Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor

Ac 10, 34. 37- 43

Es el discurs de Pere a casa de Corneli, a Cesarea. El text és una mena de “credo” en que es descriu la missió de Jesús, la seva trajectòria, i que va morir perquè els jueus no van reconèixer en ell el Messies ... però Déu el va ressuscitar i es va manifestar als seus deixebles, que van rebre la missió de testimoniar que Jesús és el Jutge de vius i de morts, i després, posa èmfasi en la labor de la comunitat com a testimoni de la seva resurrecció.

És una proclamació del nucli de la fe cristiana, destinada a tothom, jueus i pagans. Tots són cridats a la fe en Jesús, que Déu ha enviat. Un aspecte a remarcar del discurs de Pere és la insistència en dir que és Déu qui actua en Jesús.

.....................................................................

Jn 20, 1 –9

No hi ha testimonis del moment en que Déu intervé ressuscitant Jesús, sols sobre els seus efectes: la tomba és buida. Però el testimoni d’una dona no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes, i és per això que Maria Magdalena corre a dir-ho a Pere.

Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu, i a dins sols hi havia el llençol d’amortallar i el mocador. Però si s’haguessin endut el cadàver no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort.

Trasbalsats per la notícia, Pere i l’altre deixeble corren cap a la tomba, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, però, sols constata que Jesús no hi és. L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.

El fet més palpable, més evident, de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se, i després iniciaran la predicació del missatge de Jesús. Quelcom devia passar, d’altre manera ara nosaltres no seriem cristians.

Joan i Roser

(Recuperat de març de 2016)

Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor

Is 50, 4-7 

Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.

La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... però el servidor accepta amb confiança aquesta missió.

Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.

Mt 26, 14- 27, 66 

(Façana de la Passió. Temple de la Sagrada Família)

Jesús va conscientment cap al seu destí com qui domina els esdeveniments; sap el que passarà perquè ha sabut desxifrar la voluntat de Déu dins les Escriptures, així ho explica als deixebles d’Emmaús; és dins la feblesa que Jesús manifestarà la seva grandesa.

Si bé els 4 relats de la Passió són semblants, cadascun dels evangelis hi posa alguns accents propis. Mateu sembla voler posar en evidència que, fora d’alguns deixebles, la majoria de jueus el van menysprear i humiliar. Per contra, els pagans, sense saber-ho, són els que li donen els vertaders títols de noblesa; aquest home anorreat, ferit en la seva dignitat i acusat de blasfèmia (el pitjor dels pecats !!), és honorat per estrangers, que li donen els més alts títols de la religió jueva: - Rei dels jueus. Pilat li pregunta: “¿tu ets el rei dels jueus?” (27, 11) i Jesús respon “tu ho dius”; i també li posen aquest títol en el rètol de la creu (27, 37). Li serà aplicat 2 vegades més, però negativament, d’una manera irònica, per ridiculitzar-lo, pels soldats romans (27, 29), i per les autoritats religioses (27, 42). - Messies. Negativament en el Sanedrí: “Fes de profeta, Messies! endevina qui t’ha pegat” (26, 68). Pilat, però, li atribueix d’una manera positiva: “I de Jesús, l'anomenat Messies, què n’he de fer?” (27, 22). - Home just, li diu la dona de Pilat (27, 19), que és, potser, el títol més noble de tot l’antic Testament. - Fill de Déu. A manera de parany, el gran sacerdot li pregunta (26, 63). Els jueus fent mofa, al passar davant la creu (27,40), i també els sacerdots i mestres de la Llei (27, 42-43). Finalment, el centurió romà proclama: “En veritat aquest era Fill de Déu” (27, 54), que podríem considerar la culminació del relat. Cal reconèixer, doncs, que són els pagans els primers en dir la veritat sobre Jesús.

JiR

(Recuperat d'abril de 2011)

Diumenge V de Quaresma

Ez 37, 12-14

              Ezequiel està exiliat a Babilònia amb el poble, i els hi vol donar esperança, testimoniant la seva confiança en Déu. Amb el temps,  començaven a morir els més ancians i els malalts, i al dolor per la mort d’un ésser estimat, s’hi afegia el morir en terra estrangera i sepultar-los enmig d’estranys. Però Déu obrirà els sepulcres i els farà tornar a Israel i “adormir-se” junt als seus avantpassats. El profeta no es refereix pas a la resurrecció dels morts, idea que no apareix fins el s. II aC, sinó a la resurrecció del poble, portador de les promeses de Déu.

