28/2/26

Diumenge II de Quaresma

Gn 12,1-4a  

               Amb aquest text es comença la llarga historia d’amor entre Déu i el seu poble. Abraham pertanyia a un clan de pastors, que buscaven pastures pel seu ramat, lluny de les ciutats. En aquest caminar, descobreix la crida de Déu a deixar el seu país, el seu clan i el seu poble, i fiar-se de la seva promesa, que el portarà a ser pare d’un poble nombrós dins una nova terra: la “terra promesa”. La Bíblia posa l’origen d’Israel en aquesta mítica emigració des de l’Orient.

Si Déu crida Abraham (a tot l’home), és per la seva benaurança; Déu es revela com el qui vol el bé de l’home. El fa marxar pel seu bé, prometent-li tot el que, en aquell temps, feia feliços als homes: una nombrosa descendència i la benedicció de Déu.
             Aquesta benaurança promesa a Abraham, però, no és pas per ell sol. El projecta de Déu és per tota la humanitat ... però les nacions són lliures d’entrar o no dins d’aquesta benedicció, ningú està obligat a acceptar-la.
               Posar-se en marxa, responent a la crida de Déu, és una prova de la fe d'Abraham i, més endavant, Déu li canviarà el nom, es dirà Abraham, que vol dir “pare de multituds”.
 ..........................................................................                                                                                        

 Mt 17, 1-9   

"Aixequeu-vos, no tingueu por"

    
                                                                                                                                
                Hi ha un paral·lelisme entre la escena de la Transfiguració i la del Baptisme de Jesús. La veu de Déu en el Baptisme recolza Jesús al començar la seva missió; al acabar el seu camí per Galilea i abans d’iniciar la ruta cap a Jerusalem, on el mataran, es produeix la Transfiguració, amb un nou recolzament a Jesús per part de Déu, és com dir: malgrat el que veieu que passa a partir d’ara, continuo estant-hi d’acord ... i aquí hi afegeix “escolteu-lo”. Estar-hi d’acord, no s’ha d’interpretar que Déu vol que el matin, que exigeix un sacrifici, semblant als déus pagans; “el que vull és amor i no sacrificis”, llegim en Os 6,6.
              En el text hi abunden les imatges bíbliques: 1) la muntanya, com a lloc de revelació de Déu, 2) el núvol, signe de la presència de Déu, 3) la cara i els vestits de Jesús, resplendents i plens de llum, semblant a Moisés baixant del Sinaí, 4) Moisés i Elies, representen la Llei i els Profetes, el conjunt de les Escriptures, i 5) les tendes que evoquen la festa de les Tendes, en que els jueus recordaven la travessa del desert; és probable que la Transfiguració tingués lloc durant aquestes festes, i això explicaria la proposta de Pere de fer-hi unes cabanes.
              Després els deixebles, prosternats sentint la veu de Déu, quan aixequen els ulls sols veuen Jesús; Moisés i Elies ja no hi eren: la Llei i els Profetes cedien el lloc a Jesús ... però aquesta realitat, sols es podrà entendre després de la Resurrecció, i és per això que Jesús els diu que no ho diguin a ningú.  


Joan i Roser
(Recuperat de març de 20217)               

20/2/26

Diumenge I de Quaresma

Gn 2, 7-9; 3, 1-7a
              Es un text escrit en temps de Salomó, el s. X aC, en que, recolzant-se en la certesa de la bondat de Déu, intenta respondre a les qüestions sobre el mal en el món: si Déu es bo, com es que hi ha mal? Es descriu un jardí ple d’arbres; es pot menjar el fruit de tots, excepte de “l’arbre del coneixement del bé i del mal”.
              La serp fa fixar l’atenció de la dona sobre l’arbre prohibit, i s’instal·la en  ella la confusió al escoltar la veu de la sospita (com es, doncs, que no en podem menjar? es que Déu ens prohibeix accedir al coneixement?) ... Al menjar el fruit se’ls hi obren els ulls, l’arbre acompleix el seu rol ... i descobreixen que van nus, però no pas les suposades males intencions de Déu. Les sospites sobre Déu son un verí mortal, enverinen (com fa la serp) les nostres vides.
              Reservar per Déu l’arbre del coneixement, es reconèixer que sols Ell sap el que es bo o dolent per nosaltres; menjar-ne, es pretendre decidir per nosaltres mateixos el què és bo i el que no, i això pot portar (en realitat porta) molts problemes ... es el mal. 
..........................................................................             
Mt 4, 1-11

"L'Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés"

              En la Bíblia, 40 indica una generació, una vida; Jesús va ser temptat durant tota la seva vida; el text vol donar una visió teològica de les diverses formes de temptació en que es va trobar, és una mena d’escenificació teològica dels problemes en què Jesús es va tenir d’afrontar al llarg de la seva vida, i que els deixebles en van ser testimonis. No és lògic pensar que tornant del desert (en la tradició profètica, el desert era un lloc d’encontre amb Déu) Jesús hagués explicat als deixebles que va ser temptat, les coses que li va dir el diable, i com va contestar. Els 40 dies al desert, semblen evocar també l’estada al desert del poble d’Israel (40 anys), i les temptacions que van viure: gana (el mannà), set (la font d’aigua), idolatria (el vedell d’or), i molts d’altres ...  però que ara Jesús, en la trajectòria de la seva vida, les ha vençut.
              “Si tu ets fill de Déu ...”, així inicia el diable la seva actuació, recordant el que diu Déu en el baptisme de Jesús. Es planteja en què consisteix ser messies i la  pregunta pren diverses formes: 1) és resoldre els problemes dels homes a base de miracles ... com canviar les pedres en pans?... 2) tirar-se des de dalt del Temple per impressionar el poble?... lligar la fe a manifestacions espectaculars? i 3) posseir i dominar el món a no importa quin preu? ... confondre religió i poder temporal?
              Les tres respostes de Jesús al temptador, són cites del llibre del Deuteronomi (8, 3; 6, 16; 6, 13) tretes d’un passatge que, precisament, és una meditació sobre les temptacions del poble d’Israel en el desert.

