Audio xerrada de l'Antoni Bentué

 El passat 18 de febrer vam tenir el goig de compartir amb l'Antoni Bentué la seva clara i estimulant exposició sobre el tema de la Fe. El tema sorgí en ocasió de la proclamació de l'Any de la Fe en un món que ell qualifica de "no fe".

Tant si hi vareu assistir com si no vau poder fer-ho, ara teniu l'ocasió de sentir la seva intertessant xerrada. Feu-ne difusió, creiem que a molta gent els pot fer bé.

Per una qüestió de capacitat, hem hagut de treure la part final de la seva xerrada en que va parlar de la realitat xilena. Ho sentim.

Per escoltar l'audio, clica el següent enllaç


http://www.goear.com/listen/43df654/el-deu-ocult-i-la-fe-de-deu-antoni-bentue

les lectures del 2n diumenge de Quaresma. 24 de febrer

Gn 15, 5-12. 17-18

Déu construeix un poble a partir d’Abraham, es compromet amb ell, unilateralment, prometent-li una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel, i una terra on viure.

Es compleixen els ritus habituals de les aliances d’aquell temps, entre dos caps o entre un senyor i un vassall; en aquest cas, entre Déu i Abraham. Els contractants passaven descalços entre els animals partits, i enmig de la sang, compartien la vida (=sang), tot dient “que em passi a mi això, si no compleixo el tractat”.

La visió que té Abraham, reprodueix aquest gest ritual, però és sorprenent que, en el relat, és el senyor, és Déu, i no el vassall, qui passa entre els animals partits. El pas de Déu enmig dels animals, és simbolitzat amb un forn fumejant, una torxa encesa, que són símbols de la presència de Déu, també en altres textos de la Bíblia.

....................................................

Lc 9, 28-36

Jesús, de camí cap a Jerusalem, havia anunciat que l’esperava el refús i la mort; la transfiguració apareix com un esclat de llum enmig de la foscor.

La muntanya apropa a Déu, i és el lloc on Jesús es posa en contacta amb el Pare, i la pregària és una trobada que transfigura ... i és aquí on els tres deixebles descobreixen la vertadera naturalesa de Jesús, que llavors es posa a parlar amb Moisés i Elies, que representen la llei i els profetes, és a dir, la integritat dels llibres de l’Antic Testament, i comenten els propers esdeveniments que l’esperen a Jerusalem.

Davant aquest confort espiritual dalt la muntanya, Pere proposa quedar-s’hi muntant unes tendes, però “Pere no sabia el què deia”, no és bo despreocupar-se dels que quedaven a baix de la muntanya.

Els deixebles veuen la glòria de Jesús, però no la saben interpretar i, de dins un núvol que els va cobrint, en surt una veu que els diu “Aquest és el meu Fill ... escolteu-lo”. En el bateig de Jesús, Déu diu “tu ets ...”, però aquí Déu es dirigeix als deixebles, “aquest és ...”, i hi afegeix “escolteu-lo”. Al iniciar Jesús el camí cap a Jerusalem, és com prevenir als deixebles que, malgrat el que vegin passar, Déu continua recolzant Jesús.

Joan i Roser

les lectures del 1r diumenge de Quaresma. 17 de febrer

Dt 26, 4-10

Aquest text del Deuteronomi, és la professió de fe d’Israel, i es presenta com les darreres paraules de Moisés, abans d’entrar a la Terra Promesa. És com una relectura dels esdeveniments que van donar lloc al naixement del poble, és una mirada sobre la seva historia, per no oblidar de on venen.

Quan presenten els primers fruits de la collita, recorden els seus orígens pobres (un arameu errant: Abraham), la seva situació de necessitat (quan eren a Egipte) i, finalment, el do rebut (“un país que regalima llet i mel”). A la vegada, es mostra una convicció de que és gràcies al Senyor que el poble pot obtenir de la terra els fruits per la seva subsistència.

En altres cultures, una ofrena era una acció que pretenia obtenir quelcom de la divinitat, però la novetat del Deuteronomi, és reconèixer que tot el que tenim i el que som, és un do de Déu. Aportar una ofrena, les primícies, és un gest de reconeixement i de memòria.

....................................................

 Lc 4, 1-13

Després del Baptisme, en que Jesús és proclamat Fill de Déu, és lògic pensar que, conduit per l’Esperit, Jesús es retirés en un lloc solitari, durant 40 dies, per meditar amb el Pare el projecte de la seva missió.

Lluc aprofita per mostrar les temptacions en que estaria sotmès l’home Jesús, al llarg de la seva vida: quaranta és símbol d’un temps de preparació, però també de tota una vida. Ningú sap el que devia passar durant aquests dies en el desert, però els deixebles de Jesús, sí que pogueren constatar les temptacions a que va estar sotmès durant tota la seva vida.

En realitat, el diable proposa totes les falses expectatives que la societat jueva havia posat a l’entorn del Messies que esperaven ... i que Jesús refusa. És temptat en allò que es creia més essencial: 1) riquesa, o capacitat de resoldre qualsevol necessitat, transformar les pedres en pa; 2) poder, pactant amb qui calgui per aconseguir-lo; i 3) prestigi, la temptació de l’imatge, del cop d’efecte.

El diàleg entre Jesús i el diable, es fa en base a textos de l’Escriptura, que el diable utilitza per intentar fer caure Jesús, i Jesús fa servir com a resposta, d’acord amb l’Esperit.

Joan i Roser

Dimecres de cendra: quatre notes

El dimecres de cendra, marca l’entrada oficial a la Quaresma. Les cendres posades al front dels fidels, provenen de cremar els rams de la Pasqua anterior.