              El missatge que dóna Ezequiel és una doble promesa: “obriré els vostres sepulcres” i “us faré tornar a la terra d’Israel”. Però hi ha quelcom més: “posaré el meu esperit dins vostre i recobrareu la vida”. Es una nova aliança inscrita no en taules de pedra, sinó dins els cors.

 .. ..........................................................................        

Jn 11, 1-45

"Jo soc la resurrecció la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin viuran"

              Els deixebles, un cop més, no entenen Jesús, i volen impedir que vagi a Betània, doncs allà, feia poc l’havien volgut apedregar ... però Jesús hi va.

              Li diuen que Llàtzer porta ja quatre dies enterrat; es creia que al quart dia l’ànima havia ja abandonat definitivament el cos, i el retorn era impossible.

              Si bé la resurrecció de Llàtzer és important, és fonamental el diàleg de Jesús amb Marta, al centre del qual es troba la paraula reveladora de Jesús: “Jo soc la resurrec

ció i la vida”, així com la confessió de fe de Marta: “Tu ets el Messies, el Fill de Déu”, que no és pas una conseqüència del miracle, que encara no s’ha produït, sinó una resposta a la revelació de Jesús, i a la seva interpel·lació “Ho creus això?”.

              El relat deixa veure també un Jesús molt humà, té un gran sentit de l’amistat. Maria està dominada pel dolor, i Jesús calla i plora amb ella, doncs necessita una presència afectuosa més que discursos.

              Dels jueus que presencien com Llàtzer reviu, uns creuen però altres corren a explicar-ho als fariseus, que tindran un nou motiu per decidir fer matar Jesús. El signe, o miracle, no és suficient per convèncer.

              El més important d’aquesta narració és que Jesús es manifesta com qui pot donar la vida i en qui podem creure: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu”, diu Jesús als deixebles, referint-se a Llàtzer; el que compta és la glòria de Déu, però per veure-la cal tenir fe. 

Roser i Joan

(Recuperat d'abril de 2017)                                                    

Diumenge IV de Quaresma

1Sa  16, 1, 6-7, 10-13

              Saül va ser el primer rei d’Israel, però no pas un bon rei; no sols no va saber controlar els filisteus, sinó que va empitjorar els conflictes interns. Llavors, Déu encarrega al profeta Samuel d’escollir un altre rei d’entre els fills de Jessè. La tria de David no és perquè era un guerrer, ni el més fort, era pastor: “Déu no mira pas l’aparença, sinó el cor”. David, el rei pastor, és una metàfora del què és Déu per el poble: el qui el guia i en té cura.

              El rei rep la unció amb oli, i l’ungit era igual a messies: aquesta unció li aportava l’esperit de Déu. David va esdevenir model per tots els posteriors reis d’Israel, que eren jutjats segons la semblança amb ell, i els cristians hi han vist un anunci del Messies, l’ungit de Déu, el vertader pastor del seu poble, sobre qui reposa, en plenitud, l’Esperit del Senyor.                                                                                               

.. ..........................................................................  

Jn 9, 1-41    

"Jesús li retorna al cec la dignitat i fa que neixi la llum en el seu cor"

                                                                                                                                     

              El conjunt del relat, entra dins el llenguatge simbòlic de l’evangeli de Joan. En la primera trobada amb el cec, Jesús fa el gest que el cura de la ceguesa natural. Però després que l’havien expulsat de la sinagoga, amb la segona trobada, és el cor del cec que Jesús obra a una altra llum, la veritable. El cec arriba a veure plenament, no sols la llum, sinó la glòria de Déu, reconeixent que Jesús era l’enviat del Pare, el Senyor, digne de ser adorat.

              El problema dels contemporanis de Jesús, era saber si realment era l’enviat de Déu, aquell que tothom esperava ... o es tractava d’un impostor. La paradoxa esta en que, per una part fa obres bones, que correspondrien al Messies: els cecs hi veuen, els muts parlen, etc ... però no es preocupa massa de complir amb el sàbat, hi cura el cec. Si és enviat de Déu, com és que no respecta la llei del sàbat? I aquí sorgeix el problema, i els fariseus es divideixen: és un pecador si no respecta el sàbat ... però com un pecador pot donar aquets signes?

