Ha 1, 2-3, 2-4
A finals del segle VI aC, el poble del Nord sofreix una opressora ocupació pels babilonis. Aquesta situació provoca angoixa i desesperació, i Habacuc pregunta Déu per l’arrel del mal i el sofriment que els envolta; fa a la vegada de portaveu de Déu i portaveu del poble. És una crida de socors davant de tanta violència, però també davant el silenci de Déu.
La resposta del Senyor no li fa cap retret per les seves queixes, però tampoc li respon a les seves preguntes, el per què, sols reafirma que no abandonarà mai al seu poble; Déu pot ser silenciós, però no pas absent, resta sempre al nostre costat. Déu fa una crida al just, a la fidelitat i a la confiança. Encara que no ho sembli, l’invasor orgullós anirà cap a la ruïna, però el just, per la seva fidelitat, viurà.
...........................................................
Lc 17, 5-10
Jesús es dirigeix d’una manera particular als apòstols, que tindran la responsabilitat de dirigir l’Església que naixerà i, com és costum, recolza el seu ensenyament amb unes paràboles, encara que no respon pas, directament, al que li demanen: “augmenta’ns la fe”.
En la primera paràbola, els mostra que és suficient una fe petita com un gra de mostassa perquè tot sigui possible. El gra de mostassa era la llavor més petita, però un cop sembrada, era la planta més gran de l’hort. La fe no és pas un producte que es pugui quantificar; no es tracta de quantitat, sinó de qualitat de fe. Els deixebles tenen poca fe, però Jesús els diu que amb una fe com un gra de mostassa, estarien ja en condicions d’arrencar una morera i plantar-la al mig del mar; la morera és un arbre d’arrels molt profundes, difícils d’arrencar. L’arbre és símbol de la vida i la mar de la mort ... seria com plantar la vida dins la mort, i vèncer la mort. La fe, encara que petita, pot canviar-ho tot, fer viure d’una altre manera, lluny del cúmul de preceptes en que basen el compliment de la Llei.
En la segona paràbola, Jesús dona un exemple de servei, posa als apòstols en la hipotètica situació del propietari d’un esclau, per convertir-los després a identificar-se amb aquest esclau. L’autoritat no es pot exercir en benefici propi, tindrà de ser un servei, a la manera del servidor que compleix el seu deure, sense esperar res a canvi: és la gratuïtat. Se’ns convida a sortir de la perspectiva dels mèrits o de les recompenses.
JiR
(Recuperat d'octubre de 20120)