El ritus de la cendra, inicialment, no estava pas associat a la Quaresma. Cap l’any 300 va ser adoptat per algunes Esglésies locals, formant part del ritus d’excomunió temporal. Va ser dins el segle VII, que formarà part d’un ritus públic de confessió dels pecats, com a preparació per rebre l’absolució el Dijous Sant.

A patir del segle XI, el ritus es va anar simplificant, fins arribar a la manera de fer actual, que simbolitza un acte de penitencia, com a preparació per la propera celebració de la Pasqua.

les lectures del 5è diumenge durant l'any. 10 de desembre

"No tinguis por: des d'ara seràs pescador d'homes (lliures)"

Is 6, 1-8

Es descriu la vocació d’Isaïes, concretant que va ser l’any 740, en que va morir el rei Ozies, a causa de la lepra. Isaïes era conseller de la cort reial, i presenta la seva vocació amb imatges reials, veu Déu amb les característiques d’un rei exercint el seu poder.

Quan Isaïes diu “vaig veure”, ens vol dir que no es tracta pas d’un relat, sinó d’una visió. El tremolar i el fum, fan pensar en la presència de Déu al Sinaí, o en altres manifestacions de Déu en la Bíblia. Dir que Déu és Sant, en sentit bíblic, és dir que és Tot Altre que l’home i, per tant, és impossible imaginar-se com és; mai podrem descriure’l amb paraules humanes.

Davant la majestat de Déu, la reacció d’Isaïes és reconèixer la seva petitesa, és un home de llavis impurs, una primera etapa imprescindible, dins la nostra relació amb Déu ... però, amb el foc de l’altar, Déu purifica els llavis del profeta que, així, podrà anunciar la Paraula de Déu, i manifesta la seva disponibilitat dient “aquí em teniu ...”. És Déu qui pren la iniciativa per fer-se proper a l’home, per desfer l’abisme que ens separa d’Ell.

....................................................

Lc 5, 1-11

Es pot constatar un protagonisme particular de Pere: hi ha dues barques, però Jesús puja a la de Pere, i és a ell a qui demana de pescar. El vertader miracle que es produeix està en creure, quan tot semblava il·lògic, tant per l’experiència de Pere com a pescador, com per haver passat tota la nit sense pescar res.

Aquesta acció extraordinària de Jesús, és el signe de que el compromís a seguir Jesús portarà els seus fruits, transformarà els homes. Simó se’n adona de qui és Jesús i pren consciència de la seva indignitat “sóc un pecador”, semblant a com reacciona Isaïes, “sóc un home de llavis impurs” ... però aquest reconeixement sempre provoca en Déu un “no tinguis por” ... i Jesús diu a Simó/Pere: “no tinguis por, seràs pescador d’homes”. El mot grec que es tradueix per pescador és, en realitat, “agafar vius”, que es refereix a pescar amb ret, en que els peixos surten vius. En aquest cas, seria treure els homes del mar (que és el mal) i impedir que s’ofeguin, és salvar-los.

Semblant als profetes, els pescadors cridats ho deixen tot per seguir Jesús. Estem davant el misteri de la nostra col·laboració en l’obra de Déu: no podem fer res sense Déu, però Déu no vol fer res sense els homes. La sola condició que se’ns demana és la confiança i la disponibilitat.

Antoni Bentué, un any més amb nosaltres

les lectures del 4rt diumenge durant l'any. 3 de febrer

Jr 1, 4-5. 17-19

El poble jueu viu un període molt difícil (s VII-VI aC). És un país petit envoltat de grans imperis, que es disputen el domini de l’Orient Mitjà. El rei no sap quina política ni quines aliances adoptar.

Aquest text de Jeremies té dues parts: la primera es refereix a la seva vocació, i la segona al seu enviament com a profeta.

Déu crida Jeremies d’una manera gens espectacular, amb unes paraules que toquen el cor, lloc dels sentiments. Déu compta amb ell per una missió dins el poble, per un combat contra uns polítics que parlen de tot, menys de pau, i un Temple preocupat sols d’organitzar belles litúrgies i s’obliden de la justícia social i moral, que estan en plena decadència.

Jeremies proclama la paraula de Déu en el poble, però dir les veritats, sol portar sempre problemes, Déu ja l’avisa ... però li farà costat. La fortalesa la trobarà en la obediència a la paraula que rep i anuncia.

Lc 4, 21-30

Els comentaris que fa Jesús del text d’Isaïes, que acabava de llegir, són acollits favorablement. Però després, la gent de Natzaret no comprenen que Jesús hagi curat malalts a Cafarnaüm (on viuen jueus i pagans), i no en el seu poble.

Jesús respon recolzant-se en l’Escriptura, vol mostrar que els pagans estan més disposats a creure, i els proposa uns exemples: Elies calma la fam d’una dona estrangera, i Eliseu cura de la lepra un general sirià, ambdós amb disposició a creure el que els diuen els profetes.

Jesús actua en coherència al pla de Déu, que ha fet aliança amb un poble concret, perquè sigui testimoni entre les nacions, però Déu no és pas el Déu d’un sol poble, sinó de tots els pobles; el creient ha de reconèixer en els altres, inclosos els pagans, la qualitat de fills de Déu.

Per la gent de Natzaret, aquesta lliçó era massa dura, “es van omplir d’indignació” i busquen matar-lo fora del poble. Jesús però ... “va passar entremig d’ells i se’n va anar”, simbolitzant així el poder que no li havien sabut reconèixer. 

Joan i Roser