30/3/13

les lectures de Pasqua de Resurrecció. 31 de març



Ac 10, 34. 37-43

El text és una mena de “credo” en que es descriu la missió de Jesús, la seva trajectòria i, després, posa èmfasi en la labor de la comunitat com a testimoni de la seva resurrecció. És una proclamació del nucli de la fe cristiana, destinada a tothom, jueus i pagans.
Pere està a Cesarea, a casa de Corneli, un centurió romà, empès per l’Esperit, doncs no hi ha cap motiu raonable que ho justifiqui, a més, això representava entrar a casa d’un pagà, cosa prohibida per la Llei jueva. L’evangeli desborda les fronteres d’Israel: tot home, encara que no jueu, pot ser batejat en nom de Jesús.
Un aspecte a remarcar és la insistència a dir que és Déu qui actua en Jesús: “Déu el va ungir”, “era amb ell”, “el va ressuscitar”, “li va concedir que s’aparegués a uns testimonis que havia escollit”, “l’ha constituït jutge de vius i morts”.
...................................................................
Jn 20, 1-9
No hi ha testimonis del moment en que Déu intervé ressuscitant Jesús, sols sobre els seus efectes: la tomba és buida. Però el testimoni d’una dona no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes, i és per això que Maria Magdalena corre a dir-ho a Pere.
Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu, i a dins sols hi havia el llençol d’amortallar i el mocador. Però si s’haguessin endut el cadàver, no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort.
Trasbalsats per la notícia, Pere i l’altre deixeble corren cap a la tomba, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi havia ja una jerarquia? Pere, però, sols constata que Jesús no hi és. L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.
El fet més palpable, més evident, de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se, i després iniciaran la predicació del missatge de Jesús. Quelcom devia passar, d’altre manera ara nosaltres no seriem cristians.  

la Resurrecció


Ningú ha vist la Resurrecció de Jesús: la tomba va ser trobada buida. Els relats de les aparicions (que literalment vol dir deixar-se veure), mostren una mena de relació amb els deixebles completament diferent, Ell viu d’una altre manera, com en un altre món, que se’ns escapa. La resurrecció de Jesús no és pas la reanimació d’un cadàver, sinó un passar de la nostra condició mortal al món propi de Déu.

Segons l’evangeli de Marc, les dones troben la tomba buida, on només reconeixen “un jove de blanc”, que els diu: “no és aquí”. Però Jesús continua en el present i és actiu: “va davant vostre a Galilea”. La trobada amb Jesús no tindrà lloc a la tomba, sinó a Galilea, enmig de la nostra vida ordinària, en el que és habitual, quotidià … Galilea és la oportunitat de començar de nou.

Però les dones, les úniques que havien pogut superar els esdeveniments de la mort de Jesús, ara s’enfonsen, i la por s’apodera d’elles, les desborda, abandonen i no diuen res. Així doncs, ja no queda ningú dels seguidors de Jesús … Marc, al posar punt i final aquí al seu Evangeli (la resta va ser un afegitó molt posterior), ens està dient: si tu i jo estem avui seguint Jesús i les dones no varen dir res, la nostra comunitat no és conseqüència de la al·lucinació d’unes dones, sinó fruit del Ressuscitat, una prova de la seva vitalitat i iniciativa.

Quan Lluc proposa que Jesús es va aparèixer durant 40 dies (40=tota una vida), ens vol dir que les aparicions són un procés de descoberta del ressuscitat, durant tota la vida, que ens portarà a una resposta de fe. Cal, però, conèixer primer la vida de Jesús abans de la Pasqua, per tenir accés a la fe en la seva Resurrecció.

La Resurrecció de Jesús, esdevé una aprovació divina al seu itinerari humà. Ens diu que la via d’amor seguida per Jesús (el seu missatge i la seva manera de viure i morir), no és pas un camí sense sortida, sinó que porta a la vida, perquè és el camí de la veritat.

28/3/13

la mort


Jesús va ser torturat i mort en la creu, perquè el que feia i deia no agradava, ni al poder religiós ni al poder polític d’aquell temps, que veien perillar la seva posició i, com a conseqüència, la seva influència i domini sobre el poble. No va patir ni morir a la creu perquè Déu ho hagués volgut així.

Déu no ens perdona perquè Jesús va patir i morir, ho fa si seguim el que Ell va fer i va dir; per la seva vida, no per la seva mort. Déu no va exigir al seu Fill que patis, com a preu per apiadar-se de nosaltres... Si Déu va dir: “No vull sacrificis !!! ...”. Os 6, 6 “el que vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos”.