              El text oposa dos itineraris de pensament ben diferents: els fariseus, que es tanquen en les seves certeses i no poden obrir bé els ulls, es tornen cecs; i el cec de naixement, que emprèn el camí de la fe, que acull la gràcia que se li ofereix, i pot rebre de Jesús la veritable llum. Se’ns vol fer descobrir que hi ha dos tipus de ceguesa: una natural, com la del cec, i una altra de més greu, que és la ceguesa del cor. 

Joan i Roser

(Recuperat de març de 2017)

Diumenge III de Quaresma

Ex 17, 3-7                                                                                                                                                                  A la sortida d’Egipte, el poble jueu no es troba pas d’immediat en una terra acollidora, sinó que haurà d’experimentar el desert, la proba.

              El pànic s’ha apoderat del poble, doncs no tenen aigua. És molt bonic sortir d’Egipte i conquerir la llibertat, però ... si és per morir de set al desert, ja estaven bé a Egipte. Davant de tota mena d’acusacions, Moisès no sap què fer i acudeix a Déu, que li transmet la seva força en el bastó, que ja va tenir el seu rol en les plagues d’Egipte, i ara farà brollar aigua de la roca, que calmarà el poble assedegat, però sobretot retrobaran la certesa de que Déu està allà amb ells. Moisès donà a aquest lloc el nom de Massà i Meribà, que vol dir desafiament i acusació, doncs el poble va dir: “el Senyor està veritablement enmig nostra o no hi és?”.

              Aquesta temptació de dubtar de Déu davant les  dificultats, és encara actual; costa confiar en que Déu està al nostre costat i ens farà trobar mitjans per sortir-ne. L’autor del relat del jardí de l’Edèn, vol fer-nos entendre que la sospita portada sobre Déu, enverina des de sempre les nostres vides, és “original”, des dels orígens.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Jn 4, 5-42 

"Els que beuen aigua d'aquesta, tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo l'hi donaré, mai més no tindrà set"

          Els pous eren un lloc de trobada, i junt a un pou, Jesús inicia el diàleg simbòlic amb la samaritana, demanant-li aigua, perquè tenia set.

           En la Bíblia, la infidelitat a Déu, era considerada com un adulteri, i el mot marit símbol de divinitat. Samaria va ser ocupada per cinc pobles, amb els seus respectius déus ... la dona havia tingut cinc marits, i l’actual “no és pas el teu marit” (el Déu veritable), li diu Jesús. Perquè ella ha acceptat el diàleg (malgrat Jesús és jueu), i busca de bona fe una explicació ... pot entrar en el coneixement del Messies, “Sóc jo, qui parla amb tu”.

              Es contrasten dues realitats: material i espiritual. Jesús demana menjar als deixebles, però quan li porten diu “el meu aliment és fer la voluntat de qui m’ha enviat”. Jesús demana aigua a la samaritana, i en resposta al què diu, li parla del do d’una altre aigua, “font d’on brollarà vida eterna”. “Cal adorar Déu en aquesta muntanya?” pregunta la dona; quan parla del culte, Jesús li proposa el culte “en Esperit i en veritat”. Amb la vinguda del Messies, el culte ja no serà un afer de lloc, temple, muntanya: Déu es fa conèixer a tothom sense distinció.

              Jesús ens vol remarcar dos aspectes: la superació de la religió com estructura, i la obertura al diàleg interreligiós; la iniciativa d’acostar-se a la samaritana és de Jesús.    

Joan i Roser  

(Recuperat de març de 2017)                                                        

Diumenge II de Quaresma

Gn 12,1-4a  

               Amb aquest text es comença la llarga historia d’amor entre Déu i el seu poble. Abraham pertanyia a un clan de pastors, que buscaven pastures pel seu ramat, lluny de les ciutats. En aquest caminar, descobreix la crida de Déu a deixar el seu país, el seu clan i el seu poble, i fiar-se de la seva promesa, que el portarà a ser pare d’un poble nombrós dins una nova terra: la “terra promesa”. La Bíblia posa l’origen d’Israel en aquesta mítica emigració des de l’Orient.

Si Déu crida Abraham (a tot l’home), és per la seva benaurança; Déu es revela com el qui vol el bé de l’home. El fa marxar pel seu bé, prometent-li tot el que, en aquell temps, feia feliços als homes: una nombrosa descendència i la benedicció de Déu.

             Aquesta benaurança promesa a Abraham, però, no és pas per ell sol. El projecta de Déu és per tota la humanitat ... però les nacions són lliures d’entrar o no dins d’aquesta benedicció, ningú està obligat a acceptar-la.

