Diumenge XXVI de durant l'any

Am 6, 1. 4-7

Llegint el text, un es pot imaginar el luxe que hi havia a Samaria, i és a aquests rics i poderosos que s’adreça Amós. No s’adonen, envoltats per la seva opulència, de l’amenaça que plana sobre d’ells, “es creuen segurs al turó de Samaria”. Però, uns anys més tard, seran esclafats pels assiris, que els envairan, molts moriran i molts dels que restin seran deportats.

La lògica d’Amós és que la benaurança dels homes, i dels pobles, passa per la fidelitat a l’Aliança, que vol dir justícia i confiança en Déu; quan un s’allunya d’aquesta línia, està perdut.

.............................................................................

Lc 16, 19-31

"Fill meu... ara ell ha trobat consol i tu sofriments"

Jesús proposa als fariseus una paràbola. Es tracta d’un ric i un pobre, no qualificats ni de bons ni de dolents. El ric viu tancat en el seu món, abillat amb vestits de porpra i lli, que era la vestimenta del gran sacerdot; un toc d’atenció pels fariseus que escoltaven Jesús, molt pietosos, però indiferents a les misèries dels altres. El pobre està estirat a la porta del ric, esperant aconseguir quelcom per menjar; però els gossos li llepen les nafres i, per tant, és un impur. Les festes i el luxe, endureixen el cor del ric, que no s’adona de la pobresa del seu entorn, no obra la porta. La detallada descripció del luxe d’un i la misèria de l’altre, mostra que el gran abisme del què després parlarà Abraham, existeix ja en la terra.

Els dos personatges moren i, per descriure-ho, Jesús s’expressa amb idees dels fariseus: el pobre va al “sí d’Abraham” = el cel, i l’altre a l’abisme, “lloc de turments” = l’infern. El ric, conscient de la seva situació, voldria estalviar aquest sofriment als seus germans, i demana d’enviar-los un missatger per avisar-los. Abraham li respon amb cordialitat, “fill meu”, però el que li demana és impossible, encara que ressuscités un dels morts, no es deixarien convèncer ... cal que escoltin Moisés i els profetes. Per l’home ric de la paràbola, ja no hi ha res a fer, però sí pels que escolten Jesús; encara hi ha temps per obrir la porta i veure la situació dels pobres.

Quan Lluc escriu el seu evangeli, sabia molt bé que, fins i tot la resurrecció de Jesús, no va pas convertir a tothom. 

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2013)

Diumenge XXV de durant l'any

Am 8, 4-7 

Amós és un profeta del s VIII aC, que Déu ha escollit per predicar a Samaria, al regne del Nord, en un moment de prosperitat econòmica. Però, com passa sovint, uns s’enriqueixen considerablement, a costa de l’empobriment dels altres, víctimes de la rapacitat dels comerciants, que tenen a les seves mans els productes de primera necessitat ... i de la corrupció dels jutges. Arribava un moment en que per no morir de fam o de fred, no hi havia cap altre solució que vendre’s com esclau.

Els dies de festa, la lluna nova* i el sàbat, concebuts perquè l’home giri la seva mirada vers Déu, són viscuts amb impaciència perquè aquella gent tenia un altre objectiu ... guanyar diners. Amós denuncia aquesta situació, i retreu al poble que viure en la injustícia i menysprear el pobre, és també menysprear Déu. “El Senyor no ho oblidarà mai ...” és un advertiment contundent d’Amós, que cal no prendre’s a peu de lletra, donat que Déu es mostra sempre propens al perdó.

Avui ens caldria també tenir algun Amós enmig nostre ...

* La lluna nova, en el calendari lunar d’aquell temps, era el primer dia del mes, que era festiu, dia de repòs semblant al sàbat.

.............................................................................

Lc 16, 1-13 

"No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses"

A Galilea, eren molts els que administraven les hisendes de propietaris que vivien a Jerusalem, i no cobraven un sou, sinó comissions, a vegades, exorbitants; així, per exemple, el qui devia 100 barrils d’oli, en realitat sols n’havia rebut 50, els altres 50 eren la comissió.

L’abús d’un d’aquests administradors és descobert, i això el porta a reflexionar sobre el seu esdevenir i, abans de passar comptes amb l’amo, mira de fer-se amics, modificant el rebut en que constava el què van rebre. Rebaixar el deute als deutors, com fa l’administrador de la paràbola, representava, en realitat, renunciar a la seva comissió, però no pas una estafa o robar a l’amo, i això explica que el Senyor no l’acusa pas de lladre, sinó tot el contrari, remarca un aspecte positiu, lloa el que hagi actuat tan hàbilment, organitzant el seu avenir a base de donar el “diner injust” als seus deutors. Va trobar una solució astuta per assegurar-se el futur, utilitzant el diner com un mitjà i no pas com un objectiu.

¿Som tan hàbils per les coses del Regne de Déu, com pels afers temporals? Cal estar convençuts que les riqueses i els bens del món, no són en sí un objectiu, són sols un mitjà per poder servir millor als altres. Si Jesús empra aquest exemple provocador, és per fer-nos reflexionar sobre la darrera frase: hem de saber triar entre Déu o el diner.

