1Re 17,10-16
Estem
en el regne del Nord, al s. IX aC. El rei Acab, sota la influència
de la seva dona Jezabel, s’allunya del veritable Déu, per donar
culte als Baals, déus de la fertilitat, la pluja, els llamps i el
vent. Però Déu provoca una sequera al país, per demostrar que és
Ell qui domina la natura. Després de profetitzar aquest fet, i
davant la còlera del rei, Elies es veu obligat a fugir a
l’estranger.
A Serepta, Elies demana
beure i menjar a una dona pagana, viuda i pobra, que es juga la vida
compartint amb el profeta tot el que té, “... i després morirem
de fam”, ja que no tenen res més. En els pobres, és on hi ha més
disponibilitat a compartir ... però aquest gest comportarà, per
aquesta dona, que ja no li falti mai ni farina ni oli.
Els pagans també poden
beneficiar-se de la generositat de Déu, si tenen fe. La salvació es
promesa a tota la humanitat; la paraula de Déu també ressona en
terra pagana. Anys més tard, Jesús recordarà aquest text als seus
compatriotes (Lc 4, 25-26).
...........................................................
Mc 12, 38-44
"aquesta viuda pobra és la que ha donat més que tots"
Els
“mestres de la Llei”, o escribes, eren laics estudiosos de la
Llei, amb dret a comentar l’Escriptura i predicar, i disposaven
d’un lloc al Sanedrí i a la sinagoga. Tenien un gran reconeixement
popular, i això portava a exagerar el seu protagonisme.
Al llarg del seu
evangeli, Mc mostra una creixent malfiança dels escribes envers
Jesús, fins arribar a buscar com fer-lo morir. Jesús, però, no els
retreu això, sinó que “devoren els bens de les viudes”
aprofitant-se de la seva autoritat, i que fan ostentació amb
boniques vestimentes, però estan lluny de posar en pràctica allò
que ensenyen.
Jesús veu com uns rics
fan ofrena de molts diners i, com a contrast, una viuda pobre hi posa
dues petites monedes, que són tot el que té. Igual com la viuda de
Serepta dóna a Elies les seves últimes provisions, aquesta dóna
els seus últims diners.
El model que proposa
Jesús, no és la ostentació d’alguns escribes, la seva recerca
d’honors, sinó la discreta generositat de la viuda, que ho arrisca
tot per la seva confiança en Déu.
La mirada del Senyor no
es limita a l’exterior, sinó que va al cor de les persones, per
descobrir-hi el sentit profund dels seus gestos.
Joan i Roser
(Recuperat de novembre de 2015)