               Posar-se en marxa, responent a la crida de Déu, és una prova de la fe d'Abraham i, més endavant, Déu li canviarà el nom, es dirà Abraham, que vol dir “pare de multituds”.

 ..........................................................................                                                                                        

 Mt 17, 1-9   

"Aixequeu-vos, no tingueu por"

    

                                                                                                                                

                Hi ha un paral·lelisme entre la escena de la Transfiguració i la del Baptisme de Jesús. La veu de Déu en el Baptisme recolza Jesús al començar la seva missió; al acabar el seu camí per Galilea i abans d’iniciar la ruta cap a Jerusalem, on el mataran, es produeix la Transfiguració, amb un nou recolzament a Jesús per part de Déu, és com dir: malgrat el que veieu que passa a partir d’ara, continuo estant-hi d’acord ... i aquí hi afegeix “escolteu-lo”. Estar-hi d’acord, no s’ha d’interpretar que Déu vol que el matin, que exigeix un sacrifici, semblant als déus pagans; “el que vull és amor i no sacrificis”, llegim en Os 6,6.

              En el text hi abunden les imatges bíbliques: 1) la muntanya, com a lloc de revelació de Déu, 2) el núvol, signe de la presència de Déu, 3) la cara i els vestits de Jesús, resplendents i plens de llum, semblant a Moisés baixant del Sinaí, 4) Moisés i Elies, representen la Llei i els Profetes, el conjunt de les Escriptures, i 5) les tendes que evoquen la festa de les Tendes, en que els jueus recordaven la travessa del desert; és probable que la Transfiguració tingués lloc durant aquestes festes, i això explicaria la proposta de Pere de fer-hi unes cabanes.

              Després els deixebles, prosternats sentint la veu de Déu, quan aixequen els ulls sols veuen Jesús; Moisés i Elies ja no hi eren: la Llei i els Profetes cedien el lloc a Jesús ... però aquesta realitat, sols es podrà entendre després de la Resurrecció, i és per això que Jesús els diu que no ho diguin a ningú.  

Joan i Roser

(Recuperat de març de 20217)               

Diumenge I de Quaresma

Gn 2, 7-9; 3, 1-7a

              Es un text escrit en temps de Salomó, el s. X aC, en que, recolzant-se en la certesa de la bondat de Déu, intenta respondre a les qüestions sobre el mal en el món: si Déu es bo, com es que hi ha mal? Es descriu un jardí ple d’arbres; es pot menjar el fruit de tots, excepte de “l’arbre del coneixement del bé i del mal”.

              La serp fa fixar l’atenció de la dona sobre l’arbre prohibit, i s’instal·la en  ella la confusió al escoltar la veu de la sospita (com es, doncs, que no en podem menjar? es que Déu ens prohibeix accedir al coneixement?) ... Al menjar el fruit se’ls hi obren els ulls, l’arbre acompleix el seu rol ... i descobreixen que van nus, però no pas les suposades males intencions de Déu. Les sospites sobre Déu son un verí mortal, enverinen (com fa la serp) les nostres vides.

              Reservar per Déu l’arbre del coneixement, es reconèixer que sols Ell sap el que es bo o dolent per nosaltres; menjar-ne, es pretendre decidir per nosaltres mateixos el què és bo i el que no, i això pot portar (en realitat porta) molts problemes ... es el mal. 

..........................................................................             

Mt 4, 1-11

"L'Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés"

              En la Bíblia, 40 indica una generació, una vida; Jesús va ser temptat durant tota la seva vida; el text vol donar una visió teològica de les diverses formes de temptació en que es va trobar, és una mena d’escenificació teològica dels problemes en què Jesús es va tenir d’afrontar al llarg de la seva vida, i que els deixebles en van ser testimonis. No és lògic pensar que tornant del desert (en la tradició profètica, el desert era un lloc d’encontre amb Déu) Jesús hagués explicat als deixebles que va ser temptat, les coses que li va dir el diable, i com va contestar. Els 40 dies al desert, semblen evocar també l’estada al desert del poble d’Israel (40 anys), i les temptacions que van viure: gana (el mannà), set (la font d’aigua), idolatria (el vedell d’or), i molts d’altres ...  però que ara Jesús, en la trajectòria de la seva vida, les ha vençut.

