les lectures del diumenge de la Sagrada Família. 30 de desembre

 Jesús, probablement, com a quest jove, aprofitant que tenia 12 anys va celebrar el seu Bar Mitzvah, la cerimònia de la majoria d'edat religiosa, en la qual llegeixen per primera vegada públicament la Torà.

 

Sir 3, 12-14

Aquest text va ser escrit cap a l’any 180 aC quan estaven sota la dominació grega; hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant pels valors de la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament: “honra el pare i la mare”.

Crida l’atenció que, dins el cercle familiar, es dóna un paper important a la dona, a la mare: confirma la seva autoritat sobre els fills. Després, es donen uns consells de conducta als fills, dins la seva relació amb el pare, quan sigui vell.

..........................................................

Lc 2, 41-52

En el textos de la infància de Jesús, Lluc utilitza un llenguatge a la vegada simbòlic i teològic, ple de poesia, mística i emotivitat; no pretén donar una estricta informació.

Jesús, va dues vegades al Temple de Jerusalem amb els seus pares, sempre per complir els preceptes de la Llei. Primer per la seva presentació com a nounat, i després per la celebració anual de la Pasqua. En cada anada hi ha paraules que provoquen sorpresa; la primera vegada, pel que diu Simeó en relació al nen.

En la segona anada, Jesús tenia ja 12 anys, que és quan els nois jueus feien la seva entrada oficial a la comunitat, i tenien accés a conèixer la Llei. Quan al cap de tres dies, els pares troben Jesús parlant amb els mestres de la Llei, es sorprenen, però tampoc entenen la seva resposta, de que “havia d’estar a la casa del meu Pare”. Maria, angoixada i emocionada, busca comprendre “conservant tot això en el seu cor”.

Els tres dies que triguen a trobar Jesús, és un nombre simbòlic, que trobem en altres llocs de la Bíblia ... és el temps d’espera per trobar Déu, o el dia de la seva actuació.

Jesús torna a Natzaret amb els seus pares, i continua “creixent en edat i saviesa”. Per Jesús, “estar amb el Pare” vol dir portar una vida al servei de la gent.

les lectures del 4rt diumenge d'Advent. 23 de desembre

  

Déu està present en les persones i no pas ubicat en un lloc

 Mi 5, 1-4  

Miquees escriu en el s VIII aC, durant el regnat d’Ezequies, on es troba amb Isaïes, que el va influir. Eren uns temps difícils, però aquest text sembla va ser afegit posteriorment, després de l’exili a Babilònia, en que la preocupació era que no hi havia rei a Jerusalem. David no tenia descendent, pel que era el moment adequat per recordar les promeses de Déu, relacionades amb el Messies. Però el projecte universal de Déu, de què es parla, que “serà gran d’un cap a l’altre de la terra”, no va ser intuït fins després de l’exili a Babilònia; i Miquees va viure molt abans.

És un text d’encoratjament: de la petita vil·la de Betlem en sortirà un rei (un pastor) que portarà la pau al poble. Uns punts a considerar:

- el poble sabia que el rei o messies, seria descendent de David, i va ser a Betlem o Samuel, per encàrrec de Déu, el va escollir - “Efrata”, vol dir fecunda, i era el nom del més petit dels clans de Judà; Déu, per les coses grans, tria sempre el més petit - “de tu en sortirà”... la paraula “sortir”, evoca el pastor, que surt al davant del seu ramat, serà un Messies pastor - a diferència de David, un rei guerrer, el Messies que vindrà, portarà la pau.  

..........................................................

Lc 1, 39-45  

Malgrat pugui semblar un relat de família, de fet Lluc fa teologia. “Elisabeth quedà plena de l’Esperit Sant”, volent dir que és l’Esperit qui parla en ella, al dir-nos que el fill que du Maria és el Senyor; en certa manera, Elisabeth s’avança al seu fill, que serà l’encarregat d’anunciar la vinguda de Jesús. Maria és la nova arca de l’Aliança (signe de la presència de Déu enmig del poble), porta Jesús dintre seu i, en aquest sentit, Lluc reprodueix els textos de 2Sa 6, relatius a la pujada de l’arca a Jerusalem:

- Maria se n’anà de presa a la Muntanya ... 2Sa 6, 2: David s’encaminà a Baalé-Judà ... per traslladar l’arca de Déu. Ambdós dins la mateixa regió. - Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? ... 6, 9: David va pensar: com pot entrar al meu palau l’arca del Senyor? - Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de joia dins les meves entranyes ... 6, 14: David saltà amb totes les seves forces davant el Senyor. - Maria es va quedar tres mesos amb ella ... 6, 11: L’arca del Senyor va estar tres mesos a casa d’Obed-Edom.