Joan i Roser
(Recuperat de març de 2017)


13/2/26

Diumenge VI de durant l'any

Sir 15, 15-20
L’autor ens proposa una reflexió sobre la llibertat de l’home; evoca els manaments d’Israel, però comença per precisar “si tu vols”. Déu dona lleis i manaments, però l’ésser humà és lliure d’escollir, i és per això que som responsables dels nostres errors, del nostre pecat.
El mal és exterior a l’home, no forma part de la nostra naturalesa: “l’home té al davant ...” l’opció pel bé o pel mal. Es troba sempre enfront de dos camins: un porta a la llum i la vida, l’altre a la nit i la mort. Aquest tema de les dues vies, sovint és citat dins el Deuteronomi, és la “doctrina dels dos camins” (Dt 30, 15-20), i també ho trobem representat en imatges en forma de Y, en molts capitells de l’art romànic.
.............................................................
Mt 5, 17-37
"Ja sabeu el que van dir els antics, però jo us dic..."

Amb la Llei donada a Moisès, s’inicia un treball de conversió del cor de l’home, i Jesús s’adhereix a aquesta progressió, remarcant que no ha pas vingut a abolir la Llei, sinó a acomplir-la; però els principis que exigeix la Llei, sobrepassen el que diuen i fan els escribes i fariseus. La pràctica dels manaments, per part dels deixebles, ha de superar la dels escribes, com intèrprets de la Llei, i la dels fariseus, com models d’observança. Jesús convida els deixebles a una nova lectura de la Llei, que defuig el formalisme i apunta cap a les relacions amb els altres, a actuar per amor.
Dona uns exemples que són com un resum de la moral a practicar, amb uns textos que se’n diuen “antítesis”, perquè s’hi contrasten dues idees més o menys oposades: “ja sabeu que es va dir ... doncs jo us dic”. Jesús explica la solució a tres dels problemes més freqüents dins les relacions humanes: 1) la fe és incompatible amb l’enfrontament entre persones, 2) amb el desig de lo aliè i 3) també en qualsevol forma de jurament. Més important que acostar-se a lo sagrat, és apropar-se a les persones.
No es poden limitar al “no mataràs”, al peu de la lletra, doncs es pot “matar” amb actituds de menyspreu o enfrontament moral; Jesús els vol fer veure que no n’hi ha prou d’actuar externament, i ensenya que Déu no sols mira l’acte exterior, sinó la interna disposició del cor, no es pot reduir la fe a un conjunt de normes que cal complir.

Joan i Roser
(Recuperat de febrer de 2014)

6/2/26

Diumenge V de durant l'any


Is 58, 7-10
El profeta s’adreça al poble jueu que ha tornat, després de cinquanta anys, de l’exili a Babilònia, i denuncia, amb contundència, el comportament dels seus compatriotes. Volen reconstruir la seva identitat centrant la vida religiosa a l’entorn de les prescripcions legalistes i pràctiques rituals; el poble practicava el dejuni, com a mitjà per mostrar que volia esmenar les faltes del passat, però, diuen que “Déu no els mira i no en fa cas”.
Isaïes els diu que les pràctiques religioses han de sortir del cor i conduir a una veritable justícia social de solidaritat amb els pobres, que és on Déu es revela... així “brillarà com l’alba la seva llum”. Sols si s’aconsegueix una comunitat fraterna de debò, Israel serà llum de les nacions.
.............................................................
Mt 5, 13-16

"...la vostra llum ha de resplendir davant la gent: passa-la!"

La tasca dels seguidors de Jesús, és expressar la fe i la integració en el projecta de Déu, a través del testimoni. Han de ser sal de la terra i llum del món, però no pas en el sentit de què el món els admiri; la seva presència ha de ser discreta i humil. No és una crida al triomfalisme o als grans rituals i manifestacions ostentoses. Amb dos elements simbòlics es proposa com han de fer-se presents en la societat.
1) La sal serveix per donar gust als aliments, i també per conservar-los, i és l’emblema del que conserva la puresa, impedint la corrupció. Cal mantenir aquests caràcters enmig del món, a fi de produir els efectes al seu entorn. Si no s’aparten de la corrupció, corren el risc de tornar-se insípids i no servir per res.
2) La llum ho manifesta tot, i brilla dins la nit; no canvia els objectes, però els transforma en un esclat de colors i formes, la llum dóna vida. A la presentació del símbol de la llum, s’hi ajunten dues metàfores: la ciutat dalt de la muntanya i la llàntia per donar llum dins una casa. Cal que la llum es posi de manifest, com una ciutat dalt d’una muntanya, i dins la casa es posi en evidència, i no pas sota una mesura, que representaria els afers d’aquest món que impedeixen veure la llum.
Siguem prou fidels perquè la gent pugui atribuir a Déu allò que veuen en nosaltres, i així glorificar-lo.

Joan i Roser
(Recuperat de febrer de 2014)