              “Si tu ets fill de Déu ...”, així inicia el diable la seva actuació, recordant el que diu Déu en el baptisme de Jesús. Es planteja en què consisteix ser messies i la  pregunta pren diverses formes: 1) és resoldre els problemes dels homes a base de miracles ... com canviar les pedres en pans?... 2) tirar-se des de dalt del Temple per impressionar el poble?... lligar la fe a manifestacions espectaculars? i 3) posseir i dominar el món a no importa quin preu? ... confondre religió i poder temporal?

              Les tres respostes de Jesús al temptador, són cites del llibre del Deuteronomi (8, 3; 6, 16; 6, 13) tretes d’un passatge que, precisament, és una meditació sobre les temptacions del poble d’Israel en el desert.

Joan i Roser

(Recuperat de març de 2017)

Diumenge VI de durant l'any

Sir 15, 15-20

L’autor ens proposa una reflexió sobre la llibertat de l’home; evoca els manaments d’Israel, però comença per precisar “si tu vols”. Déu dona lleis i manaments, però l’ésser humà és lliure d’escollir, i és per això que som responsables dels nostres errors, del nostre pecat.

El mal és exterior a l’home, no forma part de la nostra naturalesa: “l’home té al davant ...” l’opció pel bé o pel mal. Es troba sempre enfront de dos camins: un porta a la llum i la vida, l’altre a la nit i la mort. Aquest tema de les dues vies, sovint és citat dins el Deuteronomi, és la “doctrina dels dos camins” (Dt 30, 15-20), i també ho trobem representat en imatges en forma de Y, en molts capitells de l’art romànic.

.............................................................

Mt 5, 17-37

"Ja sabeu el que van dir els antics, però jo us dic..."

Amb la Llei donada a Moisès, s’inicia un treball de conversió del cor de l’home, i Jesús s’adhereix a aquesta progressió, remarcant que no ha pas vingut a abolir la Llei, sinó a acomplir-la; però els principis que exigeix la Llei, sobrepassen el que diuen i fan els escribes i fariseus. La pràctica dels manaments, per part dels deixebles, ha de superar la dels escribes, com intèrprets de la Llei, i la dels fariseus, com models d’observança. Jesús convida els deixebles a una nova lectura de la Llei, que defuig el formalisme i apunta cap a les relacions amb els altres, a actuar per amor.

Dona uns exemples que són com un resum de la moral a practicar, amb uns textos que se’n diuen “antítesis”, perquè s’hi contrasten dues idees més o menys oposades: “ja sabeu que es va dir ... doncs jo us dic”. Jesús explica la solució a tres dels problemes més freqüents dins les relacions humanes: 1) la fe és incompatible amb l’enfrontament entre persones, 2) amb el desig de lo aliè i 3) també en qualsevol forma de jurament. Més important que acostar-se a lo sagrat, és apropar-se a les persones.

No es poden limitar al “no mataràs”, al peu de la lletra, doncs es pot “matar” amb actituds de menyspreu o enfrontament moral; Jesús els vol fer veure que no n’hi ha prou d’actuar externament, i ensenya que Déu no sols mira l’acte exterior, sinó la interna disposició del cor, no es pot reduir la fe a un conjunt de normes que cal complir.

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2014)

Diumenge V de durant l'any

Is 58, 7-10

El profeta s’adreça al poble jueu que ha tornat, després de cinquanta anys, de l’exili a Babilònia, i denuncia, amb contundència, el comportament dels seus compatriotes. Volen reconstruir la seva identitat centrant la vida religiosa a l’entorn de les prescripcions legalistes i pràctiques rituals; el poble practicava el dejuni, com a mitjà per mostrar que volia esmenar les faltes del passat, però, diuen que “Déu no els mira i no en fa cas”.

Isaïes els diu que les pràctiques religioses han de sortir del cor i conduir a una veritable justícia social de solidaritat amb els pobres, que és on Déu es revela... així “brillarà com l’alba la seva llum”. Sols si s’aconsegueix una comunitat fraterna de debò, Israel serà llum de les nacions.

.............................................................

Mt 5, 13-16

"...la vostra llum ha de resplendir davant la gent: passa-la!"

La tasca dels seguidors de Jesús, és expressar la fe i la integració en el projecta de Déu, a través del testimoni. Han de ser sal de la terra i llum del món, però no pas en el sentit de què el món els admiri; la seva presència ha de ser discreta i humil. No és una crida al triomfalisme o als grans rituals i manifestacions ostentoses. Amb dos elements simbòlics es proposa com han de fer-se presents en la societat.

