Jr 1, 4-5. 17-19
El
poble jueu viu un període molt difícil (s VII-VI aC). És un país
petit envoltat de grans imperis, que es disputen el domini de
l’Orient Mitjà. El rei no sap quina política ni quines aliances
adoptar.
Aquest text de Jeremies
té dues parts: la primera es refereix a la seva vocació, i la
segona al seu enviament com a profeta.
Déu crida Jeremies d’una
manera gens espectacular, amb unes paraules que toquen el cor, lloc
dels sentiments. Déu compta amb ell per una missió dins el poble,
per un combat contra uns polítics que parlen de tot, menys de pau, i
un Temple preocupat sols d’organitzar belles litúrgies i s’obliden
de la justícia social i moral, que estan en plena decadència.
Jeremies proclama la
paraula de Déu en el poble, però dir les veritats, sol portar
sempre problemes, Déu ja l’avisa ... però li farà costat. La
fortalesa la trobarà en la obediència a la paraula que rep i
anuncia.
Lc 4, 21-30
Els comentaris que fa
Jesús del text d’Isaïes, que acabava de llegir, són acollits
favorablement. Però després, la gent de Natzaret no comprenen que
Jesús hagi curat malalts a Cafarnaüm (on viuen jueus i pagans), i
no en el seu poble.
Jesús respon
recolzant-se en l’Escriptura, vol mostrar que els pagans estan més
disposats a creure, i els proposa uns exemples: Elies calma la fam
d’una dona estrangera, i Eliseu cura de la lepra un general sirià,
ambdós amb disposició a creure el que els diuen els profetes.
Jesús actua en
coherència al pla de Déu, que ha fet aliança amb un poble concret,
perquè sigui testimoni entre les nacions, però Déu no és pas el
Déu d’un sol poble, sinó de tots els pobles; el creient ha de
reconèixer en els altres, inclosos els pagans, la qualitat de fills
de Déu.
Per la gent de Natzaret,
aquesta lliçó era massa dura, “es van omplir d’indignació” i
busquen matar-lo fora del poble. Jesús però ... “va passar
entremig d’ells i se’n va anar”, simbolitzant així el poder
que no li havien sabut reconèixer.
Joan i Roser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada