30/11/24

Diumenge I d'Advent

Jr 33, 14-16
En nom del Senyor, el profeta Jeremies envia un oracle de benaurança al seu poble, traumatitzat per la catàstrofe sorgida amb la presència de les tropes de Nabucodonosor.
Jerusalem estava ocupada, el Temple destruït, el país devastat, i la majoria de supervivents deportats a Babilònia. La gent es preguntava què se’n havia fet de les promeses dels profetes, del que havia anunciat Natam a David (2Sa 7, 12-13): “... posaré al teu lloc un del teu llinatge ... el seu tron es mantindrà per sempre”. Jeremies els diu que el Senyor complirà la promesa, i farà néixer un rebrot del llinatge de David, que serà un rei just i bo, no pas com els reis que els varen portar a l’exili. El mot rebrot evoca una idea de filiació però, a la vegada, d’una cosa humil i petita: Déu sempre fa néixer el millor, de les coses petites i insignificants.
Per nosaltres, aquest rebrot de David és Jesús, que ens anuncia la justícia i la bondat.
..........................................................
Lc 21, 25-28, 34-36

"Estigueu alerta pregant en tota ocasió"

Després que Jesús diu als deixebles que del Temple de Jerusalem no en quedarà pedra sobre pedra, li pregunten quan succeirà això.
Jesús utilitza un llenguatge apocalíptic, que no és pas sinònim de terror. En grec, apocalipsi significa “aixecar el vel”, és un text de revelació, que al ser proclamat en temps de dificultats, pel desordre establert dins la humanitat, és també de consolació. La descripció d’un capgirament còsmic, és símbol d’un canvi de situació, que esdevindrà amb la vinguda del Fill de l’Home, és a dir, l’humanitat transformada per la presència del Fill de Déu, que apareixerà sobre d’un núvol, símbol de Déu, d’on li ve el seu poder.
En l’espera d’aquesta renovació promesa per Déu, Jesús convida a adoptar una actitud de vigilància activa: “redreceu-vos i alceu el cap”, que és l’actitud dels ressuscitats. Els posa en guàrdia contra totes les formes de desordre dins la vida privada, que provoquen les situacions catastròfiques que s’acaben de mencionar. Cal estar sempre alerta, actius i pregant, per poder-nos-en sortir bé de tot això ... i acaba el seu discurs, amb una crida a la confiança, que ens dóna aquesta entrada del Fill de l’Home dins la nostra història. 

Joan i Roser 
(Recuperat de desembre de 2012)

23/11/24

Diumenge XXXIV, Jesucrist Rei de tot el món

Dn 7, 13-14 

Per entendre el text, cal anar una mica abans i una mica desprès. El profeta Daniel ens descriu una visió: veu quatre bèsties monstruoses (els imperis dominants), que sorgeixen del mar (el poder del mal). Un ancià vestit de blanc (que tothom entén que es tracta de Déu) venç les forces del mal, i apareix un Fill d’home enmig dels núvols del cel, a qui li dóna el poder i la reialesa, diferent de la dels reis de la terra.
És un missatge d’esperança, en un temps de dominació grega, sota Antioc Epifane. És com dir al poble, que ara estan dominats i perseguits, però la seva alliberació s’apropa i serà definitiva.
Daniel parla de fill d’home (=un home) però, en els evangelis, és sols Jesús qui parla d’aquest personatge, referint-se a si mateix. Hi ha, però, una petita modificació gramatical, Jesús es diu “Fill de l’Home”, que fa pensar en la Humanitat. Jesús es mostraria com el portador del destí de tota la Humanitat, seguint Dn 7, 18: “el poble sant de l’Altíssim rebrà la reialesa i la posseirà eternament ...”.
........................................................... 
Jn 18, 33-37 
"Jesucrist Rei de tot el món"

Les paraules “Crist Rei del món”, actualment sonen malament, doncs evoquen una situació amb honors, fastuositat i poder absolut, que no és el que havia mostrat Jesús, reconegut com amic dels pobres, dels malalts, dels exclosos. Amb les seves paraules i el seu testimoni, que el va portar a la mort, ens va obrir el camí vers un món nou, que anomena Regne de Déu.
En el decurs de la seva vida, Jesús sempre havia defugit la pretensió del poble de fer-lo rei (rei que els alliberés de Roma) i, precisament ara, abandonat, anorreat i condemnat, es reconeix rei.

Davant Pilat, encarregat de defensar el poder polític de Roma, Jesús no refusa el títol de rei: “Tu ho dius: jo sóc rei”. Sembla com si Jesús deixés a Pilat la responsabilitat d’aquesta afirmació, i en precisa el sentit: “la meva reialesa no és d’aquest món”. Però la paraula “món”, no és pas una referència a que el reialme de Jesús pertany a una dimensió espiritual, i fora de la realitat en que vivim. Si fos així, seria deixar de reconèixer el compromís de Jesús, especialment amb els pobres, durant la seva vida pública, no hauria preocupat a les autoritats jueves i, segur, no hagués acabat a la creu. Aquest rei, que és Jesús, no té cap altre ambició que el servei als demés, donant testimoni de la Veritat que, en sentit bíblic, és Déu mateix, de qui Jesús n’és la Paraula.