1) La sal serveix per donar gust als aliments, i també per conservar-los, i és l’emblema del que conserva la puresa, impedint la corrupció. Cal mantenir aquests caràcters enmig del món, a fi de produir els efectes al seu entorn. Si no s’aparten de la corrupció, corren el risc de tornar-se insípids i no servir per res.

2) La llum ho manifesta tot, i brilla dins la nit; no canvia els objectes, però els transforma en un esclat de colors i formes, la llum dóna vida. A la presentació del símbol de la llum, s’hi ajunten dues metàfores: la ciutat dalt de la muntanya i la llàntia per donar llum dins una casa. Cal que la llum es posi de manifest, com una ciutat dalt d’una muntanya, i dins la casa es posi en evidència, i no pas sota una mesura, que representaria els afers d’aquest món que impedeixen veure la llum.

Siguem prou fidels perquè la gent pugui atribuir a Déu allò que veuen en nosaltres, i així glorificar-lo.

Joan i Roser

(Recuperat de febrer de 2014)

Diumenge IV de durant l'any

So 2, 3; 3, 12 –13

Sofonies s’inquieta quan veu que s’estenen les costums dels assiris, de qui se’n van fer vassalls, en contra del que opinaven els profetes, que creien que l’aliança l’havien de fer sols amb Déu. Israel era un poble petit, que no pot resistir els grans poders d’Assíria-Babilònia, o d’Egipte. En el trasbals d’aquests temps, el profeta hi veu un just càstig, resultat d’una manca de confiança del poble envers Déu. Però convida a buscar el Senyor i la seva justícia, un missatge d’esperança pels humils del país, els “anawim” (= els abaixats): del dia de la “còlera del Senyor”, en què el mal serà destruït, en quedarà una Petita Resta.

Aquesta Resta d’homes fidels, humils i pobres, portarà el pes de la missió del poble escollit: donar a conèixer el projecta de Déu.

..........................................................................

Mt 5, 1-12

"Benaurats"

Jesús es mostra als seus deixebles com un nou Moisès, que conduirà el poble a una nova i definitiva terra promesa: el Regne del cel. Els primers versets del text, són com una introducció: 1) s’indica el marc: la muntanya, lloc de la presència de Déu, 2) els destinataris: la multitud i els deixebles, i 3) Jesús s’assegué: actuarà com un mestre anunciant la nova llei, que no és una llista de manaments, sinó un nou estat d’esperit per trobar Déu.

La redacció de Mateu està influïda per com es troba la seva comunitat, pobre i perseguida. Es vol mostrar qui són els que estan en situació més propicia per rebre el Regne, seria el programa de vida que Jesús proposa per aquells que vulguin seguir-lo; al costat dels deu manaments, expressió de la voluntat de Déu, les benaurances, d’una manera breu, mostrarien els valors que per Jesús són essencials.

Les benaurances es podrien agrupar en dos tipus: 1) a l’entorn de la pobresa i el comportament: la humilitat, els qui ploren, el ser justos, compassius, nets de cor, buscar la pau, i 2) fan referència a la persecució, que es dirigeix específicament als deixebles, canviant “els que ...”, de les altres benaurances, per “vosaltres”. La comunitat que assumeix aquest estil de vida, es converteix en una nosa, i és perseguida ... semblant als profetes.

Jesús ens convida a buscar més enllà de l’aparença: amb Ell, la vida trobarà un nou sentit. 

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2017)

Diumenge III de durant l'any

Is 8, 23-9,3

El profeta descriu la salvació com una llum que brilla dins les tenebres, fent al·lusió a Galilea, regió menyspreada pels jueus de Jerusalem, on hi viu gent d’arreu i estava ocupada per les tropes d’Assiria. El Senyor no els abandonarà, intervindrà com ho va fer en temps antic, a l’època de Gedeó, i la seva victòria sobre Madian (Jt 7, 16-25).

La vinguda d’un nou rei era comparada a la sortida del sol, com a promesa d’una era nova. Amb aquesta “llum”, Isaïes es referia a Ezequiel, el fill promès al rei Acaz (Is 7, 14: “la noia tindrà un fill ...”). La captivitat s’acabarà, els presoners que vivien dins la tenebra veuran una gran llum, cal alegrar-se; el profeta sap que Déu no abandonarà el seu poble. Mateu ens dirà que finalment s’acompliran en Jesús aquestes promeses: la llum de Jesús comença a Galilea, i vencerà les forces del mal.

