat del santuari de Betel, vol foragitar-lo, i que vagi a fer de profeta a Judà, el seu país. El profetisme, però, no és pas una feina o ofici a canvi d’un salari, el profeta és un home lliure que sols depèn de Déu. “Fer l’ofici de profeta”, li diu Amassià, comparant-lo a un funcionari ... que és una temptació, dins les activitats religioses, però un entrebanc per la creativitat i la renovació.                                                                                  
.........................................................................          
Mc 6, 7-13

"Els dotze se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin"


            Comença una nova etapa en el procés del seguiment de Jesús, associa els seus deixebles a la seva missió, i en fa Apòstols (=enviats). Envia els deixebles en missió “de dos en dos”, potser per la influència de la Llei del doble testimoniatge, però també perquè el dos era signe de comunitat, els missioners no han d’actuar sols, sinó en equip. Ho veiem en molts textos dels Fets dels Apòstols: Pere i Joan, Pau i Bernabé, Judes i Siles ,,,
            Jesús els dóna consells que es refereixen a la pobresa, emporteu-vos sols l’estrictament necessari. Desproveïts de tota ajuda humana, cal sols recolzar-se en la fe i confiança en Déu, i no en els diners, comoditats i seguretats. No us deixeu impressionar per un possible refús, “sortiu i espolseu-vos la pols dels peus”, és com dir que fins la pols us deixem ... però també pot ser un signe de separació, els jueus feien una cosa semblant quan tornaven d’un poble pagà.
            Al final del text se’ns mostra que els deixebles posaren en obra el poder que els hi va ser donat.

Joan i Roser
(Recuperat de juliol de 2015) 

5/7/24

Diumenge XIV de durant l'any

Ez 2, 2-5

            La crida de Déu sembla un xic dura, però cal conèixer la situació en que va ser pronunciada. És el començament de l’exili a Babilònia, en que el Temple encara no estava destruït, i el Temple, es creia, era l’habitacle de Déu. Què podia fer el poble, convivint amb la idolatria del nou ambient, i el seu Déu a Jerusalem? Si són un poble vençut, no serà perquè el seu Déu és menys poderós que els altres? La temptació d’abandonar la fe jueva era molt forta ... Però Déu no resideix pas sols a Jerusalem, dins una casa de pedra; Déu resideix en el poble, encara que ara estigui a Babilònia (primera revelació).
            Els retrets que es fan al poble són significatius, però hi ha una segona revelació: malgrat que el poble és dur i indòcil, això no impedeix la fidelitat de Déu a la seva Aliança, i els fa saber que “hi ha un profeta enmig d’ells” per comunicar-los la seva Paraula, per fer evident la seva presència enmig del poble.

..........................................................                                                                                                 
Mc 6, 1-6

"Els profetes només són mal rebuts al seu poble"


            Igual que tot jueu pietós, Jesús pot comentar l’Escriptura, durant l’ofici del sàbat, i això va generar admiració i dubte. “¿D’on li ve ...?” la pregunta no és per saber l’origen, sinó per posar en dubte la seva autoritat. “D’on li ve tot això? ... no és el fuster, el fill de Maria?”. El no citar Josep, podria ser una afirmació de quelcom fora del normal en el seu naixement, doncs en aquell temps, un era sempre considerat fill del seu pare.
            La reacció de la gent evoluciona: d’entrada es sorprenen, positivament, de la seva saviesa i les seves propostes dins la sinagoga; però després es posen a dubtar, un dubte que acabarà en refús. És llavors quan Marc situa Jesús dins la línia dels grans profetes de l’Antic Testament, que no varen pas ser ben rebuts pel poble.
            S’ hi veu una incompatibilitat entre la grandesa de Déu i la modèstia dels orígens humans. En tot testimoni, en tot profeta, hi ha un contrast entre la seva feblesa d’home i la gràcia de Déu que es manifesta a través d’ell. Jesús s’ha pres de tal manera la condició humana, que els de Natzaret sols hi veuen el fuster.

JiR
(Recuperat de juliol de 2012)