Déu no necessita habitatges de pedra, “habità entre nosaltres” (Jn 1, 14), Maria l’acull en el seu sí, Déu està present en les persones i no pas ubicat en un lloc, i això provoca una gran joia, que avui manifesten les dues mares al trobar-se.

les lectures del 3r diumenge d'advent. 16 de desembre

So 3, 14-18

En ple segle VII aC, Jerusalem tenia uns reis pervertits i allunyats de l’Aliança, i hi havia també una clara amenaça per part d’Assíria. Quan s’inicia el regnat de Josies, es troben en el Temple uns escrits del Deuteronomi, sembla la part legislativa (cap. 12 a 26), que l’estimula a proposar reformes, per intentar resoldre la misèria moral del poble, i que sembla també aturar l’amenaça dels assiris.

Aquesta nova situació, estimula a Sofonies a proclamar un missatge de joia i d’esperança (novament l’esperança dels profetes): “Alegret !”, “El Senyor és a dintre teu”. Però no sols el poble s’omplirà de goig, sinó que el mateix Déu mostra el seu goig amb el seu poble: “se sent joiós i alegre per l’amor que et té”. És un himne joiós per proclamar l’acció de Déu dins el poble.

..........................................................

Lc 3, 10-18

La predicació de Joan impressiona el poble, i la gent s’hi acosta a preguntar-li “Què hem de fer?”. És una proba de que han comprés el missatge, perceben que el bateig de Joan exigeix un canvi de comportament.

Tres grups diferents posen la mateixa pregunta; es vol mostrar el caràcter universal de la crida a la conversió. En les tres respostes, Joan remarca, sobretot, l’exigència de la justícia i el compartir, començant per les coses més essencials, com el vestir i el menjar. “No exigiu més del que està establert”, diu als publicans, recaptadors d’impostos, i als soldats “no actueu amb violència”.

Una altre pregunta es presenta, i és si Joan no seria el Messies. Però ell respon que no ho és pas; el Messies vindrà després d’ell, i “batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”, que no s’ha d’interpretar com un foc de destrucció, sinó de purificació.

Cal tenir en compta que la preposició grega “kai” vol dir “i”, suma, però també “adhesió” o equivalència, amb lo que es podria traduir com “amb el foc de l’Esperit”, o “amb l’Esperit que és foc”, que ens crema amb el seu amor. D’aquesta manera, també es faria més comprensible el foc que apareix sobre els apòstols, durant la vinguda de l’Esperit en la Pentecosta.

les lectures del 2n diumenge d'Advent. 9 de desembre

Ba 5, 1-9

            És un text escrit el s. II aC, durant l’ocupació grega, per un profeta desconegut que pren el nom de Baruc, que era el secretari de Jeremies (s. VI aC). És una manera d’adherir-se espiritualment a Jeremies, el gran profeta de l’esperança, amb un discurs d’encoratjament, dirigit a un poble amb una evident temptació cap el desesper.

            Baruc reprèn els oracles d’esperança d’Isaïes, tornant a dir que Déu aplanarà els camins per retornar a Jerusalem (Is 40, 3-4 i Is 49, 11) i s’aixecaran arbres per donar ombra al camí. Tots aquests textos, però, es referien a la deportació dels jueus a Babilònia, i d’això havien passat ja molts segles. De fet, el text de Baruc va dirigit a les comunitats disperses dins el món greco-romà (la diàspora), que se sentien exiliats de Jerusalem. El profeta anuncia que el projecte de Déu sobre Jerusalem, es realitzarà sense cap dubte, i reunirà “els fills de llevant i de ponent”, la humanitat sencera ... i això és una esperança per tothom.

            Anys després, l’evangeli actualitzarà aquests textos veient-hi l’anunci de la vinguda de Jesús.

 ..........................................................      

Lc 3, 1-6

            Lluc situa Joan en el seu temps històric, i menciona els poders que després s’afrontaran a Jesús: l’imperi romà (Tiberi i Pilat), el tetrarca de Galilea (Herodes) i els caps religiosos jueus (Annàs i Caifàs). En quan als llocs, cita tant províncies jueves, com paganes (Abilene, per exemple), potser per suggerir-nos que la salvació que ve, afecta a tothom.

            “La paraula de Déu va ser adreçada a Joan”, la mateixa fórmula utilitzada per investir Jeremies (11,1) o també Osees (1,1); es vol presentar Joan com un vertader profeta.

            Quan Joan vol cridar el poble a la conversió, al canvi de mentalitat, s’utilitzen les paraules del profeta Isaïes; és una manera de tornar a dir que Joan actua com un profeta. Així Lluc, rellegint Isaïes, hi descobreix un altre camí d’alliberament: no són sols els exiliats a Babilònia, sinó que hi afegeix, “tot home veurà la salvació de Déu”.

            “Prepareu el camí del Senyor” ... a cadascú correspon veure quines renuncies comporta aplanar muntanyes, o aixecar valls: cal orientar els nostres camins perquè ens portin cap a Déu.