..........................................................................

Mt 4, 12-23

"Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes"

La missió de Joan el Baptista s’ha acabat, és empresonat, i Jesús inicia la seva activitat pública tornant a Galilea. Deixa Natzaret i s’instal·la a Cafarnaüm, on es barregen jueus i pagans. Es vol donar a entendre que la llum s’aixeca sobre la humanitat sencera, simbolitzada en la diversitat de Galilea. D’aquí en sortirà la llum, i Jesús comença la seva predicació amb les mateixes paraules del Baptista (Mt 3, 2): “convertiu-vos que el Regne del cel és a prop”; cal canviar de mentalitat, doncs l’estil del Regne és diferent.

Però Jesús no pot estar sol per fer arribar el Regne, i és per això que crida deixebles per poder proclamar la Bona Nova a totes les nacions, els deixebles seran associats a la seva missió, tindran també d’actuar.

Els primers deixebles cridats són pescadors, que no vol pas dir ignorants i pobres, sinó simplement persones comuns i normals. Però la missió que els encarrega, sí que és adequada a un pescador: “us faré pescadors d’homes”. El mar era símbol del mal, i treure homes del mar és impedir que s’ofeguin, és salvar-los. S’assemblaria a una pesca amb xarxa, que quan es llença al mar no se sap mai què en sortirà, però s’ha d’insistir si es vol obtenir fruit. Llançar la xarxa de l’evangeli és intentar portar els homes cap a la salvació de Déu. Déu vol fer brillar la seva llum allà on les tenebres són més profundes.   

(Recuperat de gener de 2017)

Diumenge II de durant l'any

            Is 49, 3, 5-6

El segon “Cant del Servent” mostra tots els conflictes d’identitat que va viure la comunitat d’Israel, durant l’exili i la tornada a Jerusalem. Es fa evident que el Servent es refereix a Israel: “Ets el meu Servent; en tu, Israel, faig resplendir la meva glòria”, és a dir, seré reconegut, revelat. Però no sembla referir-se a la totalitat d’Israel, doncs proposa al Servent reunir tot el poble; es fa referència a la “petita Resta”, que s’ha mantingut sempre fidel, i que portarà la salvació a tot Israel, però també al món sencer “d’un cap a l’altre de la terra”.

En certa manera, tots es sentien cridats per Déu, però en dues maneres diferents i antagòniques: uns s’inclinaven per la exclusivitat, el nacionalisme i la recerca de la puresa, que els distingís dels demès; però d’altres optaven per la universalitat, la tolerància, la capacitat de diàleg amb tothom (la “petita Resta”), que és amb qui s’ha identificat Jesús.

.............................................................

"Mireu l'Anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món"

            Jn 1, 29-34

Quan Joan veu venir Jesús, diu a la gent “mireu l’anyell de Déu”, però el seu significat va més enllà de la tendresa o la innocència d’un anyell, té un fonament bíblic; es refereix a l’anyell pasqual, que amb la seva sang “posada als muntants i la llinda de les cases” (Ex 12, 7), va protegir el poble jueu a Egipte, alliberant-lo de l’esclavitud. Joan atribueix a Jesús el mateix significat: marcarà la marxa dels seus seguidors vers el definitiu alliberament.

Joan identifica Jesús com “l’home que em passa al davant”, i assoleix un lloc preeminent, doncs ja existia abans d’ell, i dóna testimoni de que Jesús és el Messies, veu posar-se sobre d’ell l’Esperit. La paraula posar-se, o reposar, és una manera de dir-nos que tot el que faci Jesús, serà obra de l’Esperit de Déu, que es manté en Ell. Déu autentifica la missió de Jesús enviant-li el seu Esperit.

Quan un rei prenia possessió del tron de Jerusalem, el ritus de la unció el feia un consagrat, un messies, i rebia el títol de fill de Déu. Així és com es pot entendre que Joan afirmés que Jesús era fill de Déu.

Joan no coneixia Jesús, però amb el seu bateig es va donar a conèixer i es va manifestar a tothom. Joan Baptista reconeix Jesús com el Messies que esperaven, però no pas tal com l’esperaven: un messies rei poderós.  