Joan i Roser
(Recuperat de novembre de 2015)

15/11/24

Diumenge XXXIII dedurant l'any

 Dn 12, 1-3

El llibre de Daniel va ser escrit cap l’any 170 aC, durant la dominació grega, en temps de Antioc IV, que es feia anomenar Epifanes (=manifestació de Déu), i que perseguia i matava als jueus que es negaven adorar-lo.
Daniel adreça al poble un missatge d’esperança: després de les desgràcies, el poble serà alliberat, i els que “dormen a la pols de la terra seran desvetllats” ... tornaran a viure, ressuscitaran. Déu no pot pas abandonar eternament els que han acceptat morir per Ell.
En aquell temps, es creia que la immortalitat afectava sols al poble, però no pas a l’individu; gràcies als fills, el poble persistia. El llibre de Daniel, però, és el primer testimoni d’una nova revelació: Déu és el mestre de la vida, i pot despertar als qui dormen al sheol, per donar-los vida eterna.
...............................................................

Mc 13, 24-32









"Reunirà els seus escollits que vindran de tots quatre vents"








S’anuncia la vinguda del Fill de l’Home amb l’arribada del Regne. El llenguatge apocalíptic, obscur per nosaltres, era ben comprés pels cristians del primer segle, i això és el que motiva Marc a utilitzar-lo per proclamar un missatge d’esperança.
Una commoció còsmica, era la manera de descriure la caiguda d’un rei o d’una nació opressora. El sol i la lluna eren símbol de divinitats paganes, i les estrelles i astres, els seus vassalls que oprimien els pobles. Amb la caiguda d’aquets elements, el Fill de l’Home posa terme a les probes i persecucions, i aplega els elegits provinents de tot arreu.
Si bé, en les apocalipsis jueves, arribava el Jutge per condemnar, aquí no hi ha cap referència al càstig, sols apareix la salvació, amb el començament del Món Nou.
¿Però quan? Sovint es proclama que tot això és a prop ... però no s’ha d’abandonar l’acció, doncs ningú pot fixar-ne la data.
“No passarà aquesta generació ...”. Les calamitats enumerades abans d’aquest text, en l’evangeli de Marc, en poden ser un anunci: la Passió, la destrucció de Jerusalem i del Temple, la persecució dels deixebles ...

JiR
(Recuperat de novembre de 2009)

8/11/24

Diumenge XXXII de durant l'any

1Re 17,10-16

Estem en el regne del Nord, al s. IX aC. El rei Acab, sota la influència de la seva dona Jezabel, s’allunya del veritable Déu, per donar culte als Baals, déus de la fertilitat, la pluja, els llamps i el vent. Però Déu provoca una sequera al país, per demostrar que és Ell qui domina la natura. Després de profetitzar aquest fet, i davant la còlera del rei, Elies es veu obligat a fugir a l’estranger.
A Serepta, Elies demana beure i menjar a una dona pagana, viuda i pobra, que es juga la vida compartint amb el profeta tot el que té, “... i després morirem de fam”, ja que no tenen res més. En els pobres, és on hi ha més disponibilitat a compartir ... però aquest gest comportarà, per aquesta dona, que ja no li falti mai ni farina ni oli.
Els pagans també poden beneficiar-se de la generositat de Déu, si tenen fe. La salvació es promesa a tota la humanitat; la paraula de Déu també ressona en terra pagana. Anys més tard, Jesús recordarà aquest text als seus compatriotes (Lc 4, 25-26).
...........................................................
Mc 12, 38-44
"aquesta viuda pobra és la que ha donat més que tots"

Els “mestres de la Llei”, o escribes, eren laics estudiosos de la Llei, amb dret a comentar l’Escriptura i predicar, i disposaven d’un lloc al Sanedrí i a la sinagoga. Tenien un gran reconeixement popular, i això portava a exagerar el seu protagonisme.
Al llarg del seu evangeli, Mc mostra una creixent malfiança dels escribes envers Jesús, fins arribar a buscar com fer-lo morir. Jesús, però, no els retreu això, sinó que “devoren els bens de les viudes” aprofitant-se de la seva autoritat, i que fan ostentació amb boniques vestimentes, però estan lluny de posar en pràctica allò que ensenyen.
Jesús veu com uns rics fan ofrena de molts diners i, com a contrast, una viuda pobre hi posa dues petites monedes, que són tot el que té. Igual com la viuda de Serepta dóna a Elies les seves últimes provisions, aquesta dóna els seus últims diners.
El model que proposa Jesús, no és la ostentació d’alguns escribes, la seva recerca d’honors, sinó la discreta generositat de la viuda, que ho arrisca tot per la seva confiança en Déu.

La mirada del Senyor no es limita a l’exterior, sinó que va al cor de les persones, per descobrir-hi el sentit profund dels seus gestos. 

Joan i Roser
(Recuperat de novembre de 2015)