Els rituals de sacrifici, però, eren habituals. Sembla que en els primers temps del cristianisme, es va presentar un problema important amb els pagans convertits; no podien assistir als sacrificis que es feien en els seus temples, perquè s’havien convertit al cristianisme, però tampoc als sacrificis que es feien al Temple jueu, perquè no s’havien circumcidat. Un problema similar es va presentar, més endavant, amb els jueus convertits, que eren considerats heretges. Llavors es va trobar una solució, proposant que ja no calia fer sacrificis perquè Jesús, amb la seva mort cruenta, havia aconseguit el sacrifici definitiu, després del qual ja no en feien falta més. Lo greu, però, és mantenir aquesta idea de que la mort de Jesús és el sacrifici humà que Déu necessitava per perdonar els nostres pecats.

Una altre idea desafortunada, és que Jesús “va carregar” amb els nostres pecats al morir a la creu, i així ens van quedar perdonats ... igual que el boc expiatori de l’Antic Testament (Lv 16, 20-22), que li posaven les mans a sobre, passant-li els pecats, i després l’enviaven al desert on, evidentment, moria ... i els pecats desapareixien, els hi quedaven perdonats. Jesús seria el nostre “boc” particular? s’hauria vist una major falta de respecte !

La mort de Jesús ha de provocar tot el nostre amor i agraïment. Jesús podia no haver assumit el repta d’enfrontar-se a les autoritats per defensar el seu missatge, sabent on el conduiria. Però d’haver-ho fet així, hauríem perdut el missatge i el testimoni de tota la seva vida, que és el que realment ens porta a la salvació.

Joan Minguella

27/3/13

El Sopar

El sopar

En els textos de l’últim Sopar de Jesús, de Pau (1Co 11, 23-28), Marc (14, 22-26), Mateu (26, 26-29), i Lluc (22, 15-20), s’hi donen pocs detalls i, ben segur, que en la narració hi devia predominar la pràctica quotidiana, més que la paraula exacta. Si bé es presenta com un sopar pasqual, més aviat devia ser un sopar de comiat; en cap text es parla de l’anyell, ni de les herbes amargues, que caracteritzaven el sopar de Pasqua.

Seria un sopar seguint la costum jueva en que, al començar, el cap de taula es posava dret, agafava el pa i, en nom de tots, pronunciava una benedicció. Després, trencava el pa i en donava un tros a cadascú; amb aquest tros de pa, es feia arribar a tots la benedicció de Déu i, al rebre el pa, es sentien units entre si i amb Déu. Aquell dia, però, Jesús hi afegeix unes paraules que donen al ritus un nou contingut. Al distribuir el pa els diu: “Aquest és el meu cos” ... jo sóc aquest pa, veieu-me en aquest tros de pa, donant-me per fer-vos arribar la benedicció del Regne de Déu. Així lliuraran la meva persona, aquells que no suporten haver d’acceptar les veritats que he estat predicant ... però no tornaré enrere.

Seguint el ritual, al final de l’àpat s’agafava una copa de vi, es pronunciava l’acció de gràcies pel menjar rebut i, a continuació, es bevia el vi, cadascú amb la seva copa, era com un brindis. Però aquella nit, Jesús canvia el ritus i convida als deixebles a beure de la seva de copa, la comparteixen, i els diu: “aquesta copa és la nova Aliança segellada amb la meva sang”, on s’hi pot veure una referència a la sang que Moisés aspergeix sobre el poble, com a símbol de cloure l’Aliança amb Déu. Si bé en la cultura jueva el cos, o la carn, era símbol de la persona, la sang era la vida. És la vida de Jesús qui segella la nova Aliança, és tot el que ens va mostrar, com a Paraula de Déu, al llarg de la seva vida ... que acabarà amb la mort, perquè el que va dir no agradava ni al poder religiós ni al poder polític.

Jesús, amb aquests nous gestos, converteix aquell sopar de comiat en quelcom més que un ritual. A partir d’aquest moment, repetint junts aquest sopar, el pa i la copa compartida portaran a la memòria dels deixebles de tots els temps, la comunió amb Jesús, el seu record i la seva presència.
 

22/3/13

les lectures del diumenge de Rams. 24 de març de 2013


Is 50, 4-7

El profeta Isaïes parla del seu poble, perseguit i humiliat en l’exili a Babilònia, i li recorda que és el servidor de Déu, que Déu compta amb ell per assolir el seu projecta.