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2014)

El baptisme del Senyor

Is 42, 1-4, 6-7

Es un text del Segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia. En la seva obra s’hi troben uns textos un xic particulars, els “Cants del Servent”, que descriuen un misteriós personatge, “el Servent”, escollit per Déu per anunciar i implantar la justícia a la terra, però no una justícia en el sentit d’una condemna, sinó d’una posada en llibertat. Aquesta justícia serà la llum per totes les nacions, i establirà l’aliança de Déu amb tots els pobles.

Al llarg del temps, els jueus van identificar aquest “Servent” amb la “resta d’Israel”, així en la traducció grega dels LXX (II aC.), es pot llegir: “... heus aquí el meu Servent, Israel, que jo sostinc ...”.

Es obvi que Is no pensava en Jesús com al servent escollit, però la seva visió s’adiu amb el que Jesús va viure i va fer. D’aquí que la comunitat cristiana hagi vist en aquest text la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en perfecte coherència amb el 

...........................................................

Mt 3, 13-17

"Aquest és el meu Fill, el meu estimat, amb qui m'he complagut"

Joan havia anunciat la vinguda de Jesús, però en lloc d’aparèixer dins un esclat de glòria messiànica, el troba junt als pecadors que esperaven ser batejats. S’estableix llavors un diàleg entre Jesús i Joan, que posa de manifest la superioritat de Jesús i presenta, a la vegada, el sentit de la seva obra: “convé que complim tota justícia”, que significa actuar en conformitat amb el que Déu vol.

Al sortir Jesús de l’aigua del Jordà, “el cel s’obrí”, baixà l’Esperit “com un colom”, i es va sentir la veu de Déu manifestant: “aquest és el meu Fill, en qui m’he complagut”. És com un avís, al començar la vida pública de Jesús, per expressar d’una manera poètica i simbòlica que, per més estranya que pugui semblar la seva actuació ... Déu hi està d’acord.

Un episodi semblant es repeteix en la Transfiguració (Mt 17, 5), després de la determinació de Jesús d’anar cap a Jerusalem, on vindran la passió i la creu ... però encara que sorprengui tothom, Déu hi està d’acord. Dues teofanies, o intervencions directes de Déu, en dos moments cabdals: al començar la missió de Jesús i al iniciar el seu trajecte cap a la fi.

JiR

(Recuperat de gener de 2011)

Diumenge II després de Nadal

Sir 24, 1-2. 8-12

D’una manera poètica es canta l’elecció d’Israel, d’entre tots els pobles, com a seu de la Saviesa.

Podríem definir la saviesa com un atribut que permet prendre decisions justes. Però la Saviesa, en la Escriptura, es presenta com una persona, igual que la Paraula en l’evangeli de Joan. Serien ambdues una manifestació directe de Déu.

La Saviesa s’adreça primer al poble de Déu, probablement reunit al Temple (“en l’assemblea de l’Altíssim”). Baixa del cel, s’estableix enmig dels homes i amplia la seva presència: la muntanya de Sió, la ciutat de Jerusalem i tot Israel com heretat.

........................................................... 

Jn 1, 1-18

 "El qui és la paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle"

La Paraula apareix com un personatge, del que se’ns vol fer descobrir tot el seu misteri, centrant primer l’atenció sobre la seva inicial existència i activitat, abans de la seva manifestació dins la història. Comença el text amb les mateixes paraules del inici del Gènesi: “Al començament ...”. Es vol significar que comença una nova etapa de la història humana, és com una nova creació. El que fa Déu el primer dia, és separar la llum de les tenebres, i aquí es presenta Jesús, la Paraula, com la llum que brilla enmig de la foscor. Al donar Déu la seva Paraula, ens fa sortir de les tenebres, aportant-nos la seva llum.

El qui és la Paraula “s’ha fet carn”, que vol dir condició humana, amb totes les seves febleses i limitacions, s’ha fet un home com nosaltres i habita enmig nostre, acomplint així les promeses de l’Emmanuel, Déu amb nosaltres. Com podríem entendre la Paraula de Déu, si no fos expressada amb paraules nostres; sols així, Jesús ens pot parlar de Déu i donar-lo a conèixer, perquè a Déu ningú l’ha vist mai, està fora de l’espai i del temps, i la nostra intel·ligència no el pot abastar. Sols la Paraula ens pot parlar de Déu i ens el dona a conèixer; la Paraula és la llum veritable, i era present en el món, Joan Baptista n’era testimoni ... però no tothom l’ha reconeguda.

Joan i Roser

(Recuperat de gener de 2014)