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2013)

Exaltació de la Santa Creu

Nm 21, 4-9

            L’episodi es situa al final de la travessa del desert. El poble malparlava de Déu per la duresa de la vida, i Déu els castiga enviant-los serps verinoses que els picaven. El poble es penedeix i Déu diu a Moisès què cal fer per curar-los.

            D’entrada sobta aquest relat, malgrat s’hi podrien veure les conseqüències que pot tenir una revolta contra Déu. Avui dia, però, no diríem pas que les serps són un càstig, igual que davant una malaltia no estem pas convençuts que és un càstig de Déu.

            L’objectiu de Moisès era convertir el poble de la falta de confiança en Déu. Més que les serps, és la manca de fe el que alenteix el poble en el seu camí cap a la llibertat, i Moisès ho sap, i aprofita una antiga pràctica ... és suficient mirar un fetitxe, i tot s’arregla. Moisès transforma el que fa temps havia sigut un acta màgic, en un acta de fe ... sapigueu que qui us cura és el Senyor, i no pas la serp; de Déu sols n’hi ha un, que és qui us ha tret d’Egipte.

            Quan el llibre de la Saviesa medita aquest afer, és així com ho interpreta: “El qui es girava a mirar-lo, quedava guarit; però qui el salvava no era allò que contemplava, sinó tu, Senyor, que salves tothom”.

..........................................................................     

Jn 3, 13-17

"Déu envià el seu Fill per salvar el món"

            És la trobada de Jesús amb el fariseu Nicodem, en que li deixa entreveure la seva íntima relació amb Déu: ell ve de Déu.

            Per Joan, la mort de Jesús no és pas un sacrifici per calmar la còlera de Déu, com alguns han afirmat, sinó la manifestació de l’amor de Déu pels homes. Joan veu en la crucifixió el moment culminant de la vida de Jesús, “l’hora” de la seva glorificació. Aquest seria el sentit de celebrar l’exaltació de Jesús, i no pas de la creu; la creu és un signe de l’amor de Jesús vers la humanitat. 

            Jesús hagués pogut estalviar-se la creu, si hagués renunciat a proclamar el missatge de salvació, com a paraula de Déu, que no era acceptat, doncs posava en perill els privilegis de les autoritats del Temple ... però malgrat saber el què l’esperava, Jesús no va abandonar la seva missió.

            Crida l’atenció comparar Jesús en creu amb la serp que Moisés enlairava en el desert. És una doble comparació: 1) Jesús és enlairat, és glorificat, i 2) la visió de Jesús ens dona vida i els qui miraven la serp salvaven la vida. La creu ens afronta, a la vegada, a l’horror del pecat, que porta a la mort, i a l’amor de Jesús per tots nosaltres, que dona la vida.    

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2014)                                                           

Diumenge XXIII de durant l'any

Sv 9, 13-18

            El llibre de la Saviesa és un dels últims textos de l’Antic Testament, i va ser escrit en grec a Alexandria. L’autor vol fer entendre al poble, temptat per la cultura grega, que la veritable saviesa ve de Déu, i cal adreçar-se a Ell per aconseguir-la.

            La Saviesa donada per Déu, és la condició per conèixer el seu projecta, doncs la intel·ligència humana no ho pot assolir per ella mateixa. S’ha de reconèixer que els homes no saben el que Déu pensa, ni el que Déu vol: cal mostrar-se humils.

            Per conèixer el designi de Déu, és cabdal rebre la Saviesa i l’Esperit Sant, per així adequar la vida a la voluntat de Déu ... també ara, necessitem ajuda per entendre i seguir, tot el que l’evangeli ens transmet de Jesús, que és la Saviesa que Déu ens porta.

.....................................................................................

                   

Lc 14, 25-33

"Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té"

            La multitud, no formava part del grup de Jesús, i és per això, que es gira i els proposa unes condicions per poder ser deixebles:

1) cal estar disposat a prescindir de tot lligam, familiar inclòs, que pugui impedir seguir-lo. Aquests lligams no son pas dolents (es va dir “honraràs pare i mare”), però no tindrien de ser un entrebanc en el seguiment de Jesús, en el camí.

            2) cal acceptar les incomprensions i, fins i tot, persecucions, que comporten el fet de seguir Jesús. Cal portar la “pròpia creu” (es tracta d’una expressió post-pasqual que, ben segur, no va dir Jesús), que no representa pas fer sacrificis o mortificar-se, com abans es deia, sinó acceptar que seguir Jesús pot portar problemes.

            3) el deixeble ha d’estar disposat a deixar tot el que té, si n’hi ha d’altres que ho necessiten per mitigar la seva pobresa, per erradicar la injustícia.

            Però cal pensar-ho bé abans de comprometre’s, com ens volen mostrar les dues petites paràboles; la saviesa consisteix en ajustar les ambicions al nivell dels mitjans disponibles. El qui vol seguir Jesús, ha de pensar que renuncia a tot el que pugui entorpir posar-se al servei del Regne: les seves riqueses, tant afectives com materials.

Joan i Roser

(Recuperat de setembre de 2019)