La principal característica del Servidor és l’escolta de la Paraula, mantenir la orella oberta. “Escoltar” té un sentit particular en la Bíblia, vol dir fer confiança ... malgrat el que pugui venir. És la historia d’una confiança mútua: Déu confia en el Servidor i li proposa una missió, i el Servidor accepta la missió amb confiança ... i això és el que donarà força per afrontar els entrebancs i persecucions. El Servidor que posa en pràctica la paraula que escolta, esdevé molest: alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, en nom de les seves raons, persegueixen al Servidor.

Llegint el final de Jesús, podem veure com el Crist respon exactament al retrat que ara fa Isaïes del Servidor de Déu: escolta de la paraula, absoluta confiança i certesa de victòria enmig de la persecució.
...................................................................

Lc 22, 14 – 23, 56
Partir el pa i repartir-lo, és propi del ritual jueu del sopar de Pasqua; la novetat està en que Jesús va identificar aquest pa amb la seva persona. La última copa de vi, també del ritual, la identifica amb la seva sang amb la que, simbòlicament, segella la nova i definitiva Aliança; la primera, Moisés també la va segellar amb sang. Però ... entretant, un el traeix, l’altre el nega i altres sols es preocupen de qui manarà més, en el Regne que s’apropa.
El relat de la Passió, cada evangelista l’elabora en base a la seva pròpia sensibilitat, i Lluc mostra un Jesús que viu els últims moments amb una certa pau. El de Lc, és considerat l’evangeli de la misericòrdia, i no insisteix en el sofriment físic de Jesús (no hi ha coronació d’espines ni flagel·lació), per ell, la Passió és com una crida a apropar-se a Déu. Hi ha tres aspectes que no es mostren en els altres evangelis: 1) “mentre el gall cantava, el Senyor es girà i mirà Pere” (22,61); és una mirada delicada, que ajudarà Pere a aixecar-se de nou. 2) “Pare perdona’ls, que no saben el què fan” (23,34); el condemnen i el maten, i les seves úniques paraules són de perdó, els justifica: no saben el que fan. 3) ”Jesús recorda’t de mi quan arribis al teu Regne” (23,42); sembla que és l’únic que ho ha entès ... “avui seràs amb mi al paradís”.
Lluc vol també subratllar el to personal i íntim de Jesús amb el Pare i, sovint, el mostra pregant: en el mont de les Oliveres (22,42), el perdó donat a la creu (23,34), i el seu abandó al Pare a l’instant de la seva mort (23,42).

Joan i Roser

15/3/13

les lectures del 5è diumenge de Quaresma. 17 de març


s 43, 16-21
El profeta ens convida a no mirar enrere, sinó procurar veure el món nou que Déu farà sorgir. El 2º Isaïes viu durant el s. VI aC, durant l’exili a Babilònia, on el poble viu angoixat per la destrucció de Jerusalem i el seu Temple, i per la deportació que això va comportar. El poble es sent abandonat, però, en nom del Senyor, el profeta fa una crida a l’esperança : els exiliats retornaran i serà com un altre Èxode. En el desert de Síria, que els separa de Jerusalem, Déu traçarà una ruta i farà sorgir un riu dins el desert, i tant els animals com els humans hi viuran en pau ... serà com una nova creació.
....................................................

Jn 8, 1-11
Els mestres de la Llei i els fariseus, intenten posar un parany a Jesús, a fi de poder-lo acusar. Un parany rebuscat, no té sortida sigui quina sigui la resposta de Jesús: falta d’obediència a la Llei, si no accepta la condemna de la dona, o manca de la misericòrdia que ell predica, si hi està d’acord. Però, seguint l’Escriptura, no hi hauria de faltar l’home, en la proposta de condemna que fan de l’adulteri (Lv 20, 10).
Davant d’aquesta provocació, Jesús es pren el seu temps, tot escrivint a terra amb el dit, i després els hi fa una proposta: “el qui no tingui pecat, que tiri la primera pedra”, i continua escrivint a terra. Amb aquest gest, com a refús a respondre, Jesús es manté com absent, i cadascú és enviat cap a si mateix, cap a la seva pròpia consciència; si volen fer de jutge, que comencin a jutjar-se ells mateixos.
Els acusadors de la dona, no són pas acomiadats per Jesús ... però comencen a marxar, en primer lloc els més vells, els que tenen més experiència de la misericòrdia de Déu, o potser, també, els més intel·ligents.
Una vegada fora els acusadors, el clima tens s’ha esvaït, i Jesús diu a la dona: “no pequis més”. No és pas tot permès, el pecat resta condemnable, però sols el perdó fa recobrar la dignitat i posa de nou en camí. Semblant al text d’Isaïes, podríem dir: no pensis més en el passat, una nova vida se‘t acaba d’obrir.

8/3/13

les lectures del 4rt diumenge de Quaresma. 10 de març


Js 5, 9a, 10-12
Hi ha un cert paral·lelisme entre la sortida d’Egipte i l’entrada a la Terra Promesa. L’Èxode comença amb una Pasqua i acaba celebrant una altra Pasqua. Van travessar el Mar Roig a la sortida d’Egipte, i ara travessen el Jordà per entrar a la nova terra. Moisès ja és mort, igual que tota la generació que va sortir d’Egipte fa 40 anys (40=tota una vida): van sortir esclaus, però ara entren a la Terra Promesa els seus fills, que van néixer lliures; qui travessa el Jordà és un poble d’homes lliures.
Pel desert, Déu sostenia el poble enviant el mannà, però ara comença un altre temps, i menjaran productes de la terra que ells mateixos colliran; és com si haguessin esdevingut adults, i ja no cal que els alimentin. Però no han d’oblidar el Senyor, doncs els productes de la terra són també un do de Déu.
En hebreu, Josué i Jesús, són el mateix nom, i se’n ha fet una comparació: la travessa del Jordà, que va ser l’entrada a la llibertat, fa pensar en el bateig de Jesús en el Jordà, com a signe del començament de la nostra entrada a la veritable llibertat, que ens proposarà Jesús.
....................................................
Lc 15, 1-3. 11-32
Jesús s’adreça als qui no comprenen la seva actitud d’apropar-se als qui creuen pecadors, i “menja amb ells”, que simbòlicament és molt greu, i els convida a modificar el seu punt de vista, proposant una paràbola, en que parla d’un home que ha perdut un dels seus fills.
El pare no surt a la recerca del fill, perquè respecta la seva llibertat, però vetlla i espera el seu retorn, per acollir-lo. Quan torna el fill, el pare el fa calçar (signe d’home lliure), li posa un anell (li retorna la filiació), i fa matar el vedell gras per menjar i celebrar-ho. És capgirar els manaments que complien els fariseus: enlloc d’allunyar els pecadors, els acull i celebra el retrobament ... però aquest és el comportament de Déu. Sense esperar les explicacions del seu fill, el pare li restableix la seva dignitat perduda.
El fill que ha marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més: ambdós plantegen la seva actitud filial en termes contables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, ell els estima a tots dos. Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas com nosaltres l’imaginem. A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostre de Pare, i oblidem que és el Pare de tots.        
Joan i Roser

1/3/13

les lectures del 3r diumenge de Quaresma. 3 de març


Ex 3, 1-8. 10. 13-15
Es presenta la vocació de Moisés, que el portarà a conduir l’alliberació del poble, de l’esclavatge que el manté a Egipte. Però també es manifesta la autopresentació de Déu, com “Jo sóc” (el que sempre és), al preguntar-li Moisés en nom de qui s’ha de presentar als israelites.
Se’ns vol fer descobrir que som estimats per Déu que, veient la misèria del seu poble a Egipte, crida a Moisés per alliberar-lo, i fer-lo viure en un altre país “que regalima llet i mel”. Moisés passa de pasturar el remat del seu sogre, a pasturar el poble d’Israel, al llarg del seu èxode.
La muntanya és el lloc de trobada amb Déu, i el foc, símbol de la seva presència ... però la bardissa no es consumia, la presència de Déu és per sempre.
....................................................
Lc 13, 1-9
Es presenten, en el text, dos exemples que provoquen l’eterna qüestió sobre el sentit del mal, i sobre l’actitud de Déu davant el mal.
Jesús els diu que els galileus, o els de Siloé, no eren pas més pecadors que ells mateixos, no qüestiona la seva culpabilitat, però es nega a acceptar que Déu castigui així. El que cal fer és fixar-se en el comportament d’un mateix i, a la manera dels profetes, els diu que cal convertir-se ... convertir-se d’aquesta idea d’un Déu que castiga.
Llavors, Jesús compara la vida estèril d’una persona, amb una figuera plantada en una vinya, i que no dóna fruit; la vinya i la figuera, en la Bíblia, eren símbol del poble d’Israel. La paràbola vol provocar la nostra reacció. La figuera és estèril i ocupa un lloc inútilment, però el vinyater no la talla i en té cura, esperant que així donarà fruits, conseqüència d’una conversió. La paràbola vol posar l’accent sobre la gran paciència de Déu, que sempre concedeix una altra oportunitat. 

Joan i Roser